(Valldemossa, Mallorca, 16 gener 1806 – Palma de Mallorca, 2 febrer 1859)
Llatinista i religiós. Versificà en llatí.
Fou prior del convent de Sant Felip Neri, de Palma.
Frau i Morey, Francesc
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1859
Esteve i Bonet, Josep
(València, 22 febrer 1741 – 17 agost 1802)
Escultor. Deixeble i col·laborador d’Ignasi Vergara i del seu pare Francesc Esteve. Fou acadèmic de Sant Carles (1772), hi fou director d’escultura i director general (1781). El 1790 esdevingué escultor de cambra honorari de Carles IV de Borbó.
La seva evident facilitat tècnica el situaren en primer rengle dels artistes del seu temps. Féu escultura religiosa, abarrocada i elegant (pessebre d’unes cent trenta figures per a Carles IV, Puríssima Concepció de la seu de València). Una bona part de la seva obra fou destruïda el 1936.
Foren fills seus Rafael Esteve i Vilella, i:
- Agustí Esteve i Vilella (València, 1763 – 1812) Pintor. Format a València i Madrid, fou pintor de cambra i acadèmic de Sant Carles. Influït per Mengs i Goya, es distingí en el retrat i el detallisme: La duquesa d’Osuna, Manuel Godoy, Ferran VII.
- Josep Esteve i Vilella (València, 1766 – segle XIX) Escultor. Com el seu pare, produí especialment imatges religioses. Fill seu fou Anton Esteve i Romero (València, 1859 – País Valencià, segle XIX) Escultor. Dirigí l’Acadèmia de Sant Carles. També excel·lí en la producció d’imatges religioses.
Cantó i Vilaplana, Gonçal
(Alcoi, Alcoià, 1859 – Madrid, 1931)
Escriptor. Des de ben jove residí a Madrid. Hi treballà a la premsa local i hi estrenà la comèdia El fuego de San Telmo (1889). Col·laborà amb Carles Arniches a diverses obres teatrals.
És autor de més de setanta peces, la majoria sainets i sarsueles: Las mamás, La verdad desnuda, Éxito editorial, etc, i d’una òpera: Marcia.
Campins i Barceló, Pere Joan
(Palma de Mallorca, 14 gener 1859 – 24 febrer 1915)
Bisbe de Mallorca (1898-1915). Ordenat el 1882, estudià després a Toledo, on es llicencià en teologia i en dret canònic (1885-86), i tornà a Mallorca. Essent rector de Porreres dugué a terme la restauració del santuari de Monti-sion. Fou canonge magistral de la seu de Mallorca (1893-98), catedràtic al seminari i vicari capitular a la mort del bisbe Jacint Maria Cervera (1897).
Nomenat bisbe (1898) a instàncies del clergat de la diòcesi, promogué una gran activitat (erecció de noves parròquies, reforma dels corrents litúrgics i del pla d’estudis, creació de l’arxiu històric (1899) i el museu arqueològic diocesà i reforma del presbiteri de la seu (1904), que encarregà a Antoni Gaudí).
Amb Antoni M. Alcover com a vicari general, fomentà l’obra del seu Diccionari, defensà la llengua en la línia dels bisbes de la Renaixença i creà al seminari una càtedra de llengua i literatura mallorquines (1898). Publicà un catecisme en català, de gran difusió així com diverses pastorals.
Bourrat, Joan
(Sant Andreu de Sureda, Rosselló, 12 desembre 1859 – Perpinyà, 4 agost 1909)
Polític. Membre del partit radical socialista francès.
Elegit diputat el 1906, en unes disputades eleccions enfront d’Eugeni Sauvy, alcalde de Perpinyà. Impulsà la política de transports.
Francmaçó, arribà a gran mestre adjunt de la gran lògia de França.
Bayarri i Benedito, Pere
(Benicarló, Baix Maestrat, 1803 – Madrid, 26 juny 1859)
Polític. Fou diputat a corts per Castelló i secretari del congrés (1854), ministre de marina al gabinet del general O’Donnell (1856) i president del consell suprem de guerra i marina (1857).
Balaguer -varis bio-
Antoni Balaguer (Algaida, Mallorca, 1723 ? – Palma de Mallorca, 1783) Franciscà observant. És autor de diverses obres, entre les quals destaquen Significat de les vuit parts de l’oració, Diccionari mallorquí, Compendi de la vida d’en Ramon Llull i Vides de sants, en imatges.
Joan Balaguer (Illes Balears, 1859 – 1915) Actor. Conreà amb èxit el teatre en castellà i obtingué bons triomfs a Madrid.
Joan Baltasar Balaguer (València, segle XV – segle XVI) Poeta i eclesiàstic. Religiós cistercenc. El 1489 ingressà al monestir de la Valldigna, i en fou prior l’any 1504. Escriví poesia original i traduccions al català d’altres obres de diverses llengües, sempre d’inspiració religiosa.
Marià Balaguer (Catalunya, segle XIX – Cuba, segle XIX) Independentista cubà. Defensà l’emancipació de l’illa, a despit de les persecucions de les autoritats.
Ramon Balaguer (Catalunya, segle XV) Marí. Navegà per la Mediterrània per compte de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
Badenes i Dalmau, Francesc
(Alberic, Ribera Alta, 2 desembre 1859 – València, 21 gener 1917)
Escriptor. Fou un dels representants més importants de la Renaixença al País Valencià. Membre del grup fundador de Lo Rat Penat de València. En els Jocs Florals d’aquella entitat fou proclamat Mestre en Gai Saber l’any 1898. El seu poema Mariola és el que li donà més fama com a poeta.
Destacat folklorista, escriví com a obres més importants els següents reculls: Llegendes i tradicions valencianes (1899), Rondalles del poble (1900) i Contes populars (1900). També publicà diversos reculls de poemes breus: Flors de Xúquer, Cants de la Ribera, Veus de natura, etc).
Traduí en vers castellà algunes obres de Jacint Verdaguer: Sant Francesc, Idil·lis i cants místics.
Albertí i Vidal, Vicenç
(Maó, Menorca, 24 novembre 1786 – 15 octubre 1859)
Dramaturg, poeta i erudit. Traductor al català del teatre neoclàssic i pre-romànic francès i italià, amb obres de Molière, Beaumarchais, Metastasio i Goldoni, versions que resten inèdites.
L’any 1818 va publicar la versió catalana en vers de l’Alfonsiada o Conquista de Menorca per el rey don Alonso III d’Aragón en 1287, poema en tres cants escrit originàriament en castellà per Joan Ramis. Autor d’un Diccionario… de voces sagradas, técnicas, históricas, mitológicas, etc, el primer volum del qual fou publicat l’any 1826 i els altres nou resten manuscrits a l’Academia de la Historia.
Fou un exponent del moviment cultural menorquí a l’època d’ocupació anglesa.
Aguiló i Aguiló, Estanislau de Kostka
(Palma de Mallorca, 13 novembre 1859 – 9 gener 1917)
Erudit i bibliòfil. Fill de Tomàs Aguiló i Forteza. Estudià dret a València, i exercí d’arxiver en diverses institucions mallorquines.
Col·laborador de Josep Maria Quadrado i director del “Bolletí” de la Societat Arqueològica Lul·liana, entitat de la qual fou president (1899-1917).
Publicà textos històrics relatius a l’illa, que han romàs dispersos en revistes i en alguns opuscles.
Dades dels Països Catalans 