(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 26 novembre 1846 – Madrid, 1910)
Enginyer agronomista. Fou fundador i redactor de la “Revista de Montes” (1877-88).
S’interessà pel problema de les dunes del golf de Roses i n’aconsellà la repoblació de pins el 1898. També treballà per a la millora de l’alzina surera.
Fou membre de nombroses societats i president de la Real Sociedad Española de Historia Natural.
(Barcelona, 1846 – 16 gener 1913)
Pianista i compositor. Germà de Ferran. Estudià piano amb Joan Barrau i composició amb Marià Obiols. El 1866 fou nomenat professor del Conservatori del Liceu de Barcelona.
Entre les seves obres destaquen Barcarola, Rapsòdia i altres peces per a piano, així com romances.
Traduí a l’italià els llibrets de les òperes Henry Clifford, d’Isaac Albéniz i Els Pirineus, de Felip Pedrell.
(Barcelona, 1846 – 1853)
Revista mensual de medicina, cirurgia, química, farmàcia i ciències físiques i naturals. Fou dirigida pels metges Francesc Arró i Josep Alberic i pel farmacèutic Francesc Domènech i Maranges.
És útil per a comprendre la situació de la medicina a Catalunya a mitjan segle XIX.
(les Cabanyes, Alt Penedès, 12 setembre 1846 – Vic, Osona, 7 febrer 1916)
Eclesiàstic i escriptor. Cursà les carreres de dret i filosofia a Barcelona, on es posà en contacte amb diversos representants de l’escola catalana d’erudits i pensadors del segle XIX, i on fou company de Jaume Collell. Acabada la vida universitària, ingressà al seminari i fou ordenat sacerdot l’any 1871.
Fou col·laborador de “La Veu de Montserrat”, “La Veu de Catalunya”, “La Renaixensa”, “Lo Missatger del Sagrat Cor” i “Les Quatre Barres”. Dirigí l’Acadèmia Catalana de les Congregacions Marianes, fou consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc i president de la secció religiosa de la Unió Catalanista (1895), antecessora de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, de la qual redactà els estatuts i fou el primer consiliari.
Va ésser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, i quan hi ingressà pronuncià en català, contra la rutina i la voluntat d’alguns acadèmics, el discurs de recepció. Adjunt numerari dels Jocs Florals (1896), els presidí el 1899, any en què fou nomenat bisbe de Vic.
Fou presentat a la Santa Seu com a bisbe de Vic gràcies al fet que un català (Manuel Duran i Bas) era llavors ministre de gràcia i justícia. A partir d’aquest moment, es dedicà exclusivament a la seva actuació com a prelat, i la seva influència transcendí a través de les seves pastorals dirigides a tot Catalunya.
La seva vida és un exponent del diàleg entre la clerecia i el laicat, i així, llavors de les Bases de Manresa (1892), no solament intervingué com assessor, sinó que s’encarregà de redactar la disposició transitòria que proposava la regulació de les relacions entre Catalunya, l’estat espanyol i el Vaticà. Prosseguint en la mateixa línia, l’any 1893 l’assemblea de la Unió Catalanista li encomanà que redactés la comunicació a tots els bisbes de la província eclesiàstica Tarraconense sobre l’ús del català en la predicació, la catequesi i els actes de culte no celebrats en llatí.
Les normes sobre els ascensos episcopals i les pressions polítiques feren que fos proposat per a les seus de Barcelona, València i Burgos. No acceptà cap d’aquests trasllats, ja que els veia, principalment l’últim, com a maniobres del poder polític.
La seva obra tracta sobre ètica, estètica, teoria del dret, història del pensament o problemàtica social. Així, l’any 1888 publicà El clero en la vida social moderna, en què exposava l’evolució de l’Església. La seva obra més ambiciosa, La tradició catalana (1892), exposa la teoria del regionalisme partint de la unitat de les terres de llengua catalana i de l’estudi de les grans figures intel·lectuals.
Entre altres obres, cal remarcar En Rocabertí i en Bossuet (1898), mèmoria d’ingrès a l’Acadèmia de Bones Lletres, els assaigs L’Ernest Renan i en Pompeu Gener. Nuestra unidad y nuestra universalidad (1910) i El estadismo y la libertad religiosa (1913).
Deixà plasmat el seu pensament sobre qüestions del seu temps en diverses pastorals, com L’equilibri de la jerarquia industrial (1902), La confesió de la fe (1906), Conducta dels obrers catòlics en les circumstàncies actuals (1906) i Déu i el cèsar (1911).
El seu pensament fou influït pel sentit realista i pràctic de l’escola filosòfica catalana, però no s’adherí incondicionalment als postulats d’aquesta, ja que el seu tomisme rigorós veia en l’escolàstica un sistema més complet i estructurat. Situat dins el període positivista de la Renaixença, tracta d’harmonitzar Taine amb sant Tomàs.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 8 maig 1872 – Ginebra, Suïssa, 8 gener 1964)
Meteoròleg, mecenes, bibliòfil i escriptor. Fill de Eusebi Patxot i Llagostera (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1846 – 1893) Pianista que assolí èxits notables.
Pertanyia a una família d’industrials surers. Amplià estudis d’astronomia a Cambridge. A 23 anys instal·là a Sant Feliu un observatori astronòmic i inicià treballs micromètrics sobre els estels múltiples. Fruit dels treballs realitzats a l’observatori fou el magnífic volum de resultats del 1896 al 1905, apareguts el 1908. Com a apèndix, l’edició inseria els Materials per a la pluviometria catalana (1896-1905).
El 1919 instituí, a la memòria del seu pare una fundació per premiar obres musicals compostes per autors catalans, mitjançant concursos anuals convocats per l’Orfeó Català; un any més tard creà una fundació destinada a premiar estudis històrico-político-socials, en memòria del seu avi, també mitjançant concursos anuals convocats per l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Gràcies a aquesta institució s’han pogut publicar memòries corresponents a les seccions filològica, històrico-arqueològica i de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, com el “Butlletí de Dialectologia Catalana”, l’Atlas Pluviomètric de Catalunya, la revista “Estudis Universitaris Catalans”, i d’altres.
Per a la “Biblioteca Popular de l’Avenç” traduí Uranie, de Camil Flammarion, Voyage autour de ma chambre, de X. De Maistre, i d’altres. Edità l’Atlas Internacional de Núvols, sota els auspicis del Comitè Meteorològic Internacional, del qual formava part. L’any 1923 oferí al Centre Excursionista de Catalunya els mitjans per realitzar un estudi de les masies catalanes en els seus variats aspectes (arquitectònic, d’indumentària, etnogràfic, social, històric).
Se li deu l’organització i la publicació del Cançoner Popular de Catalunya, on es recollien 25.000 cançons. Al seu mecenatge es deu també la publicació del Llegendari Català i el Refranyer Popular de Catalunya, així com les Cròniques Catalanes, un corpus de quinze volums.
(Barcelona, 2 juny 1846 – 6 març 1924)
Arquitecte (1869). Deixeble d’Elies Rogent, amb qui redactà un projecte de restauració de la catedral de Tarragona (1883) i construí el seminari conciliar d’aquesta ciutat. Dirigí les obres de reforç de la cúpula del Pilar, a Saragossa. i moltes obres a Barcelona (Banys Orientals (1872), edifici de la Caixa d’Estalvis de la plaça de Sant Jaume, palau de Belles Arts per a l’Exposició Universal del 1888, plaça de toros de les Arenes (1892-99), etc). Acabà la decoració de la façana principal de la catedral, en col·laboració amb Josep Oriol Mestres (1906-12), dins un estil neogòtic.
És autor, també, de nombroses i importants reconstruccions i restauracions d’edificis antics (campanar de Santa Maria del Mar). Fou acadèmic de Sant Jordi (1894), president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, i catedràtic de l’escola d’arquitectes de Barcelona.
(Vic, Osona, 18 desembre 1846 – 1 març 1932)
Eclesiàstic, escriptor i periodista. Se serví de l’oratòria i de la premsa per a l’activitat religiosa i patriòtica que dugué a terme tota la vida. Format al seminari de Vic, on fou ordenat sacerdot el 1873, fou un dels fundadors de l’Esbart de Vic. Estigué molt relacionat amb el món intel·lectual i polític català. Milità en el catalanisme moderat i fou polèmic en religió i política.
Dirigí el setmanari “La Veu de Montserrat”, de gran influència, i “La Gazeta Montanyesa”, i fundà la “Gazeta de Vich”, revista que fou tribuna del moviment catalanista des d’un punt de vista tradicional. Contribuí eficaçment en moltes campanyes culturals, religioses i polítiques catalanes.
Gran fomentador dels Jocs Florals, presidí els de Barcelona diversos anys. S’oposà fermament a la nova ortografia catalana i fou un dels principals puntals de l’Acadèmia de la Llengua Catalana.
La seva poesia, que canta els elements populars de la terra i s’inspira en el romanticisme italià, fou recollida a Cançons de Montserrat (1880), Faules i símils (1881), Floràlia (1894) i Jovenívoles (1926). Les seves obres més conegudes, però, són els llibres d’assaigs, com ara: Catalanisme: lo que és i lo que deuria ser (1879), Viatge a Roma (1896), Memòries d’un noi de Vich (1908) i Del meu fadrinatge, i les cartes rebudes de Torras i Bages (Dulcis amacitia) i de Narcís Verdaguer (Carteig històric). La seva obra pòstuma és Efemèrides dels meus 50 anys de sacerdoci.
(Castellgalí, Bages, 23 juny 1846 – Terrassa, Vallès Occidental, 19 novembre 1921)
Científic. Va llicenciar-se en ciències exactes i naturals a Barcelona (1869) i es doctorà en ciències naturals (1871). Va exercir la docència com a director del Col·legi Terrassenc, fins al 1901, de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Terrassa (1901-04) i professor de l’Escola Superior d’Indústries (1904-18).
Deixeble d’Antoni Cebrià Costa i Cuxart, es va dedicar principalment als estudis botànics i meteorològics, herboritzà per tot el Vallès, i posteriorment per altres comarques, especialment el Bages i el Berguedà, i realitzà nombrosos treballs científics, pedagògics i didàctics, entre els quals cal destacar: Una geografía física, descriptiva e histórica del Vallés (1886), Flora del Vallès (1887), Apuntes de botánica (1900), Botànica popular (1907, resum d’unes conferències fetes al Centre Excursionista de Catalunya), Necesidad de una rigurosa precisión en las descripciones fitográficas (1909), Caricologia catalana (1911), i la seva obra més important, la Flora de Catalunya (1913-37), que no va poder ésser publicada totalment fins al 1936 per l’IEC.
El seu herbari, amb més de 8.000 exemplars, es troba a l’Institut Botànic de Barcelona. Elaborà, per encàrrec, un mapa agronòmic de la província de Barcelona. La seva tasca va deixar empremta en força deixebles.
(Barcelona, 13 abril 1846 – 16 juny 1929)
Naturalista i geòleg. Fou el fill de Pere Nolasc Bofill i Mascaró. Després de cursar estudis de ciències naturals, es va decantar per les branques de paleontologia i geologia. El 1887 va passar a dirigir el Museu Geològic de Barcelona -aleshores anomenat Museu Martorell- i, al cap de poc, la Junta de Ciències Naturals.
Féu algunes expedicions als països del nord d’Àfrica a la recerca de materials geològics i malacològics. Preocupat per la divulgació dels coneixements, es va prodigar en conferències, cursos i articles. El 1896 va ser nomenat secretari perpetu de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Col·laborador en diversos treballs amb naturalistes de renom com Francesc Carreras i Candi, Joan Baptista d’Aguilar-Amat i Jaume Almera, com la Geografia General de Catalunya, el Mapa geològic de la província de Barcelona.
Entre les seva producció bibliogràfica cal destacar obres com ara Catálogo de los moluscos testáceos del llano de Barcelona (1879), Nova fauna malacològica terrestre i d’aigua dolça de Catalunya (1898), Estudi sobre la malacologia de les valls pirinenques (en set volums, 1901-21) i El Noguera Ribagorzana Vallis clausa (1909).
(Mataró, Maresme, 19 desembre 1846 – Buenos Aires, Argentina, 22 abril 1907)
Metge, advocat, agrònom i enginyer. Metge de l’armada, hagué d’exiliar-se per motius polítics i s’establí a l’Argentina el 1873. Fou catedràtic de medicina legal a la universitat de Córdoba, és autor d’unes Lecciones de medicina legal (1885).
Interessat per qüestions agrícoles i per la legislació laboral, es diplomà en agronomia i en dret. També es graduà d’enginyer per tal de dur a terme el projecte d’una resclosa a Sant Roque, sobre el Río Primero. Fou catedràtic de legislació industrial i obrera a la universitat de Córdoba i elegit president de la de La Plata, càrrec que no ocupà.
A l’Argentina, una població porta el seu nom.
Dades dels Països Catalans 