Arxiu de la categoria: Geografia

Capcir, el

51 Respostes

Comarca de la Catalunya Nord: 177,1 km2, 1.827 hab (2006), densitat: 10,32 h/km2, capital: Formiguera

Està format per 6 municipis: els Angles – Font-rabiosa – Formiguera – Matamala – Puigbalador – Ral

GEOGRAFIA FÍSICA – Correspon a la capçalera de l’Aude. Ocupa una antigua superfície d’erosió, entre el Roc de Madres (2.471 m alt), a llevant, i el massís del Carlit (2.921 m), a ponent. La clotada, coberta de sediments morrènics terminals de les llengües glacials que baixaren del massís del Carlit, s’alça entre els 1.500 i els 1.700 m d’altitud, i està lleugerament basculada cap a llevant, on topa amb els falls del Roc de Madres.

El clima, molt dur a causa de l’altitud, presenta una pluviositat escassa, però, en canvi, les precipitacions es produeixen regularment al llarg de tot l’any. Les temperatures mitjanes són baixes i, en general, hi ha glaçada durant vuit mesos a l’any.

La comarca és un bon receptacle d’aigües, les quals són aprofitades per a la producció d’energia hidroelèctrica. Al Capcir es troben els embassaments de Matamala i Puigbalador, a l’Aude, però les centrals corresponents estàn situades fora de la comarca.

Les tres quartes parts de les terres estan ocupades per boscos de pins negres i roigs.

POBLACIÓ – La població és molt dispersa i exclusivament rural i s’agrupa en sis municipis. La indústria és escassa i les possibilitats de conreu, limitades.

ECONOMIA – A més de l’explotació forestal, la principal activitat econòmica és la ramaderia, destinada a l’explotació de la llet. Comercialment el Capcir depèn del mercat secundari de Prada, al Conflent, i com a mercat primari, Formiguera topa amb la competència de Montlluís, a l’Alta Cerdanya. Centre turístic d’esports d’hivern (estacions de Formiguera, dels Angles i de Puigbalador).

HISTÒRIA – El Capcir, conegut al segle IX amb el nom de la muntanya d’Aude, estigué inicialment unit al comtat de Rasès, el qual, vers la fi del mateix segle, sembla que era posseït en comú pels comtats de Barcelona, de Conflent i de Rosselló i de Carcassona.

Abans d’acabar el segle, el comtat de Rasès fou dividit i el Capcir fou integrat, juntament amb altres territoris veïns, al comtat de Cerdanya, aleshores en poder de Guifré I de Barcelona. Mort aquest (897), hi restà unit, en poder dels comtes successius, i fou incorporat juntament amb el comtat al casal de Barcelona en temps de Ramon Berenguer III.

A diferència de la Fenolleda, el Capcir fou mantingut dins Catalunya amb el tractat de Corbeil (1258) i governat per un sots-veguer (sots-vegueria de Capcir) que residia al castell de Puigbalador. El 1317, el Capcir, que havia depès fins aleshores de la diòcesi de Narbona, fou adscrit a la nova d’Alet, al Rasès, fins al 1790, que aquesta fou suprimida; actualment depèn de la de Perpinyà.

Canal de Navarrés, la

39 Respostes

Comarca del País Valencià: 709,29 km2, 17.201 hab (2006), densitat: 24,25 h/km2, capital: Énguera

Format per 8 municipis: Anna – Bicorb – Bolbait – Énguera – Millars – Navarrés – Quesa – Xella

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada a la regió interior, entre la Foia de Bunyol, al nord, la Vall de Cofrents i la Manxa, a l’oest, la Costera, al sud, i la Ribera Alta, a l’est.

Ocupa els contraforts meridionals del sistema Ibèric, amb l’inici de formacions de tipus prebètic. Dominen els materials secundaris, i el sector principal de la comarca està tectònicament constituït per una sèrie d’anticlinals esventrats, que han originat una depressió elevada, voltada de relleus més elevats. El relleu està bàsicament format pel sector oriental del massís del Caroig, amb un paisatge de valls profundes de morfologia càrstica.

El clima és mediterrani amb tendència a la continentalitat, amb temperatures entre 11 i 15 ºC de mitjana anual i precipitacions al voltant dels 500 mm.

La xarxa hidrogràfica està formada pel Xúquer i els seus afluents: el primer fa de frontera septentrional i travessa la comarca en direcció nord-oest – sud-est, molt engorjat, la qual cosa facilita el seu embassament (Millars). De curs irregular, rep les rambles d’Escalona i de Sellent.

La vegetació presenta un predomini de pinedes i matolls mediterranis, resultat de la degradació produïda pels continus incendis, que han malmès la vegetació pròpia de la zona.

POBLACIÓ I ECONOMIA: La població, que es concentra a les valls, experimentà un lent creixement des del segle XVIII fins a la dècada de 1930, però a partir d’aleshores l’emigració cap a Barcelona, València i França s’accelerà i, juntament amb la tradicional cap a la comarca de la Costera, ha originat la minva generalitzada.

L’agricultura és l’única activitat econòmica important, amb gran predomini del secà; són conreats l’olivera, els garrofers i cereals. Els pocs regadius de les valls, al sector més oriental, són dedicats també a la producció de cereals i d’algunes hortalisses, amb una creixent importància dels tarongers. La ramaderia és secundària, amb alguns caps de bestiar boví i oví. La indústria tèxtil ha estat tradicional a la capital, Énguera, però s’ha anat estancant, en benefici d’altres poblacions.

HISTÒRIA: Un dels testimoniatges més destacats del primer poblament conegut a la comarca són les pintures rupestres de la coves de l’Aranya a Bicorb. El perìode eneolític és representat pel poblat de La Ereta del Pedregal, a Navarrés. La civilització ibèrica és mal coneguda. La romanització comportà l’establiment de vil·les rústiques (no hi ha notícia de cap centre urbà).

La comarca, que durant l’època islàmica ja depenia de l’alcaid de Xàtiva, restà inclosa, després de la conquesta cristiana, dins la governació de dellà Xúquer. Totes les poblacion de la Canal de Navarrés estricta conservaren, fins a l’expulsió del 1609, la població morisca, distribuïda entre els districtes de Tous i de Càrcer, amb el repoblament subsegüent, la comarca esdevingué de llengua castellana, bé que amb una forta influència catalana en el vocabulari.

Amb la divisió corregimental del segle XVIII una part de la comarca fou adscrita a la governació de Montesa, i la resta, a la de Cofrents. Amb la creació de partit judicial d’Énguera el 1835, la comarca adquirí per primera vegada una unitat; tanmateix, la demarcació judicial enclou també la zona de llengua catalana de la vall de Montesa i una part de la Ribera Alta.

Camp de Túria, el

61 Respostes

Comarca del País Valencià: 823,04 km2, 145.115 hab (2012), capital: Llíria

Està format per 16 municipis: Benaguasil – Benissanó – Bétera – Casinos – l’Eliana – Gàtova – Llíria – Loriguilla – Marines – Nàquera – Olocau – la Pobla de Vallbona – Riba-roja de Túria – Sant Antoni de Benaixeve – Serra de Portaceli – Vilamarxant

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada entre les comarques de l’Alt Palància, al nord, els Serrans, a l’oest, la Foia de Bunyol i l’Horta, al sud, i el Camp de Morvedre i l’Horta, a l’est.

Ocupa els contraforts orientals del sistema Ibèric i part de la plana litoral valenciana. Llevat dels afloraments liàsics dels serrats, els materials predominants en la cobertura de la comarca són els miocènics i els quaternaris recents. El relleu és reduït a les serralades interiors: Portaceli (798 m alt), al nord-est, i les Ombries (881 m), al nord-oest.

Hom sol distingir-hi tres sectors: els pobles castells, al sud i a la dreta del Túria, amb drets de regatge eventual; el camp de Llíria, a l’esquerra de la vall del Túria, que inclou les serres del nord-oest, i la serra de la Calderona, al nord-est.

El clima és mediterrani, suau i sec. La xarxa hidrogràfica es redueix als cursos, gairebé paral·lels, del barranc de Carraixet i del riu Túria.

La vegetació als serrats era d’alzines, però ha estat substituïda per pi blanc i pinastre, amb sotabosc de brolles de romaní i bruc d’hivern; a la plana domina la garriga i el margalló; en afloraments silicis una mica elevats poden aparèixer algunes sureres residuals.

POBLACIÓ: La població ha experimentat un creixement lent però sostingut des de les transformacions del segle XVIII. Des del 1960, la comarca ha crescut un 76%. És precisament a partir del 1960, que, a causa de l’expansió del regadiu, la implantació industrial i l’augment de la construcció, es produí l’acceleració del creixement demogràfic; als decennis de 1980 i 1990, la descentralització i descongestió de la ciutat de València i de la seva àrea metropolitana contribuí a mantenir aquesta tendència. La capital comarcal, Llíria, i els municipis de Bétera, Riba-roja de Túria i l’Eliana, sobrepassen els 10.000 habitants.

ECONOMIA: L’agricultura és l’activitat econòmica dominant, amb conreus mediterranis de secà, arbustius (garrofers, vinya i oliveres) i de cereals; als sectors d’horta, regats pels cursos fluvials, hi ha una important producció de cítrics i altres productes hortícoles. A les activitats industrials tradicionals (ceràmiques, tèxtils i alimentàries), que minven progressivament, s’han afegit alguns altres sectors, especialment als municipis més propers a la zona de influència de la ciutat de València: empreses d’informàtica i, en general, de serveis i abastament per a la ciutat de València.

El sector d’estiueig valencià tradicional ha sofert una crisi els darrers anys davant la primacia del litoral en aquesta funció, però s’hi han desenvolupat les residències secundàries, especialment a l’Eliana. A més del mercat comarcal de Llíria, que topa amb la competència dels de l’Horta, cal destacar els locals de Benaguasil, Bétera i la Pobla de Vallbona.

HISTÒRIA: El primer poblament, conegut per nombrosos jaciments, és el de la cultura del bronze valencià, però és sobretot a l’època ibèrica quan la comarca agafa un gran relleu; el poblat ibèric de Sant Miquel de Llíria, possiblement la ciutat d’Edeta, era el centre urbà principal i ha esdevingut famós per les seves ceràmiques pintades. La comarca degué ésser el centre dels edetans, i potser això explica la gran densitat de poblats ibèrics descoberts. Durant la romanització el centre urbà important continua essent Llíria, el poblament rural al seu entorn i a tota la comarca fou intens amb moltes vil·les. A l’època musulmana, Llíria, fortificada, mantingué la seva primacia al centre del seu camp; Vilamarxant, a la ribera del Túria, i Serra de Portaceli i Olocau de Carraixet, a les serres de la Calderona i de Portaceli, foren també castells importants.

Després de la conquesta de Jaume I, Llíria fou repoblada (1252) amb catalans, i totes les altres poblacions de la comarca restaren islàmiques i, llevat de Vilamarxant, amb minories cristianes molt exigües. Des de la fi de l’edat mitjana fins a la guerra de Successió, tota la comarca fou terra de barons (el notable castell de Benissanó n’és testimoni) a la vegada que la influència de la poderosa cartoixa de Portaceli (fundada el 1272) es féu sentir per tots els pobles. Després de la greu i llarga crisi provocada per l’expulsió dels moriscs (1609) s’inicià una lenta recuperació que arribà fins al segle XVIII.

El Camp de Túria ha depès sempre de les demarcacions administratives de la ciutat de València fins a la creació dels partits judicials el 1835, que féu de Llíria cap d’un partit que comprenia tota la comarca, excepte Nàquera, Serra i Casinos, i amb la inclusió de Pedralba.

Camp de Morvedre, el

56 Respostes

Comarca del País Valencià: 271,16 km2, 90.178 hab (2012), capital: Sagunt

Consta de 16 municipis: Albalat dels Tarongers – Alfara de la Baronia – Algar de Palància – Algímia d’Alfara – Benavites – Benifairó de les Valls – Canet d’en Berenguer – Estivella – Faura – Gilet – Petrés – Quart de les Valls – Quartell – Sagunt – Segart – Torres Torres

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada al sector litoral, entre les comarques de la Plana Baixa, al nord, l’Alt Palància i el Camp de Túria, a l’oest, i l’Horta, al sud.

És ocupada pels contraforts més orientals del sistema ibèric, ja de poca altitud. Les serralades estan formades per materials secundaris (triàsics, juràssics i del cretaci superior), mentre els sectors plans són recoberts de materials quaternaris. El relleu està constituït per la vall del Palància, que ha excavat dos serrats paral·lels, perpendiculars a la línia de la costa; les serres d’Almenara i la Calderona, al qual culmina al pic Garbí, de 670 m alt. La resta configura la plana costanera, de litoral rectilini, només afectat pel delta del Palància, que constitueix des del punt de vista agrícola la prolongació de l’Horta.

El Palància, que rep la rambla del Segó, és l’únic riu de la comarca, i les poques aigües que duu, de règim mediterrani, són molt aprofitades.

La vegetació, condicionada pel clima càlid i sec del litoral mediterrani, és de garriga clara, amb importants formacions de margalló, encara que hom hi ha replantat alguns pins blancs, especialment als turons.

POBLACIÓ: La població fou profundament afectada per l’expulsió dels moriscs (1609), que la reduí gairebé a la meitat. La recuperació del segle XVIII tingué una durada curta, i les epidèmies afectaren, al segle XIX, tant la població humana com els conreus. La introducció dels tarongers i la industrialització, centrada a Sagunt (des de l’edat mitjana conegut per Morvedre), iniciaren un creixement demogràfic, bàsicament mantingut per la vitalitat d’aquest centre urbà, cap de la comarca. L’emigració vers la capital és, doncs, la tònica de la demografia comarcal, i Sagunt i el seu port foren un nucli d’immigració d’abast extracomarcal (murcians, andalusos i aragonesos) que concentra el 78% de la població.

ECONOMIA: L’agricultura es caracteritza, en gran part, pel règim de minifundi, més marcat a les produccions cítriques de regadiu, que ocupen la plana litoral, especialment el delta del Palància; aquí s’hi fan també hortalisses i arròs. La resta és dominada pel secà, amb conreus de garrofers i de vinya, progressivament abandonats. La indústria resta concentrada a Sagunt.

Aquesta ciutat compta, des del 1923, amb alts forns instal·lats al port (Alts Forns del Mediterrani). Els primers anys de la dècada de 1970 es transformà en planta siderúrgica integral, però, deu anys després, patí una crisi que suposà la pèrdua de més de la meitat dels llocs de treball; posteriorment es posà en marxa un pla de desenvolupament industrial alternatiu per crear noves indústries. Els subsectors més importants són els de productes metàl·lics i de maquinària, l’alimentació i les begudes, la fusta, el suro i els mobles.

La capital, Sagunt, és també centre de les comunicacions, ferroviàries i per carretera, que aquí es bifurquen cap a la costa i cap a l’Aragó; aquest fet ha motivat que el port de Sagunt, en certes temporades, fos utilitzat per a l’exportació de productes agropecuaris aragonesos.

HISTÒRIA: Hi ha testimonis de nombrosos poblats de la cultura del bronze valencià. Des del segle V aC, en època ibèrica, el nucli urbà fou Sagunt, famós per la resistència contra Anníbal, i la densitat de poblats ibèrics fou alta. La comarca fou el límit nord de la zona dels edetans. La romanització donà una gran embranzida a Sagunt, que fou el centre de diverses vil·les agrícoles, les quals, junt amb Sagunt, es veieren afectades notablement per la crisi del segle III dC.

A l’època musulmana tots els pobles del Palància fins a Algar i de la veïna vall de Segó foren inclosos en la jurisdicció de Morvedre; a partir de la conquesta catalana fou organitzat el terme de general contribució (o terme general) de Morvedre, el qual coincidia amb l’actual comarca, llevat d’Algar.

Al Camp de Morvedre s’instal·laren catalans procedents, probablement, de Montblanc i Barcelona, i a la resta de la vall del Palància, aragonesos. La fixació del límit entre les diòcesis de Sogorb i de València a Arguines i els canvis de població deguts a l’expulsió dels moriscs, consagraren el límit lingüístic entre el català i el castellà.

La formació de municipis independents a partir de la Nova Planta (1707) deixà dins el terme de Sagunt territoris marginals, molt allunyats de la vila; la divisió corregimental borbònica dividí també els pobles de la comarca entre les governacions de València i Castelló, a l’igual que la divisió provincial del 1883, que delimità en aquest sector les dues províncies.

Baix Vinalopó, el

17 Respostes

Comarca del País Valencià: 489,2 km2, 292.982 hab (2012), capital: Elx

Format per 3 municipis: Crevillent – Elx – Santa Pola

GEOGRAFIA FÍSICA: (cast: Bajo Vinalopó) Situada a l’extrem meridional del País Valencià, entre l’Alacantí (nord-est), el Vinalopó Mitjà (nord) i el Baix Segura (sud-oest i sud).

Morfològicament, es distingeixen en el paisatge dos sectors diferenciats: 1) els piemonts del sistema Subbètic, d’uns 20 km de longitud i 3 d’amplada, orientats en direcció sud-oest – nord-est, que comencen a la serra de Crevillent, ampli anticlinal format per calcàries juràssiques molt plegades, i continuen en la cadena de turons mesozoics que separen el Camp d’Elx del d’Asp (Vinalopó Mitjà), entre els quals sobresurten la serra Negra (303 m) i el Muró (339 m); les altituds minven una vegada travessat el congost del Vinalopó, per acabar a la serra de Santa Pola (en el cap homònim) amb poc menys de 100 m; 2) la plana al·luvial, formada per una sèrie de materials dipositats pel riu Vinalopó durant el quaternari, mitjançant un delta interior amb un procés d’anastomosi amb el del Segura, encara que la faixa perifèrica inferior estigui constituïda per materials plistocènics i holocènics. No és, però, una plana perfecta, ja que apareix accidentada per ondulacions d’escàs valor altimètric, entre les quals destaca la serra del Molar (80 m), situada al sud-est de la comarca. Hi predominen els aiguamolls i saladars, entre els quals hi sobresurt l’albufera del Fondo i les salines del Braç del Port.

El Mediterrani banya la comarca pel sector oriental, on hi ha una costa plana quasi completament rectilínia. Des de Guardamar (Baix Segura) fins a la Marina (Elx) apareix un cordó de dunes d’uns 16 km de llargada, fixat actualment per plantes psammòfiles; l’únic accident costaner d’importància és el cap de Santa Pola, entre la badia homònima i la d’Alacant, que s’interna dins del Mediterrani, tot apuntant a l’illa Plana (pertanyent al municipi d’Alacant).

El clima és típicament del sud-est peninsular, l’isoterma de 16,5ºC engloba completament la comarca; les temperatures mitjanes estacionals assenyalen l’existència d’un estiu calorós (més de 24ºC) i un hivern suau (més d’11ºC). Les precipitacions són escasses (305 mm anuals a Elx) i presenta una gran irregularitat anual i interanual. L’escassetat d’aigua fa que els corrents superficials siguin quasi inexistents (sols hi ha rambles i barrancs de cabal intermitent i escàs); l’únic riu de la comarca és el Vinalopó.

Les condicions climàtiques i hidrogràfiques fan que el rocam aparegui despullat de vegetació i que aquesta sigui discontinua, xeròfila i esclerofil·la, formada per matolls de margalló, espart, espígol i farigoles. Els arbres són escassos, sols s’hi troben pins blancs i els palmerars de dàtils (únics d’Europa, que formen rodals al Baix Segura veí, a Crevillent i, sobretot, a Elx, on són regats.

POBLACIÓ – La població ha crescut ràpidament (especialment a partir del 1960), i s’ha quintuplicat durant el segle XX; en aquest augment demogràfic hi ha tingut un gran paper l’excedent immigratori. Administrativament, la població es reparteix en els tres municipis: Crevillent, Santa Pola i Elx; aquest últim concentra el 82% de la població de la comarca.

ECONOMIA – L’activitat econòmica bàsica era l’agricultura, fonamentalment de regadiu, fins que a partir del decenni del 1960 s’accelerà el procés d’industrialització. Malgrat l’escassa qualitat dels sòls, les produccions agrícoles són elevades. Els productes han variat molt al pas dels anys segons les possibilitats de comerç, gràcies a la facilitat d’adaptació, actualment predominen els fruiters, entre els quals hi sobresurt la palmera. Pel seu valor comercial tenen importància el tomàquet, la carxofa i el meló. Al secà es conreen la vinya, l’olivera i l’ametller, i fruiters subtropicals. L’explotació acostuma a ésser directa, amb un escàs percentatge d’arrendament i parceria.

Vora mar s’hi localitza un paratge de gran interès ecològic, les salines de Santa Pola, i més a l’interior, l’albufera del Fondo, que fou declarada paratge natural el 1988. El port del municipi de Santa Pola manté una certa activitat pesquera. La indústria, i molt especialment la del calçat i la de catifes (Crevillent), ha provocat l’espectacular creixement de la comarca. A Elx, centre de la indústria del calçat, hi ha també indústria tèxtil, alimentària i de mobles. Elx, mercat comarcal, estén la seva influència al Baix Segura i al Vinalopó Mitjà. El turisme, tradicional a la capital, s’ha bolcat al litoral, beneficiant-se de les infraestructures de la Costa Blanca.

HISTÒRIA: Els vestigis més antics de poblament de la comarca són d’època eneolítica (poblat de la Figuera Redona, a Elx), però és a l’edat del bronze quan hom comença de conèixer poblament dens. Durant la fase ibèrica el territori pertanyia al grup dels contestans, la ciutat més important dels quals, corresponia a la que en època romana tingué el nom d’Illici. Situada a l’Alcúdia d’Elx, és un dels millors exemples de centre urbà desenvolupat d’època ibèrica. Centre artístic important, en procedeix la famosa Dama d’Elx. A l’època d’August, probablement, fou convertida en colònia romana i continuà com el centre més important de la comarca, voltada d’una sèrie de vil·les. El port fou a Santa Pola. Les invasions germàniques de la segona meitat del segle III afectaren la comarca molt durament, sobretot la ciutat d’Illici, la qual es mantingué, bé que en decadència, fins al començament de la invasió islàmica, quan el centre principal passà a l’actual Elx, fundat aleshores, i que fou seu d’un bisbat en època bizantina, visigòtica i durant el primer període islàmic, però el territori del Baix Vinalopó depengué, a partir del segle VII, d’Oriola, capital de la província visigòtica Cartaginense Espartària, que fou mantinguda com a estat cristià autònom (Tudmir) durant la primera època de dominació islàmica i després esdevingué cora del califat de Còrdova. A partir del segle XI aquest territori, segons les èpoques, pertangué a les taifes de Dénia i de Múrcia.

Conquerit el 1244 per Jaume I, fou repoblada per catalans, però incorporat a Castella fins a la nova ocupació catalana del 1296 en que s’annexà definitivament al Regne de València (dins el qual formà la nova governació d’Oriola). El 1391 la ciutat de Barcelona adquirí Elx, amb Santa Pola, i Crevillent, a l’infant Martí, el qual les havia rebudes del seu pare, el rei Pere III el Cerimoniós; aquests termes foren conservats com a baronies d’aquella ciutat fins a la fi de la guerra contra Joan II (1473), que foren retornats a la corona, i cedits per aquesta a la família castellana dels Cárdenas, que esdevingueren des del 1520 marquesos d’Elx. El 1602, d’altra banda, se segregà Guardamar del terme d’Oriola.

Després del decret de Nova Planta del 1707, la comarca fou mantinguda en la nova governació d’Oriola, excepte el terme d’Elx, que constituí un enclavament de la governació de Xixona. El partit judicial d’Elx, creat el 1833 com a subdivisió de la província d’Alacant, estigué constituït per aquesta comarca, excepte Guardamar, que fou inclòs al partit de Callosa de Segura, després esdevingut de Dolores.

Baix Segura, el

63 Respostes

Comarca del País Valencià: 957,3 km2, 398.621 hab (2013), capital: Oriola

Format per 27 municipis: Albatera – Algorfa – Almoradí – Benejússer – Benferri – Benijòfar – Bigastre – Callosa de Segura – Catral – Coix – Daia Nova – Daia Vella – Dolores – Formentera del Segura – Granja de Rocamora – Guardamar del Segura – Los Montesinos – Oriola – el Pilar de la Foradada – Rafal – Redovà – Rojals – Sant Fulgenci – Sant Isidre – Sant Miquel de les Salines – Torrevella – Xacarella

GEOGRAFIA FÍSICA.- (cast: Bajo Segura) Ocupa l’extrem més meridional del País Valencià. Limita al nord amb la comarca del Baix Vinalopó, al nord-oest, amb el Vinalopó Mitjà, i al sud i a l’oest amb Múrcia. Fisiogràficament forma part de les planes meridionals valencianes i comprèn la conca baixa del Segura.

La uniformitat del paisatge és una de les característiques més específiques d’aquestes terres, que són la prolongació natural de les de l’horta de Múrcia. És una plana de formació recent, coberta de materials d’origen al·luvial i voltada al nord-oest d’una renglera de serres (serra d’Oriola i de Callosa i més al nord encara pels darrers contraforts sud-occidentals de la serra de Crevillent) de formació calcària, força abruptes però d’exigua altitud: no n’hi ha cap que superi els 700 m. L’extrem meridional de la comarca, on s’aixequen petites elevacions miocèniques que assenyalen la fi de l’alineació prelitoral murciana, és una zona d’inestabilitat sísmica.

El clima, mediterrani, presenta característiques molt fortes d’aridesa. La temperatura mitjana del mes de gener és de 10,2 ºC i la del mes d’agost és de 26 ºC. Les precipitacions són inferiors als 300 mm i l’estació seca és molt llarga: d’abril o maig fins al setembre.

Hidrogràficament, forma part de la conca del Segura, el qual, en passar per Oriola, amb un cabal de 18 m3/seg, canvia la direcció anterior, i segueix una direcció oest-est, fins que arriba, després de descriure nombrosos meandres, a la Mediterrània; és aprofitat des del punt de vista agrícola i en deriven nombroses canals de regatge.

POBLACIÓ.- El Baix Segura, amb una densitat de població lleugerament superior a la mitjana del País Valencià, ha enregistrat des de mitjan segle XIX fins al 1950 un creixement continu. A partir d’aquell moment, la població experimentà un augment espectacular, especialment intens en el període 1991-96. Tots els municipis de la comarca, amb l’excepció de Daia Nova i Daia Vella, han crescut pel que fa al nombre d’habitants en el període esmentat, i molt especialment tots aquells que tenen com a base de l’economia local el turisme (ne’s l’exemple paradigmàtic Torrevella).

ECONOMIA.- Malgrat aixó, el Baix Segura té una estructura econòmica bàsicament agrària. Aquestes terres, que abans del segle XVIII eren en una bona part insalubres i pantanoses a causa de l’estagnació de les aigües del Segura, foren colonitzades el segle XVIII per iniciativa del bisbe murcià Belluga, amb gent murciana. El regadiu dóna resultats excel·lents en aquest clima tan benigne, i les aigües del Segura reguen gran part de la superfície conreada; l’arribada de l’aigua del transvasament Tajo-Segura i l’ampliació del regadiu permeteren un més gran aprofitament i rendibilitat de les terres.

Actualment el conreu més important és el dels cítrics, sobretot els tarongers. Els cítrics substituïren, igual que ho feren a altres comarques valencianes, la morera i plantes tèxtils (cànem i lli); a les terres regades més baixes predominen les hortalisses, sobretot les carxofes, els tomàquets, les patates, etc. Al secà dominen els ametllers, les oliveres, els garrofers, les figueres i la vinya. La ramaderia (ovina) hi té una certa importància. La indústria, subsidiària de l’agricultura, està bastant especialitzada en el sector de la indústria de conserves (tomàquets i carxofes principalment) i es localitza a Oriola, Almoradí, Catral, Formentera de Segura, Callosa de Segura i Dolores. També hi ha indústries de materials per a la construcció, tèxtils, de la fusta i els mobles, i del calçat i el cuir, que ocupa bona part de la població activa comarcal. Cal remarcar les salines del municipi de Torrevella, on també hi ha activitat pesquera i turística.

HISTÒRIA.- Els indicis més antics de poblament fins ara coneguts corresponen a l’època neolítica (coves sepulcrals de Roca i de l’Algorfa, a Oriola). Durant l’edat del bronze la comarca fou el límit septentrional de la cultura d’El Argar per la zona costanera, amb dos poblats ben coneguts: el de San Antonio a Oriola i el de Callosa del Segura. A l’època ibèrica corresponen diversos centres de poblament: els poblats de La Escuera, l’anomenat Cabezo Lucero, entre Sant Fulgenci i Rojals, i la necròpolis d’El Molar, una de les més antigues de la part meridional del País Valencià (segles V-IV aC), alguns dels quals han donat peces notables d’escultura ibèrica.

Durant la romanització no hi hagué cap nucli urbà important, puix que era una zona petita situada entre dues grans ciutats, Illici (Elx), al nord, i Cartago Nova (Cartagena), al sud, totes dues fora dels límits comarcals, però hi hagué diverses vil·les rurals, no gaire investigades fins ara. Cal no oblidar que la part plana del territori era en bona part inhabitable com a conseqüència dels aiguamolls. El segle VII, durant la darrera etapa de la dominació visigòtica, Aurariola (Oriola) esdevingué capital de la província Cartaginense Espartària, mantinguda com a estat cristià autònom (Tudmir) durant la primera època de la dominació islàmica fins que esdevingué cora o província del califat de Còrdova.

A partir del segle XI el territori del Baix Segura pertangué a la taifa de Múrcia i, després de la conquesta cristiana del segle XIII, la comarca fou mantinguda igualment en el regne cristià de Múrcia, que Jaume II el Just ocupà el 1296, incorporà al Regne de València el 1305 i que fou repoblada per catalans. Passà a constituir la governació d’Oriola, mantinguda fins al decret de Nova Planta (1707), a partir del qual integrà la nova governació d’Oriola. En el projecte de divisió provincial del 1822 la comarca fou inclosa dins la província de Múrcia, i la del 1833 respectà la divisió històrica entre el País Valencià i Castella. El 1835 foren creats els partits judicials d’Oriola i de Callosa de Segura, encara que aquest darrer posteriorment la capitalitat fou traslladada a Dolores.

Baix Maestrat, el

61 Respostes

Comarca del País Valencià: 1.221,4 km2, 83.971 hab (2008), capital: Vinaròs

Consta de 18 municipis: Alcalà de Xivert – Benicarló – Càlig – Canet lo Roig – Castell de Cabres – Cervera del Maestrat – la Jana – Peníscola – la Pobla de Benifassà – Rossell – la Salzadella – Sant Jordi del Maestrat – Sant Mateu del Maestrat – Sant Rafel del Riu – Santa Magdalena de Polpís – Traiguera – Vinaròs – Xert

GEOGRAFIA FÍSICA: Al nord-est de la regió de Castelló. Forma el sector oriental del Maestrat i té com a límit nord el riu de la Sénia, línia divisòria entre el País Valencià i Catalunya, i al sud el riu Segarra, que la separa de la Plana Alta; també aquesta rambla la separa de l’Alt Maestrat i dels Ports.

Comprèn dos sectors diferenciats: la faixa occidental, amb serres i moles, formada per materials cretacis, i la plana litoral de Vinaròs i Benicarló, formada per materials sedimentaris. La zona de l’interior, on es troba la Tinença de Benifassà, que ocupa el sector nord-oest, és la regió més muntanyosa: serres d’Encanader (1.393 m), del Rei i Cantaperdiu. L’altura d’aquestes muntanyes de calcàries cretàcies, baixa gradualment fins a la transició amb la plana, que està formada pels al·luvions quaternaris dels rius (de la Sènia, Cèrvol i Sec) i s’estèn fins a la serra d’Irta al sud. La costa, baixa i d’argiles, és lineal, només interrompuda pel magnífic tómbol de Peníscola.

La xarxa hidrogràfica està formada per diversos rius i nombroses rambles: els de la Sènia, Cérvol, Sec, Segarra, etc; el de la Sènia, el més cabalós, és regularitzat pel pantà d’Ulldecona.

El clima és més suau que el de l’Alt Maestrat: 9 ºC de mitjana el gener i 24 ºC a l’agost. A l’interior les temperatures disminueixen i augmenten les precipitacions (700 mm a l’interior i 450 mm a la costa). Les pinedes, els alzinars i les fagedes ocupen una bona part del sector muntanyós, i a les zones més baixes hi ha brolla i garriga.

POBLACIÓ – La població, que el 1900 era de 56.410 hab, anà minvant, d’una manera lenta però contínua, fins al 1960 (havia baixat un 13%), però des d’aleshores ha tornat a créixer (5,7% el decenni 1960-70, un 12% el decenni 1970-80, un 2,2% en el quinquenni 1991-96). La densitat és de 50,4 hab/km2, si bé la població està repartida molt desigualment: mentre a la plana hi ha densitats superiors als 250 hab/km2 (Benicarló i Vinaròs), a la zona muntanyosa no arriben als 3 hab/km2 (Tinença de Benifassà).

ECONOMIA – L’agricultura, que domina a tota la comarca, és sobretot de secà; el regadiu és concentra a la plana, on l’existència d’una capa freàtica superficial permet l’aprofitament de l’aigua. On el regadiu és important, es conreen principalment tarongers i hortalisses. Al secà, els conreus més importants són els cereals, l’olivera, la vinya i els garrofers. La ramaderia de llana té importància al sector muntanyós. La pesca és important: a les seves costes es troben, sobretot, molls, llagostins, sardines i llucet. Els ports més importants són Vinaròs i Benicarló. La indústria es concentra també en aquestes dues ciutats (química, metal·lúrgica, ceràmica, tèxtil i mobles). També hi és remarcable la indústria alimentària (conserves de fruita). El turisme és una de les noves fonts de riquesa de la comarca, i ha adquirit un desenvolupament remarcable a la costa (Peníscola, Vinaròs, Benicarló i Alcalà de Xivert), amb una notable indústria hotelera i de serveis.

Els centres urbans més importants són Vinaròs i Benicarló, i ambdues gaudeixen d’una bona situació a la costa i alhora estan ben situades respecte a les comunicacions generals amb l’interior i amb d’altres comarques: estacions de ferrocarril a la via de València a Barcelona; carretera nacional i autopista de la costa mediterrània.

HISTÒRIA: Llevat de la Tinença de Benifassà, que depenia del monestir cistercenc de Benifassà, fundat el 1233 com a filial del de Poblet, el Baix Maestrat formà part, històricament, del maestrat de Montesa, on estava compresa la batllia de Cervera, la comanda de Benicarló i Vinaròs, i la d’Alcalà; la Salzadella pertanyia a la comanda Major. El governador de Montesa vivia a Sant Mateu del Maestrat, centre històric de la comarca. Al començament del segle XVIII, Peníscola, l’antiga residència dels papes Benet XIII i Climent VIII, esdevingué cap d’un corregiment o governació. Formà part de la governació de Castelló de la Plana (o de dellà Uixó) fins al 1707 i durant el govern borbònic restà inclós en les governacions de Morella (la Tinença de Benifassà) i Peníscola (la part del Maestrat històric).

Baix Cinca, el

25 Respostes

Comarca de la Franja de Ponent: 1.419,60 km2, 24.828 hab (2012), capital: Fraga

Esta format per 5 municipis: Fraga – Mequinensa – Saidí – Torrent de Cinca – Vilella de Cinca

GEOGRAFIA FÍSICA.- Constituïda pels municipis riberencs de l’últim sector de la conca del riu Cinca i pel sector comú amb el riu Segre, fins a l’aiguabarreig amb l’Ebre. El relleu és gairebé horitzontal, com correspon a les terres centrals de la depressió de l’Ebre, només alterat per l’erosió fluvial, que ha originat un seguit de plataformes graonades, interromput per les valls, sovint molt encaixades.

El clima hi és continental amb precipitacions escasses (300-500 mm), amb tendència a l’aridesa i oscil·lacions tèrmiques fortes, tant diàries com anuals.

La vegetació es limita als erms, de romaní i d’espart, amb petit boscos de pi blanc esclarissat, al sector més meridional. Un dels trets característics de la comarca són les basses (pantà de Mequinensa) que recullen i regulen les aigües procedents del Segre i de l’Ebre.

POBLACIÓ.- La població de la comarca s’ha mantingut constant al llarg del segle XX; d’altra banda, ha experimentat molts alts i baixos lligats a l’explotació del lignit. El poblament es concentra en pobles grans, i la densitat de població comarcal és molt feble. L’estructura de la població és molt envellida.

ECONOMIA.- Els recursos econòmics de la comarca són bàsicament agraris i el desenvolupament del regadiu ha aconseguit de millorar-hi les condicions de vida i ha aturat, en part, l’emigració. S’hi conreen cereals, farratges i fruiters a les terres regades, i ametllers, figueres i vinya a les de secà. La ramaderia té poca importància, malgrat l’expansió del bestiar porcí i de l’aviram. La mineria, que compta amb jaciments de lignit, parcialment negats en l’actualitat, només fou rendible en temps de trasbals internacional, especialment els anys 1914-18 i 1939-42, encara que es mantenen algunes explotacions. Hi ha algunes indústries a Fraga (metal·lúrgiques, alimentàries, de la fusta) i a Mequinensa, on, un cop acabades les obres dels embassaments, s’hi han instal·lat algunes indústries tèxtils per tal de suplir les activitats mineres i de la construcció.

Les comunicacions són articulades entorn de l’eix Barcelona-Madrid, cosa que ha originat a Fraga un focus d’instal·lacions hoteleres i de serveis.

HISTÒRIA.- A partir del segle XI el Baix Cinca fou inclòs a la taifa de Lleida, i després de la conquesta s’incorporà al bisbat de Lleida. Essent el Cinca la frontera entre Catalunya i Aragó, les terres de la dreta del riu foren considerades aragoneses, mentre que Fraga es mantingué a Catalunya fins a final del segle XV.

Alta Cerdanya, l’

104 Respostes

Comarca de la Catalunya Nord: 539,4 km2, 13.665 hab (2009), capital: Sallagosa

Format per 26 municipis: Angostrina i Vilanova de les Escaldes – Bolquera – la Cabanassa – Dorres – Èguet – Eina – Enveig – Er – Estavar – Font-romeu – la Guingueta d’Ix – Llo – Montlluís – Naüja – Osseja – Palau de Cerdanya – Planès – Porta – Portè – Sallagosa – Sant Pere dels Forcats – Santa Llocaia – Targasona – la Tor de Querol – Ur – Vallcebollera

GEOGRAFIA FÍSICA.- Una de les dues parts en que es dividí la Cerdanya arran del tractat dels Pirineus (1659). Actualment pertany a l’Estat francès. El centre comarcal tradicional continua essent Puigcerdà, tot i haver quedat a la banda espanyola. Limita al nord amb el País de Foix, a l’est amb el Capcir i el Conflent, al sud amb el Ripollès i a l’oest amb la Baixa Cerdanya i Andorra. Dins l’Alta Cerdanya hi ha l’enclavament de Llívia que depèn administrativament de la Baixa Cerdanya.

La Cerdanya i els massissos muntanyencs que la volten formen part de la zona axial pirinenca, que té aquí i al veí Conflent el desplegament més gran. La Cerdanya és una fossa d’enfonsament voltada per les muntanyes de la zona axial i es correspon amb la gran diagonal pirinenca que travessa tota la zona central. A la banda septentrional de la cubeta, les glaceres quaternàries han originat una sèrie d’àmplies valls, com la de l’Aude, de la Tet, de l’Aravó, d’Angostrina i d’Eina. Les màximes altures es donen al nord, al massís de Carlit (2.921 m) i al sud-est, a la tossa d’Er (2.346 m), al vessant sud del Puigmal.

El riu principal és el Segre, que es disposa longitudinalment i rep els afluents que baixen del Carlit i del Puigmal.

A causa de l’altura de la zona (al voltant dels 1.000 m al fons de la plana) i la protecció dels massissos que la volten el clima és fred i amb una certa tendència a la continentalitat, i les pluges més aviat escasses.

La vegetació és muntanyosa continental, amb predomini a mesura que es puja del pi roig, el pi negre i el prat alpí.

POBLACIÓ.- La població ha anat augmentant regularment a partir de la dècada del 1960, a un ritme superior al de la Catalunya Nord, en part per l’afluència a la zona de gent de l’estat francès, que, de retop, ha afavorit la descatalanització de la Cerdanya i n’ha afermat la frontera. L’augment ha estat lligat a les activitats terciàries, centrades en els poblacions principals (Sallagosa, Oceja, la Guingueta).

ECONOMIA.- Actualment, els pilars de l’economia de l’Alta Cerdanya, són el turisme, sobretot les estacions d’esquí, que han proliferat a tota la zona (Font-romeu, Sant Pere dels Forcats, Eina, Er-Puigmal, Portè-Pimorent) i les activitats lligades amb la salut: balnearis, cases de repòs i recuperació (Font-romeu, Bolquera, Vilanova de les Escaldes, Oceja). L’explotació de pedreres per a la construcció, tan important antigament i que donà el seu caràcter a les cases cerdanes, ha desaparegut i només persisteix l’extracció de roques per a grava i sorra. L’agricultura ha experimentat un fort retrocés, i en menor mesura també la ramaderia, que s’ha orientat cap a la producció lletera. A Targasona destaca la central elèctrica solar, construïda el 1983, una de les més importants d’Europa en el seu gènere.

HISTÒRIA.- Geogràficament i històricament l’Alta Cerdanya forma part de la Cerdanya, regió històrica i natural del Principat. Poblada ja al neolític, els romans hi fundaren la colònia Iulia Libica (Llívia). A final del segle VIII s’organitzà en comtat, en donar Carlemany el seu govern al comte Borrell d’Osona, i conegué la màxima expansió entre els segles X i XIII, com ho testimonien l’escampall d’esglésies romàniques (unes 50) per la zona.

Pel tractat dels Pirineus (1659) que posava fi a la guerra entre Felip IV de Catalunya i Lluís XIV de França, la Cerdanya fou dividida entre els dos estats: els 33 municipis situats al nord dels Pirineus passaren sota sobirania francesa, llevat de Llívia que en fou exclosa, mentre que la resta continuà formant part de l’Estat espanyol. Els municipis de l’Alta Cerdanya foren incorporats al bisbat de Perpinyà i compresos dins el departament dels Pirineus Orientals i el districte de Prada.

Alt Vinalopó, l’

18 Respostes

Comarca del País Valencià: 645,0 km2, 54.061 hab (2009), capital: Villena

Format per 7 municipis: Beneixama – Biar – el Camp de Mirra – la Canyada de Biar – Saix – les Salines d’Elda – Villena

GEOGRAFIA FÍSICA.- (cast: Alto Vinalopó) Situada entre la Costera (nord), la Vall d’Albaida (nord-est), l’Alcoià (oest), el Vinalopó Mitjà (sud i sud-oest) i les províncies d’Albacete i Múrcia (est).

La comarca, que té com a eix una part de la vall alta del Vinalopó, és una important zona de trànsit, pas obligat entre el litoral mediterrani alacantí i les altes terres de la Meseta meridional. Fisiogràficament constitueix una plataforma d’uns 500 m d’altitud encerclada per les alineacions muntanyoses prebètiques: serra d’Onil (1.205 m), a l’est, serra de Morrón (912 m), al nord, i serra de les Salines i de Collado (1.289 m), al sud-oest, entremig de les quals s’obren passos de comunicació importants.

El clima és mediterrani amb característiques d’aridesa i de continentalitat; les precipitacions són escasses (350 mm a Villena), amb un màxim per l’octubre (55 mm) i una secada estival molt forta (5 mm al mes de juliol). Els hivers són freds, amb una mitjana del mes de gener de 5,5 ºC i glacades que es perllonguen fins al mes d’abril, mentre que als mesos d’estiu la temperatura mitjana és de 24,6 ºC.

La vegetació és pobra, de característiques subàrides, i assenyala la transició entre la estepa i el coscollar.

El Vinalopó, que passat Villena canvia la direcció nord-est – sud-oest, presenta l’aspecte típic de rambla i confereix a la comarca una marcada unitat geogràfica, més com a via d’entrada cap a la Meseta, que no pas pel seu cabal. El subsòl de Villena té abundants reserves d’aigua que s’acumulen sobre el substrat triàsic impermeable que ha permès l’obertura de nombrosos pous.

POBLACIÓ.- El creixement demogràfic, lent al començament del segle XX, rep ja un impuls fort a partir del 1930 i molt més intens encara a partir del 1950 a causa de l’arribada de nombrosos immigrants de la Manxa i d’Andalusia. L’Alt Vinalopó comprèn un total de set municipis i la major part de la població és concentra a Saix i Villena, que en conjunt suposen el 83 % de la població comarcal.

HISTÒRIA.- Els vestigis de poblament prehistòric són molt nombrosos, sobretot dins el terme de Villena. Els més antics són del paleolític mitjà, amb indústria musteriana (cova d’El Cochino). El paleolític superior és desconegut; però, d’ençà del mesolític (cova d’El Lagrimal, les dues coves de La Huesa Tacaña) la sèrie continua sense interrompre’s. Trobem els poblats neolítics de Casa de Lara i d’El Arenal de la Virgen, que continuen a l’època eneolítica, amb coves supulcrals com la de Las Lechuzas. Són coneguts diversos poblats de l’edat del bronze, el més important dels quals és Cabezo Redondo, que sembla que representen el límit nord de la cultura d’El Argar. Probablement correspon al final d’aquest perìode del bronze el tresor de Villena, excepcional conjunt de vasos i braçalets d’or i de plata. El caràcter fronterer de la comarca explica, potser, les infiltracions hallstàttiques (El Peñón del Rey). Són coneguts dos poblats ibèrics, el de les Salines, del segle IV aC, amb necròpolis, i el del Cerro de San Cristóbal sobre Villena, que es romanitzà.

Durant el període romà no sembla que hi hagués cap nucli urbà important, però si explotacions agrícoles identificades amb la descoberta recent de diverses vil·les. Villena, amb Saix, conquerida pels catalans el 1240, fou cedida a Castella el 1244 pel tractat d’Almirra; malgrat el fet que retornà a València per la sentència de Torrellas (1304), fou incorporada definitivament, a Castella, i Enric II s’instituí el marquesat.

El 1836, aquest territori fou afegit a la província d’Alacant. Elda, amb les Salines d’Elda, seguí el mateix camí a Almirra i fou patrimoni de l’infant Manuel, amb població quasi exclussivament sarraïna, bé que valenciana des del 1305; l’expulsió del 1609 la deixà deshabitada i la repoblació fou lenta i difícil.