(Tortosa, Baix Ebre, vers 1480 – València ?, vers 1555)
Militar. Estigué al servei de Ferran II el Catòlic i de Carles I de Catalunya i prengué part a les campanyes italianes d’aquest rei.
El 1525, a Pavia, ell personalment feu presoner Francesc I de França.
Posteriorment destacà a la campanya de Tunis (1535), on fou armat cavaller.
(Barcelona, segle XIII – València, 1330)
Mercenari. Fill de família noble, descendent dels comtes de Rosselló.
Fou el primer sacerdot elegit mestre general dels mercenaris, quan aquest orde religiós deixà d’ésser prevalentment laic (1317). Dedicà una atenció especial als jueus i visità quatre vegades Àfrica per redimir captius.
Reformà els llibres litúrgics de l’orde, que dotà de noves constitucions. Actuà diverses vegades com a conseller de Jaume II el Just. Joan XXII el féu cardenal.
(Scalatea, Itàlia, 17 gener 1250 – València, 19 gener 1305)
Almirall de la flota catalana (1283). Magnat sicilià al servei dels monarques de la corona catalano-aragonesa. De petit passà a Catalunya amb la seva mare, Bella d’Amici, dida de Constança de Sicília; molt aviat es casà amb Margarida Llança, germana de Conrad Llança.
Pere II el Gran el nomenà almirall el 23 d’abril de 1283 i li confià la defensa de Sicília contra els angevins. El 8 de juliol de 1283 va desfer l’estol de Carles I d’Anjou al port de Malta i s’apoderà de les illes de Malta i Gozzo. Aquesta i altres accions de les naus catalano-sicilianes determinaren que Carles d’Anjou emprengués una àmplia ofensiva naval contra Sicília, dirigida pel seu fill Carles II el Coix.
Roger de Lloria sorprengué i desféu l’estol angeví al golf de Nàpols el dia 5 de juny de 1284, i féu presoner el mateix Carles el Coix, que després serví al sobirà catalano-aragonès d’objecte de negociació. En una expedició per la costa africana, s’apodera de l’illa de Gerba (setembre 1284).
Quan, el maig de 1285, els croats francesos de Felip III l’Ardit començaren a penetrar a Catalunya, Pere el Gran el cridà a Barcelona perquè amb les seves naus obstruís el proveïment de l’exèrcit francès per mar. L’almirall es presentà el 24 d’agost al port de Barcelona, i pocs dies després (la nit del 3 al 4 setembre 1285) va desfer totalment l’armada francesa al golf de Roses; els seus homes feren dels vençuts una matança atroç i un immens botí. La victòria significà la fi de la croada i la retirada de les tropes franceses del Principat.
Lloria acompanyà Alfons II el Franc en la conquesta de Mallorca (1285-86) i d’allí fou novament enviat a Sicília, on es posà al servei de Jaume de Sicília (futur Jaume II el Just), germà de l’anterior. Reorganitzà la marina siciliana i menà una sèrie de victorioses expedicions: el març de 1286 saquejà les costes franceses des del cap Leucata fins a Aigüesmortes, el juny de 1287 derrotà un estol de naus pontifícies i angevines (davant de Punta Palinuro, Basilicata) i l’any 1269, juntament amb el rei Jaume de Sicília, portà una ofensiva contra Calàbria i assetjà Gaeta.
Quan Jaume II, ja rei de la corona catalano-aragonesa, firmà el tractat d’Anagni (1295), que lliurava l’illa a la Santa Seu, Roger de Lloria, com molts magnats catalano-aragonesos i sicilians, es negà a acceptar el tractat i féu costat a la coronació de Frederic II de Sicília (març 1296), germà de Jaume II, com a rei de Sicília.
Després, per desavinences personals amb Frederic, tornà al servei de Jaume II, que, en compliment dels compromisos d’Anagni, l’envià contra els sicilians. El 1298 s’apoderà de Pati, el 4 de juny de 1299 derrotà la flota siciliana al cap Orlando i poc després a Ponça, on féu presoner l’almirall Conrad Dòria.
Els sobirans li havien donat extenses propietats a les contrades de València i d’Alacant, on es retirà després del tractat de Caltabellota (1302).
A la seva mort, fou enterrat al monestir de Santes Creus.
(Montpeller, França, 2 febrer 1208 – València, 27 juliol 1276)
“el Conqueridor” Rei de la corona catalano-aragonesa (1213-76). Era fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller. En morir el seu pare a la batalla de Muret, Jaume es trobava en poder de Simó de Montfort com a garantia d’una pau que no arribà. Per indicació del papa Innocent III, el nou rei fou lliurat a l’orde del Temple, encarregat, per disposició testamentària del rei difunt, d’educar-lo.
Durant la minoritat de Jaume, el comte Sanç I de Rosselló, fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona assumí la regència del regne, però no trigà a ésser desbordat per tot de problemes interns i per l’antipatia del papa Honori III, i hagué de retirar-se (1218). Jaume I governà personalment des d’aleshores, bé que un consell integrat per rellevants personalitats de la corona era de fet el responsable de dirigir el país.
L’alçament de la noblesa aragonesa, menada per l’infant Ferran d’Aragó, oncle del rei, i la pau que hi posà fi (sentència arbitral d’Alcalà del Bisbe, març 1227) foren els darrers afers de la primera etapa del regnat de Jaume I, durant la qual, a causa del desgavell general, fracassaren els intents de conquerir Albarrasí (1220) i Peníscola (1225).
Després de la incorporació a la corona del comtat d’Urgell, gràcies al contracte de concubinatge signat amb la titular d’aquella regió, Aurembiaix, el monarca emprengué la primera empresa important del regnat. La necessitat de posar fi a la pirateria mallorquina i d’establir una base sòlida per al comerç mediterrani motivà la conquesta de les Balears, empresa en la qual col·laboraren també marsellesos, genovesos i pisans. Mallorca es lliurà a Jaume I el desembre de 1229 i Menorca se li declarà tributària l’any 1231. La presa d’Eivissa no s’acomplí fins al 1235.
Les regions peninsulars del regne, l’Aragó i els lleidatans, interessats més per l’expansió peninsular que no pas per la mediterrània, feren pressió al monarca, d’altra banda interessat també en l’empresa, perquè iniciés la conquesta de la regió valenciana. El 1232, Balasc d’Alagó, per iniciativa pròpia, ja havia conquerit Morella. Borriana i Peníscola foren les primeres poblacions incorporades a la corona (1233) i, després d’un lapse provocat pel problema de la sobirania sobre Carcassona, la conquesta de València va ésser continuada. El setembre de 1238 la capital va caure i el rei hi establí un fur propi. Pel tractat d’Almirra (març 1244) Jaume I es repartí amb Castella la zona de conquesta d’ambdós estats. Xàtiva (1244) i Biar (1245) foren les darreres poblacions que passaren a domini del rei.
En virtut del tractat de Corbeil (maig 1258), Jaume I cedí els seus drets sobre el Migdia de França; en compensació, Lluís IX renuncià a la seva sobirania teòrica sobre els comtats catalans. Aquests tancaments dels camins ultrapirinencs significà una vigorització de la política peninsular i mediterrània de la corona catalano-aragonesa.
La conquesta de Múrcia (1266), lliurada a Alfons X de Castella en compliment del tractat d’Almirra, el frustrat intent de portar a terme una croada a Terra Santa (1269), la rebel·lió del seu fill, l’infant Pere, ajudat pel vescomte de Cardona i els comtes d’Empúries i del Pallars, i un seguit d’insurreccions dels valencians constitueixen els esdeveniments més importants de la darrera etapa del seu regnat.
La divisió dels estats -Catalunya, Aragó i València per al primogènit, Pere, i les Balears i els comtats de Rosselló i la Cerdanya, per al segon fill, Jaume– ha estat considerada com una de les decisions menys encertades del regnat.
En temps de Jaume I, la corona de Catalunya-Aragó assolí la plenitud en l’aspecte institucional i econòmic. El monarca impulsà vigorosament l’organització dels municipis, mentre que també les Corts Catalanes assoliren una gran importància en aquests anys. L’esperit del dret romà presidí la redacció del fur de València i dels costums de Lleida. Sant Ramon de Penyafort, potser confessor del monarca, i Ramon Llull foren sens dubte les personalitats més rellevants de l’època.
Dades dels Països Catalans 