(Catalunya, segle XIV)
Cavaller. Anà a Sicília per servir els reis del casal català contra el perill constant dels angevins establerts a Nàpols.
El 1349, envaïda novament l’illa i assetjada Catània, Nicolau de Lloria havia de passar a Catalunya, com havia fet alguna altra vegada, per demanar ajut al rei Pere III el Cerimoniós. però es posà malalt i el substituí Jafer.
Aquest rebé moltes facilitats del rei Pere, que li deixà reclutar soldats per tornar a Sicília amb aquell reforç.
(Barcelona, 13 desembre 1272 – Palerm, Itàlia, 25 juny 1337)
Rei de Sicília (1296-1337). Fill de Pere II el Gran de Catalunya i de Constança de Sicília. El testament del seu germà Alfons II de Catalunya donà la corona catalano-aragonesa a un altre germà, Jaume II el Just, segon fill de Pere el Gran, i disposà també que Sicília fos cedida a Frederic. Jaume II, però, es limità a concedir-li la lloctinència.
Després de la guerra contra els angevins, que acabà amb la pau d’Anagni (1295), Jaume II cedí Sicília i altres possessions italianes a la Santa Seu en benefici dels angevins, a canvi de Còrsega i Sardenya. En desacord amb aquest tractat, els sicilians coronaren rei Frederic (1296).
Durant els anys 1298-99, els angevins envaïren Sicília amb el suport de Jaume II, forçat pels termes del tractat d’Anagni. Roger de Lloria, passat al bàndol angeví, vencé als sicilians al cap Orlando (1299) i a Ponça (1301), però, retirat Jaume II de la lluita, els sicilians venceren, i l’any 1302 fou signada la pau de Caltabellotta. Després d’això, Frederic autoritzà l’expedició de Roger de Flor i els almogàvers a Grècia, en recompensa a l’ajut prestat especialment al setge de Messina.
Arribada la pau a l’illa, Frederic féu entrar a la cort Arnau de Vilanova, el nomenà conseller (1310) i l’ajudà en les reformes del govern de l’illa: dividí el Parlament en tres braços, l’eclesiàstic, el militar i el popular (d’acord amb el model català), en sentit democràtic. També dictà mesures econòmiques per tal de refer-se de les guerres.
Poc després, però, Robert I de Nàpols envaí novament l’illa, i Frederic, aprofitant aquesta infracció del tractat de Caltabellotta, nomenà hereu del regne el seu fill Pere, convertint en hereditària una monarquia que, segons el pactat a Caltabellotta, era només vitalícia. Aquesta nova lluita es resolgué a favor de Frederic, i l’angeví Robert de Nàpols hagué de signar una treva.
S’ocupà també dels afers de la Gran Companyia Catalana a Orient; nomenà el seu segon fill Manfred, duc d’Atenes i, per la seva poca edat, hi trameté Berenguer Estanyol com a lloctinent (1312), i a la seva mort el seu fill natural Alfons Frederic, el qual creà el nou ducat de Neopàtria (1319).
Hagué de suportat encara una nova invasió angevina de Robert de Nàpols (1325) que, si bé fracassà, devastà l’illa i provocà una nova crisi econòmica que esdevingué crònica i féu retornar Sicília a una situació gairebé feudal.
Sota el seu regnat, el ducat d’Atenes sofrí diversos atacs de Gautier II de Brienne, en croades afavorides pel papa Joan XXII (1330 i 1335), totes elles rebutjades.
Malalt d’artritisme des de feia temps, Frederic morí dos anys després prop de Calàbria.
(Catalunya, segle XIV – Sicília ?, Itàlia, segle XV)
Castellà d’Agrigent. Iniciador de la línia de Sicília.
Fill de Bernat Alemany de Foixà i de Porqueres, que volia dedicar-lo a l’església, però que passà a Sicília, on es casà amb Constança de Santmarçal, dama de la reina Blanca I de Navarra.
Serví el rei Martí I el Jove de Sicília. Aquest li deixà en morir (1409) 10.000 florins. Tingué rendes sobre els ports de l’illa.
(Catalunya, segle XIV – 1409/14)
Militar. Fill de Bernat Alemany de Foixà i de Porqueres. Cavaller de l’orde de l’Hospital. Anà a Sicília, on destacà.
Tornat a Catalunya, la defensà de la invasió del comte de Foix. Entrà a la plaça de Barbastre i l’alliberà dels invasors. Retornà a Sicília com a capità d’armes de Martí I el Jove (1398).
Fou conseller reial i de la reina Blanca I de Navarra (1409), nomenat pel testament del rei. Fou també comanador de Montsó i prior de Messina.
(Catalunya, segle XIII – vers 1327)
Cavaller. Lluità a la batalla del cap Orlando, a Sicília (1299), a favor de Jaume II de Catalunya i prengué part en les campanyes de Múrcia i d’Almeria.
Fou veguer de Vilafranca i de Montblanc (1310) i de Girona–Besalú (1312, 1317 i 1318).
El 1313 anà a Sicília amb quatre galeres; pel camí coincidí amb l’estol en què viatjava el cronista Ramon Muntaner, amic seu, i l’acomboià fins a Messina.
Fou conseller reial (1321-22).
(Catalunya ?, segle XIII – segle XIV)
Cavaller. Serví a Sicília a les ordres del rei Frederic III.
Fou figura destacada a la lluita contra els angevins quan aquests, trencant els convenis de pau establerts a Caltabellotta, tornaren a envair l’illa.
Ponç Descatllar manà aleshores una part de l’exèrcit reial que, prenent per darrera el cordó de setge de Tràpani, obligà Robert I de Nàpols a signar una pau precipitada com a únic recurs de salvació de les forces invasores.
(Barcelona, segle XIV – València, 1445)
Almirall de l’armada de Martí I l’Humà a Sardenya (1410) i mestre de Montesa.
El 1412 fou designat com un dels quatre vice-regents enviats pel nou rei Ferran I d’Antequera a Sicília per pacificar l’illa; el papa li concedí la facultat de poder proveir-hi els càrrecs eclesiàstics.
Defensà i pacificà Sicília àdhuc a compte de l’orde (1413). El 1420 acompanyà Alfons IV el Magnànim a Còrsega i a Sardenya; hagué de lluitar contra l’armada genovesa i la vencé prop de Pisa (1421).
Del setge de Marsella (1423) s’endugué com a trofeus, a València, les relíquies de sant Lluís, bisbe de Tolosa, i les cadenes que barraven el port, actualment encara a la seu de València.
El 1429 fou nomenat lloctinent general del Regne de València, i el rei li’n confià la defensa davant les hostilitats del rei de Castella; vencé el mestre de Calatrava Luis de Guzmán a Antella i a Gavarda.
El 1436 formava part del consell reial valencià.
(Cefalú, Palerm, Itàlia, 1285)
Pacte signat per Carles de Salern, presoner de Pere II el Gran, segons el qual el primer, a canvi del seu alliberament, renuncià a l’illa de Sicília a favor de Jaume, germà del futur Alfons II el Franc.
El pacte preveia, a més, el casament de Jaume amb una filla de Carles, i el de la infanta catalana Violant d’Aragó amb un dels fills d’aquest.
Carles fou obligat a ratificar-lo quan fou traslladat a Catalunya, però, no fou reconegut ni per França ni pel papa Honori IV, els quals no acceptaren la cessió de Sicília i hi adreçaren un nou atac (1286).
(París, França, 21 març 1226 – Foggia, Itàlia, 7 gener 1285)
(o Carles d’Anjou) Rei de Sicília (1266-82) i de Nàpols (1266-85). Fill de Lluís VIII de França.
Proposat pels papes a fi d’oposar-lo als descendents de Frederic II de Sicília, rebé a Roma (1265) la investidura del regne. Inicià la campanya militar de conquesta ajudat per les finances papals i pels güelfs; fou decisiva la batalla de Benevent (1266), en que morí el rei Manfred de Sicília. Anihilà la reacció a favor del nét de Frederic II, Conradí, el qual ell executà després de derrotar-lo a Tagliacozzo (1268).
La insurrecció de Sicília fou motivada per les seves exaccions, la intromissió abusiva de francesos en el govern i l’administració i el trasllat de la cort de Palerm a Nàpols. El 30 març 1282 s’inicià a Palerm les Vespres Sicilianes, la revolta que donà la corona de Sicília a Pere II de Catalunya, a l’arribada del qual Carles abandonà el setge de Messina.
Després del fracassat desafiament de Bordeus, deixà Sicília confiada al seu primogènit, Carles de Salern, el qual sofrí una sèrie de derrotes navals.
Aconseguí d’oposar Carles I de Valois a Pere II, però morí abans de començar la Croada contra Catalunya.
(Canfranc, Aragó, 28 octubre 1288)
Acord signat per Alfons II de Catalunya, Eduard I d’Anglaterra i Carles II d’Anjou, per tal d’acabar la lluita per la possessió de Sicília.
Alfons alliberaria Carles II, investit pel papa amb la dignitat de rei de Sicília, a canvi del lliurament, en qualitat d’ostatges, dels dos fills del d’Anjou, i del pagament d’una fiança de 27.000 marcs d’argent.
L’acord fracassà per l’oposició del papa Nicolau IV.
Dades dels Països Catalans 