Arxiu de la categoria: Història

Girona, comtat de

46 Respostes

(Catalunya, 785 – 1057)

Territori feudal, organitzat després del lliurament de la ciutat de Girona a Carlemany (785) i donat al seu vassall Rostany (785-a 812), el qual s’ocupà de la defensa i participà en el setge de Barcelona (801). El successor, Odiló, intervingué en una treva amb els musulmans (812) i va fomentar la colonització.

Amb Berà (vers 812-820) el comtat s’uní amb els de Barcelona, Besalú, Conflent, Empúries, Narbona, Rasés i Rosselló dins la marca de Septimània. Deposat Berà per rivalitats entre francs i gots, Rampó (820-825), franc, fou comte de Girona i d’Empúries.

Bernat de Septimània (826-831) obtingué els comtats després de la rebel·lió d’Aissó (826), però els va perdre, acusat d’infidelitat; els recuperà de Berenguer de Tolosa (832-835), però va acabar ajusticiat (844).

Els heretà Sunifred d’Urgell-Cerdanya (844-848) i els conservà fins a la revolta de Guillem, fill del difunt Bernat.

El de Girona l’ocupà Guifré I (848-853), potser antic vescomte, que va impedir un saqueig sarraí de la ciutat (850). Un cop destituït Unifred (862), fou comte Otger (m v 870), d’origen local, el qual anà a Quierzy a demanar un privilegi per Sant Julià del Mont (866).

Unit amb el comtat de Barcelona per Bernat de Gòtia i confiscats ambdós per rebel·lió, foren lliurats a Guifré I el Pelós (878). Aquest afrontà les pretensions de Sunyer II i Dela d’Empúries sobre el comtat de Girona (890), que fou governat amb una certa autonomia per vescomtes, hereditaris des de Sunifred I (982-1008), la néta del qual, Ermessenda de Montsoriu, va unir el patrimoni amb el del seu marit Guerau de Cabrera i donà lloc a la línia vescomtal de Girona o Cabrera.

Fou titular temporal del comtat Ermessenda de Barcelona (1039-57), per cessió del seu nét Ramon Berenguer I.

Girona, bisbat de

223 Respostes

(Catalunya)

Demarcació de l’Església catòlica sota la jurisdicció del bisbe amb seu episcopal en la ciutat de Girona. Pertany a la província eclesiàstica Tarraconense, sota la dependència del metropolità de Tarragona.

Els primers indicis del cristianisme a la Gerunda romana són dels segles III i IV, com ho constaten el martiri de sant Feliu sota la persecució de Dioclecià, els sepulcres paleocristians conservats a l’església de Sant Feliu de Girona i la tradició de sant Narcís. Tanmateix, la primera notícia documental del bisbat és del segle V, i el primer bisbe conegut, Frontinià (516-517). La tradició dels bisbes de Girona, continuada permanentment, només es va interrompre sota la invasió dels àrabs (713-738).

El territori diocesà limita amb els de Perpinyà–Elna, Urgell, Vic i Barcelona, i comprèn el territori dels antics comtats de Girona, Besalú, Peralada i Empúries, amb algunes modificacions introduïdes el 1957. Empúries també fou bisbat (documentat des del segle VI, però desaparegué amb la invasió àrab del 713). També a Besalú es constituí un bisbat -per interessos polítics del comte Bernat Tallaferro-, però de vida efímera (1017-20).

La diòcesi de Girona se subdivideix en 24 arxiprestats que enclouen 387 parròquies, i s’organitza en quatre zones pastorals: Girona, Empordà, la costa i l’interior. A la ciutat té la cúria de govern i justícia i diverses delegacions i secretariats de servei pastoral.

El bisbe Lorenzana (1775-96) hi impulsà la vida acadèmica i creà la biblioteca; avui hi radiquen institucions docents i culturals. L’Arxiu Diocesà, que custodia una valuosa documentació, ha estat reorganitzat i ordenat des de 1980. També es creà un Museu Diocesà.

La catedral de Girona, dedicada a santa Maria, fou començada al segle XVI. En l’aspecte monumental, cal destacar-ne la col·legiata de Sant Feliu i els monestirs de Sant Pere de Galligants i Sant Daniel, dins la ciutat, i les esglésies foranes de Besalú, Santa Maria de Lledó, Santa Maria de Vilabertran, Sant Pere de Rodes, Sant Feliu de Guíxols, Sant Miquel de Fluvià, Castelló d’Empúries, Palera, Peralada, etc.

Enllaç: Bisbat de Girona

Gerunda

5 Respostes

(Girona, Gironès)

Ciutat romana corresponent a l’actual Girona.

Formava part de la província Tarraconense.

Gerra, orde de la

Deixa un comentari

(Catalunya, 1413)

(o de l’Assutzena)  Orde. Instituït per Ferran I de Catalunya.

La divisa fou una gerra d’assutzenes ressaltada d’un griu del qual penjava la imatge de la Mare de Déu de l’Antiga.

Tenia com a finalitat de protegir les vídues i els orfes i de defensar la religió.

Gènova, pacte de -1705-

11 Respostes

(Gènova, Itàlia, 20 juny 1705)

Tractat entre els representants de Catalunya, Antoni de Peguera i d’Aimeric i Domènec Perera, i el plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crowe.

Aquest tractat segellava l’aliança de Catalunya amb Anglaterra pel qual aquesta nació es comprometia a desembarcar tropes per secundar l’alçament català a favor del rei-arxiduc Carles III.

Anglaterra es comprometia a fer respectar en tot cas les constitucions i les lleis de Catalunya.

Gènova, illa de -Baix Ebre-

1 Resposta

(Tortosa, Baix Ebre)

Illa de l’Ebre, dita també illa de Sant Llorenç, que hi havia davant Tortosa, on actualment hi ha el barri de Ferreries.

El 1149 Ramon Berenguer IV de Barcelona, com a compensació a l’ajuda rebuda dels genovesos en la seva conquesta, els donà una tercera part de Tortosa i dues terceres parts de l’illa al capítol de San Lorenzo de Gènova. L’any següent els genovesos donaren a llur catedral l’altra tercera part que els correspongué i el 1289 el bisbe de Tortosa comprà l’illa al capítol de Gènova. El capítol genovès poblà l’illa i hi fou creada la parròquia de Gènova.

A la fi de l’edat mitjana l’illa restà unida a la vora dreta de l’Ebre.

Gènova, guerres contra

1 Resposta

(Gènova, Itàlia, 1323 – finals segle XV)

Enfrontaments entre la corona catalano-aragonesa i la república marinera de Gènova, degut a l’expansió que la primera havia assolit en els darrers anys del regnat de Jaume II de Catalunya.

Els genovesos, que sempre havien estat enemics d’aquells que els podien fer la competència en la pràctica del comerç, ho havien de ser dels catalans, els quals trobaven en tots els mercats. Aquesta competència comercial i els mateixos afanys imperialistes de d’un i l’altra bàndol donarien lloc a una rivalitat que duraria quasi dos segles.

La causa fonamental que transformà aquesta rivalitat en guerra declarada fou la conquesta de Sardenya per part de Jaume II, atès que Gènova tenia grans interessos a l’illa.

La primera guerra entre Catalunya i Gènova es produí entre 1329 i 1336. La iniciativa partí dels consellers de Barcelona, que, juntament amb la ciutat de Palma de Mallorca, decidiren organitzar una poderosa armada. La intervenció d’Alfons III el Benigne no tingué lloc fins al 1331. La pau se signà el 1336.

La segona guerra catalano-genovesa es produí en temps de Pere III el Cerimoniós, entre 1351 i 1360, i la causa en fou també l’illa de Sardenya. Els genovesos s’aliaren amb Castella, i Catalunya, amb Venècia. Els genovesos foren vençuts a les batalles del Bòsfor (1352) i de l’Alguer (1353). Gènova llavors se sotmeté als Visconti de Milà. A començaments del segle XV, altra volta els genovesos foren derrotats

Durant el regnat d’Alfons IV el Magnànim es produí un altre episodi de la guerra per la supremacia del Mediterrani. La primera etapa fou durant 1420 i 1426. El Magnànim va renunciar a l’illa de Còrsega, a canvi de les bases de Portovenere i Lirici, al golf de Gènova. En l’etapa compresa entre 1435 i 1444, els catalans varen ésser derrotats a la batalla de Ponça (1435).

El 1454, Gènova fou assetjada per mar i per terra, i gràcies a la mort d’Alfons IV el Magnànim va ser alliberada. L’enfrontament, amb atacs corsaris, continuà fins al final del segle XV, i es debilità cada vegada més a causa de la decadència de Gènova.

Genó

1 Resposta

(Aitona, Segrià)

Poblat del període del bronze final. Extensament excavat, és un dels assentaments d’aquest període més ben coneguts de Catalunya.

Està situat sobre un tossal d’erola plana, de forma el·lipsoïdal, delimitat per pendents abruptes. Les disset cases que formen el poblat, quadrangulars i d’uns 40 m2, s’adossen a un mur de fons que segueix el perímetre de l’erola i s’obren a un espai central lliure de construccions.

La troballa de nombrosos materials ha permès reconstruir amb força precisió les formes de vida d’aquest petit grup d’agricultors i ramaders del segle XI aC.

Generalitat de Catalunya (1931-39)

268 Respostes

(Catalunya, abril 1931 – 1939)

Institució de govern. Té l’origen en l’organisme creat el segle XIV.

Instaurada la Segona República espanyola i d’acord amb l’Estatut de Catalunya, aprovat el setembre de 1932, i l’Estatut Interior, aprovat pel Parlament de Catalunya.

Constituïen la Generalitat de Catalunya un president, el Parlament de Catalunya, el consell executiu de la Generalitat (format pels consellers i presidit pel mateix president) i, finalment, el Tribunal de Cassació, organisme judicial de la Generalitat.

La Guerra Civil espanyola representà un nou obstacle a la normal existència de la Generalitat, i el mes de febrer de 1939 les seves institucions passaren a l’exili.

Després de l’afusellament del president Lluís Companys, la presidència fou ocupada amb caràcter interí pel president del Parlament, Josep Irla i, el 1954, els diputats del Parlament, reunits a Mèxic, elegiren president Josep Tarradellas, que mantingué viva la institució a l’exterior fins el 1977 en que fou restablerta per segona vegada.

generalitat, història de la

241 Respostes

(Catalunya-Aragó, segle XIV – 1716)

Delegació permanent de les corts. Té l’origen en l’organisme en el qual l’any 1289 les Corts Catalanes delegaren el mandat per a recaptar impostos durant un trienni i que es transformà en delegació permanent dins la segona meitat del segle XIV, moment en que també fou conegut per Diputació del General.

A principi del segle XV, l’organisme financer de recaptació i d’administració d’impostos s’anà transformant a poc a poc en un òrgan de govern fins que esdevingué la institució cabdal del Principat.

S’ocupà de la defensa, de vetllar pel respecte a les lleis de Catalunya, d’interpretar els acords de les Corts. Fins i tot, ocasionalment, en defensa de les Constitucions, dirigí la revolta dels catalans que s’enfrontaren al rei.

El poder polític s’anà perdent arran de les reformes que hi introduí Ferran II el Catòlic, fins que desaparegué del tot, i amb el poder, l’existència mateixa de la institució, quan Felip V de Borbó signà el decret de Nova Planta el 16 de gener de 1716, pel qual la Generalitat fou substituïda per l’Audiència i les diputacions.