(Cocentaina, Comtat, segle XVI – 1627)
Pintor. Fou deixeble i ajudant de Jeroni Jacint Espinosa. El 1621 pintà la taula del Salvador per a la parròquia de Cocentaina.
Terol, Jaume -pintor, s. XVII-
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1627
Saragossa i Vilanova, Josep de
(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 5 maig 1627 – Madrid, 14 abril 1679)
Matemàtic i astrònom jesuïta. Mestre en arts a la Universitat de València, interessat des de jove per les matemàtiques, no acceptà una càtedra a la universitat per professar a la Companyia de Jesús. Residí en diverses ciutats, fou professor al col·legi de l’orde a Mallorca, on estigué en contacte amb l’historiador i matemàtic Vicenç Mut.
Ensenyà després a Barcelona, i el 1660 passà al col·legi de Sant Pau de València, on es dedicà a l’estudi i l’ensenyament de matemàtiques i a l’observació astronòmica. El 1670 fou nomenat titular de la càtedra de matemàtiques del col·legi de Sant Isidre de Madrid, on restà els darrers anys de la seva vida. Fou assessor tècnic i científic en diverses obres hidràuliques, explotació de mines, etc, i preceptor de matemàtiques del rei Carles II.
Les seves obres matemàtiques tenen totes una finalitat didàctica, des del compendi elemental d’Aritmética universal (1669), a la Geometría especulativa y práctica (1671), la Trigonometría española (1672; en versió llatina el 1673), escrita ja el 1663 i que inclou les primeres taules logarítmiques publicades a la Península, i la seva obra més nova, Geometria magna in minimus (1674), on inclogué teoremes geomètrics distints als d’Euclides.
Més valuosa fou la seva labor astronòmica: la seva Esfera en común celeste y terráquea (1674), que inclou la primera exposició sistemàtica de geofísica, fonamenta ja les hipòtesis en dades d’observació astronòmica i sembla decantar-se per la teoria copernicana aleshores condemnada per l’Església. De caràcter tècnic és Fábrica y uso de varios instrumentos matemáticos (1675), el tractat d’arquitectura militar on descriu aparells inventats per ell.
És considerat una de les figures més innovadores del moviment pre il·lustrat.
Safortesa i de Pacs-Fuster, Ramon de
(Palma de Mallorca, 15 agost 1627 – 15 octubre 1694)
Militar i comte de Formiguera. La seva activitat com a bandoler provocà que l’Audiència de Mallorca i el Consell d’Aragó decretessin la confiscació dels seus béns. Gràcies a l’indult reial (1653) no se li aplicà aquesta mesura. El 1680 fou procurador reial de Mallorca.
Popularment era conegut pel Comte Mal.
Despuig i Mir, Joan Baptista
(Catalunya ?, segle XVI – Illes Balears, 1627)
Fill de Gil de Despuig i Santmartí, del qual heretà la meitat de les possessions, junt amb el seu germà Felip Despuig i Fuster.
Participà en la batalla de Lepant (1571), fou elogiat pel poeta Dionís Pont i fou governador de Piombino; passà a Flandes amb l’expedició del duc d’Alba; fou nomenat superintendent de les obres de fortificació de Palma de Mallorca, fundà la capella de la Puríssima Concepció de la seu, on el 1594 traslladà la sepultura familiar, i fou batlle general de Mallorca (1586), conseller del Gran i General Consell (1581, 1587, 1590) i jurat en cap (1591).
Fou el pare de:
Nicolau Despuig i de Santmartí (Illes Balears, segle XVI – segle XVII) Ambdós germans es casaren amb les nétes i hereves de Felip Despuig i Fuster. Nicolau fou pare de Joan Despuig i Despuig (Illes Balears, segle XVII – 1656) Fou cavaller de Sant Jaume; organitzà una esquadra per socórrer Messina. Fundà a Palma de Mallorca el convent de Santa Caterina de Siena (1680).
Ramon Despuig i de Santmartí (Illes Balears, segle XVII – 1634) Es casà, en terceres núpcies (1630), amb Anna de Rocabertí i de Boixadors, i foren pares de Ramon de Despuig i de Rocabertí.
Casta, marquesat de La
(Aragó, segle XVII – )
Títol atorgat en ésser suprimit el comtat valencià d’Alaquàs, el 1627 a Lluís Pardo de la Casta-Aguilar i de Vilanova, primer comte d’Alaquàs i senyor del castell de la Casta.
El títol passà als Pardo de la Casta, als Lanti Della Rovere, als Manfredi i als Sanxis.
Bordoi, Joan Baptista
(Palma de Mallorca, 1568 – Saragossa, Aragó, 1627)
Teòleg jesuïta. Ensenyà teologia i moral a Saragossa.
Escriví De bulla cruciatae, inèdita.
Albertí -varis bio-
Arnau Albertí (Muro, Mallorca, 1480 – Patti, Sicília, Itàlia, segle XVI) Teòleg. Fou nomenat inquisidor de Mallorca (1517), d’on era canonge, i després de València (1527). Interessat per l’obra de Llull, escriví Repetitio nova sive commentaria rebricae de haeretecis (1534), on es posava de manifest la seva ortodòxia.
Guillem Albertí (Rosselló, segle XIV – ?, segle XIV) Cavaller. Es destacà a l’oposició a la regència de Felip de Mallorca, durant la minoritat del nebot d’aquest, Jaume III. Fou un dels capdavanters del partit que pretenia transferir la regència al comte Gastó de Foix. Figurà entre els nobles que s’empararen del petit rei. Quan les forces trameses per Jaume II el Just amb la missió de restablir la situació arribaren a Perpinyà, fugí al Principat, on fou decretada la seva persecució.
Jaume Albertí (Illes Balears, segle XIV – Palma de Mallorca ?, segle XV) Síndic de Palma. En 1411, amb Berenguer de Tagamanent i el jurista Arnau de Mur, formà la representació mallorquina que acudí al Parlament català de Tortosa per aconseguir, pels bons oficis d’aquest, la presència dels delegats de Mallorca a l’elecció del nou rei. Fracassats aquests propòsits, secundà els seus companys en la digníssima actitud que adoptaren.
Pere Joan Albertí (Illes Balears, segle XVI) Alt funcionari reial. Com a representant del lloctinent de Mallorca a l’època de les Germanies, concertà la pau, juntament amb Antoni Verí, entre els refugiats a Alcúdia i els agermanats (1521). El 1522 fou nomenat lloctinent de Mallorca.
Rafael Albertí (Inca, Mallorca, 1550 – Palma de Mallorca, 1627) Canonge de Palma de Mallorca. Ajudà especialment a l’establiment dels jesuïtes, als quals cedí la seva casa d’Inca com a centre missional. El bisbe reformador Vic i Manrique li confià la tasca de corregir i redactar un nou manual de ritus i sagraments per a la diòcesi de Mallorca (1601).
Garcia -varis bio-
Atanasi Garcia (València, 1574 – 1627) Frare carmelità. És autor de sermons, publicats en 1615 i 1622, i de diversos escrits inèdits de caràcter teològic i filosòfic en general.
Eliseu Garcia (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1652 – València, 1719) Religiós carmelità. Excel·lí com a teòleg i predicador. Deixà diversos escrits, entre ells nombrosos sermons.
Ferran Garcia (Girona, segle XIX – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1877) Miniaturista. Són remarcables els seus treballs sobre vori.
Francesc Garcia (València, 1728 – Itàlia, 1774) Religiós jesuïta. És autor d’escrits religiosos. Morí exiliat.
Gabriel Garcia (Tarragona, segle XV) Poeta. Traduí en vers llatí el poema Crist pacient de sant Gregori Nacianzè.
Ignasi Garcia (País Valencià, segle XIX) Escultor. És autor de relleus notables, com un, de gust acadèmic, que hi ha al Museu de València.
Jeroni Garcia (Palma de Mallorca, segle XVI – 1589) Prelat. Professà a l’orde dels trinitaris, del qual fou provincial. Escriví unes constitucions de l’orde i uns projectes de reforma per a la província d’Aragó (1563), en els quals s’anticipà de dos anys a les directrius reformadores del concili de Trento. Fou bisbe de Bosa.
Joan Anton Garcia (Catalunya, segle XVI) Escriptor. Participà amb un poema català al concurs literari del monestir de Jerusalem de Barcelona, el 1580.
Josep Garcia (Sagunt, Camp de Morvedre, segle XVII – Madrid, segle XVIII) Pintor. Estudià a Roma, on fou deixeble de Baldi. S’establí a Madrid. Era pintor de cambra de Felip V de Borbó. Es dedicà també al gravat. Publicà un opuscle sobre els principis i la tècnica de l’aiguafort.
Josep Lluís Garcia (Catalunya, 1935 – ) Pintor. Ha destacat entre els cultivadors de l’art abstracte.
Lluís Garcia (València, segle XV – abans 1515) Poeta. El 1486 era notari; fou conseller de la ciutat de València el 1486 i el 1509. Participà amb composicions en català en els certàmens poètics del 1474 i el 1498 celebrats a València.
Manuel Garcia (Xàtiva, Costera, segle XVII – País Valencià, segle XVIII) Frare trinitari calçat. Ocupà càrrecs diversos, com els de definidor dels bisbats d’Oriola i Cartagena. És autor de bon nombre d’obres religioses.
Martí Garcia (País Valencià ?, segle XV) Escuder i poeta. És autor de deu composicions amoroses en català, dins l’estil de Jordi de Sant Jordi, correctes i d’un llenguatge elegant, però sense cap característica personal. Tingué un cert prestigi a la seva època, car és citat per Pere de Torroella.
Miquel Garcia (Torís, Ribera Alta, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII) Religiós jesuïta. És autor d’obres diverses, entre elles traduccions llatines de Plutarc i d’Aristòfanes. Morí a l’exili.
Pere Garcia (Catalunya, segle XV) Escriptor i religiós. Autor d’un Cronicó.
Sebastià Garcia (Alacant, segle XVI – 1633) Frare agustí. Excel·lí com a mestre de teologia. Fou prior dels convents del Socors i de Sant Agustí, i provincial de l’orde. Ocupà altres càrrecs. És autor d’obres religioses i escrits filosòfics en llatí i en castellà.
Vicent Garcia (València o Alcoi, 1593 – Toledo, Castella, 1650) Músic. Mestre de capella de les catedrals d’Oriola i a partir del 1618 de la de València, com a successor de Joan Baptista Comes. Fou autor d’Hymnus in festo Sancti Jacobi, a tres veus, lletanies, motets i nadales, de tres a dotze veus. Escriví el Discurso en alabanza de la música (vers 1636).
Banyuls i de Llupià, Tomàs de
(Nyer, Conflent, 1556 – 1627)
Militar. Era senyor del castell de Nyer, i de les seves freqüents bandositats nasqué la lluita entre nyerros i cadells que es generalitzà pel Principat.
El perfil que representaven les seves forces, compostes per bandolers, i l’agitació constant que produïren, obligà el virrei F. de Toledo a segrestar el castell de Nyer (1579), i el seu successor, el comte d’Aitona, a fer el mateix amb el monestir de Cuixà (1580), on Banyuls s’havia instal·lat.
El duc de Terranova fracassà en voler capturar-lo, i acabà oferint-li d’anar a lluitar en l’exèrcit reial a Nàpols, la qual cossa acceptà el 1581.
Eixarc i Bertran, Lluís
(Barcelona, 1597 – Omura, Japó, 29 juliol 1627)
Missioner i beat. Ingressà a l’orde dominicà als 14 anys.
Anà a Filipines (1618), on fou ordenat sacerdot (1620); aprengué les llengües tagala i xinesa i desenvolupà una tasca missionera activa.
El 1623 passà a les missions del Japó. Denunciat, fou empresonat (1626) i cremat viu.
Beatificat pel papa Pius IX el 1867, hom en celebra la festa el 18 de juliol.
Dades dels Països Catalans 