(Batea, Terra Alta, 22 setembre 1845 – 10 novembre 1916)
Eclesiàstic i escriptor.
És autor de diversos llibres pietosos, bona part dels quals són destinats a fomentar la devoció teresiana, i de l’obra teatral La huida de Teresa (1887).
(Barcelona, 6 febrer 1845 – 12 setembre 1918)
Compositor. Estudià al Conservatori del Liceu, on fou deixeble de Gabriel Balart. El 1867 estrenà la seva primera òpera, Rahabba, al Gran Teatre del Liceu.
Amplià estudis a París amb Daniel Auber (1869-71), però els esdeveniments de la Comuna l’obligaren a tornar a Barcelona, on el 1881 estrenà l’òpera La cova dels orbs.
Fou professor de teoria musical i de conjunt del conservatori del Liceu, que dirigí des del 1893.
Deixà peces per a cant i piano (que ell anomenà simfomeles), música religiosa, una Teoría de la música (1888) i un Tratado de harmonía (1899), en col·laboració amb J. Ribera i Miró.
(Fonts, Aragó, 1774 – 1845)
Epigrafista. Besnét de Francesc de Moner i Miret.
Fou comissari ordenador de la inquisició de Barcelona.
El 1806 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres, on presentà un estudi sobre la vila d’Isona, publicat el 1868.
Lluità a la guerra del Francès, i després fou diputat pel districte de Talarn i castlà del seu castell.
(Tortosa, Baix Ebre, 13 febrer 1845 – Manresa, Bages, 29 desembre 1902)
Actriu. Germana de Teodor.
S’inicià a la companyia de Julià Romea, i el 1865 era ja la primera actriu de la companyia de Valero i Vico. Treballà a diverses companyies, entre les quals les d’Antoni Tutau, que fou el seu segon marit.
Treballà als millors teatres de l’època: el Principal, el Romea, el Novetats, etc, on representà obres com Les heures del mas, Gal·la Placídia, La Dolores, etc.
Morí en plena representació de Locura d’amor.
(Reus, Baix Camp, 4 juny 1845 – 10 novembre 1899)
Escriptor. Fou catedràtic de matemàtiques de l’institut de Reus, que cooperà a fundar i que dirigí des del 1882 fins a la seva mort.
Col·laborà a nombroses publicacions periòdiques, amb articles i amb poesies catalanes. Aquestes darreres eren de caràcter humorístic.
(Alfés, Segrià, 18 novembre 1845 – València, 17 març 1911)
Bisbe i missioner. Dominicà, anà a Manila (1868) i a Xina, on fou vicari provisional d’Emuy (1881), bisbe d’Avara i vicari apostòlic de Fochow (1884).
Escriví sobre literatura, història i religió en caràcters xinesos.
És autor de diverses obres, com el Mes del Roser, en xinès, impresa moltes vegades.
(Barcelona, 8 setembre 1845 – 5 juliol 1902)
Arquitecte. Titulat el 1877. Construí l’edifici de les Cases Consistorials de l’aleshores municipi de Sarrià.
És també autor d’escoles municipals a Granollers i Puigcerdà, del xalet Sabater, a Sant Gervasi de Cassoles, de la cafeteria Alhambra, al passeig de Gràcia de Barcelona (1900), etc.
Es considera la seva millor obra l’edifici de les Escoles Pies de Sarrià (1891-93).
(Itàlia, segle XVIII – Madrid ?, segle XIX)
Família d’escenògrafs. Iniciada pels germans:
Josep Lucini (Itàlia, 1770 – Barcelona, 1845) Escenògraf. Féu decorats per al teatre de la Santa Creu de Barcelona i fou l’introductor a Catalunya de la perspectiva obliqua en escenografia.
Francesc Lucini (Reggio, Itàlia, 1789 – Madrid ?, 1846) Escenògraf. Féu decorats per al teatre Municipal de Reus i el 1837 esdevingué acadèmic corresponent de San Fernando. Foren fills i deixebles seus Eusebi i Josep Lucini i Bidermann.
(Barcelona, 8 maig 1845 – 20 febrer 1918)
Enginyer industrial. Dirigí revistes especialitzades.
Publicà bon nombre d’obres de divulgació científica com: La malvasía de Sitges, su historia, la vid, cultivos… (1886), Productos obtenidos de la naranja (1871), El olivo, la aceituna y el aceite (1902), etc.
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
(Barcelona, 1845 – 19 desembre 1908)
Editor de música. Introduí a la seva editorial els mètodes d’estampació musical més moderns. A partir del 1895 edità un butlletí anomenat “Guía musical”. Fou molt destacada la seva actuació a favor de les tendències més noves de l’època.
Edità obres de Berodin, Balakirev, Mussorgski i, sobretot, de Wagner, del qual era gran admirador i propagador, en un temps en què aquests autors eren gairebé desconeguts (1878).
Edità també moltes obres didàctiques musicals. La seva botiga era freqüentada pels grans mestres catalans d’aquells anys.
Dades dels Països Catalans 