(Catalunya, 1978 – 1992)
Revista d’arqueologia, prehistòria i antiguitat. Fundada i dirigida per Miquel Tarradell fins a la seva mort.
És l’única publicació d’aquesta temàtica redactada íntegrament en català, i amb un abast geogràfic limitat essencialment als Països Catalans.
(Reus, Baix Camp, 1 desembre 1906 – juliol 1936)
Periòdic. Fundat com a “setmanari socialista republicà”.
El 1915 esdevingué portaveu de les comarques tarragonines de la Unió Federal Nacionalista Republicana.
Pel juny de 1930 inicià una segona època, com a òrgan de l’Esquerra Republicana de Catalunya.
El 1936 es convertí en diari.
(Barcelona, 1974 – )
Revista mensual, al servei dels cristians de Catalunya. És la continuació de la “Circular informativa de pastoral litúrgica” que, des del 1964, publicava el Centre de Pastoral Litúrgica.
Des del 1976 es publicada per Publicisa amb la col·laboració d’Editorial Claret.
Pretén d’ésser un instrument de reflexió, des d’una òptica cristiana i catalana, sobre els fets principals que afecten l’Església, la cultura i la política, amb una orientació oberta i progressista.
Enllaç: Foc Nou
(Catalunya, 1407)
Crònica, la més extensa de les cròniques universals catalanes. Arribava fins al temps del rei Martí I l’Humà, però en l’únic exemplar conegut s’atura, per mutilació, en l’episodi del desafiament de Bordeus.
En temps de Pere Miquel, que l’esmenta, el text era encara complet. Montfar-Sorts ja el trobà mutilat, com ara, quan Jaume Ramon Vila, que n’era el possessor, l’hi deixà examinar.
Fou composta principalment a base d’una versió catalana de la crònica universal de Guillem de Nangís i de les cròniques de Desclot i de Pere III el Cerimoniós, amb aportacions d’altres procedències, com la crònica universal francesa atribuïda a Gaucher de Denanin i la Crònica d’Espanya, de Pere Ribera de Perpinyà.
L’estil és, en general, fortament llatinitzant. L’autor, anònim, potser tenia relació amb la casa de Cervera.
(Catalunya, 1913 – 1937)
Obra de Joan Cadevall i Diars. Publicada per l’Institut d’Estudis Catalans. Iniciada el 1913, no fou acabada fins el 1937.
En els tres primers volums col·laborà Àngel Sallent i Gotés, i en els tres darrers Pius Font i Quer.
Malgrat ésser antiquada ja des del moment de l’aparició del primer volum, constitueix la primera gran obra de síntesi sobre la flora del Principat de Catalunya.
Hi ha claus de determinació i la descripció de cada espècie, acompanyada d’una il·lustració i de dades diverses, referents a l’hàbitat, la distribució geogràfica, els noms vulgars, etc.
(Barcelona, 1562)
(cast: Cancionero llamado flor de enamorados) Recull imprès de poesies líriques en castellà i en català. La darrera edició (de deu) fou feta el 1681.
La primera edició consta de 280 peces, una de les quals bilingüe i quatre de catalanes (la més coneguda és Bella de vós só enamorós). A partir del 1601, almenys, el recull és augmentat amb més cobles catalanes.
Des del 1573 el cançoner fou atribuït a un desconegut Juan de Linares, però l’autor és Joan Timoneda, que el degué editar per primera vegada a València el 1556 i 1557.
Els poemes catalans han estat editats per Joan Fuster en un recull de l’obra catalana de Timoneda titulat Flor d’enamorats (1973).
(Catalunya, 1994)
Antologia d’autors espirituals grecs feta pel monjo d’Athos Nicodem l’Hagiorita.
El 1994 fou traduïda per primer cop al català i publicada en el número 50 (volum doble) de la col·lecció Clàssics del Cristianisme, amb introduccions de Placide Deseille.
(Catalunya, 1900)
Drama d’Àngel Guimerà. Estrenat amb gran èxit al Teatre Romea de Barcelona el 6 d’abril de 1900.
L’argument comença amb l’arribada d’Àgata, la filla del mar, una noia sense contacte amb la civilització a un poble de pescadors que genera un clima de grans passions i violència.
És una de les obres més representades i traduïdes de l’autor, que a més va servir d’argument a una òpera d’Eugen Albert i ha estat adaptada al cinema.
(Catalunya, 1466 – 1479)
Crònica anònima catalana, conservada fragmentàriament, que historia la revolta de Jaume II d’Urgell contra Ferran d’Antequera el 1413, començant poc abans de l’inici d’aquesta i acabant amb la mort del comte i la dels seus suposats assassins i amb notícies sobre els descendents d’aquell fins al 1466. Després fa una apassionada defensa dels drets del revoltat.
És anomenada també, potser amb més raó, Escriptura privada, i sembla escrita entre el 1466 i el 1479, i, més concretament, durant la guerra contra Joan II.
Giménez Soler l’ha considerada una falsificació, i l’atribuí a Monfar i Sorts. L’autor sembla un burgès o un jurista resident a Lleida i a Barcelona.
Dades dels Països Catalans 