(Perpinyà, 1812 – França ?, 1865)
Metge. Professor de cirurgia a la facultat de medicina de Montpeller, autor de diverses obres mèdiques.
Amb el nom d’operació d’Alquié, hom ha descrit una tècnica de fixació de la matriu mitjançant escurçament dels lligaments rodons.
(País Valencià, segle XIX – )
Títol atorgat per Napoleó l’any 1812, a favor del mariscal francès Louis Gabriel Suchet, com a recompensa d’haver pres la ciutat de València (9 de gener de 1812); el títol fou confirmat el 1819.
Mort el mariscal Suchet el 1826, el seu fill Napoleon Suchet (1813-77) esdevingué segon duc de l’Albufera. El títol es conservat pels seus descendents.
Ensems amb el títol, Suchet adquirí la propietat del lloc, que conservà fins a la retirada dels francesos de València (5 de juliol de 1813).
Essent la fotja l’ocell més apreciat de l’Albufera, el mariscal Suchet fou anomenat popularment a València Duc de les Fotges.
(Palma de Mallorca, 31 maig 1812 – 30 novembre 1884)
Escriptor. Fill de Tomàs Aguiló i Cortès, i cosí de Marià Aguiló i Fuster. Començà en castellà, però un cop iniciat el moviment literari de la Renaixença, va intervenir-hi com un dels seus propagadors a les Illes Balears.
Es donà a conèixer en publicar l’oda castellana A la conquista de Mallorca (1832). Inicià la seva obra catalana amb el llibre Poesies fantàstiques en mallorquí (1852). La seva obra poètica mostra dos aspectes diferents: un de to popular i humorístic en Rimas varias (1846-50) i un altre procedent del romanticisme alemany, tant d’estil com de contingut, en les Baladas escritas en mallorquín (1858), narracions en forma de romanç d’ambient fúnebre i misteriós. També publicà A la sombra del ciprés (1863).
Les seves Obras en prosa y en verso (vuit volums) es van publicar a Palma de Mallorca (1882-85). En castellà fou notable poeta religiós en Poesías Sagradas (1851).
Fou un dels fundadors de la revista “La Palma” i col·laborà a les revistes “La Fe” i “La Unidad Católica”. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Fou el pare d’Estanislau de Kostka Aguiló i Aguiló.
(la Corunya, Galícia, 1812 – Madrid, 1878)
Militar. Revoltat el 1868, s’oposà a l’alçament federalista de la Bisbal (1869).
Essent capità general de Catalunya (1869-72), reprimí la protesta popular contra les quintes (1870).
(Bot, Terra Alta, 1812 – Girona, 1879)
Metge. Residí a Tarragona i a Girona. En aquesta darrera ciutat ensenyà filosofia, ciència a la qual dedicà nombrosos escrits.
Fou publicista actiu sobre temes mèdics i filosòfics. Es mostrà seguidor del tomisme.
(Girona, 1787 – 31 desembre 1812)
Publicació bisetmanal. Publicat amb diferents títols i llengües.
Amb el títol de “Gazeta de Gerona”, fou publicat en castellà del 1787 al 1800, i amb el de “Gaseta del Corregiment de Gerona” es publicava en català el 1810.
Amb el títol de “Gazette de Gironne”, fou publicat per l’exèrcit napoleònic en francès i català primer i, més tard, en francès i castellà. Sortí del 2 de gener al 31 de desembre de 1812 i se n’editaren 105 números. És remarcable per les cròniques oficials de guerra.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 19 gener 1812 – Barcelona, 22 febrer 1895)
Historiador i frare mercedari. Cronista (1862) i procurador general (1869) dels mercedaris a Espanya.
Escriví Nuevo viaje a Jerusalén (1846), Historia de la villa de Villanueva y la Geltrú (1869), Historia de las Redenciones (1873) i Biblioteca mercedaria (1875).
(Castellterçol, Moianès, 15 setembre 1812 – Veruela, Aragó, 1 novembre 1900)
Pintor. Estudià als seminaris de Vic i de Barcelona i després a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, i hi exercí la pintura fins el 1880, que ingressà a la Companyia de Jesús.
Residí a Anvers, a l’Havana, a El Puerto de Santa Maria, a Barcelona, a València, a Saragossa, a Manresa i, finalment, a Veruela, i arreu hi deixà pintures, la majoria de temes religiosos i retrats (Jaume Balmes, el papa Lleó XIII).
Estigué dos anys a Castellterçol, on pintà l’altar i l’interior de l’església parroquial.
Fou, a més, un eminent miniaturista.
(Barcelona, 1812 ? – 1884)
Torner. Probablement fill de Pelegrí Forès i Madaula. Executà notables treballs de torneria.
Escriví diversos estudis de l’especialitat per a l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, a la qual pertanyia.
(Barcelona, 1812 – 1877)
Jurista. Fill de Santiago Ferrater i Boada. Es llicencià en dret el 1837. Fou revisor i censor d’obres teatrals i professor de dret civil a la Universitat de Barcelona.
El 1842 fou un dels organitzadors de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació. El 1844 fou relator interí de l’audiència de Catalunya, i el 1845, jutge de primera instància de Terrassa. El 1850 ascendí a relator titular de l’audiència, i el 1872 n’esdevingué relator secretari.
Amb Pau Ferigle, publicà una recopilació de les lleis i disposicions reials promulgades en 1833-41. Col·laborà amb Josep Antoni Elias i d’Aloy, amb el qual publicà Manual de derecho civil vigente en Cataluña (1845), reeditat el 1864 i el 1885.
Deixà una Memoria de impugnación de la soberanía independiente de Andorra (1845), un Código de Derecho internacional (1846), traduccions, etc.
Dades dels Països Catalans 