(França, segle XVII – Montserrat ?, Bages, segle XVII)
Monjo francès. Professà al monestir de Montserrat.
Actuà com a espia a favor de França, els anys immediats a la guerra dels Segadors (envià informacions escrites en tinta simpàtica al governador francès de Foix).
Ferran (Catalunya ?, segle XIII) Fill natural de Jaume I el Conqueridor i de mare desconeguda. Estudià a París. El 1248 fou nomenat abat de Montaragó.
Ferran (Catalunya, segle XIII – 1251) Fill de Jaume I de Catalunya i de Violant d’Hongria. Morí a molt tendra edat.
Bartomeu Ferran (Barcelona, segle XV – després 1475) Mestre campaner. Treballà per a la seu de Vic i d’altres temples. També fou canoner.
Jaume Ferran (Barcelona, segle XVI – 1621) Jesuïta. És autor de l’obra De repudio sinagogue i d’altres.
Joan Ferran (Catalunya, segle XVII) Doctor en teologia a la universitat de Barcelona. Publicà dos opuscles concepcionistes en català (1648). Hom l’ha identificat amb l’autor d’una Cançó lírica premiada en un certamen en honor de santa Eulàlia, del 1686.
Josep Ferran (Barcelona, 2 gener 1924 – 2 març 2000) Ballarí. Formà part de l’Original Ballet Russe i d’altres companyies. Fou professor de dansa a Cannes.
Ademar de Fenollet (Rosselló, segle XIV) Noble. Abandonà la causa del seu sobirà natural, Jaume III de Mallorca, per passar-se a Pere III el Cerimoniós. Aquest el tenia incorporat al consell reial de la segona campanya del Rosselló (1344). Fou un dels consellers que estipularen les condicions de capitulació de Cotlliure.
Antoni Vicent Fenollet (Sogorb, Alt Palància, segle XVII – València, 1664) Frare dominicà. És autor d’un llibret sobre la devoció del rosari, titulat Guirnalda de quince rosas (1657).
Bernat de Fenollet (Catalunya Nord, segle XIV) Noble. Era conseller del rei Jaume II el Just. El 1320 fou encarregat de tractar amb el rei Sanç de Mallorca-Rosselló la debatuda qüestió de la successió de Sanç, mancat de fills barons, que Jaume II pretenia que li fos reconeguda. En aquesta missió, encara que no reeixida, mostrà una gran fermesa i una decisió coratjosa. El 1324, altra vegada com ambaixador del rei Jaume II, tornà a Perpinyà per insistir vanament sobre la qüestió, poc després d’haver mort el rei Sanç.
Constança de Fenollet (Rosselló, segle XIV) Dama. Segons alguns autors era filla de Pere de Fenollet, primer vescomte d’Illa, i d’Esclaramonda de Canet; d’acord amb les mateixes fonts, es casà amb Pere Galceran de Pinós.
Esclarmunda de Fenollet (Mallorca, segle XIV) Filla de Bertran de Fenollet i de Canet. Segona muller del vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí.
Esclarmunda de Fenollet (Rosselló, segle XV – Catalunya ?, segle XV) Dama. Filla potser de Francesc de Fenollet, del llinatge de Perellós. Fou muller, sembla que la tercera, del vescomte Dalmau VIII de Rocabertí. Els fills d’aquest no ho foren, segurament, d’aquest matrimoni.
Francesc Ponç de Fenollet (País Valencià, segle XIV) Lloctinent del governador de València enllà Xúquer, el 1378.
Guillem de Fenollet (Rosselló, segle XIV – segle XV) Cavaller. El 1405 fou ambaixador a Castella per compte del rei Martí I l’Humà.
Guillem Pere (I) de Fenollet (Catalunya Nord, segle XI – segle XII) Vescomte de Fenollet. Fill d’Amaltruda i segurament d’Arnau Guillem (I) de Fenollet, i germà d’Arnau Guillem (II), al qual succeí. Al seu torn, fou succeït pel seu fill Udalgar (II) de Fenollet.
Onofre Fenollet (País Valencià, segle XVI – segle XVII) Filòleg. És autor d’unes Institutiones linguae hebraica (1605).
Pere Ponç de Fenollet (València, segle XIV) Draper i ciutadà (1334). És un dels primers representants de la línia dels Fenollet de València. Germà de Ramon Ponç.
Ramon Ponç de Fenollet (Xàtiva, Costera, segle XIV) Germà de Pere Ponç. És un dels primers representants de la línia dels Fenollet de València. Habitant a Xàtiva i casat amb una Guillemona, els quals podrien ésser els pares de Francesca de Fenollet.
Violant de Fenollet (Rosselló, segle XIV) Muller de Francesc de Perellós. Era filla de Pere de Fenollet, vescomte d’Illa i de Canet, i de Constança de Pròixita. El seu marit fou probablement el primer vescomte de Rueda.
Bonaventura Feliu (Catalunya, segle XVIII) Compositor. Fou mestre de capella a l’església de Tàrrega.
Francesc Feliu (Camprodon, Ripollès, segle XIV – Cervera, Segarra, segle XV) Pintor i escultor. Realitzà un gran nombre d’obres, especialment pictòriques de caràcter religiós, sobretot per a temples de Cervera i de Manresa.
Gaspar Feliu (Illes Balears, segle XVIII) Jurista. És autor de notables al·legacions i d’un Tractatus varii juridici.
Josep Feliu (Catalunya, segle XVII – Nàpols ?, Itàlia, segle XVII) Jurista. Era oïdor del consell de Salern. Més tard fou jutge del civil a Nàpols. Gaudí de gran prestigi.
Nadal Feliu (Alcúdia, Mallorca, 1623 – Palma de Mallorca, 1681) Franciscà. És autor d’escrits religiosos en castellà i en llatí. El titulat Examen calificatorum fou condemnat per la Inquisició. Excel·lí com a orador i dialèctic.
Ramon Feliu (Catalunya ?, segle XVIII – Madrid ?, segle XIX) Polític. Fou diputat suplent pel Perú a les corts de Cadis (1810-13). El 1821 fou ministre d’ultramar, del govern constitucional de Ferran VII de Borbó; aviat, però, passà al de governació. Intentà, sense èxit, de consolidar el govern liberal moderat davant els exaltats.
Bernat Falcó (Castelló de la Plana, segle XVIII – segle XIX) Eclesiàstic. Es doctorà en teologia i en dret a la Universitat de València. Fou diputat a corts per Castelló (1820-23). Publicà una Historia compendiada de la religión antes de la venida de Jesucristo (1826), que en bona part és traducció.
Feliu Falcó (País Valencià, segle XVII) Pintor. Deixeble de Jeroni Jacint Espinosa.
Joan Falcó (Catalunya, segle XV – Montpeller, França, segle XVI) Metge. Féu amplis estudis a l’estranger. S’establí a Montpeller, on assolí un gran prestigi. És autor d’escrits professionals.
Josep Agustí Falcó (Catalunya, segle XVIII) Frare franciscà. Fou missioner a Zacatecas (Mèxic). És autor de bon nombre d’obres de caràcter religiós.
(Catalunya, segle XVII)
Capitost. Un dels coneguts dels fets del Corpus de Sang de 1640, a Barcelona, que serien el primer gran senyal de la guerra dels Segadors.
Ja tenia certa fama per haver dirigit a l’Empordà algunes accions contra els terços d’ocupació.
Francesc Esteve (València, 1682 – 1766) Escultor. Nombroses obres seves poden ser contemplades a les esglésies de la seva ciutat natal. Fill seu era Josep Esteve i Bonet, el qual continuà la tradició familiar.
Gaspar Esteve (Barcelona ?, segle XV – segle XVI) Escriptor dominicà. Excel·lí com a predicador. Assolí gran fama. Fou prior del convent de Barcelona i posteriorment provincial. Escriví Tractatus in defensionen ecclesiasticae immunitatis et libertatis, impresa a Roma el 1520, en que defensà diversos aspectes del fur eclesiàstic.
Jacint Esteve (Llíria, Camp de Túria, 1776 – País Valencià, segle XIX) Pintor. El seu quadre representant Alfons IV el Magnànim en rebre el cardenal de Foix es troba al Museu de València.
Joan Esteve (València, segle XV) Escriptor. Escriví, cap al 1473, un recull de frases llatines amb l’equivalent en català, de gran valor lingüístic i dialectològic: Liber elegantiorum latina et valentiana lingua (Venècia. 1489).
Josep Esteve (País Valencià, segle XVI) Escultor. És autor del retaule de l’església de Bocairent, amb pintures de Joan de Joanes, i del retaule de la Concepció al monestir de Sant Miquel dels Reis de València.
Llucià Esteve (País Valencià, segle XVIII) Escultor. Treballà amb Ignasi Vergara a la seu de València. No és parent de Josep Esteve i Bonet i la seva família d’escultors.
Rafael Esteve (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Metge. Pertanyia al Consell de Cent. En 1712-13 fou conseller tercer. Coincidí amb la decisió de prosseguir la guerra contra Felip V de Borbó, malgrat l’evacuació de les tropes imperials, actitud que el Consell afavorí. Després de la capitulació de la ciutat, els borbònics li confiscaren els béns.
Tomàs Lleonard Esteve (València, segle XVII) Arquitecte i escultor. Autor de la portalada de l’església parroquial de Llíria (1627-72) i del frontal de l’altar major de la seu de València (1684). Amb Vicent Abril acabà l’església principal de Benigànim (vers 1637).
Vicenç Esteve (Barcelona, segle XVIII – 1788) Religiós mercenari. El 1771 fou provincial de l’orde. Tingué fama de bon predicador. Deixà escrita una col·lecció extensa de sermons i panegírics.
(Girona, segle XVII – Valladolid, Castella, segle XVII)
Framenor. Excel·lí com a predicador. Li foren publicats alguns sermons. Deixà inèdits d’altres escrits.
Fou dues vegades provincial de Catalunya i també qualificador del Sant Ofici.
(Catalunya, segle XVII)
Mestre de capella de Santa Maria del Mar de Barcelona, del 1690 al 1696.
Les seves obres conservades són versos per a orgue, un Pange lingua i quatre misses escrites el 1687.
(Catalunya, segle XVI – segle XVII)
Bandoler. També fou reclamat com a heretge per la Inquisició. Morí a mans de la justícia.
El seu cadàver fou lliurat al Sant Ofici perquè el cremés en efígie.
Dades dels Països Catalans 