Arxiu de la categoria: Geografia

Alt Palància, l’

74 Respostes

Comarca del País Valencià: 964,9 km2, 25.367 hab (2008), capital: Sogorb

Consta de 27 municipis: Algímia d’Almonesir – Almedíxer – Altura – Assuévar – Barraques – Begís – Benafer – Castellnou de Sogorb – Caudiel – Figueres – Gaibiel – Geldo – Matet – Navaixes – Pavies – Pina – Sacanyet – Sogorb – Soneixa – Sot de Ferrer – Teresa de Begís – Toràs – el Toro – la Vall d’Almonesir – Viver – Xèrica – Xóvar

GEOGRAFIA FÍSICA.- (cast: Alto Palancia) Entre l’Aragó, a l’oest; l’Alt Millars, al nord-est; la Plana Baixa, a l’est; el Camp de Morvedre, al sud-est; el Camp de Túria, al sud, i els Serrans, al sud-oest. La comarca s’estén per la vall alta del riu Palància, o de Sogorb, que en constitueix l’eix, i és limitada per les serres d’Espadà i d’Espina, al nord, la Calderona, al sud, i la serra d’Andilla, a l’oest.

Les tres unitats de relleu que s’hi poden distingir són: la vall del riu, que travessa la comarca del nord-oest al sud-est, i que deixa la seva estretor i es va eixamplant fins al màxim a Sogorb, l’altiplà del nord-oest, o de les Barraques, zona de transició amb l’Aragó; i les muntanyes perifèriques, entre les quals sobresurt la serra d’Espadà.

El clima és temperat a la vall, amb temperatures hivernals de 6 a 8 ºC, i de 22 a 24 ºC a l’estiu, i fred a les zones altes, on les temperatures a l’hivern es mantenen per sota dels 4 ºC, i a l’estiu per sobre dels 20 ºC. Les precipitacions, més abundants a muntanya (uns 700 mm), oscil·len entre els els 400 i els 600 mm a la vall.

La vegetació està formada per boscos de pins blanc i alzines a la zona més alta i humida, mentre que a les zones baixes hi ha garriga i matoll.

POBLACIÓ.- La població, que assolí el màxim a la segona meitat del segle XIX (42.658 h el 1860), i que es mantingué estacionària fins al 1910, experimentà un retrocés durant el segle XX; malgrat la lleugera recuperació entre els anys 1940 i 1950, continuà disminuint entre el 1960 i el 1970, període en el qual va perdre un 10 % de habitants. Aquest fenòmen es repetí en els decennis següents. La densitat és de 25 hab/km2, però la zona més poblada és la vall, on es concentra més del 70 % de la població. Dels 28 municipis que formen la comarca, només sis superen els 1.000 h, i un, la capital, Sogorb, ultrapssa els 7.000.

ECONOMIA.- La riquesa econòmica és bàsicament agrícola, i tenen importància les terres regades gràcies al pantà d’El Regajo i de les aigües de diverses fonts. Els principals conreus són les oliveres i els arbres fruiters. La ramaderia és representada per bestiar oví, cabrum i porcí. L’activitat industrial és derivada de l’agricultura, i sobresurten la indústria de l’oli i la farina, també hi ha indústria tèxtil, del calçat i del cuir, de la fusta (mobles) i de materials per a la construcció, centrades especialment a Sogorb.

La comarca és una via de pas natural entre l’Aragó i València, amb un seguit d’infraestructures viàries (ferrocarrils i carreteres).

HISTÒRIA.- A partir del 1228, al final de la dominació islàmica, Sogorb fou el refugi d’Abu Sa’id ‘Abb al-Rahman, el darrer governador alhomade de València, destituït per Zayyan, l’últim sobirà musulmà del país. Protegit per Jaume I el Conqueridor, aconseguí de mantenir el control sobre l’Alt Millars, els Serrans i una part de l’Alt Palància. El 1229 Abü Sa’ïd i Jaume I signaren a Calataiud un pacte d’aliança, destinat a recuperar per al primer el domini de València; Abü Sa’ïd lliurà com a garantia a Jaume I Xèrica i Sogorb. Aquell mateix any, d’altra banda, forces aragoneses comandades pel senyor d’Albarrasí Pedro Fernández de Azagra i per Belasc d’Alagó conqueriren la zona alta de la comarca (Begís), mentre Jaume I era encara ocupat en la conquesta de Mallorca.

Tota aquesta zona, la més pròxima a Aragó, fou repoblada amb aragonesos; a la resta de la comarca hi quedà la població musulmana, de llengua aràbiga, després de la incorporació dels dominis d’Abü Sa’ïd al nou regne de València, i en una gran part, a la diòcesi d’Albarrasí i Sogorb (després, de Sogorb solament). No fou fins després de l’expulsió del moriscs, el 1609, que s’assentà població cristiana en aquest sector de la comarca. La distribució lingüística posterior a aquest repoblament, en les zones de contacte amb la Plana i amb el Baix Palància, coincidí amb la demarcació de les diòcesis de Sogorb, de Tortosa i de València (demarcació vigent fins al 1960). Només a la banda meridional, Gàtova i Marines, de la diòcesi valentina, esdevingueren de llengua castellana.

L’Alt Palància estigué inclòs fins al 1707 a l’antiga governació de València; després d’aquesta data, l’administració borbònica el repartí entre les noves governacions de Castelló de la Plana, de Morella i de València. La divisió provincial del 1833 la incorporà a la província de Castelló de la Plana, amb excepció de les Alcubles i de Marines (però no de Gàtova), exteriors a la conca del Palància, que ho foren a la de València. El 1835 foren creats els partits judicials de Viver i de Sogorb, entre els quals foren distribuïts els municipis de la comarca, a més d’altres de veïns, de l’Alt Millars i de la Plana Baixa.

Alt Millars, l’

67 Respostes

Comarca del País Valencià: 667,4 km2, 4.457 hab (2008), capital: Cirat

Format per 22 municipis: Aiòder – Aranyel – Argeleta – el Castell de Vilamalefa – Cirat – Cortes d’Arenós – Espadella – Fanzara – la Font de la Reina – les Fonts d’Aiòder – Lludient – Montanejos – Montant – la Pobla d’Arenós – Sucaina – Toga – Torralba del Pinar – Torre-xiva – Vallat – Vilafermosa – Vilamalur – Vilanova de la Reina

GEOGRAFIA FÍSICA.- La comarca comprèn la vall alta del Millars, riu que, procedent de l’Aragó, penetra al País Valencià per aquesta comarca i, juntament amb els seus afluents el Vilamalefa (esquerra) i la rambla d’Aiòder (dreta), s’encaixa entre potents formacions calcàries i dona valls profundes. L’altitud mitjana de la vall se situa al voltant dels 400 m. Les altituds més importants són als límits de la comarca, al nord els contraforts de la serra de la Batalla (a Penyagolosa, 1.813 m) i al sud, les serres d’Espina (1.405 m) i Espadà (1.106 m), anticlinals de materials triàsics que separen la vall del Millars de la del Palància.

El clima és mediterrani, però matisat per les característiques de la continentalitat. Els hiverns són freds, amb temperatures mitjanes de 4 a 6 ºC el mes de gener, i els estius més aviat frescos, de 21 a 24 ºC el mes d’agost. Les precipitacions són abundants a les muntanyes, amb mitjanes de 600 mm i àdhuc més altes. Els màxims pluviomètrics es registren a la primavera i a la tardor.

La vegetació típica és la mediterrània; a les zones calcàries hi predomina l’alzina i el pi bord. A la serra d’Espadà, sobre les terres sauloses roges triàsiques, domina l’alzina surera, i es formen boscos d’alzines, de lledoners, d’arbocers i de pinassa.

El Millars, que constitueix l’eix principal de la comarca, registra un màxim de cabal al final de l’hivern i al començament de la primavera (febrer-març), i un altre a la tardor (octubre-novembre).

POBLACIÓ.- La població hi és escassa, i la densitat (6,3 hab/km2) és una de les més baixes del País Valencià. Durant el segle XX la població ha disminuït sense interrupció, però fou després del 1960 que el despoblament s’accelerà de manera extraordinària, ja que en un període de 36 anys la població ha quedat reduïda a un terç. Tots els municipis han perdut població, i alguns, com Cirat han arribat a perdre les quatre cinquenes parts dels habitants. El 1960 quatre municipis tenien més de 1.000 h, i el 1996 cap no arribava als 500.

ECONOMIA.- Situada a la regió econòmicament més dèbil de tot el País Valencià i amb una de les rendes mitjanes per càpita més baixes, la seva economia és bàsicament ramadera i forestal. La superfície agrícola és escassa i els conreus es concentren al fons de les valls; els principals conreus són els de cereals, d’oliveres i d’arbres fruiters (pomers i cirerers). La ramaderia hi és important; hi predominen l’oví i el cabrum. De la indústria, pràcticament inexistent, només en destaca la hidroelèctrica, que compta amb diverses centrals que aprofiten el gran desnivell del Millars, les més importants de les quals són la de Cirat i Vallat. El sector terciari és pràcticament inexistent, i el pes comercial de la comarca és molt baix; les activitats relacionades amb el turisme rural començen, però, a ser importants.

HISTÒRIA.- El poblament prehistòric i antic de l’Alt Millars és poc conegut a causa d’haver estat poc explorada la comarca en aquest sentit; hi ha vestigis de tradició hallsttàtica a Aranyel i a Sucaina, així com restes romanes a diversos indrets i una inscripció llatina a Montant. Durant els darrers anys de dominació musulmana, aquesta comarca restà en poder del destituït governador de València Abü Sa’id ‘Abd al-Rahman que es refugià el 1226 a Sogorb i s’alià amb Jaume I el Conqueridor; convertit al cristianisme, donà aquesta comarca a l’església de Sogorb el 1236, i, el 1247, a l’arquebisbe de Tarragona; finalment, l’Alt Millars es convertí en un enclavat de la diòcesi de València (arxiprestat de Vilafermosa) entre les de Tortosa (a la qual pertanyia, tanmateix, Fanzara) i de Sogorb (que retingué Montant, la Font de la Reina i Vilanova de la Reina). El límit entre l’arxiprestat valentí de Vilafermosa i la diòcesi de Tortosa, llevat del cas de Fanzara, coincideix amb el límit entre el català i el castellà.

A la part més alta de la comarca s’establí població aragonesa des del primer temps de la conquesta. La resta de la comarca (tot l’estret de Millars i les valls laterals que hi aflueixen) estigué poblada fins al 1610 per moriscs, de llengua aràbiga. La forma com fou dut a terme el repoblament posterior originà l’actual distribució lingüística.

La comarca estigué inclosa, fins al 1707, dins la governació de Castelló de la Plana i, després, fou repartida entre les governacions borbòniques de Morella i de Peníscola. Des del 1960 forma part de la diòcesi de Sogorb i Castelló, de la qual constitueix l’arxiprestat de Cirat.

Alt Maestrat, l’

43 Respostes

Comarca del País Valencià: 662,9 km2, 7.948 hab (2008), capital: Albocàsser.

Format per 11 municipis: Albocàsser – Ares del Maestrat – Atzeneta del Maestrat – Benafigos – Benassal – Catí – Culla – Tírig – la Torre d’En Besora – Vilar de Canes – Vistabella del Maestrat

NOTES: L’1 de gener de 2023 el municipi de Vilafranca del Maestrat passà a la comarca dels Ports, i s’incorporaren a l’Alt Maestrat els d’Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat que fins llavors pertanyien a la comarca de l’Alcalatén.

GEOGRAFIA FÍSICA.- Situat al nord-est de la regió de Castelló. És una de les dues comarques que formen el Maestrat i la de relleu més accidentat. Està envoltada per les comarques dels Ports (nord), el Baix Maestrat (nord-est), la Plana Alta (sud-est), l’Alcalatén (sud-oest) i Aragó (oest).

La limiten al nord les moles d’Ares (1.317 m alt) i Vilà (1.315 m) i els tossals de la Barbuda i Orenga. A l’est, la comarca és menys accidentada, amb altures que van de 500 a 1.000 m (serra de Sant Joan i tossal de Saragossa); al sud hi ha les serres de Montardi i Esparreguera (1.082 m), i a l’oest limiten la comarca un seguit de moles del sistema Ibèric. En conjunt, el relleu és aspre i fragmentat i el formen pics elevats i cingles que dominen valls profundes, amb predomini de materials mesozoics (calcàries cretàcies), que donen lloc a un paisatge agrest. Vers l’est, el relleu apareix format per diverses serres paral·leles a la costa, formades per materials terciaris separades per valls àmplies (vall d’Albocàsser, serra de Sant Joan). Gran nombre de barrancs i rambles drenen la comarca; hi sobresurten la rambla de la Viuda, afluent del Millars, formada per les rambles de Carbonera i de la Belluga i pel riu de Montlleó.

El clima és molt variat segons l’altitud; les temperatures d’estiu oscil·len entre els 20 ºC i el 24 ºC, i a l’hivern entre els 3 ºC i els 9 ºC. Les precipitacions són més abundoses a l’est (entre 500 i 700 mm).

La vegetació, encara que a la comarca hi ha força zones pedregoses, està formada per boscos de pins; també hi ha alzines i roures.

POBLACIÓ.- El poblament és molt dispers i la població, que fins al principi del segle XX augmentà, decreix a un ritme constant. Des del 1910, en que arribà a un màxim de 20.495 h, ha perdut més de la meitat de la població, cosa que ha fet que la seva densitat passés de 30 hab/km2 a 12 hab/km2. Dels onze municipis que la formen, només Vilafranca del Maestrat té més de 2.000 h i no és excepció al descens general que ha sofert la resta.

ECONOMIA.- L’agricultura, principal font de riquesa, aprofita les valls i els bancals, i la major part és de seca. Les terres de regadiu són escasses i es limiten a petites hortes que aprofiten les aigües de les fonts i dels rius. El blat és el conreu principal; també s’hi conreen blat de moro, ordi i patates, i hi ha alguns rodals de vinyes i d’oliveres. La ramaderia de llana i el porcí constitueixen un complement a l’economia, amb una importància creixent. L’activitat industrial és derivada de l’agricultura (farineres) i a Vilafranca del Maestrat la indústria tèxtil de gènere de punt i de confecció és bastant important.

Cal remarcar l’abundància d’aigües medicinals, sobretot les de la Font d’En Segures a Benassal, que han fet del municipi un centre d’atracció turística. Bé que el principal nucli és Vilafranca del Maestrat, la capital és Albocàsser, mercat que topa amb la concurrència dels de Castelló de la Plana i Vinaròs.

HISTÒRIA.- El territori que forma l’Alt Maestrat correspon al de les antigues comandes de Benassal i d’Ares, del maestrat de Montesa, i part de les de Culla i de les Coves, a més de les viles de Catí i de Vilafranca del Maestrat, que depengueren molt de temps de Morella. Formà part de la governació de Castelló de la Plana (o de dellà Uixó) fins al 1707 i durant el govern borbònic fou incorporat al corregiment o governació de Morella, excepte la Serratella, que ho fou de la de Peníscola.

Alcoià, l’

42 Respostes

Comarca del País Valencià: 539,7 km2, 113.154 hab (2007), densitat: 209,66 h/km2, cap: Alcoi

Format per 8 municipis: Alcoi – Banyeres de Mariola – Benifallim – Castalla – Ibi – Onil – Penàguila – Tibi

GEOGRAFIA FÍSICA.- Situat entre la Vall d’Albaida, el Comtat, la Marina Baixa, l’Alacantí, el Vinalopó Mitjà i l’Alt Vinalopó. És una regió abrupta i amb una estructura molt complexa en els contraforts orientals dels sistemes bètics. Des d’un punt de vista geològic, hi predominen els materials terciaris, triàsics i cretacis, llevat del miocè, del niocè i del quaternari, que en cobreixen els fons d’algunes valls i planes. Hi abunden les roques calcàries, sobretot les nummíliques (fòssils).

El relleu diversifica tres regions diferenciades, afaiçonades per tants d’altres eixos fluvials. Al sector est, la conca de l’Alcoi, formada de l’aiguabarreig de diversos rierols i tancada per una sèrie de massissos, entre els quals destaquen els de Mariola (1.389 m) i d’Aitana (1.558 m); al sector meridional, la foia de Castalla, sinclinal, ocupada pel curs alt del riu Verd o Montnegre i situada a 600 m d’alt, i a l’oest, el pla de Villena i la conca del Vinalopó, l’única àrea plana de la comarca. El conjunt té una altitud mitjana superior als 500 m.

POBLACIÓ.- La densitat comarcal és elevada, gràcies a la presència d’Alcoi, Banyeres de Mariola, Ibi i Onil, ja que la resta és molt poc habitada. La capital concentra més de la meitat de la població comarcal. Aquest fet és degut a la immigració extracomarcal, afavorida per la indústria. El poblament es molt antic, ja que s’hi han trobat abundants restes prehistòriques; però la seva empenta peculiar li prové de la dominació àrab i de la Reconquesta, que en féu durant molt de temps una regió fronterera, tant amb els àrabs com amb els castellans.

ECONOMIA.- Els conreus són bàsicament de secà, concentrats als termes d’Alcoi i Banyeres de Mariola. El pantà de Tibi, un dels més antics d’Europa, construït el 1594, no incideix sobre la comarca. La majoria de conreus s’han d’escalonar en inacabables feixes per treure’n algun profit; hi predominen els cereals, l’olivera i la vinya al secà; a l’horta, destaquen les pomeres i la vinya monastrell, que s’exporta a Villena per vinificar. La ramaderia és molt minsa i l’apicultura molt reduïda. La indústria continua viva i renovellada, tant la tradicional paperera, tèxtil i alimentària (torrons, ametlles ensucrades, olives farcides), arrelada probablement pels àrabs, com la tèxtil (confecció i gèneres de punt), concentrades a Alcoi i Banyeres; la de joguines mecàniques, a Ibi, i la de nines, a Onil.

HISTÒRIA.- Des que fou conquerit per Jaume I de Catalunya en 1244-45 fins que Oriola, Alacant i Elx foren traspassades de la sobirania castellana a la de Jaume II el Just, el 1304, el territori que constitueix l’Alcoià formà part de la frontera meridional del Regne de València, juntament amb Xixona (i la Torre de les Maçanes), a l’Alacantí, i amb la Vila Joiosa i la conca del riu de Sella, a la Marina Baixa. Després del 1304 aquesta frontera es mantingué com a límit de les governacions de Xàtiva (o de dellà Xúquer) i d’Oriola (fins al 1707) i de les diòcesis de València i d’Oriola (fins al 1957).

En la divisió borbònica feta a partir del 1707, el territori de l’Alcoià fou atribuït als corregiments o governacions de Xixona i d’Alcoi. La governació de Xixona, excepte els termes de la capital i dels enclavats d’Elx i de les Salines d’Elda, corresponia a territoris d’aquesta comarca; la rodalia de Biar i de foia de Castalla; de la governació d’Alcoi, només Banyeres de Mariola, Alcoi, Benifallim i Penàguila, corresponen a l’Alcoià.

Alcalatén, l’

25 Respostes

Comarca del País Valencià: 648,7 km2, 16.991 hab (2008), capital: l’Alcora

Consta de 6 municipis: l’Alcora – Costur – Figueroles – Llucena – les Useres – Xodos

Nota: Els municipis d’Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat passaren el 1 de gener de 2023 a la comarca de l’Alt Maestrat.

GEOGRAFIA FÍSICA.- A la regió de Castelló, situada entre Aragó, l’Alt Maestrat, la Plana Alta, la Plana Baixa i l’Alt Millars. És una comarca accidentada, als contraforts del Maestrat i en la transició a la Plana, l’eix fluvial de la qual és el riu de Llucena.

Des d’un punt de vista geomorfològic, tota la comarca és accidentada pel Sistema Ibèric. Hi apareixen relleus de cuestas al sector de la Penyagolosa (1.814 m d’alt), punt culminant del País Valencià, que presideix un seguit de valls estretes, excavades pels rierols en els materials cretacis, que separen diversos altiplans d’uns 1.000 m d’altitud mitjana.

Típicament mediterrani, només es modificat per l’altitud; les pluges anuals oscil·len entre els 400 mm en els sectors baixos i els 700 mm en els de muntanya, tots amb marcat eixut estival. Les temperatures són molt suaus, amb mitjanes anuals que se situen entre els 16 i els 18 ºC.

La xarxa hidrogràfica, de règim torrencial, és formada pel riu de Llucena o de l’Alcora, afluent de la rambla de la Viuda de la conca del Millars. La vegetació dels sectors baixos és l’alzinar de carrasca, mentre a l’estatge superior apareixen boscs de pi roig i de pinassa.

POBLACIÓ I ECONOMIA.- Al segle XVIII la població experimentà un gran creixement gràcies a la ceràmica de l’Alcora, creada pel comte d’Aranda, senyor de la Tinença d’Alcalatén el 1727, i a la millora agrícola; en cent anys els efectius humans es quadruplicaren, i en restaren lligats a la sort de la indústria ceràmica, que a mitjan segle XIX s’estancà (la manufactura reial fou llogada el 1851 i venuda el 1858). El 1910 fou assolit el màxim de població, però aleshores s’inicià la minva a causa de la forta emigració que la crisi econòmica comportà (fil·loxera, davallada de la ceràmica).

L’agricultura, tot i beneficiada per la construcció del pantà al principi dels anys seixanta, que rega l’horta de la capital, és predominantment de secà; alternen els conreus de cereals i oliveres als sectors baixos, amb vinya dispersa, mentre que en els alts predominen les patates i el blat de moro; a la muntanya hi ha pastures per al bestiar oví i el cabrum. En el sector secundari cal destacar la ceràmica de l’Alcora. El mercat de la vila de l’Alcora topa amb els d’Atzeneta del Maestrat i de Llucena, però Castelló de la Plana és el mercat regional que domina els de l’Alcalatén.

HISTÒRIA.- l’Alcalatén comprèn l’antiga tinença d’Alcalatén creada per Jaume I el Conqueridor i mantinguda com a jurisdicció senyorial fins al segle XIX i tres localitats de l’antiga setena de Culla pertanyent a l’orde de Montesa: Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat, Aquest territori depenia del sots-governador de Castelló, i en la divisió creada a partir del 1707, fou atribuït a la governació de Morella, excepte l’Alcorà, que ho fou a la de Peníscola.

Tot i les estretes relacions econòmiques entre l’Alt Millars, de llengua castellana, i l’Alcalatén, especialment amb Llucena, al mercat de la qual concorren molts dels seus pobles, el límit entre les dues comarques, que és, a la vegada, un límit lingüístic, és de llarga tradició; correspon als límits entre l’antiga sots-governació de Castelló o dellà Uixó i el territori governat directament des de València i al límit entre les diòcesis de València i de Tortosa.

Albera, l’ (Vallespir)

17 Respostes

Municipi del Vallespir (Catalunya Nord): 17,08 km2, 532 m alt, 82 hab (2012)

Situat al vessant septentrional de la serra de l’Albera, comprèn la vall de l’Albera i un petit sector de la vall del Rom, damunt el poble de les Cluses. Tanca la vall, pel sud, la línia de crestes que el separa de l’Alt Empordà -frontera estatal franco-espanyola-. El territori és drenat per la riera de l’Albera. Gran part del territori és cobert de pastures i, sobretot, de bosc d’alzina surera.

L’activitat econòmica del municipi es redueix a petits conreus, la qual cosa ha motivat que la població disminuís constantment al llarg dels segles XIX i XX; només es mantingué estable en la dècada de 1921-31. Àrea comercial de Perpinyà.

El terme es divideix en dos pobles: Sant Joan d’Albera, que en té la capitalitat municipal, i Sant Martí d’Albera, que ha mantingut la capitalitat religiosa. Vora Sant Joan hi ha un dolmen anomenat la Balma de Na Cristiana.

Albenya

Deixa un comentari

(Algaida, Mallorca Pla)

Possessió, vora l’antic poble de Castellitx.

Albelda (Llitera)

7 Respostes

Municipi de la Llitera (Franja de Ponent): 51,7 km2, 361 m alt, 762 hab (2014)

(ant: Albel·la) Situat al límit amb la Noguera i el Segrià, a la zona de parla catalana de l’Aragó. S’estén per la banda oriental de la serra de la Gessa i, al sud, per la plana meridional de la Llitera.

L’agricultura de regadiu (cereals, arròs, alfals), alimentada pel canal d’Aragó i Catalunya i la sèquia de la Magdalena, és la base de l’economia local, complementada pel secà, la ramaderia i la cria d’animals de granja. Àrea comercial de Lleida.

La vila era un antic castell musulmà conquerit el 1083 pel comte d’Urgell. L’església parroquial de Sant Vicenç havia estat la col·legiata d’Albelda fins al segle XIX.

Albatera (Baix Segura)

15 Respostes

Municipi del Baix Segura (País Valencià): 66,5 km2, 20 m alt, 11.767 hab (2014)

A la zona de llengua castellana del País Valencià, s’estén des de la serra d’Albatera fins al centre de l’horta d’Oriola, al límit amb el Baix Vinalopó. Hi abunden les palmeres datileres, i una part del terme és de saladar (el saladar d’Albatera).

La base tradicional de l’economia local és l’agricultura de secà i el regadiu, que aprofita a través de sèquies l’aigua del Segura. Amb tot, l’ampliació a partir del 1930 del sector industrial (proximitat de nuclis com Crevillent o Elx), que ha fet augmentar considerablement la població, dóna treball actualment a tantes persones com l’agricultura. Àrea comercial d’Oriola.

La vila, antic lloc de moriscs, és la més septentrional de la comarca; conserva encara l’església parroquial construïda el 1602 i substituïda per una de nova el 1727; fou el centre del comtat d’Albatera.

El terme comprenia el nou municipi de Sant Isidre, segregat el 1993. Al saladar, acabada la guerra civil, hi va ser establert un dels més importants camps de concentració de les tropes republicanes desfetes (arribà a contenir 17.000 homes).

Albasset

Deixa un comentari

(Sagunt, Camp de Morvedre)

Despoblat, a la vall de Segó, el lloc havia desaparegut ja al segle XV i el seu nom s’ha conservat com a partida de l’horta morvedrina.