Arxiu de la categoria: Política

Unió General de Treballadors

51 Respostes

(Barcelona, 12 agost 1888 – )

(UGT)  Central sindical obrera d’orientació marxista lligada estretament al PSOE. Va ésser fundada en el congrés celebrat a Barcelona i presidit per Pablo Iglesias. Al capdavant va ésser col·locat un comitè nacional resident a Barcelona; la primera presidència va recaure en Antoni García Quejido.

A la fi del 1888 la UGT va quedar constituïda, bé que només amb 27 seccions i 3.355 federats. El congrés del 1899 va ordenar el trasllat del comitè nacional a Madrid. Durant la dictadura de Primo de Rivera, continuà funcionant legalment, i el seu congrés, celebrat a Madrid (1928) va ratificar la seva col·laboració amb el règim.

Durant la Segona República fou un dels sindicats importants de l’estat, malgrat que tingué poca incidència a Catalunya. Durant la guerra civil lluità activament contra el bàndol franquista, i el 1939 hagué de passar a la clandestinitat.

A partir de la dècada de 1980 s’allunyà del PSOE, degut a la seva política econòmica del govern socialista, i s’aproximà a les postures de CCOO, amb la qual declarà la vaga general del 14 de desembre de 1988. El 1994, després de la fallida de la cooperativa d’habitatges PSV que afectà a 13.000 famílies, es posà en dubte la gestió i el funcionament del sindicat.

Enllaç web: Unió General de Treballadors de Catalunya

Unió Democràtica de Catalunya

21 Respostes

(Catalunya, 7 novembre 1931 – 24 març 2017)

(UDC)  Partit polític de caràcter democratacristià. Sota la direcció de M. Carrasco i Formiguera, J.B. Roca i Caball i J. Cirera, aconseguí un diputat (Pau Romeva) al Parlament de Catalunya (1932) i es mantingué fidel a les institucions republicanes durant la guerra civil.

A l’època del règim franquista, es reorganitzà clandestinament sota la direcció de M. Coll i Alentorn. En les eleccions de 1977 formà una coalició amb el Centre Català, anomenada Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya, que obtingué un diputat (A. Cañellas).

Després passà a col·laborar amb Convergència Democràtica de Catalunya, amb la qual formà la coalició Convergència i Unió i obtingué la coresponsabilitat del govern de la Generalitat de Catalunya, juntament amb la presidència del Parlament de Catalunya. El partit era regit per un consell nacional i un comitè de govern amb un president executiu.

El 2015 es trencà la federació Convergència i Unió, i el 2017 el partit fou dissolt a causa de problemes econòmics i de no poder aconseguir representació parlamentària.

Unió de Pagesos

1 Resposta

(Pontons, Alt Penedès, 3 novembre 1974 – )

(UP)  Sindicat agrícola. Pretén d’aplegar tots els pagesos i ramaders (propietaris, arrendataris, parcers i assalariats que treballen directament la terra i a les granges) de Catalunya. Es defineix com a democràtic i independent i agrupa totes les capes socials del camp català, sense cap mena de discriminació per motius ideològics, religiosos o polítics.

Ha dut a terme nombroses accions en defensa dels pagesos a totes les comarques del Principat contra expropiacions, expulsions de masovers, contaminació de l’aigua, frau, defensa contra accions monopolistes, regulació de les diferents produccions agràries i preus remuneradors. Entre totes destaca la mobilització, el mes de març de 1977, de més de 18.000 tractors a Catalunya.

El 1994, en les primeres eleccions democràtiques a les Cambres Agràries, assolí més del 70% dels vots i la majoria absoluta en les quatre circumscripcions electorals.

És membre fundador de la Coordinadora de Organizaciones de Agricultores y Ganaderos (COAG).

Enllaç web: Unió de Pagesos

Unió Catalanista

55 Respostes

(Barcelona, 1891 – 1936)

Entitat política. Formada per diverses corporacions i associacions catalanistes, arran de la campanya del codi civil de l’estat espanyol, que atemptava contra el manteniment del dret català.

La seva primera actuació fou la convocatòria de les reunions de Manresa, que culminaren amb l’aprovació de les Bases de Manresa (1892); posteriorment celebrà altres assemblees, a Reus (1893, sobre els mitjans d’actuació del catalanisme), a Balaguer (1894, sobre el sistema tributari) i a Olot (1895, sobre obres públiques).

El 1897 modificà els seus estatuts inicials i donà entrada, a més d’associacions, a agrupacions, periòdics i persones particulars. Així, tot i que tenia una escassa densitat de membres, assolí una extensió geogràfica que cobria pràcticament tot el Principat. Era regida per un consell general, format pels representants d’associacions, periòdics, agrupacions i personalitats membres de la Unió.

Dins l’entitat es perfilaren clarament dos sectors: un d’apolític, entorn dels homes de “La Renaixença”, i un altre de molt actiu en política, capitanejat per E. Prat de la Riba. El 1899 aquest darrer grup se separà de la Unió i formà el Centre Nacional Català, presidit per Narcís Verdaguer i Callís.

L’èxit assolit pels escindits en les eleccions del 1901 (en què s’associaren amb la Unió Regionalista) obligà la Unió Catalanista a convocar una nova assemblea, a Terrassa (1901), en què fou acceptada la participació electoral i l’adhesió a la petició de concert econòmic per a Catalunya.

En 1903-06 fou presidida per Domènec Martí i Julià, que li donà un caràcter més obert a posicions d’esquerra i l’integrà en el moviment de la Solidaritat Catalana. En una nova etapa tornà a ésser presidida per Martí i Julià (1914-16), que acabà abandonant-la després d’haver-ne proposat la dissolució.

Des d’aleshores dugué una existència apagada. L’any 1932 assolí un escó a les eleccions per al Parlament de Catalunya.

Servei Meteorològic de Catalunya

6 Respostes

(Catalunya, 31 març 1921 – )

(MeteoCat)  Organisme. Creat pel consell permanent de la Mancomunitat de Catalunya, a proposta de l’Institut d’Estudis Catalans i sota l’impuls i la direcció d’Eduard Fontserè. Inicialment s’hi refongué el Servei Aerològic de Barcelona, fundat el 1913 pel mateix Fontserè.

Rafael Patxot hi sostingué un centre d’estudi de núvols, el qual donà origen a la Secció Nefològica, de renom internacional. El 1922 el servei inaugurà a la península Ibèrica la previsió diària del temps arreu de Catalunya, aprofitant la xarxa telefònica de la Mancomunitat per a rebre les informacions, i el 1927 s’amplià amb informacions públiques per radiofonia.

El 1929 organitzà a Barcelona la reunió de la comissió internacional per a l’estudi dels núvols, on hom decidí la publicació de l’Atlas internacional dels núvols, amb edicions en anglès, francès, alemany i català. El 1930 publicà, entre d’altres, l’Atlas pluviomètric de Catalunya.

El 1933-34 disposà del vaixell de guerra Xauen per a la realització d’un pla d’observacions per la costa catalana i constituí (1934) la Comissió de l’Estudi de la Mar de Catalunya. Posà en funcionament, també el 1934, un observatori a Sant Jeroni (Montserrat) i bastí el del turó de l’Home (Montseny).

El 1939 les seves instal·lacions foren destruïdes pels franquistes i el seu arxiu i la seva biblioteca duts a Madrid.

Amb la recuperació de les institucions d’autogovern (1979), la Generalitat de Catalunya recuperà gradualment les competències en matèria de meteorologia.

El 1995 fou instal·lada a l’Observatori Fabra una estació automàtica de vigilància atmosfèrica, base de la xarxa de control del sistema meteorològic català. El 1996 la Generalitat tornà a crear el Servei Meteorològic de Catalunya.

Enllaç web:  Servei Meteorològic de Catalunya

Servei Català de Trànsit

Deixa un comentari

(Catalunya, gener 1998 – )

Organisme dependent de la Generalitat. Anteriorment anomenat Institut Català de la Seguretat Viària, adoptà el seu nom actual quan començà el traspàs de competències en matèria viària del govern espanyol al de la Generalitat.

En un primer moment el traspàs afectà només les comarques gironines, però al maig del 1999 s’hi incorporaren les de Lleida, i des de l’1 de desembre de 2000 el traspàs quedà completat amb la resta de comarques catalanes.

Les tasques bàsiques del Servei són l’elaboració i aplicació del pla català de seguretat viària, el foment de l’educació viària i la informació permanent sobre la situació de les vies catalanes.

Enllaç web:  Servei Català de Trànsit

Servei Català de la Salut

1 Resposta

(Catalunya, 1990 – )

(CatSalut)  Organisme de la Generalitat. Garanteix la prestació dels serveis sanitaris de cobertura pública de Catalunya i, per tant, és el responsable de vetllar per l’equitat, la qualitat i l’eficiència del serveis que rep la població.

Per donar compliment a aquests objectius garantint una assistència sanitària integral i de qualitat, disposa d’una xarxa de centres i serveis sanitaris distribuïts per tot el territori i pròxims a la població: centres d’atenció primària i consultoris locals, hospitals comarcals i d’alta tecnologia, centres i serveis de salut mental i sociosanitaris.

També disposa d’altres recursos que completen l’atenció sanitària: rehabilitació, atenció a les drogodependències, transport sanitari i altres prestacions, com ara el finançament dels medicaments i dels articles ortoprotètics.

La targeta sanitària és el document d’acreditació i identificació que permet l’accés dels seus usuaris a tots aquests centres i serveis.

Des del punt de vista organitzatiu s’estructura de forma desconcentrada en vuit regions sanitàries per permetre, sobretot, una millora en la qualitat al servei al ciutadà, tant en el tracte com en l’assistència.

Enllaç web:  Servei Català de la Salut

República Catalana de 1641

3 Respostes

(Catalunya, 16 gener 1641 – 23 gener 1641)

Efímer estat català, creat per la Junta de Braços del Principat, a proposta de Pau Claris, com a definitiva separació de l’obediència a Felip IV de Castella, que havia envaït el Principat (Guerra dels Segadors). Pau Claris, amb tot, evità una proclamació oficial de la República, potser per no excloure una pau negociada.

La creació d’una república havia estat aconsellada per Richelieu com a solució al conflicte, però el seu representant, B. Du Plessis-Besançon, féu que l’ajut francès fos deliberadament ineficaç i ambigu fins que, el 23 de gener, amb l’exèrcit castellà a les envistes de Barcelona, les autoritats catalanes s’avingueren a posar el Principat sota la sobirania de Lluís XIII de França.

Pi de les Tres Branques, el -Berguedà-

3 Respostes

(Castellar del Riu, Berguedà)

Gran pi de tres besses que s’aixeca al mig del pla de Campllong. Es tracta d’un exemplar de pi roig (Pinus sylvestris), de 25 metres d’alçària i un perímetre a la base del tronc d’uns 5 metres. Al segle XVIII hom hi veié un símbol de la Santíssima Trinitat.

Amb el desenvolupament de l’excursionisme científic al Principat a la fi del segle XIX hom el prengué sovint com a centre d’aplecs i cantades, i aviat fou considerat un símbol de la pàtria i cantat per molts poetes, entre els quals Jacint Verdaguer.

El 1901 el seu propietari, Tomàs Campà, el cedí a la Unió Catalanista d’Excursions. Abans del 1915 morí. Entorn de l’arbre mort hom hi celebra anualment, des del 1980, una diada d’afirmació nacionalista, el tercer diumenge de juliol. A causa del seu caràcter simbòlic, el 1987 fou declarat arbre monumental per la Generalitat de Catalunya i objecte, per tant, d’especial protecció.

A uns 500 m del Pi, n’hi ha un de més petit, que s’anomena el Pi Jove, usat com a símbol d’una pàtria que reneix des de 1921; s’hi apleguen principalment els joves independentistes.

Partit Socialista Unificat de Catalunya

72 Respostes

(Catalunya, 22 juliol 1936 – )

(PSUC)  Organització política. Fundada per la fusió de la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i la Federació Catalana del PSOE. Convertit en el partit comunista de Catalunya, sota la direcció del seu primer secretari general, Joan Comorera, participà en els governs de la Generalitat i defensà una política oposada a la revolucionària del POUM i de la CNT-FAI durant la guerra civil. Després, fins al 1948, mantingué una lluita de maquis al Pirineu.

Expulsat del partit Comorera el 1947, el PSUC es reorganitzà, a la clandestinitat, sota la direcció dels seus secretaris generals, Josep Moix (1948-65) i Gregori López i Raimundo (1965-77), especialment en els mitjans obrers i culturals, propugnant una línia de compromís de totes les forces oposades al règim franquista per tal d’assolir la democràcia i l’autonomia catalana.

Favorable al corrent d’eurocomunisme durant la secretaria general d’Antoni Gutiérrez i Díaz (1977-81), experimentà un creixement de militància i influència i uns bons resultats electorals (1977-80).

Però la crisi interna durant la secretaria general de Francesc Frutos (1981-82) i, de nou, d’A. Gutiérrez i Díaz (1982-86), suposà l’escissió (abril 1982) dels contraris a l’eurocomunisme, que crearen el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), i provocà la seva forta davallada electoral (1982-87).

A partir d’aleshores s’intentà contrarestar aquest retrocés amb la fundació d’Iniciativa per Catalunya (IC) -amb l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra i el PCC-, durant la secretaria general de Rafael Ribó (des del juliol 1986), federació de partits en la qual s’ha integrat plenament el PSUC, traspassant-li les seves principals funcions.

Enllaç web:  Partit Socialista Unificat de Catalunya