(Palma de Mallorca, 1799 – 1866)
Historiador. Fou un dels fundadors de la Diputació Arqueològica de les Illes Balears.
Compilà una miscel·lània d’història i d’arqueologia de Mallorca, i redactà uns interessants Apuntes cronológicos, que van del 1808 al 1865, publicats el 1945.
El 1854 fou creat marquès de la Fontsanta de Palma.
(Palma de Mallorca, 23 maig 1720 – 13 agost 1799)
Poeta líric i dramàtic en castellà.
Escriví poesies i les comèdies històriques Don Jaime I conde de Barcelona i La conquista de Mallorca (Barcelona, 1792), aquesta darrera amb el llenguatge i tots els elements del teatre de l’època.
Antoni Coll (Catalunya, segle XV – segle XVI) Argenter. Juntament amb el seu fill Joan Coll realitzà (1507), seguint el disseny de Pere Joan Palau, la creu d’or, esmalts i perles, d’estil gòtic florit, de la seu de Girona, contractada el 1503.
Antoni Martí Coll (Reus, Baix Camp, segle XVII – segle XVIII) Musicòleg i frare franciscà. Sojornà a Madrid, on publicà el seu Arte de canto llano (1714). El reedità el 1719, amb l’afegitó d’un Arte del canto de órgano. Escriví encara d’altres obres.
Francesc Coll (Petra, Mallorca, segle XVIII – Amèrica del Sud, 1799) Frare dominicà. Durant tretze anys es dedicà a una intensa tasca evangelitzadora a l’Amèrica del Sud. Escriví una relació dels seus viatges, que ha restat inèdita.
Gaspar Coll (Palma de Mallorca, 1757 – 1826) Jurista. Publicà diverses obres de caràcter jurídic.
Gaspar Ferran Coll (Palma de Mallorca, 1826 – 1855) Escriptor. És autor de poemes i obres teatrals en castellà.
Josep Sebastià Coll (Catalunya, segle XIX – Madrid ?, segle XIX) Metge. Ensenyà a l’Escola de Medicina de Madrid. Publicà tres estudis professionals, dos d’ells de caràcter didàctic.
Lluís Coll (Palma de Mallorca, 1656 – 1694) Lul·lista franciscà. És autor de poesies i escrits de caràcter religiós, així com traductor al llatí de l’obra catalana de Ramon Llull.
Martí Coll (Illes Balears, segle XVIII – Madrid ?, 1760) Botànic i jesuïta. Publicà diversos estudis. Assolí gran fama a Madrid pels seus coneixements mèdics, que determinaren la concessió al seu favor del grau de doctor en medicina. Fou membre de la Real Academia Médica de Madrid. Ingressà als jesuïtes com a llec, per bé que més tard fou ordenat sacerdot.
Pere Coll (Barcelona, 1595 – Catalunya, segle XVII) Músic. Fou organista a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona i a la catedral de Tarragona.
Vicent Coll (Quart de Poblet, Horta, segle XVIII – València, 1805) Escriptor i religiós agustí. Era professor de filosofia i teologia. Fou prior del convent de Rocafort i rector del de Sant Fulgenci, del seu orde. És autor de sermons i de traduccions de clàssics llatins. També escriví poesia. El 1790 li fou editada a València l’obra titulada El héroe de piedad.
(Granada, Andalusia, 2 octubre 1799 – Barcelona, 9 desembre 1888)
Metge. Fill de Jaume Folch i Costa.
El 1832 viatjà per Europa formant part d’una comissió per a l’estudi del còlera.
En 1830-80 fou catedràtic de patologia general i anatomia patològica (el 1845 publicà un tractat d’aquestes disciplines) a la facultat de medicina de Barcelona, de la qual fou degà.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 20 abril 1799 – Barcelona, 13 agost 1880)
Advocat i polític liberal. El 1836 fou deportat a les Canàries, arran del contracop reaccionari que, dirigit pel general Espoz y Mina, destituí la junta liberal de Barcelona.
Tornat a la ciutat, fou regidor de l’ajuntament i afavorí els moviments progressistes (1837). El 1843 era element actiu de les iniciatives que provocaren la caiguda d’Espartero.
Fou president de la Junta Suprema de Govern de la província de Barcelona, dominada finalment pel govern de Madrid després de llançar 13.000 bombes sobre la ciutat.
(Barcelona, 1799 – 1800)
Associació. Creada privadament, com a successora de la Companyia de Filats de Cotó, fundada el 1772 i que un any després prengué el nom de Cos de Filats de Cotó.
Tingué una vida efímera.
Fou la precedent de la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó.
(Barcelona, 1772 – d 1799)
Companyia. Fundada per negociants i fabricants d’indianes, per a filar el cotó en floca procedent d’Amèrica. Estimulada pel govern, desitjós de promoure el conreu del cotó americà, li fou concedida fadiga sobre el que arribés de Cadis.
Els 25 membres fundadors hi aportaven un nombre de telers que oscil·lava entre 12 i 80. Creada per cinc anys, fou renovada posteriorment, i el 1785 hi figuraven ja 60 membres.
Fomentà la fabricació d’indianes amb la importació de primera matèria i l’establiment de filatures segons el sistema creat per Josep Canaleta el 1766. Els seus membres han estat considerats com la segona generació burgesa catalana.
Des del 1799, any que fou fundat el Cos de Fàbriques de Teixits i Filats de Cotó, perdé importància i restà reduïda a servir d’aixopluc a aquesta nova associació, que no assolí el reconeixement oficial.
(Barcelona, 1799 – 5 març 1847)
Advocat i polític. Fill de Josep Coll i Dorca.
Alcalde de Barcelona (1839), diputat a corts i diputat provincial.
(Barcelona, 1799 – Mardin, Mesopotàmia, 1873)
Arquebisbe missioner. Caputxí des del 1820, el 1835 era vicari del convent de Martorell (Baix Llobregat). Exiliat arran de l’exclaustració, residí a Verona.
Fou un dels missioners més destacats de l’orde a la seva època. Fou nomenat arquebisbe titular de Marcianòpolis. L’any 1841 s’embarcà cap a Mesopotàmia en companyia d’altres missioners caputxins, on es lliurà a una actuació missionera intensíssima. El 1863 fou nomenat delegat apostòlic de Mesopotàmia, Kurdistan, Armènia i Persia.
Escriví diverses lletres i relacions, algunes parcialment estampades, com Les hérésies et les missions catholiques en Mésopotamie (1863-65), Lettre… au sujet de la reprise du Synode chaldéen (1866), Origine della missione dei pp. Cappuccini in Mesopotamia.
(Sabadell, Vallès Occidental, febrer 1747 – la Vinyavella, Esparreguera, Baix Llobregat, 1 abril 1799)
Compositor. Monjo benedictí, estudià a l’Escolania de Montserrat i professà en aquell monestir a 16 anys; on fou organista i un dels intèrprets més notables de la seva època.
Compongué música sacra, destinada principalment als oficis del monestir. El seu estil revela una influència italiana evident, pròpia de l’època, així com una devoció profunda.
En el Magnificat, per a cor i orquestra, uneix la salmòdia gregoriana, conductora del cor, amb les intervencions brillants del solista, que imita les improvisacions i corals del cant gregorià.
Dades dels Països Catalans 