(Barcelona, 6 febrer 1814 – després 1876)
Músic. Estudià harmonia amb Ramon Vilanova.
És autor de l’òpera bufa La vedovella (1840), estrenada al Teatre de la Santa Creu de Barcelona, de l’òpera en tres actes La dama del Castello (1845) i d’obres vocals.
Fundà la revista “El Mundo Musical”.
(Barcelona, 1814 – 22 desembre 1880)
Músic. Estudià a l’escolania de la Mercè.
Fou director d’orquestra del teatre de Montsió, professor de violí del Liceu Filharmònic Dramàtic de Barcelona (1837) i director d’orquestra del Liceu (1847).
Durant més de 20 anys fou mestre de capella de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Fou el pare d’Eusebi Dalmau i Mas.
(Barcelona, agost 1741 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 27 setembre 1814)
Cosmògraf i cartògraf. Serví a Amèrica.
El 1769 fou una figura destacada de l’expedició a Califòrnia dirigida per Gaspar de Portolà i fra Juniper Serra. Era l’encarregat de marcar els nous ports i de traçar els límits de la nova província de Monterrey.
És autor d’un diari personal d’interès, on exposa les observacions realitzades.
(Altafulla, Tarragonès, 1749 – Tarija, Bolívia, 1814)
Franciscà. Professà arts al convent de Reus, i després s’afilià al col·legi missional d’Escornalbou.
L’any 1778 anà a Amèrica. Organitzà (1780) el col·legi de missions de Tarija i es dedicà sobretot als indis chiriguanos, grup no sotmès al poder colonial.
Entre els seus escrits figuren Descripción de las misiones… del colegio de Tarija (1799) i Manual de misioneros.
(Barcelona, 1814 – Madrid, 10 juny 1881)
Pintor. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona i a l’Accademia di San Lucca, a Roma, ciutat on arribà el 1834 amb Pelegrí Clavé i Manuel Vilar, i on assolí reputació com a copista.
El 1841 estigué a Munic, on s’entusiasmà per l’art promogut per Lluís I de Baviera. El 1843 s’establí a Madrid.
El Retrat de la nena Maria Miquela de Despujol i el Rapte de Ganimedes (Museu d’Art Modern de Barcelona) evidencien la seva qualitat de pintor romàntic.
Fou membre del grup dels natzarens catalans.
(Catalunya, 8 febrer 1810 – 1814)
Demarcació militar i administrativa establerta per Napoleó, al marge del govern del seu germà, el rei Josep I Bonaparte.
Els governadors generals (els mariscals Augereau i Macdonald i el general Charles Decaen) depenien directament del govern de París, mentre que l’administració es vinculava estretament a l’exèrcit imperial.
El nou règim fou proclamat amb gran aparat pel mariscal Augereau, després d’adreçar al·locucions en català, comminant els catalans refractaris a la dominació napoleònica a deposar les armes. Féu catalanitzar el “Diario de Barcelona”, anomenat aleshores “Diari del Govern de Catalunya i Barcelona”. Tot i haver estat intentada la traducció al català del codi de Napoleó, prevalgué un afrancesament de la nova administració.
A partir del 1812, amb l’annexió de facto del Principat, dividit en quatre departaments –del Ter, amb capital a Girona, de Montserrat (a Barcelona), del Segre (a Puigcerdà), que incloïa Andorra i excloïa la Vall d’Aran, agregada a l’Alta Garona, i de les Boques de l’Ebre (a Lleida), al qual foren agregades les comarques catalanes veïnes fins aleshores administrativament aragoneses-, hi fou establert un nou sistema d’administració civil sota el càrrec de dos consellers d’estat com a intendents imperials: el baró de Gérando, per als departaments del Ter i del Segre, i el comte de Chauvelin, per als de Montserrat i de les Boques de l’Ebre.
S’instal·laren al Principat, juntament amb ells, el sots-prefecte de Figueres, Solsona, Talarn, Vilafranca del Penedès, Tarragona, Tortosa i Cervera, però alguns d’aquests funcionaris no arribaren a exercir llurs càrrecs des de les seus corresponents.
A mitjan 1813 aquesta estructura prefectural s’hagué de reduir, com a conseqüència de la campanya de Rússia; restava aleshores al davant d’aquesta administració civil el baró de Chauvelin, amb residència a Girona; a la fi d’aquell any, Decaen fou substituït pel mariscal Suchet, que, governador de València i d’Aragó, s’havia fet càrrec ja feia mesos del govern de les Boques de l’Ebre, i que fou governador general de Catalunya fins a la fi de la dominació napoleònica (1814).
(Terrassa, Vallès Occidental, 20 març 1814 – Barcelona, 28 maig 1879)
Jurista. Notari a Terrassa i a Barcelona.
És autor de Jurisprudencia práctica o fórmulas contractuales comentadas según las leyes comunes y según la Ley Hipotecaria aplicadas a todas las provincias de España (1862) i de Compendio de substanciación de juicios (1846).
Deixà inèdita una gramàtica catalana (1840).
(Girona, Gironès, segle XVIII – 1814)
Antic fort, un dels que defensava la ciutat, el més meridional. Fou construït el segle XVIII a l’extrem meridional de la muntanya de les Pedreres, damunt la riba dreta de l’Onyar, davant el Montlliví, a l’antic convent caputxí; en aquest indret hom ja havia establert una defensa avançada dels forts de la reina Anna i del Constable el segle XVII.
Fou fet volar el 1814 en abandonar els francesos la plaça.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1756 ? – 1814)
Comerciant. Fill de Llorenç de Cabanyes i Bret, cabaler de can Cabanyes d’Argentona establert a Vilanova i la Geltrú, on es casà el 1755 amb Margarida Fuster.
Estudià al col·legi de nobles de l’abadia de Sorese (Llenguadoc). El 1805 obtingué privilegi de noble del Principat. Fabricant d’aiguardent, comercià principalment amb Nàpols i amb l’Amèrica del Sud.
Féu construir el mas Cabanyes, d’estil neoclàssic, prop de Vilanova i la Geltrú. Fou pare de Josep Antoni, de Joaquim i de Manuel de Cabanyes i Ballester.
(Catalunya, 1812 – 1814)
Antic departament, Un dels quatre en què fou dividit el Principat durant la seva annexió a l’Imperi francès.
Comprenia els corregiments de Lleida, Tortosa i Tarragona i part del de Cervera. El prefecte residia a Lleida.
Havia de comprendre 31 cantons i 165 nous municipis, però només el districte de Tortosa s’establí totalment l’administració francesa.
El primer prefecte fou el vescomte Alban de Villeneuve.
Dades dels Països Catalans 