Arxiu d'etiquetes: Selva del Camp

Castellà i Roger, Josep Maria

(la Selva del Camp, Baix Camp, 11 novembre 1883 – Perpinyà, 1948)

Poeta i sacerdot claretià. Exercí el seu ministeri al Rosselló.

Autor de l’obra teatral El pare blanc (1919) i de Font Romeu (1926), recull de poesies publicat gràcies al bisbe Carsalade du Pont.

Batalla, coll de la -Baix Camp-

(l’Albiol / l’Aleixar / la Selva del Camp, Baix Camp)

Depressió (468 m alt) de la serra que uneix el puig d’en Cama amb la serra de la Mussara, situada entre els tres municipis.

Fort i Cogul, Eufemià

(la Selva del Camp, Baix Camp, 11 abril 1908 – Barcelona, 1979)

Escriptor i erudit. Fou un dels primers promotors de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus i de la restauració del monestir i el suport de la col·lecció “Analecta Selvatana”.

Va publicar nombrosos llibres d’erudició i de divulgació sobre aquest monestir i de l’anàlisi del passat del seu poble (més de cinquanta títols), a més d’extensos treballs erudits en revistes. Escriví també poesia.

De la seva extensa bibliografia, cal destacar Santes Creus. Notes històriques i descriptives (1930), El beat Claret i l’arquebisbe de Tarragona (1949), Margarida de Prades (1960), El llibre de Valldossera (1968), Santes Creus de l’exclaustració ençà (1972), El senyoriu de Santes Creus (1973), El llegendari de Santes Creus (1974), Ramon Muntanyola, testimoni de reconciliació (1977), Ventura Gassol, un home de cor al servei de Catalunya (1979) i Sant Bernat Calbó, abat de Santes Creus i bisbe de Vic (1979).

Publicà volums de la sèrie “Episodis de la Història”, sota els pseudònims d’Artemi Folch i de Francesc A. Miquel.

Fou el pare de Xavier Fort i Bufill  (Barcelona, 1940 – )  Escriptor. Ha publicat una biografia de Prat de la Riba (1967).

Ferrater i Pàmies. Joan de la Creu

(la Selva del Camp, Baix Camp, 1805 – 1866)

Farmacèutic. Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, hi presentà diverses dissertacions sobre les produccions agrícoles de la seva comarca, entre les quals destaca una Memoria sobre el avellano y variedades que se cultivan en la Selva (1838).

Crusats i Franch, Francesc

(Malla, Osona, 5 gener 1831 – la Selva del Camp, Baix Camp, 30 setembre 1868)

Missioner claretià. Ordenat el 1858, predicà a Catalunya i a Segòvia (1861-68).

Assassinat durant la revolució de setembre de 1868, és considerat un dels màrtirs de l’anticlericalisme.

Blasi i Rabassa, Ramon

(la Selva del Camp, Baix Camp, 1901 – Barcelona, 1980)

Escriptor. Fou col·laborador d’“En Patufet”, i des del 1968 de “Patufet” i de col·leccions annexes, amb els pseudònims de Guerau i R. Bir.

És autor de faules, del recull de narracions d’animals Tornen a parlar les bèsties (1935), i de novel·les roses de la Biblioteca Gentil.

Baget i Pàmies, Joan

(la Selva del Camp, Baix Camp, 1775 – Lleida, 1818)

Militar. Escrivà de professió. Coronel dels terços de voluntaris de Lleida, lluità en la segona batalla del Bruc (14 juny 1808) i defensà la línia de la dreta del Llobregat (1808-09). Intervingué en l’expedició que aconseguí d’aixecar el setge de Girona (16 agost 1808).

Retornat a Lleida (maig 1809), Baget derrotà novament els francesos al Cinca. A la fi del mateix 1809 fou fet presoner quan intentava de contenir les forces del comte d’Hébert, a Torres de Segre.

Puig i Ferreter, Joan

(la Selva del Camp, Baix Camp, 5 febrer 1882 – París, França, 2 febrer 1956) Escriptor. Cursà estudis de batxillerat a Reus, on entrà en relació amb el grup literari format entorn de Josep Aladern. Més tard (1899), a Barcelona, en contacte amb els grups literaris i artístics, i orientat per Ignasi Iglésias, inicià en diversos diaris i revistes la publicació de poemes, en els quals canta l’amor i la natura d’una manera exaltada i dionisíaca, d’acord amb un cert tipus de sensibilitat modernista. Autodidacte i inadaptat dins la societat on vivia, anà a França (1902), on va menar una vida errant fins a 22 anys, període decisiu per a la formació de la seva personalitat; fruit d’aquesta etapa és el seu primer llibre Diàlegs dramàtics (1904). Establert de nou a Barcelona, inicià amb l’estrena de La dama alegre (1904) la carrera d’autor dramàtic, que havia de culminar amb La dama enamorada (1908), seguida d’El gran Aleix (1912). El seu teatre, juntament amb el d’Ignasi Iglésias, representa la màxima influència d’Ibsen a Catalunya, tot i que els personatges, més que respondre a les orientacions del teatre de tesi, es caracteritzen pel seu vitalisme apassionat. En la seva producció teatral és constant el sentit poètic de l’individu que lluita contra la societat: Arrels mortes (1907) i Aigües encantades (1908). Unes altres obres oscil·len des de la tragèdia: Boires de la ciutat (1905), influïda per Gorki, a la comèdia, com Garidó i Francina (1917), basada en el cançoner popular. Per sobreviure practicà intensament el periodisme, de vegades d’una manera anònima. Cap al 1920 abandonà definitivament el teatre i passà a conrear la novel·la amb L’home que tenia més d’una vida (1925). Director literari de les Edicions Proa, donà a conèixer no sols els valors locals, sinó també els grans escriptors europeus. L’etapa novel·lística, que abraça tota l’obra de maduresa, se situa en la línia dels grans autors del segle XIX, especialment dels russos, i es caracteritza pel contingut autobiogràfic, a causa d’un afany de realisme i una ambició de redempció moral, combinat amb una part de ficció mínima. Dins aquest corrent cal situar Servitud (1926), Vida interior d’un escriptor (1928) i Camins de França (1934), obra cabdal en la narració catalana. Les obres en que predomina la imaginació són Els tres al·lucinats (1928) i El cercle màgic (1929). En temps de la República intervingué en política: va ésser elegit diputat per ERC a les corts constituents espanyoles (1931) i al Parlament de Catalunya (1932). Durant la guerra civil, nomenat conseller d’Assistència Social de la Generalitat (juliol-setembre 1936), fou enviat a París com a delegat i pagador de la Generalitat, i continuà a l’exili fins a la mort. En els darrers anys de la seva vida escriví el dietari Ressonàncies (1942-52) i es lliurà a la redacció del cicle novel·lístic: El pelegrí apassionat (12 vol, 1952-77), obra autobiogràfica i de ficció, que constitueix una veritable crònica dels últims cinquanta anys de la història de Catalunya i vol ésser, alhora, una defensa apassionada de la seva gestió a París (impugnada per Ferran Canyameres en el seu libel El gran sapastre) i una justificació dels seus amors, que el feren arribar a estats gairebé d’al·lucinació, a renyir amb certs amics i a sentir mania persecutòria; influïda per Proust, Dostoievski i Cervantes, és una de les obres més extenses i ambicioses de la literatura catalana.

Gassol i Rovira, Bonaventura

(la Selva del Camp, Baix Camp, 6 octubre 1893 – Tarragona, 19 setembre 1980)

Ventura Gassol”  Polític i escriptor. Cursà estudis eclesiàstics, que deixà inacabats, a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Traslladat a Barcelona (1914), col·laborà en diverses publicacions periòdiques, de manera especial a “Vell i Nou”, “D’Ací i d’Allà”, “Acció Catalana” (1922-23), “L’Opinió” i “La Humanitat”.

Es consagrà com a poeta l’any 1923 amb el llibre de poemes Les tombes flamejants, inscrit en el corrent noucentista, que és una de les obres més representatives del període 1917-24. Els temes del catalanisme i de la radiació de la terra natal persisteixen a través d’Àmfora (1917), La Nau (1920) i Mirra (1931). És d’ell també el poema dramàtic La Dolorosa (1928), prohibit aleshores pel governador civil de Barcelona.

Com a polític, ingressà al partit d’Acció Catalana, i passà a Estat Català en temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Amic personal de Francesc Macià, l’acompanyà en la temptativa revolucionària de Prats de Molló (1926) i en el viatge per Amèrica. Retornà a Catalunya (1930) i intervingué en la preparació de la República, i ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya (1931). Fou elegit diputat per Esquerra a les corts constituents, des d’on lluità per l’obtenció de l’Estatut.

En constituir-se la Generalitat, fou nomenat conseller de Cultura, càrrec que conservà en governs successius. Després dels fets del 6 d’octubre de 1934, fou empresonat amb els altres membres del govern. Alliberat després de les eleccions en què triomfà el Front Popular (febrer 1936), es reintegrà al govern de la Generalitat.

Exiliat a França durant la guerra civil, col·laborà en diverses publicacions catalanes i fou un dels membres destacats del grup promotor del Jocs Florals a l’exili. El seu últim recull, Miratges (1950), continua en la línia de tota l’obra poètica anterior.

Retornat a Catalunya el 1977, residí a la Selva del Camp. Premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana el 1978.