Arxiu d'etiquetes: professors/es

Rubió i Balaguer, Jordi

21 Respostes

(Barcelona, 30 gener 1887 – 25 juliol 1982)

Professor, bibliotecari i investigador. Fill d’Antoni Rubió i Lluch. Estudià a Barcelona, i es doctorà en filosofia i lletres a la universitat de Madrid el 1907. Col·laborà en la comissió de Treball de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona (1907-11 i 1913).

Fou director de la Biblioteca de Catalunya (1914-39), que esdevingué, gràcies al seu impuls, el gran centre cultural del país, i professor als Estudis Universitaris Catalans i a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona (1915-23), de la qual fou també director (1930-39). Professà també bibliologia i literatura espanyola (1919-39) i literatura catalana (1931-39) a la Universitat de Barcelona.

El 1939, pel seu catalanisme independent, fou separat de tots els seus càrrecs per les autoritats franquistes. Llavors passà a ésser director literari de l’editorial Salvat i fou un dels reorganitzadors, clandestinament, dels Estudis Universitaris Catalans.

Riera i Guilera, Carme

2 Respostes

(Palma de Mallorca, 12 gener 1948 – )

Escriptora i professora de literatura espanyola a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha destacat per la seva obra narrativa: Te deix, amor, la mar com a penyora (1974), Jo pos per testimoni les gavines (1977), Una primavera per a Domenico Guarini (1980), Epitelis tendríssims (1981), Qüestió d’amor propi (1988), Joc de miralls (1989, premi Ramon Llull), Contra l’amor en companyia i altres relats (1991), Dins el darrer blau (premi Josep Pla i premi Nacional de Narrativa 1995) i Temps d’una espera (1998).

Relacionada amb els principals representants de la generació del 1950, els ha estudiat en títols com ara La escuela de Barcelona: Barral, Gil de Biedma, Goytisolo: el núcleo poético de la generación de los 50 (1988, premi Anagrama d’assaig), La obra poética de Carlos Barral (1990) i Hay veneno y jazmín en su tinta (1991), sobre J.A. Goytisolo.

Riba i Bracons, Carles

63 Respostes

(Barcelona, 23 setembre 1893 – 12 juliol 1959)

Escriptor i humanista. Fill d’Antoni Riba i Garcia i germà d’Antoni. Estudià les carreres de lletres i dret. Atret ja de jove per la literatura, prengué part en els Jocs Florals de Girona i publicà la versió poètica de les èglogues de Virgili (1911). El seu propòsit inicial es consolidà de manera definitiva amb la traducció de l’Odissea (primera redacció, 1919) i el primer llibre d’Estances (1919).

Simultàniament exercí activitats pedagògiques com a professor de literatura general i espanyola a l’Escola de Bibliotecàries i com a professor de llengua grega, al començament a la Fundació Bernat Metge (1925-39) i després, també, a la Universitat Autònoma.

Amplià estudis amb els professors Karl Vossler (Munic) i Paul Mazon (París), residí a Itàlia, viatjà per Grècia i representà els escriptors catalans als congressos d’Oslo i de París. Assolí el màxim prestigi a partir dels anys 1930, fruit del seu esforç intel·lectual.

Exiliat el 1939, no tornà a Barcelona fins al 1943. Fou president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1950).

A més de la seva profitosa labor en els congressos de poesia (Segòvia, Salamanca i Santiago de Compostel·la), on contribuí decisivament al diàleg entre intel·lectuals catalans i castellans, cal reconèixer-li una gran influència sobre les noves generacions.

Escriptor humanista, amb ell la poesia catalana arriba, al segle XX, al grau més alt d’esplendor i d’esforç com a experiència de cultura. Prenent els esquemes elaborats pel noucentisme, s’enriquí d’un bagatge sòlid i rigorós, amb el coneixement dels grans clàssics occidentals i grecollatins.

A partir de l’any 1930 és quan ofereix la seva màxima producció com a poeta postsimbolista i com a humanista militant, per bé que els condicionaments d’una cultura no del tot desenvolupada li impedien de realitzar-ho amb tota plenitud; a aquest període pertanyen Estances. Llibre segon (1930) i Tres suites (1937).

Elegies de Bierville (1943), Del joc i del foc (1946) i Salvatge cor (1952) uneixen a la problemàtica de l’exili uns continguts religiosos expressats amb una gran sinceritat. Esbós de tres oratoris (1957), que inicia un tipus de poesia narrativa i mítica, fou el darrer terme de la seva evolució.

El conjunt de la seva obra poètica no representa tan sols una fita a assolir, auto-fixada per l’home-escriptor, sinó que pesa també per la seva transcendència dins la literatura catalana, com a introducció d’unes tècniques i unes actituds, visió del món i de la vida, que influïren en els homes de la seva generació i en els joves que es decantaven cap a la poesia post-simbolista.

Paral·lela a la seva tasca de filòleg, la labor exercida com a traductor modèlic l’acredita de profund coneixedor de la cultura grega. En són exemples Les vides paral·leles, de Plutarc, les Tragèdies, d’Èsquil i de Sòfocles, i l’Odissea (segona versió, en vers), treballs que el situen entre els humanistes més destacats del segle XX. Cal afegir, al costat d’aquestes traduccions, les de Poe, Hölderlin i Kavafis.

En el terreny de la crítica ocupa un dels llocs més sobresortints gràcies al conjunt de treballs i conferències que portà a terme sobre temes artístics, musicals, filològics i de manera especial literaris. Com a crític es mostrà testimoni d’una experiència personal sobre les arrels més profundes en el procés de creació d’una obra. A partir dels seus estudis amb Vossler, Riba inicià un tipus d’estudi orientat cap a l’estilística. Formen el recull d’estudis crítics: Escolis i altres articles (1921), Els marges (1927), Per comprendre (1937) i … Més els poemes (1957).

Com a narrador, cal esmentar-ne els llibres per a infants Les aventures de Perot Marrasquí (1917), Guillot, bandoler (1920) i Sis Joans (1928).

A la postguerra, i fins a la mort, fou el gran símbol de la supervivència i de la resistència culturals.

Fou el pare de Jordi i d’Oriol Riba i Arderiu.

Morera i Viura, Enric

44 Respostes

(Barcelona, 22 maig 1865 – 12 març 1942)

Compositor. D’infant va viure a Buenos Aires, on inicià els estudis musicals (que va continuar a Brussel·les i, amb Isaac Albéniz i Carles G. Vidiella -piano- i Felip Pedrell -harmonia-, a Barcelona).

Va treballar molt per la Renaixença musical catalana; l’any 1896 va fundar la societat coral Catalunya Nova i el 1901 el Teatre Líric Català. Va ésser professor i vicedirector de l’Escola Municipal de Música de Barcelona.

Va compondre una extensa obra musical i va excel·lir especialment en la música coral i en les sardanes, en les quals, dins un mòdul palesament popular, va revelar el gran temperament musical que posseïa. També va conrear el gènere instrumental i la música escènica, estrenà, amb gran èxit, diverses obres. Fou així mateix un pedagog remarcable: els més notables músics de la generació posterior foren formats per ell.

D’entre les seves obres cal destacar: obres corals (Caramelles, Marina, L’Empordà, L’arbre fruiter), sardanes per a veus mixtes (Les fulles seques, La sardana de les monges); sardanes per a cobla (La Santa Espina, Festa Major, Girona, Davant la Verge); obres instrumentals, quartets, peces per a piano (Catalònia, Andante religioso, Concert per a violoncel i orquestra); cançons populars harmonitzades per a cor (El rossinyol, Muntanyes del Canigó, L’hereu Riera, El testament d’Amèlia).

Va compondre també obres escèniques: L’alegria que passa (1898), La nit de l’amor (1906), Empòrium (1906), Tassarba (1916), Don Joan de Serrallonga, etc.

Escriví un Tratado práctico de armonía (1901) i un Nuevo tratado práctico de armonía (1930).

Montoliu i de Togores, Manuel de

8 Respostes

(Barcelona, 30 abril 1877 – 18 maig 1961)

Crític i historiador de la literatura. Fill de Plàcid-Maria de Montoliu i de Sarriera i germà de Cebrià.

Format a Barcelona, estudià filologia a la universitat de Halle. Fou lector de castellà i català a Hamburg, director de l’Institut de Filologia de Buenos Aires (1925) i professor de la universitat i d’altres centres de Barcelona, com les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC.

montoliu_togores1

La millor part de la crítica literària que publicà a “El Poble Català”, “La Vanguardia” (1910-16) i “La Veu de Catalunya” fou recollida en el Breviari crític (1926-31, 4 vols). Com a crític demostrà una notable preparació filològica i literària. Influït per De Sanctis, Vossler i els positivistes, fou autor de treballs monogràfics, com Estudio de literatura catalana (1912), Manual d’història crítica de la literatura catalana moderna (1922) i el recull dels seus articles sobre Pin i Soler, Maragall, la influència de Goethe a Catalunya, Aribau i el seu temps i els estudis sobre Yxart i Víctor Català.

Uns altres estudis són El alma de España y sus reflejos en la literatura del Siglo de Oro (1942) i una història de la literatura catalana en volums monogràfics sobre els trobadors, Llull i Arnau de Vilanova, les quatre grans cròniques, Eiximenis i Bernat Metge, poesia i novel·lística dels segles XIV i XV, Ausias March, Aribau, la Renaixença i els Jocs Florals i Verdaguer.

Masnou i Boixeda, Ramon

2 Respostes

(Taradell, Osona, 3 setembre 1907 – Vic, Osona, 9 juny 2004)

Bisbe de Vic (1955-83). Estudià a Vic i a Roma. Professor del seminari de Vic i canonge, es dedicà a la formació de la joventut, i és autor de tres llibres, en castellà, signats amb el pseudònim de Darío.

El 1952 fou nomenat bisbe titular de Cerici i auxiliar del bisbe de Vic Joan Perelló. Ha estat el primer bisbe contemporani que ha escrit les pastorals en català i un dels primers que s’ha sentit identificat amb l’esperit i les reivindicacions del país.

Ha escrit El problema català. Reflexions per al diàleg (1986), Hores de recolliment. Diari íntim dels darrers mesos de la guerra (febrer-desembre de 1938) (1996) i Carta sobre nacionalismes  (1996, contribució al debat del nacionalisme català), etc.

Mascaró i Fornés, Joan

Deixa un comentari

(Santa Margalida, Mallorca, 8 desembre 1897 – Coberton, Anglaterra, 19 març 1987)

Orientalista. Especialitzat en llengua i en cultura sànscrites. Després de graduar-se a Cambridge en literatura anglesa i llengües orientals, fou lector a Oxford, on s’encarregà d’un curs sobre místics espanyols. Ocupà el vicerectorat del Parameshava College al Jaffna, de Ceilan.

A Barcelona, fou professor d’anglès a l’Institut Escola i de sànscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor de la versió catalana d’una part del Bhagavad-Gita, que fou editada i representada el 1935. L’any 1939 anà a Cambridge.

Ha publicat Làmpares de foc (1958) i estudis i versions a l’anglès d’obres sànscrites i del pal (els Upanishads, el Bhamapada i el Bhagavad-Gita, especialment).

Martorell i Trabal, Francesc

3 Respostes

(Barcelona, 21 gener 1887 – 1 novembre 1935)

Historiador. Format a la Universitat de Barcelona i, sobretot, als Estudis Universitaris Catalans, on fou deixeble de Rubió i Lluch i on tingué diversos companys amb els quals col·laborà en la preparació dels Documents per la història de la cultura catalana mig-eval de Rubió i Lluch.

Participà en l’organització del Congrés de la Llengua Catalana del 1906, féu investigacions en diversos arxius de Catalunya i inicià l’ordenació de l’Arxiu del Mestre Racional, que Prat de la Riba havia instal·lat al Palau de la Generalitat per iniciativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Amplià estudis a Roma i a París, d’on hagué de marxar durant la guerra de 1914-18.

Secretari redactor de la Secció Històrico-arqueològica de l’Institut, en fou membre adjunt (1916) i, després, numerari (1918); fou secretari de la dita secció i, accidentalment, secretari general de l’Institut.

Professor, durant molts anys, d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans, explicà també història de l’art en els cursos organitzats durant la Dictadura de Primo de Rivera per la Federació Catalana d’Estudiants Catòlics. Fou membre del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya i del Consell de Cultura de la Generalitat. Col·laborà en les principals revistes erudites del país.

Entre els seus treballs, cal recordar Inventari dels béns de la cambra reyal en temps de Jaume II, Pere Becet (amb F. Valls i Taberner), Inventaris inèdits de l’Ordre del Temple a Catalunya (amb Jordi Rubió i R. d’Alòs-Moner), Pere Moragues i la custòdia dels corporals de Daroca, Manuscrits dels PP Caresmar, Pasqual i Martí a la Biblioteca del Convent de Franciscans de Balaguer, Epistolari del segle XV (recull de cartes privades), i altres.

Preparà també l’edició de les Obres menors de P.C. Tàcit per a la Fundació Bernat Metge i edità una monografia sobre La catedral de Barcelona.

Martínez-Sagi, Anna Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 febrer 1907 – Santpedor, Bages, 2 gener 2000)

Escriptora, sindicalista i atleta. Va ser una de les periodistes més importants de la república; va entrevistar a tota mena de personatges, són especialment interessants els seus reportatges sobre el sufragi femení, que a la seva època era un tema controvertit.

És autora dels llibres de poesia Caminos… (1930) i Inquietud (1932). Va fundar el primer club de dones treballadores de Barcelona, a través del qual mirava d’incentivar l’alfabetització de la població femenina.

Com a esportista, va destacar en el llançament de javelina, també va practicar el tennis i l’esquí. Va arribar a ser directiva del Futbol Club Barcelona el 1934, la primera dona a aconseguir una posició d’importància a nivell del futbol estatal. Al Barça va mirar de crear una secció femenina; el fracàs del projecte la va portar a dimitir del seu càrrec.

Acabada la Guerra Civil, va marxar a França, on va participar en la Resistència i més endavant, cap a la dècada de 1950, a EUA, on va impartir classes de francès a la Universitat d’Illinois. Va tornar a Catalunya l’any 1975, un cop mort el dictador Franco, recollint-se en la seva vida privada.

Martí i Martí, Josep Maria

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 1950 – )

Periodista. Professor d’EGB, llicenciat i doctor en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, on exercí com a professor titular de comunicació audiovisual. Fou corresponsal de premsa a Reus, redactor en cap de Ràdio Reus (Cadena SER), director de les emissores de la SER a Tarragona, director general adjunt i, posteriorment, director general de Cadena Catalana – Radio España de Barcelona i director de Ràdio Barcelona (1989-2001) i les emissores de la SER a Catalunya.

Ha estat director de la col·lecció de llibres “Eines de Periodista”. En l’àmbit docent, fou vicedegà de la Facultat de Ciències de la Informació (UAB). A tingut diversos càrrecs en entitats relacionades amb la comunicació.

Ha publicat els llibres Les emissores comarcals a Catalunya (1982), Modelos de programación radiofónica (1984), i, en col·laboració, La radio: de la telegrafía sin hilos a los satélites (1985), Nuevos formatos de radio en USA (1995) i La ràdio a Catalunya (1996).

Fou distingit amb diversos premis professionals. L’any 2010 substituí Josep Carles Rius com a degà del Col·legi de Periodistes en ser elegida la seva candidatura Un col·legi per a tothom.