Arxiu d'etiquetes: 1870

vicaria, La

2 Respostes

(Catalunya, 1867 – 1870)

Pintura de Marià Fortuny i Marsal. Fet a l’oli sobre taula (60 × 93,5 cm), conservada al Museu d’Art Modern de Barcelona.

Els primers esbossos daten del 1867 -any del casament del pintor-, i n’és el més complet l’aquarel·la del Museo de Bellas Artes de Saragossa. Una primera versió, també a l’oli sobre taula (París, col·lecció hereus de Goupil), fou pintada a Madrid (1867-68). A Roma, el 1868, començà la versió definitiva, que no acabà fins el 1870, a París, on s’exposà el mateix any a la galeria Goupil i obtingué un èxit extraordinari i una crítica molt elogiosa de Théophile Gautier.

Adquirida per Mme Cassin, passà el 1912 al comte de Pradère, a qui Joaquim Folch i Torres l’adquirí el 1922, en nom de la Junta de Museus de Barcelona, que reuní els fons per a la compra per subscripció popular.

L’obra és una escena de casament que representa la signatura d’un contracte matrimonial. És la peça més famosa de Fortuny, obra mestra del preciosisme miniaturista vuitcentista, la que el consagrà mundialment d’una manera definitiva com a gran rival de Meissonier, que, curiosament, fou un dels qui posà per a una figura del quadre (el militar).

Prat de la Riba i Sarrà, Enric

46 Respostes

(Castellterçol, Moianès, 29 novembre 1870 – 1 agost 1917)

Polític. Criat en un àmbit rural, els seus pares pertanyien al món de la pagesia benestant. Seguí la carrera de dret, es dedicà a la lectura dels clàssics catalans i s’afeccionà a la historiografia romàntica. El seu pensament polític conservador fou influït pel positivisme de Comte i Le Play, el tradicionalisme de Taine i l’escola històrica del dret, un dels caps de la qual era Savigny, antiliberal i defensor de la tradició i de les nacionalitats.

La seva actuació política no solament obtingué el suport de la burgesia catalana, sinó que en sintetitzà i potencià els elements doctrinals. El procés històric de la burgesia catalana i el veritable desenllaç de l’acció política de Prat es resumien en dues finalitats: la personalitat pròpia de Catalunya i la unitat ibèrica; no es tractava solament de reivindicar les llibertats per a Catalunya, sinó de lliurar-se a una tasca urgent per aconseguir institucions pròpies.

A divuit anys començà la carrera de dret i ingressà al Centre Escolar Catalanista, el president del qual era llavors Narcís Verdaguer i Callís (durant el curs 1890-91 Prat en fou nomenat president). En aquesta època escriví el treball La Nació com a subjecte del Dret natural, en què exposà els seus ideals catalanistes, i trameté una instància a la diputació provincial de Barcelona en la qual demanava que fos instaurada una càtedra lliure de Dret català a la universitat.

L’any següent fou designat secretari de la Unió Catalanista, i en l’exercici d’aquest càrrec intervingué en l’assemblea convocada per la Unió Catalanista a Manresa, on havien d’aprovar-se les Bases (1892). Prat fou el secretari de ponència i en el seu discurs incità a transformar el moviment català en un moviment polític autèntic i amb un sentit formal d’actuació.

Una vegada acabada la carrera, féu el doctorat a Madrid (1894) i redactà amb Pere Muntanyola el Compendi de la Doctrina Catalanista, premiat en un concurs del Centre Català de Sabadell.

“Vinc a parlar-vos de la pàtria catalana, que, petita o gran, és l’única pàtria nostra…” (Enric Prat de la Riba, 1890)

L’any 1895 començà a aparèixer la “Revista Jurídica de Catalunya”, i Prat s’encarregà de la secció de Misceláneas Jurídicas d’aquesta publicació. Fou secretari de l’Ateneu Barcelonès i inaugurà un cicle de conferències que s’hi organitzà sobre el tema de la nacionalitat catalana. Col·laborà a “La Renaixença” des del 1895 i a la “Revista de Catalunya” (1896), entre altres publicacions.

El 1898, després del desastre colonial, esdevingué més forta l’hostilitat del catalanisme envers l’estat i es manifestà més fort que mai el sentiment autonomista. Prat redactà dos manifestos: Als catalans i Al poble català; en el primer prediu la força econòmica i la incapacitat política de la burgesia catalana per arrabassar el poder a l’estat centralista i decadent. Escriví també el Compendi de la Història de Catalunya, guanyador del premi de l’Ateneu Barcelonès en els Jocs Florals del mateix any, i un llibre de qüestió social: La ley jurídica de la industria.

Dirigí des de la seva fundació el diari “La Veu de Catalunya”, i intervingué des de la plataforma periodística en les campanyes polítiques (1899), un cop allunyat de la Unió Catalanista i amb el seu propi partit, el Centre Nacional Català.

“La meva Pàtria és la meva llengua i la vull lliure” (Enric Prat de la Riba)

Després d’unes hàbils negociacions entre el doctor Fargas i Prat de la Riba, el Centre Nacional Català i la Unió Regionalista s’uniren per formar el veritable partit de la burgesia catalana, la Lliga Regionalista (1901), que tingué com a president el doctor Robert.

L’objectiu perseguit era l’obtenció, per tots els mitjans legals, de l’autonomia del poble català dins l’estat espanyol; Prat fou un dels principals inspiradors d’aquest objectiu i un dels màxims dirigents del nou partit.

El 1902 fou reproduït a “La Veu de Catalunya” un article d’un diari de Perpinyà sobre l’agitació dels viticultors del Migdia de França a causa del qual fou empresonat. De resultes d’això, caigué malalt i passà un any descansant en un sanatori francès, a Durtol. Tornà l’any 1904 i es casà amb Josefa Dachs. L’any següent fou elegit diputat provincial pel districte primer de Barcelona.

La seva actuació política canvià radicalment: s’acabà l’etapa d’ideòleg i el reformista i començà la del polític de govern. Com a diputat, va intervenir a l’assemblea general de diputacions espanyoles, celebrada a Barcelona l’any 1906, a la qual va presentar el projecte d’una nova llei local inspirada en un sentit d’autonomia per als municipis i les regions. Aquest mateix any publicà la seva obra cabdal: La nacionalitat catalana, on mostrà els principals punts del seu pensament nacionalista i conservador.

“Una nació, per avançar, necessita un estat propi” (Enric Prat de la Riba)

El 14 d’abril de 1907 fou elegit president de la diputació provincial de Barcelona. Prat aprofità el lloc per dirigir una sèrie d’al·locucions per mitjà de la comissió d’acció política de la Lliga, i es dedicà a crear institucions polítiques per al país amb una finalitat: la unitat de Catalunya representada per una Diputació general. Fou reelegit president el 1911 enfront del radical Santiago Valentí i Camps.

La idea d’una possible unió entre les quatre diputacions catalanes fou aviat acceptada pels respectius presidents, i el 20 de juliol de 1911 Prat de la Riba presidí una reunió de les comissions de les diputacions per tractar sobre la creació i les bases de la Mancomunitat; aquestes bases foren presentades per ell, juntament amb els presidents de les altres diputacions, al president Canalejas el 8 de desembre de 1911.

Un cop autoritzades les mancomunitats i constituïda la Mancomunitat de Catalunya, Prat fou elegit president d’aquest organisme (1914). Durant els anys en què ell ocupà la presidència foren creades un gran nombre d’institucions: Institut d’Estudis Catalans, Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, Junta de Museus de Barcelona, Biblioteques populars, Beneficència, Sanitat, etc.

El 6 d’agost de 1914 Prat convocà la reunió de parlamentaris catalans i de presidents d’entitats industrials i comercials de la qual sorgí la Junta Econòmica.

Morí després d’una llarga malaltia.

Entre les seves obres cal remarcar, a més de les ja esmentades: Corts catalanes (1906), Les Mancomunitats (1912), Per Catalunya i l’Espanya gran (1916), Missatge en defensa dels drets de la llengua catalana (1916) i Història de la nació catalana (1917).

Fontserè i Riba, Eduard

4 Respostes

(Barcelona, 1 març 1870 – 18 setembre 1970)

Meteoròleg i sismòleg. Doctorat el 1894 en ciències físico-matemàtiques per la Universitat de Barcelona, on n’ocupà la càtedra de matemàtiques.

Aquell mateix any projectà un observatori al cim del Tibidabo, que onze anys més tard es realitzà en construir-s’hi l’observatori Fabra, en el qual ell fou director de la secció meteorològica i sísmica (1912). El 1899 guanyà la càtedra de geodèsia de la Universitat de Barcelona, el 1900 la de mecànica racional, i el 1932 la d’astronomia.

Organitzà la xarxa pluviomètrica de Catalunya i les Balears amb 224 estacions. El 1913 creà l’Estació Aerològica de Barcelona, que fou l’inici del Servei Meteorològic de Catalunya.

Fou president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1933-35 i 1936-39) i de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1942-58), de la qual restà com a president honorari fins a la seva mort. Fou doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc.

Entre els 180 títols publicats, excel·leixen Atlas elemental de núvols (1925), Assaig d’un vocabulari meteorològic català (1948), Ciències físiques i naturals (1935), Una visió meteorològica del Turó de l’Home (1950) i Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906 (1970).

Duran i Ventosa, Lluís

12 Respostes

(Barcelona, 24 desembre 1870 – 18 desembre 1954)

Polític, advocat i periodista. Fill de Manuel Duran i Bas, i germà de Raimon, Manuel i Claudi.  Doctorat en lleis el 1891, fou redactor de política de “La Renaixensa” d’ençà del 1888.

Establí relació amb Prat de la Riba des de la presidència a la secció de dret del Centre Escolar Catalanista (1889-90). Fou secretari de la Lliga de Catalunya i, després, del consell permanent de la Unió Catalanista.

Passà, amb el grup de “La Veu de Catalunya”, a formar el Centre Nacional Català (1899); després a la Lliga Regionalista (1901), de la qual fou secretari i, posteriorment, membre destacat de la Comissió d’Acció Política. Fou regidor de l’ajuntament de Barcelona (1906-10 i 1916-20). Com a diputat provincial (1913), i al costat de Prat de la Riba, contribuí al moviment per la Mancomunitat, de la qual fou conseller de Foment.

Fou alcalde provisional de Barcelona el 1917, durant l’Assemblea de Parlamentaris i la vaga general d’agost, i fou senador durant el període 1919-21 i l’any 1923. Durant la República, fou diputat del Parlament català (1932), i novament regidor de Barcelona el 1933. Fora del país durant la guerra civil, tornà per exercir l’advocacia.

A part de la seva producció jurídica, hom pot esmentar-ne les obres Regionalisme i federalisme (1905), Els polítics (1927) i La esencia de los nacionalismos (1939).

Coromines i Montanya, Pere

7 Respostes

(Barcelona, 6 maig 1870 – Buenos Aires, Argentina, 1 desembre 1939)

Escriptor, polític i economista. El 1888 ingressà a l’Associació Escolar Catalanista i després (1891-95) al partit republicà de Salmerón. Col·laborà en el periòdic “La República” i en la revista anarquista “Ciencia Social”.

Acusat d’intervenir en l’atemptat anarquista del carrer de Canvis Nous de Barcelona, fou detingut i li fou demanada la pena de mort (1896), però al cap de deu mesos fou condemnat a l’exili (1897). Aquesta experiència l’explicà en Les presons imaginàries (1899). Després es doctorà en dret, i el 1902 retornà a Barcelona.

Ingressà en el Centre Nacionalista Republicà (CNR) i l’any 1910 assumí la direcció de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i del seu òrgan periodístic “El Poble Català”. Fou diputat a corts (1910 i 1914). Formà part, juntament amb Francesc Cambó i Alfons Sala, de la comissió parlamentària que havia de dictaminar el projecte governamental de la Mancomunitat (1912).

L’any 1914 intervingué en el pacte de Sant Gervasi, aliança electoral amb el grup de Lerroux. Aquests contactes desprestigiaren la UFNR i en provocaren més tard la dissolució. Coromines es retirà aleshores de la política fins que es proclamà la II República.

Fou diputat en el Parlament català (1931), membre de la comissió redactora de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i de la Comissió de Traspàs de Serveis, diputat a corts per Lleida i conseller de Justícia i Dret (1933). El 1936 fou diputat a corts per Esquerra Republicana i comissari dels museus de Catalunya. El 1939 s’exilià, ja malalt, a Buenos Aires, on va morir d’apendicitis.

Formà part del grup modernista de “L’Avenç” i de la comissió que establí les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra, fou un dels membres fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans, on creà i dirigí la Societat Filosòfica Catalana, i president de l’Ateneu Barcelonès (1928-30).

La seva obra conté treballs històrics i jurídics, novel·les (Dites i facècies d’en Tomàs de Bajalta, –Silèn, 1925; Pigmalió, 1928; i Prometeu, 1934-, trilogia de tema ciutadà que descriu els anys de l’anarquisme; Pina, la italiana del dàncing, 1929; Les llàgrimes de sant Llorenç, 1929; i Perfecte dandi i altres contes, 1940), poesia (Les termes de Meleagros, 1927), obres teatrals (Putxinel·lis, 1927) i assaigs (La vida austera, 1908; Estudi sobre el pensament filosòfic dels jueus a l’edat mitjana, 1912; i Cartes d’un visionari, 1921). El 1972 s’editaren les seves Obres completes.

Claret i Clarà, Antoni Maria

12 Respostes

(Sallent, Bages, 23 desembre 1807 – Fontfreda, Llenguadoc, França, 23 octubre 1870)

Eclesiàstic i sant. Conegut popularment per pare Claret. Fill d’un teixidor, després de fer estudis a l’escola de Llotja, i els eclesiàstics, a Vic, on fou ordenat sacerdot (1825), fou rector durant uns quants anys. Passà a Roma per ingressar a la Companyia de Jesús.

Decantat, però, per la vocació missionera, tornà a Catalunya i recorregué a peu tot el país predicant missions populars. Fomentà la predicació i les edicions religioses en llengua catalana (fundà l’editorial Llibreria Religiosa, que publicà obres seves). A Vic, fundà la congregació de fills de l’Immaculat Cor de Maria (1849).

Arquebisbe de Santiago de Cuba (1851-60), hi exercí una gran obra pastoral i social (creació d’entitats benèfiques, caixes d’estalvi, etc). Cridat el 1857 a Madrid, fou confessor d’Isabel II de Borbó, fet que li reportà crítiques. Al concili Vaticà I (1869) defensà el dogma de l’Assumpció de Maria.

Morí exiliat, però la seva despulla fou duta a Vic, a la casa mare de la congregació fundada per ell. Fou canonitzat el 1950.

Campana de Gràcia, La

21 Respostes

(Barcelona, 8 maig 1870 – 11 octubre 1934)

Setmanari satíric publicat en català, llevat del 26 primers números bilingües. Innocenci López i Bernagossi en va ser el primer editor i Josep Roca i Roca el gran animador.

Prohibida en diverses ocasions, aparegué amb el nom de “L’Esquella de la Torratxa”, publicació que, des del 19 de gener de 1879, continuà existint amb caràcter independent. En etapes successives, en què va arribar a tirar vint mil exemplars, va ser dirigit per Prudenci Bertrana i Màrius Aguilar, fins a l’any en què va desaparèixer.

D’ideari esquerrà i anticlerical, tingué magnífics col·laboradors tant en la seva part literària: Valentí Almirall, Robert Robert, Frederic Soler, J. Puig i Ferreter i Ventura Gassol, com en la gràfica: Apel·les Mestres i Ricard Opisso, com a il·lustradors.

Si bé, inicialment fou contrària al catalanisme, a la primera dècada del segle XX rectificà aquesta actitud i, durant la II República, tingué un caire nacionalista i esquerrà, gràcies sobretot a la incorporació de destacats militants de l’Esquerra. Els fets d’octubre de 1934 posaren fi a la seva existència.