(Vic, Osona, 25 juny 1943 – 21 desembre 2023)
Poeta i rapsode. Llicenciat en filologia catalana.
Inicià la seva poesia amb un llenguatge popular i una preocupació social (Poemes, 1970, i Tribu, 1973), formalment més rigorosa en els reculls posteriors (Volum inevitable, 1975; Les gestes essencials, 1979, i Nívia, 1981).
Rapsode dels seus versos, ha enregistrat alguns discs, com Anton Carrera diu els seus poemes (1969), Anton Carrera (1971) i Piràmida (1974).
(Folgueroles, Osona, 1811 – Vic, Osona, 12 març 1868)
Metge. Col·laborà en el Diccionario geográfico de Pascual Madoz amb els articles relatius a Vic i a la seva comarca.
Publicà, entre altres treballs, una Memoria sobre el cólera morbo desarrollado en Vich en 1854.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
(Vic, Osona, 1832 – 1908)
Jurista. Doctor en dret, representà el col·legi d’advocats de Vic en el primer congrés de jurisconsults catalans del 1881.
És autor de Lo nou còdic civil (1881), en el qual defensa el dret català. Inicià la publicació d’uns Apuntes para un diccionario de catalanismos, inacabats, i fundà i dirigí, a Vic, la revista “El Eco de la Montaña” (1862-68).
(Vic, Osona, 1854 – 1928)
Escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Fou imatger notable i bon restaurador. Realitzà figures de pessebre artístic d’una remarcable qualitat.
(Vic, Osona, 3 agost 1934 – 21 maig 2013)
Pintor. Format a Vic, conreà un paisatgisme impressionista amb el qual recrea l’estil dels pintors modernistes catalans. Exposà regularment a l’estranger.
La seva obra Puente Alta és exposada al Metropolitan Museum de Florida (USA).
(Catalunya, segle XIII – Vic, Osona, 1301)
Bisbe de Vic (1298-1301). Essent sagristà capitular de Vic fou tramès (1291) a cobrar el dot de la infanta Elionor, filla d’Eduard I d’Anglaterra, i per a acompanyar-la a Catalunya, on havia de casar-se amb Alfons II el Franc.
Nomenat bisbe de Vic, convocà capítol el 1299, en el qual hom determinà que el presbiterat fos condició per a obtenir canongies presbiterals.
Féu una compilació de les constitucions sinodals de la diòcesi.
(Olot, Garrotxa, 16 gener 1909 – Vic, Osona, 18 desembre 1981)
Pintor. Deixeble d’Iu Pascual a l’Escola de Belles Arts d’Olot i, posteriorment, professor de l’escola Superior del Paisatge de la Generalitat i de l’Escola d’Arts i Oficis de Figueres (1935-36).
Seguidor de la tradició de l’Escola d’Olot, la seva pintura (paisatges, figures i natures mortes) es basa en el color, sobretot en les darreres obres, mancades pràcticament de dibuix.
(el Bac de Collsacabra, Pruit, Osona, 1 març 1796 – Vic, Osona, 6 gener 1866)
Eclesiàstic. Membre de l’Oratori de Vic, que ell mateix restaurà el 1844 després de la supressió del 1835.
Fundà la institució dels germans de la Immaculada Concepció, la casa asil per a sacerdots vells, i el col·legi de Sant Josep per a seminaristes, conegut amb el nom de La Panissa.
(Malla, Osona, 1843 – Vic, Osona, 1917)
Autor dramàtic. Impulsor del teatre catòlic, combaté el liberalisme i les tendències que intentaven impulsar una evolució social.
Autor de Misèries humanes (1886), Víctima del maçonisme (1888), Lo sufragi universal (1891), Fruïts anàrquics (1892), L’oncle Geroni (1910), etc.
(les Cabanyes, Alt Penedès, 12 setembre 1846 – Vic, Osona, 7 febrer 1916)
Eclesiàstic i escriptor. Cursà les carreres de dret i filosofia a Barcelona, on es posà en contacte amb diversos representants de l’escola catalana d’erudits i pensadors del segle XIX, i on fou company de Jaume Collell. Acabada la vida universitària, ingressà al seminari i fou ordenat sacerdot l’any 1871.
Fou col·laborador de “La Veu de Montserrat”, “La Veu de Catalunya”, “La Renaixensa”, “Lo Missatger del Sagrat Cor” i “Les Quatre Barres”. Dirigí l’Acadèmia Catalana de les Congregacions Marianes, fou consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc i president de la secció religiosa de la Unió Catalanista (1895), antecessora de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, de la qual redactà els estatuts i fou el primer consiliari.
Va ésser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, i quan hi ingressà pronuncià en català, contra la rutina i la voluntat d’alguns acadèmics, el discurs de recepció. Adjunt numerari dels Jocs Florals (1896), els presidí el 1899, any en què fou nomenat bisbe de Vic.
Fou presentat a la Santa Seu com a bisbe de Vic gràcies al fet que un català (Manuel Duran i Bas) era llavors ministre de gràcia i justícia. A partir d’aquest moment, es dedicà exclusivament a la seva actuació com a prelat, i la seva influència transcendí a través de les seves pastorals dirigides a tot Catalunya.
La seva vida és un exponent del diàleg entre la clerecia i el laicat, i així, llavors de les Bases de Manresa (1892), no solament intervingué com assessor, sinó que s’encarregà de redactar la disposició transitòria que proposava la regulació de les relacions entre Catalunya, l’estat espanyol i el Vaticà. Prosseguint en la mateixa línia, l’any 1893 l’assemblea de la Unió Catalanista li encomanà que redactés la comunicació a tots els bisbes de la província eclesiàstica Tarraconense sobre l’ús del català en la predicació, la catequesi i els actes de culte no celebrats en llatí.
Les normes sobre els ascensos episcopals i les pressions polítiques feren que fos proposat per a les seus de Barcelona, València i Burgos. No acceptà cap d’aquests trasllats, ja que els veia, principalment l’últim, com a maniobres del poder polític.
La seva obra tracta sobre ètica, estètica, teoria del dret, història del pensament o problemàtica social. Així, l’any 1888 publicà El clero en la vida social moderna, en què exposava l’evolució de l’Església. La seva obra més ambiciosa, La tradició catalana (1892), exposa la teoria del regionalisme partint de la unitat de les terres de llengua catalana i de l’estudi de les grans figures intel·lectuals.
Entre altres obres, cal remarcar En Rocabertí i en Bossuet (1898), mèmoria d’ingrès a l’Acadèmia de Bones Lletres, els assaigs L’Ernest Renan i en Pompeu Gener. Nuestra unidad y nuestra universalidad (1910) i El estadismo y la libertad religiosa (1913).
Deixà plasmat el seu pensament sobre qüestions del seu temps en diverses pastorals, com L’equilibri de la jerarquia industrial (1902), La confesió de la fe (1906), Conducta dels obrers catòlics en les circumstàncies actuals (1906) i Déu i el cèsar (1911).
El seu pensament fou influït pel sentit realista i pràctic de l’escola filosòfica catalana, però no s’adherí incondicionalment als postulats d’aquesta, ja que el seu tomisme rigorós veia en l’escolàstica un sistema més complet i estructurat. Situat dins el període positivista de la Renaixença, tracta d’harmonitzar Taine amb sant Tomàs.
Dades dels Països Catalans 