(Catalunya ?, segle IV)
Prevere de Barcelona. Juntament amb Ripari, escriví a sant Jeroni sobre l’heretgia de Vigilanci, difosa per les terres catalanes.
Desideri -prevere, s IV-
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: segle IV
Baleàrica, la
(Illes Balears, segle IV – segle VI)
Província romana que comprenia d’arxipèlag, incloses les Pitiüses.
Creada a la fi del segle IV, fou la més recent de les que formaven part de la diòcesi d’Hispània i, incorporada a l’imperi bizantí el 534.
Fou la darrera que desaparegué.
Celdoni -màrtir-
(Catalunya segle III – segle IV)
Màrtir cristià. Juntament amb el seu germà Ermenter, és venerat com a patró de Cardona (Bages).
Avit, Abundi
(Tarragona, segle IV – Catalunya, segle IV)
Escriptor llatí. Sojornà a Jerusalem, on contragué amistat amb Pau Orosi.
Traduí del grec al llatí el llibre de Llucià, sobre la revelació que aquest prevere havia tingut sobre el Sant Sepulcre. És autor de l’obra De translationes corporis Protomartyris Stephani.
Regalà les dues obres a Pau Orosi, transmetent-les amb una epístola d’interès.
Ermenter
(Catalunya ?, segle III – Calahorra ?, Aragó, segle IV)
(o Emeteri) Sant i màrtir juntament amb Celdoni, sota Dioclecià.
Prudenci els presenta com a germans i legionaris però reconeix que les actes s’han perdut. La passió escrita, llegendària, és del segle VIII.
Els calendaris visigòtics escamparen llur culte per tota la península Ibèrica.
Són venerats com a patrons de Cardona; les relíquies conservades a l’església de Sant Miquel procedeixen del monestir de Sant Celoni i Sant Ermenter de Cellers.
Hom els coneix també amb els noms de Celoni i Medir.
Llur festa se celebra el 3 de març.
Empúries, diòcesi d’
(Catalunya, segle IV – 958)
Territori eclesiàstic. Comprenia la part nord-oriental de l’actual diòcesi de Girona.
Devia haver-hi bisbe des del segle IV, com ho demostrarien les restes de basílica cristiana retrobades a l’antiga ciutat d’Empúries. Els primers anys del segle VI apareixen ja bisbes titulars, i duren fins a la invasió àrab.
Al moment de la conquesta cristiana el seu govern passà a la seu de Girona; tanmateix, vers el 958 Cesari de Santa Cecília de Montserrat intentà, com a metropolità -subreptici- de Tarragona, que el papa Joan XII posés sota seu els antics bisbats visigòtics, entre els quals el d’Empúries, però fracassà per la resistència dels altres bisbes catalans.
Posteriorment, el segle XIV, els comtes d’Empúries la volgueren restaurar a Castelló d’Empúries, però tampoc no hi reeixiren a causa de l’oposició dels prelats de Girona.
Dacià -militar romà-
(Itàlia, segle III – Àfrica ?, segle IV)
Personatge romà llegendari. Enviat a Hispània per perseguir els cristians, segons la llegenda, recorregué les ciutats de la costa catalana, entre d’altres territoris.
Apareix per primera vegada en la passió de sant Vicenç de València (s IV) i en d’altres passions llegendàries, com les dels màrtirs Cugat, Eulàlia i Sever de Barcelona, de Feliu de Girona i de Vicenç de Cotlliure, i a d’altres de l’estat espanyol.
Barcelona, arquebisbat de
(Catalunya, segle IV – )
(o arxidiòcesi de Barcelona) Demarcació de l’església catòlica. Amb seu episcopal a Barcelona, elevada el 1964 a arxidiòcesi sense sufragànies, amb subjecció directa a la Seu Apostòlica.
Bé que els primers indicis del cristianisme a la Barcino romana són del final del segle III i començament del IV (ho constaten el martiri de sant Cugat -vers 304- i altres, segons la tradició local –santa Eulàlia, sant Sever, sant Medir, etc-), els primers bisbes barcelonins coneguts documentalment són Pretextat (vers 343) i l’il·lustre escriptor sant Pacià (360-390).
Entorn del 450, Nundinari, bisbe de Barcelona, creà una nova seu episcopal a Egara (Terrassa), que subsistí fins a la invasió àrab. Al segle XII es produí una forta organització diocesana, en part promoguda pel bisbe sant Oleguer.
Els límits diocesans -aproximadament coincidents des de l’Edat Mitjana amb els de l’antic comtat de Barcelona– han sofert modificacions durant els darrers segles, sobretot a partir del Concordat de 1953.
L’arxiu diocesà, organitzat al segle XVIII per l’arxiver Antoni Campillo i reorganitzat modernament, conté documentació des de l’època medieval.
El seminari diocesà fou fundat (1595) pel bisbe J. Dimes Loris a l’antic convent de Montalegre, passà al Col·legi de Betlem de la Rambla (1872) després de l’expulsió dels jesuïtes, s’instal·là definitivament a l’edifici de l’Eixample (1882), on fou traslladada la Biblioteca Pública Episcopal i s’hi creà el Museu de Geologia (1874); hi radiquen també la Facultat de Teologia de Catalunya, creada el 1968, i altres institucions.
El Museu Diocesà, fundat el 1916 a l’edifici del seminari i passat recentment a la Pia Almoina, tocant a la catedral.
La primera catedral de Barcelona, dedicada a la Santa Creu, fou una basílica paleocristiana (segle IV), amb baptisteri exempt d’època visigòtica i perdurà fins a la construcció de la catedral romànica, consagrada el 1058 i substituïda per l’actual, gòtica (segles XIV-XV; façana principal acabada al segle XX). A la cripta es veneren les relíquies de santa Eulàlia, cotitular de la catedral. Té cura de la catedral el cos de canonges constituït en capitol catedral, del qual depenen l’arxiu i el museu capitulars, de gran importància documental i artística.
El palau episcopal, al costat de la catedral i adossat a una torre romana, fou construït el segle XIII i remodelat el segle XVIII (nova façana i decoració a la sala del tron amb pintures de Francesc Pla el Vigatà).
En l’aspecte monumental cal subratllar les esglésies barcelonines de Sant Pau del Camp, Sant Pere de les Puel·les, Santa Anna, Santa Maria de Mar, Sant Just i Pastor, Santa Maria del Pi, el monestir de Pedralbes, Sant Sever, Sant Felip Neri, Betlem, la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat i de l’arxidiòcesi, i la Sagrada Família. Fora ciutat sobresurten el conjunt visigòtico-romànic de Sant Pere de Terrassa, el monestir de Sant Cugat del Vallès, Santa Maria de Mataró, Santa Maria de Vilafranca i el monestir de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya.
Enllaç web: arquebisbat de Barcelona
Anàfora de Barcelona
(Barcelona, segle IV)
Nom d’un text eucarístic grec. Conservat en el papir de Barcelona Inv. 154-157 (del segle IV), propietat de la Fundació Sant Lluc Evangelista.
Constitueix l’anàfora grega més antiga conservada sencera.
Publicada fragmentàriament pel seu descobridor, Ramon Roca i Puig, ha estat estudiada per Sebastià Janeras.
Dades dels Països Catalans 