(Barcelona, 1845 – 1911)
Periodista i escriptor. Fundador i director de “La Exposición” (1887-91), òrgan de l’Exposició Universal de Barcelona (1888).
Conreà en castellà poesia, teatre i novel·la.
Carrera i Bou, Salvador
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1845
Borràs i de Bofarull, Josep
(Reus, Baix Camp, 1784 – Manila, Filipines, 1845)
Escriptor i diplomàtic. Tingué el consolat dels Estats Units a Barcelona.
És autor d’un diccionari de màximes d’autors clàssics i moderns.
Barraquer i de Puig, Joaquim
Altés i Alabart, Joan Baptista
(Batea, Terra Alta, 22 setembre 1845 – 10 novembre 1916)
Eclesiàstic i escriptor.
És autor de diversos llibres pietosos, bona part dels quals són destinats a fomentar la devoció teresiana, i de l’obra teatral La huida de Teresa (1887).
Sánchez i Gavagnach, Francesc de Paula
(Barcelona, 6 febrer 1845 – 12 setembre 1918)
Compositor. Estudià al Conservatori del Liceu, on fou deixeble de Gabriel Balart. El 1867 estrenà la seva primera òpera, Rahabba, al Gran Teatre del Liceu.
Amplià estudis a París amb Daniel Auber (1869-71), però els esdeveniments de la Comuna l’obligaren a tornar a Barcelona, on el 1881 estrenà l’òpera La cova dels orbs.
Fou professor de teoria musical i de conjunt del conservatori del Liceu, que dirigí des del 1893.
Deixà peces per a cant i piano (que ell anomenà simfomeles), música religiosa, una Teoría de la música (1888) i un Tratado de harmonía (1899), en col·laboració amb J. Ribera i Miró.
Gómez i Polo, Simó
(Barcelona, 3 març 1845 – 5 febrer 1880)
Pintor. Estudià a l’Escola de Llotja i freqüentà el taller del gravador Eusebi Planas.
El 1863 se n’anà a París, on féu la coneixença de Thomas Couture, que li aconsellà que es dediqués de ple a la pintura. Tornà a Barcelona i viatjà sovint a Madrid, on estudià i copià els grans mestres del Museo del Prado.
Al seu taller de Barcelona féu obres d’encàrrec: temes religiosos (Sant Sebastià, Ntra. Sra. de la Salette), retrats (F. Vidal i Jevelli, ebenista) i quadres de gènere (Els borratxos, Jugadors de daus, L’hereuet, Les cartes). Féu, també, pintures murals a les esglésies del Pi i de Sant Agustí.
El seu estil, encara que molt personal i representatiu del realisme català, acusa la influència dels grans mestres espanyols, francesos i flamencs. Són ben coneguts els seus dibuixos a la mina de plom.
Rebé una proposició d’Alfons XII de Borbó per ésser pintor de cambra (1877).
El seu germà fou Enric Gómez i Polo (Barcelona, 1841 – 1911) Gravador. Destacà en els treballs al boix. Fou un dels litògrafs més remarcables del seu temps.
Giberga i Bosch, Antoni
(Barcelona, 1800 – 1845)
Ciutadà de Barcelona. Fou un dels membres de la junta revolucionària que, durant la revolta de 1842, tractà sense èxit d’arribar a una transacció amb el general van Halen. El fracàs de la gestió tindria per conseqüència el ferotge bombardeig de terror ordenat pel general Espartero.
Fou deportat a Cuba per algun temps. Allí fundà l’Ateneu Català de la Classe Obrera, així com una Societat Benèfica que es titulà d’Amics dels Pobres.
Fou el pare del metge Antoni Giberga i Gibert.
Galofre i Giménez, Baldomer
(Reus, Baix Camp, 24 maig 1845 – Barcelona, 26 juliol 1902)
Pintor. Deixeble de Martí i Alsina a l’Escola de Llotja. L’any 1874 es traslladà a Roma, on rebé la influència de Marià Fortuny i n’esdevingué seguidor.
Havent-ne tornat, la seva exposició a Barcelona (1874) tingué una sorollosa acollida: Narcís Oller l’elogià apassionadament pel seu naturalisme i el mostrà com a exemple contra la pintura d’història. En exposar a Madrid el 1890, la regent li adquirí una obra.
Excel·lí com a aquarel·lista (Els traginers) i com a pintor de paisatges, marines i quadres de costums (La fira, Mercat a Granada, Escena popular andalusa, Posta de sol, Un carrer, Regates a Sorrento, etc).
Farguell i de Magarola, Manuel
(Barcelona, 7 juliol 1845 – Berga, Berguedà, 1928)
Polític. Pertanyent al partit conservador, representà el districte de Berga-Manresa a la diputació provincial.
En constituir-se Solidaritat Catalana, s’afilià al catalanisme. Fou senador per Girona (1907-08), diputat a corts per Berga (1910-16) i governador civil de Toledo (1921).
Donadiu i Puignau, Delfí
(Vilajuiga, Alt Empordà, 1845 – Barcelona, 14 agost 1904)
Catedràtic de llengua hebrea (1882) i de filosofia a la Universitat de Barcelona.
Publicà, a més de nombrosos opuscles de filosofia i ciència del llenguatge, Curso de geografía histórica (1873), Curso de metafísica (1881), Método de enseñanza de lengua hebrea (1881) i Diccionario de la lengua castellana (1890), amb correspondència catalana.
En col·laboració amb Rafael Bocanegra, va publicar Novísimo Diccionario Enciclopédico de la lengua castellana.
Dades dels Països Catalans 