Periodista. Professor d’EGB, llicenciat i doctor en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, on exercí com a professor titular de comunicació audiovisual. Fou corresponsal de premsa a Reus, redactor en cap de Ràdio Reus (Cadena SER), director de les emissores de la SER a Tarragona, director general adjunt i, posteriorment, director general de Cadena Catalana – Radio España de Barcelona i director de Ràdio Barcelona (1989-2001) i les emissores de la SER a Catalunya.
Ha estat director de la col·lecció de llibres “Eines de Periodista”. En l’àmbit docent, fou vicedegà de la Facultat de Ciències de la Informació (UAB). A tingut diversos càrrecs en entitats relacionades amb la comunicació.
Ha publicat els llibres Les emissores comarcals a Catalunya (1982), Modelos de programación radiofónica (1984), i, en col·laboració, La radio: de la telegrafía sin hilos a los satélites (1985), Nuevos formatos de radio en USA (1995) i La ràdio a Catalunya (1996).
Fou distingit amb diversos premis professionals. L’any 2010 substituí Josep Carles Rius com a degà del Col·legi de Periodistes en ser elegida la seva candidatura Un col·legi per a tothom.
Eclesiàstic i historiador. Doctor en història eclesiàstica a la Gregoriana de Roma i diplomat en paleografia, diplomàtica i arxivística, fou professor a la Facultat de Teologia de Catalunya. Des del 1972 fou director de la Biblioteca Pública Episcopal i de l’Arxiu Diocesà de Barcelona.
Entre les seves nombroses publicacions cal destacar: Evolució paleogràfica del nom de Terrassa (1975), Roma y las iglesias particulares en la concesión del palio a los obispos y arzobispos de Occidente (1976) -la seva tesi doctoral-, 83 pergamins del Monestir de St. Llorenç de Terrassa (segles X-XI) (1978) -en col·laboració-, Epistolario del Dr. Masmitjà, fundador de la Congregación de religiosas “Corazón de María” (1981), etc.
Inicià la publicació d’un Catàleg Monumental de l’Arquebisbat de Barcelona, del qual ha publicat dos volums (1978 i 1981). L’any 2010 fou elegit acadèmic d’honor de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
Pintor. Inicià l’aprenentatge pictòric (1841-45) a l’Escola de Llotja i, al mateix temps, estudià filosofia a la Universitat de Barcelona. Disgustat per la formació formalista d’aquestes entitats, abandonà els estudis i decidí dedicar-se de manera professional a l’ofici de pintor. Oficialment, regia aleshores un academicisme dins la línia romàntica dels natzarens, però aquesta actitud el menà directament al realisme, posició aleshores antiacadèmica i que devia conèixer en un viatge a París el 1849, on començava a despuntar l’obra de Courbet.
Des dels seus primers anys com a pintor, abordà ja directament la representació natural dels temes i paisatges quotidians, posant així les bases per a una escola autènticament realista a Catalunya, que reaccionava contra el neoclassicisme i el natzarenisme; les seves primeres obres, com El Bornet o Els Encants, són només una mica posteriors a les creacions de Courbet, i assoleixen uns objectius molt similars a les del francès en tant a renovació del llenguatge pictòric.
La migdiada
Guanyà per oposició una plaça de professor de dibuix geomètric a Llotja (1852), i el 1859 fou elegit membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, tot i que en dimití anys després per motius polítics. De 1861 a 1870 es desenvolupà la seva època de plenitud, convertit ja en un pintor amb fama.
Destacà també com a professor, bé que les seves idees republicanes toparen amb el règim monàrquic, que l’obligà a abandonar la càtedra el 1869; hi retornà durant la I República (1873). A partir de 1870, convertit en el pintor de moda, la seva obra es féu més efectiva, experimentà un increment dels elements imaginatius i desenvolupà temes d’història sense caure, però, en convencionalismes acadèmics; destaca dins aquest gènere la tela monumental Els defensors de Girona.
A partir de 1880 la seva producció se serialitzà i es convertí en obres de taller, moltes vegades només signades pel mestre. Els seus grans dots de dibuixant i l’experiència dels problemes plàstics feren que la demanda s’anés incrementant i que les obres tinguessin els defectes d’un treball fet amb massa ràpidesa. Aquest mateix èxit l’impulsà a menar una vida desordenada que el va obligar a admetre més encàrrecs per poder pagar les despeses creixents.
Martí i Alsina, pràcticament el creador del paisatge català, conreà també la figura; La migdiada, cèlebre quadre amb una figura masculina en repòs, és considerada una de les seves obres mestres, exemple dels encerts formals del pintor i de la seva particular visió de l’art, entroncada amb els corrents més innovadors de l’època.
La seva àmplíssima producció (més de 4.000 pintures i uns 12.000 dibuixos, anotats ja el 1870) ha estat justament revalorada per la crítica contemporània, i ha assolit una elevada cotització.
Escriptor i teòric de l’art. Interessat per l’estètica, ha investigat les idees literàries, artístiques i musicals dels segles XVIII i XIX.
Autor dels reculls poètics: Variacions sobre un tema romàntic: “Ombra i llum” (1978, en col·laboració amb Francesc Parcerisas), El preludi (1979), Un viatge d’hivern (1989, premi de la Crítica) i El desert (1997); narracions El vas de plata i altres llibres de misericòrdia (1991), i novel·les El camí de Vincennes (1995, premi Prudenci Bertrana), així com diversos assaigs sobre la teoria de l’art La voluntat expressiva (1990) i Formes de l’individualisme (1994).
Director de la col·lecció de poesia “Marginales” de Tusquets, ha publicat també una antologia del romanticisme alemany El entusiasmo y la quietud (1979). Professor de la teoria de l’art a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Sociolingüista i cantautor. Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona (1972), amb una tesi sobre la poesia catalana d’Agustí Eura. Professor a la Universitat de les Illes Balears del 1972 al 1980, en fou coordinador del departament de català i vicedegà de la facultat de filosofia i lletres.
Com a promotor i coordinador del reciclatge de llengua catalana, fou membre de la Comissió Mixta entre el Consell Interinsular i el ministeri d’educació per a la introducció del català en el sistema educatiu (1979-80).
Del 1980 al 1988 fou cap del Servei d’Assessorament Lingüístic de la Generalitat de Catalunya i promogué, entre altres iniciatives, el curs multimèdia Digui, digui… i el centre de terminologia Termcat, el qual va dirigir des del 1988 fins el 1997. Fou subdirector general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1989 i 1996, i aquest any participà activament en l’elaboració de la Declaració Universal de Drets Lingüístics de Barcelona.
Ha participat en diverses iniciatives de promoció lingüística i cultural de la Unió Europea, entre les quals la xarxa Europa Diversa, la Convenció Catalana per al futur de la Unió Europea i el Llibre Blanc del Patronat Pro Europa L’ampliació de la Unió Europea: efectes a Catalunya.
Entre moltes altres publicacions sobre temes lingüístics, literaris o culturals, és autor dels llibres La nostra pròpia veu. Literatura de les Pitiüses (1984); Els perfils del català. Varietats i registres de la llengua catalana (1990); El debat autonòmic a les Illes durant la Segona República (1991); Un horitzó per a la llengua. Aspectes de la planificació lingüística (1992), Conocer la lengua y la cultura catalanas (1993), Plurilingüisme europeu i llengua catalana (1996), La cultura a Eivissa i Formentera (segles XIX i XX) (2001) i Una política intercultural per a les Balears? (2002).
Com a cantant formà part del grup musical eivissenc UC, que edità tres discs amb cançons tradicionals entre el 1974 i el 1979. Posteriorment formà part del grup Falsterbo Marí, amb el qual publicà Salta un ocell (2000) i Cor de Crom (2002). El 2006, en solitari, interpretà i compongué Ansa per ansa.
Polític. Enginyer de camins, canals i ports, fou col·laborador dels serveis d’estudis de Banca Catalana, i treballà a la direcció general d’urbanisme. Exercí la docència com a professor associat a la càtedra d’urbanisme i ordenació del territori (1989-92) i com a professor titular de legislació urbanística (1992-95) de l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports.
Militant de CDC des del 1977, fou escollit alcalde d’Olot el 1984, càrrec que ocupà fins el 1996 i que compatibilitzà amb els de vicepresident (1987-94), i president de la diputació de Girona (1994-96) i president del Consorci de la Costa Brava (1994-96) i de l’Associació Catalana de Municipis i Consells Comarcals (1995-96). Al juny de 1996 fou nomenat conseller de medi ambient de la Generalitat de Catalunya, i el 1997 conseller de política territorial i obres públiques.
L’any 2001 abandonà el càrrec, i des d’aleshores assumí diverses funcions en el si de CDC, en ple procés del relleu de Jordi Pujol al capdavant del partit. Entre el 2002 i el 2004 fou secretari general adjunt de CDC i també de la federació CiU. Després del pas de la federació a l’oposició, en les eleccions generals del 2004 es presentà com a senador, i fou designat portaveu de la federació a la cambra alta.
Crític literari i polític. Llicenciat en filologia clàssica (1945) i doctor en filologia romànica (1968), fou professor de llengua i literatura catalanes i castellanes a la universitat d’Amsterdam. Membre fundador de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, organitzà el segon col·loqui internacional sobre el català (Amsterdam, 1970).
Traduí prop d’un centenar de llibres de caràcter literari i d’assaig, i es dedicà especialment a les literatures catalana, castellana i anglesa contemporànies, dins la tradició crítica d’inspiració marxista.
Eclesiàstic i escriptor. Estudià a Girona i a Roma, on fou ordenat sacerdot. Canonge de Barcelona (1919) i professor de sociologia del Seminari, se sentí vinculat al grup de Severino Aznar. Participà en Acció Popular i en la redacció de la “Catalunya Social”. Fou un dels inspiradors de la Unió Democràtica i, en un altre ordre, de la Federació de Joves Cristians.
És notable el seu Tratado de sociología cristiana (Barcelona, 1909), reeditat diverses vegades, així com les seves traduccions de clàssics i Pares de l’Església (la seva traducció de La Ciutat de Déu, de sant Agustí, és considerada com a modèlica).
Antropòleg. Estudià economia i filosofia a la Universitat de Barcelona i es doctorà en antropologia social a la Universitat de Londres (1978). Resident a Anglaterra des del 1969, fou professor a les universitats de Hull, Sheffield i Londres fins a la jubilació (1996), i professor visitant al University College de Londres i a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, féu treball de camp sobre educació i canvi social al Carib (Barbados).
El seu interès inicial se centrà en la història de les idees antropològiques i l’antropologia com a disciplina científica, temes sobre els quals publicà, entre d’altres, Hacia una historia de las ciencias sociales (1981), Caminos discordantes (1989), La identidad de la antropología (1996), The Anthropology of Europe (1994), Fonaments antropològics del comportament humà (2001), a més d’un Manual d’antropologia social (1999).
Des de finals de la dècada dels anys 1980 centrà progressivament les investigacions en el nacionalisme i la identitat a Europa, que sovint exemplificà i aprofundí amb referències al cas català. Sobresurten The God of Modernity (1994), The Role of historical memory in (ethno) nation-building (1996), Recent theories of nationalism (1999), De Catalunya a Europa. Fonaments de la identitat nacional (2003) i La teoria del nacionalisme a França (2003).
Autor de nombrosos articles, col·laborà també en compilacions d’articles, d’algunes de les quals fou també editor. Publicà la novel·la Reminiscences of a Distant Past (2006).
Reintegrat a l’activitat musical després d’un llarg parèntesi, dirigí l’Orquestra Municipal de València d’ençà del 1943 fins al 1949.
De la seva producció destaquen Cançons catalanes (1899), La nit de Nadal (1906, oratori), Poema romàntic i Hispàniques (trilogia per a orquestra), l’òpera Hespèria (1907) i Violetes (1904, dotze cançons per a cant i piano).
Dades dels Països Catalans 