Arxiu d'etiquetes: Vic (morts a)

Mompou i Dencausse, Josep

2 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1888 – Vic, Osona, 16 juliol 1968)

Pintor. Germà de Frederic. Format al marge de les institucions artístiques oficials, completà l’aprenentatge a París. El marxant d’art Dalmau inaugurà la seva galeria (1908) amb una exposició de l’obra de Mompou. Artista inquiet, formà part de diferents grups locals (Els Evolucionistes, Les Arts i els Artistes), i exposà en nombroses manifestacions plàstiques que tingueren lloc a la ciutat (Barcelona vista pels seus artistes, entre d’altres).

La seva pintura, paisatge i figura, és d’un intensa lluminositat i un colorit apassionant; caldria comparar-la amb la de Matisse, a qui s’assembla temperamentalment, bé que no té la intenció formal innovadora de l’artista francès. Més conegut, Mompou presenta una pintura amable i d’una noble pastositat, que s’allunya dels models tradicionals només en la mesura que ho exigeix la necessitat expressiva.

Quadres com ara L’artista i la model (1950), marquen el límit innovador de l’artista: el color al servei del gaudí creador i de la mínima objectivitat exigida per l’art tradicional.

També il·lustrà llibres, com Platero y yo, de J.R. Jiménez (1927), Ballet, de Ricard Permanyer (1949) i, amb color, Paradís, de Tomàs Garcés. Així mateix, conreà amb encert la pintura mural. Finalment, en el camp del ballet, triomfà amb La casa dels ocells (1956) i Perlimpliana.

Masnou i Boixeda, Ramon

2 Respostes

(Taradell, Osona, 3 setembre 1907 – Vic, Osona, 9 juny 2004)

Bisbe de Vic (1955-83). Estudià a Vic i a Roma. Professor del seminari de Vic i canonge, es dedicà a la formació de la joventut, i és autor de tres llibres, en castellà, signats amb el pseudònim de Darío.

El 1952 fou nomenat bisbe titular de Cerici i auxiliar del bisbe de Vic Joan Perelló. Ha estat el primer bisbe contemporani que ha escrit les pastorals en català i un dels primers que s’ha sentit identificat amb l’esperit i les reivindicacions del país.

Ha escrit El problema català. Reflexions per al diàleg (1986), Hores de recolliment. Diari íntim dels darrers mesos de la guerra (febrer-desembre de 1938) (1996) i Carta sobre nacionalismes  (1996, contribució al debat del nacionalisme català), etc.

Macià i Ambert, Francesc

7 Respostes

(Roda de Ter, Osona, 28 maig 1658 – Vic, Osona, 2 novembre 1713)

“Bac de Roda”  Polític austriacista i guerriller. Hereu per matrimoni de la masia del Bac de Roda (Osona). Pertanyia a la petita noblesa propietària rural vigatana. Fou un dels vuit personatges que amb llur signatura donaren a Domènec Perera i a Antoni de Peguera el caràcter de delegats oficials de Catalunya per a signar el pacte de Gènova (1705) amb les potències aliades.

Durant la guerra de Successió fustigà les guarnicions i l’exèrcit borbònic a la plana de Vic i al Lluçanès, participà en la defensa de Montjuïc (1705) i en la de Barcelona d’uns quants anys després, com a coronel de fusellers. El 1710, com a membre del senat, fou destinat a la plana de Vic per mobilitzar noves milícies voluntàries.

Abandonada Catalunya pels seus aliats, continuà la resistència. En arribar el general borbònic Bracamonte a Vic (agost 1713), malgrat la promesa d’amnistia, continuà lluitant a la muntanya durant uns quants dies i llicencià, després, les tropes. Es refugià aleshores al seu predi de mas Colom (Roda de Ter), però fou denunciat, detingut i penjat sense procés.

La seva personalitat adquirí ben aviat un gran ressò popular, que ha recollit el cançoner català, i literari. Una cançó popular Cançó de Bac de Roda, recollida per Milà i Fontanals (1882) i un drama Bac de Roda (1868) de Francesc Pelagi Briz recorden i exalcen la popularitat d’aquest personatge.

Junyent i Subirà, Eduard

4 Respostes

(Vic, Osona, 18 setembre 1901 – 20 novembre 1978)

Arqueòleg i historiador. Seguí la carrera eclesiàstica al seminari de Vic, en contacte amb J. Gudiol i Cunill; també estudià a l’Institut Pontifici d’Arqueologia Cristiana de Roma (1926-30). Nomenat conservador auxiliar del Museu Episcopal de Vic el 1930. El mateix any obtingué el doctorat amb la tesi Il titolo di S. Clemente in Roma.

Fou també arxiver municipal de Vic des del 1944 i pertangué a l’Acadèmia de Bones Lletres des de l’any 1963. Col·laborà a la revista “Analecta Sacra Tarraconensia” i en l’obra L’art català. També publicà nombrosos treballs al “Butlletí del Centre Excursionista de Vic”, a “Vic” i a “Ausa”.

Autor de diversos estudis sobre Vic com La decoración pictórica de la catedral de Vic (1936), El retablo mayor de la catedral de Vic (1959), etc. Cal esmentar encara altres publicacions, no menys importants dins l’art i l’arqueologia: La basílica del monestir de Sta. Maria de Ripoll (1932), Catalogne romane (1960-61), publicat posteriorment en català, l’Arquitectura religiosa en la Cataluña carolingia (1963) i El monestir de Ripoll (1975). És autor, a més, del Cartulari d’Oliba, comte, abat i bisbe i del Diplomatari de la catedral de Vic, segles IX i X, publicat pòstumament a cura de Miquel dels Sants Gros.

Collell i Bancells, Jaume

10 Respostes

(Vic, Osona, 18 desembre 1846 – 1 març 1932)

Eclesiàstic, escriptor i periodista. Se serví de l’oratòria i de la premsa per a l’activitat religiosa i patriòtica que dugué a terme tota la vida. Format al seminari de Vic, on fou ordenat sacerdot el 1873, fou un dels fundadors de l’Esbart de Vic. Estigué molt relacionat amb el món intel·lectual i polític català. Milità en el catalanisme moderat i fou polèmic en religió i política.

Dirigí el setmanari “La Veu de Montserrat”, de gran influència, i “La Gazeta Montanyesa”, i fundà la “Gazeta de Vich”, revista que fou tribuna del moviment catalanista des d’un punt de vista tradicional. Contribuí eficaçment en moltes campanyes culturals, religioses i polítiques catalanes.

Gran fomentador dels Jocs Florals, presidí els de Barcelona diversos anys. S’oposà fermament a la nova ortografia catalana i fou un dels principals puntals de l’Acadèmia de la Llengua Catalana.

La seva poesia, que canta els elements populars de la terra i s’inspira en el romanticisme italià, fou recollida a Cançons de Montserrat (1880), Faules i símils (1881), Floràlia (1894) i Jovenívoles (1926). Les seves obres més conegudes, però, són els llibres d’assaigs, com ara: Catalanisme: lo que és i lo que deuria ser (1879), Viatge a Roma (1896), Memòries d’un noi de Vich (1908) i Del meu fadrinatge, i les cartes rebudes de Torras i Bages (Dulcis amacitia) i de Narcís Verdaguer (Carteig històric). La seva obra pòstuma és Efemèrides dels meus 50 anys de sacerdoci.

Calbó, Bernat

12 Respostes

(Mascalbó, Reus, Baix Camp, 1180 – Vic, Osona, 26 octubre 1243)

Eclesiàstic i sant. Cavaller descendent d’una família de repobladors del Camp de Tarragona. Estudià dret i fou assessor de la cúria arquebisbal de Tarragona.

Després d’una malaltia greu (1213), ingressà a l’orde cistercenc, al monestir de Santes Creus, on professà el 1215. Vers el 1220 en fou designat prior, i posteriorment abat perpetu (1226). El seu prestigi va atraure molts personatges importants a Santes Creus.

Impulsà la reforma del monestir i fou un dels promotors de l’expedició de conquesta de Mallorca, en la qual fou conseller d’alguns dels barons que acompanyaren el rei Jaume I el Conqueridor; molts d’ells foren enterrats al monestir.

Assistí als concilis de Lleida (1229) i de Tarragona (1230, 1239 i 1243). El 1231 renuncià al bisbat d’Elna, però l’any següent acceptà d’ésser inquisidor general contra els valdesos (1232), i el 1233 fou designat bisbe de Vic.

Mentre continuà fent vida comunitària amb alguns monjos del seu monestir, reforçà l’observança regular a la canongia vigatana i vetllà per la disciplina eclesiàstica. Pacificà els grups ciutadans enemistats amb l’actuació del seu predecessor, Guillem de Tavertet, i els bàndols del bisbat. Participà amb sant Ramon de Penyafort i Jaume I en la conquesta de València des del 1238.

Poc després de morir començà a ésser objecte de culte a Vic i a Santes Creus; després del concili de Trento fou introduït a Roma el procés de canonització. El culte fou confirmat per la Santa Seu el 1710. Hom en celebra la festa el 24 d’octubre.

Balmes i Urpià, Jaume Llucià

37 Respostes

(Vic, Osona, 28 agost 1810 – 9 juliol 1848)

Eclesiàstic, pensador i polític. Estudià teologia a Cervera i fou ordenat sacerdot a Vic (1834). Tot i la seva delicada salut, va desplegar una ingent tasca apologètica i social. Com a apologista, molt influït per l’escola francesa, de la seva producció es destaca l’obra El protestanismo comparado con el catolicismo (1842-44).

Les seves preocupacions socials, marcades per una certa expectació davant el socialisme naixent, les plasmà en una sèrie de revistes com “La Religión”, “La Civilización”, “La Sociedad”, que redactà personalment i sense col·laboracions, i també en el periòdic que publicà a Madrid, “El Pensamiento de la Nación”. En aquest diari exposà les seves idees sobre política, especialment l’espanyola, i tractà d’influir en la reconciliació dels borbons i els carlins per aconseguir la pacificació del país.

Com a filòsof es mantingué dins un neoscolasticisme eclèctic, propi del segle XVIII, influït per la filosofia escocesa del sentit comú i el realisme, i s’oposà a la filosofia crítica i a l’idealisme alemany. De les seves obres filosòfiques es destaquen especialment la Filosofía fundamental i, sobretot, El criterio (1845), màxim exponent del seu pensament. També escriví l’opuscle Pío IX en defensa de les reformes liberals d’aquest papa.