Arxiu d'etiquetes: promotors/es

Bardés i Abellà, Ramon

Deixa un comentari

(Esparreguera, Baix Llobregat, 4 octubre 1910 – Sabadell, Vallès Occidental, 19 agost 1999)

Escriptor. Professor de català. Promotor d’activitats culturals a Sabadell.

És autor de les novel·les Sense esperança (1958) i La darrera primavera (1963), en què reflecteix el terror provocat per un règim totalitari i el desencís d’un activista polític, respectivament.

També ha escrit algunes comèdies (Mercè, Les flors del demà i Final i preludi) i llibres de memòries (Un de nosaltres, 1985; Solament el record, 1990).

Arabia i Solanas, Ramon

2 Respostes

(Mataró, Maresme, 10 febrer 1850 – Barcelona, 26 abril 1902)

Promotor de l’excursionisme català. Fou membre de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. Soci fundador de l’Associació Catalana d’Excursions, n’exercí la presidència (1879-84).

Dirigí el butlletí de l’Associació i publicà nombrosos treballs. Dugué a terme una extraordinària campanya de difusió i publicitat de l’excursionisme per tot el país.

Partidari de les relacions amb clubs alpins i estrangers, les inicià i les fomentà assistint a diversos congressos.

Fou especialment important el seu impuls en la campanya de reconstrucció del monestir de Ripoll.

Pirozzini i Martí, Carles

1 Resposta

(Barcelona, 17 agost 1852 – 27 octubre 1938)

Escriptor i promotor d’art. Germà de Felip. Estudià a Itàlia i a Barcelona. Especialitzat en temes d’art, fou col·laborador de “La Renaixença” (des del 1879) i auxiliar de la càtedra de teoria estètica i història de les arts a l’Escola de Belles Arts.

Hom li encarregà part del muntatge de l’Exposició Universal de 1888 i la conservació posterior i adaptació dels edificis per a museus. Fou acadèmic de Sant Jordi (1907).

Publicà, entre altres obres, Biografia i necrologia de l’escultor Damià Campeny (1892), El retratista y pintor don Vicente Rodés (1898) i Los hermanos Masriera (1901). Conreà també la poesia satírica en català.

Momplet i Guerra, Antoni

Deixa un comentari

(Cadis, Andalusia, 1899 – Cadaqués, Alt Empordà, 10 agost 1974)

Editor, promotor artístic i director de cinema. De família catalana. Viatjà a Cuba, i de retorn fundà a Barcelona la col·lecció literària popular “La Novel·la d’Ara” (1923). Com a manager de Teresina Boronat muntà espectacles a París, Londres, Los Angeles, Nova York, Tokio, etc.

Publicà artícles de cinematogràfia a diverses publicacions d’Europa i d’Amèrica, així com a “El Diluvio”, “El Día Gráfico”, “Cine-Art” -que dirigí-, entre d’altres.

Produí i dirigí Hombres contra hombres (1935), film pacifista d’argument amb intercalació de documentals, i La farándula (1936). Treballà després uns quants anys a Buenos Aires i a Mèxic, i en retornar dirigí La hija del mar (1954), segons l’obra d’Àngel Guimerà, i diversos altres films de tipus comercial.

Borràs i Oriol, Enric

20 Respostes

(Badalona, Barcelonès, 9 setembre 1863 – Barcelona, 4 novembre 1957)

Actor. Fill d’un traginer, ajudà el seu pare en el negoci, i germà de Jaume. Malgrat una certa oposició paterna, inicià la carrera professional, cridat per l’empresari i director Antoni Tutau, amb el qual actuà dos anys.

Estigué també en la companyia d’Antonio Vico i va encadenar èxit rere èxit, això motivà que el 1850 pogués estrenar Rei i monjo al costat del primer actor Teodor Bonaplata, però va ser sobretot a partir del 1897, amb la seva cèlebre creació del Manelic de Terra Baixa al Teatre Romea, que li va suposà una consagració sorollosa i definitiva.

Considerat l’actor català més representatiu de l’època, del 1901 al 1904 estigué al Romea en qualitat de primer actor i codirector i va protagonitzar obres com El místic, que Santiago Rusiñol escriví per a ell, Els vells d’Ignasi Iglésias, etc. El 1904 es traslladà amb tota la companyia del Romea a Madrid, on va alternar el seu repertori de teatre català, traduït, amb els clàssics castellans.

Temptat per les condicions que li oferien, decidí de quedar-s’hi. Amb tot, mai no va abandonar el públic que l’havia consagrat i, en el transcurs de la seva llarga carrera, que a partir del 1907 el va portar fins a l’Amèrica Llatina, va tornar sovint a Barcelona, alternant les seves actuacions en català i en castellà.

De l’agost de 1936 a l’inici del 1939 actuà contínuament al Poliorama de Barcelona, gairebé exclusivament en català i, pel desembre de 1938, la Institució del Teatre de la Generalitat el féu objecte d’una sessió d’honor.

El 1939 reaparegué estrenant La santa hermandad d’Eduard Marquina i La santa virreina de José M. Pemán. Alternant les estades a Madrid i a Barcelona, i fent alguna temporada en català, bé que sense renovar el repertori tradicional, i no es va retirar de l’escena fins ben ultrapassats els vuitanta anys, després d’haver rebut tota mena d’honors.

Bonnemaison i Farriols, Francesca

4 Respostes

(Barcelona, 1 abril 1872 – 12 octubre 1949)

Pedagoga. Promotora de l’educació femenina popular. Fou bibliotecària de l’Obra de Buenas Lecturas, que sobresortí en el camp educatiu i professional, i d’on sorgí, el 1922, l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona.

Fou reina dels Jocs Florals de Barcelona (1892) i l’any següent es casà amb Narcís Verdaguer i Callís. Amb Francesc Cambó, antic passant del seu marit, mantingué una amistat reflectida en un extens epistolari (1907-47), inèdit.

El 1932 organitzà la secció femenina de la Lliga Regionalista. Havia col·laborat a “La Veu de Catalunya” amb el pseudònim de Franar.

Bonet i Armengol, Jordi

6 Respostes

(Barcelona, 12 maig 1925 – 20 juny 2022)

Arquitecte i dirigent d’escoltisme. Fill de Lluís Bonet i Garí, i germà de Narcís. Titulat a Barcelona (1949).

En algunes de les seves construccions: esglésies de Sant Medir, Barcelona (1960), de Vinyoles d’Orís, Osona (1955), i de Fortesa, Anoia (1962) ha adoptat i actualitzat les teories de Gaudí. Posteriorment ha realitzat, entre altres obres, l’auditori Pau Casals, al Vendrell (1981). Fou membre de l’equip La Cantonada i d’Ars Sacra (1962).

Ha estat el primer president de la Delegació Diocesana d’Escoltisme de Barcelona (1957), secretari general de la Conferència Internacional de l’Escoltisme Catòlic (1977-81), comanador de l’orde de Sant Gregori el Magne (1981) i consultor del Consell Pontifici per als Laics (1985). Així mateix ha estat Director General del Patrimoni Artístic de la Generalitat de Catalunya (1981-84).

Argemí i Roca, Aureli

1 Resposta

(Sabadell, Vallès Occidental, 1 febrer 1936 – 1 abril 2024)

Dinamitzador cultural i polític. Monjo de Montserrat (1951) i sacerdot (1959), es llicencià en teologia i litúrgia. Secretari de l’abat Aureli M. Escarré, que acompanyà en el seu exili a Vibildone (1965-68), s’integrà a la comunitat benedictina de Cuixà.

Col·laborà en diverses iniciatives de la Resistència i publicà, amb pseudònim, entre el 1970 i el 1974: Chiesa fascista e Stato Cattolico in Spagna, Il Carcere Vaticano (sobre la presó concordatària de Zamora) i Rivoluzione o morte (entorn del procés de Burgos).

El 1975 fundà el CIEMEN, del qual en fou secretari general, i fou un dels promotors del moviment popular Crida a la la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Fou president de l’Agència Europea per a les llengües menys difoses, que depèn de la CEE.

Ainaud i de Lasarte, Josep Maria

3 Respostes

(Barcelona, 13 juny 1925 – 9 agost 2012)

Historiador, promotor cultural i polític. Fill de Manuel Ainaud i Sànchez i germà de Joan. Llicenciat en dret (1952), s’especialitzà en el camp de la història del catalanisme (Prat de la Riba, home de govern, 1973, en col·laboració amb Enric Jardí; Domènech i Montaner, 1974; Símbols de Catalunya, 1978).

Membre de Convergència Democràtica de Catalunya, fou elegit diputat, per Barcelona, al Parlament de Catalunya (1980-84). El 1994 fou guardonat amb el Premi d’Honor Jaume I. Membre actiu de diverses organitzacions els anys de la postguerra (Miramar, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, Front Universitari de Catalunya, etc).

Ha col·laborat en la majoria de diaris, revistes, emissores de ràdio i de televisió catalanes, divulgant temes de cultura i de nacionalisme. També ha publicat Prat de la Riba, home de dret, premi d’articles periodístics Prat de la Riba de la Generalitat de Catalunya 1991, El llibre negre de Catalunya (1996) i Ministres catalans a Madrid (1996). Juntament amb Albert Balcells, el 1998 inicià l’edició de l’obra completa d’Enric Prat de la Riba.