Arxiu d'etiquetes: planes

Palafrugell (Baix Empordà)

Municipi del Baix Empordà (Catalunya): 26,88 km2, 64 m alt, 22.725 hab (2017)

0baix_empordaSituat a la fossa de Palafrugell, entre el massís de Begur i les Gavarres, al sud-est de la Bisbal d’Empordà, el terme s’estén des del municipi de Torrent d’Empordà fins al mar, on s’obren les cales de Tamariu, Llafranc i Calella de Palafrugell.

ECONOMIA – Agricultura de secà, amb conreus de cereals i farratges. La principal activitat econòmica, però, és la indústria; sobresurt la indústria surera. Són també importants la indústria de la construcció, la del metall, l’alimentària i la tèxtil. L’hotelera, a causa de l’afluència de turisme gràcies a l’atracció de les cales, ha aconseguit un notable desenvolupament. Hi ha, a més, diversos càmpings i gran nombre d’apartaments. És centre d’àrea comercial.

pobl_palafrugellPOBLACIÓ – El moviment demogràfic ha anat lligat, en part, al ritme de la indústria surera, puix que doblà la població des del final del segle XVIII fins al 1860, coincidint amb el desenvolupament d’aquesta indústria, i acusà un estancament la primera meitat del segle XX, a l’època de la crisi surera; a partir del 1950, gràcies principalment al nou recurs del turisme ha augmentat en més d’un 100% la població. Amb Sant Feliu de Guíxols, són els dos principals nuclis de població d’aquesta comarca, amb un increment d’habitants, no residents, a l’estiu.

palafrugell1LA VILA – És situada a la plana, a uns 3 km de la costa, amb la qual comunica per l’avinguda de la Mar; presenta un marcat aspecte urbà, a conseqüència de les seves funcions industrials i comercials; l’església parroquial de Sant Martí és gòtica, L’hospital municipal fou reedificat a la fi del segle XVIII.

El municipi comprèn, a més, el raval de Sant Ponç, els veïnats de la Barceloneta, el Bruguerol i Vila-seca, el poble de Llofriu i un bon nombre de masos.

HISTÒRIA – S’atribueix un origen romà a alguns dels pobles del districte municipal de Palafrugell. El seu nom s’esmenta ja en documents de l’any 991 (Palaz Frugello), si bé no queda fixat com a Palafrugell fins al 1336. La comtessa Ermessenda de Carcassona cedí la vila en feu a Bernard Tedmar, però el seu nét Ramon Berenguer I de Barcelona en va recobrar el senyoriu, el qual estigué sota el domini comtal barceloní fins al 1196, any en què Alfons I el Cast el llegà al Sant Sepulcre. Quan aquest orde s’extingí, al començament del segle XIV, fou cedit a la canongia de Santa Anna de Barcelona, que el posseí fins a l’extinció dels senyorius. El 1640, durant la guerra dels Segadors, fou saquejat per les tropes castellanes.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiquesTurismeCulturaClub AtlèticCol·legi VedrunaAgrupació ExcursionistaClub Hoquei

Olot (Garrotxa)

Municipi i capital de la comarca de la Garrotxa (Catalunya): 29,03 km2, 443 m alt, 34.194 hab (2017)

0garrotxaSituat a la plana d’Olot, al peu dels volcans Montsacopa, la Garrinada i Montolivet, a les ribes del Fluvià, que drena el terme.

A causa de l’alta humitat climàtica s’obté (sense regar) blat de moro, el conreu de cereals més important, seguit del sègol i el blat; a més, s’hi conreen, en rotació, llegums (mongetes), naps i farratge (sobretot l’alfals, que substitueix el fajol). És important la ramaderia, principalment el bestiar boví i el porcí; es va incrementant la cria de vaques lleteres estabulades (és un centre receptor de llet, amb granges per a l’explotació del producte, que en part també s’exporta cap a Manlleu).

La indústria, que ocupa la major part de la població activa, és principalment tèxtil (ja documentada al segle XV). Destaquen també la metal·lúrgia i les indústries derivades de la fusta (torneries, serradores) i de les activitats primàries (farina, licors, xocolata, lleteries i, sobretot, conserves de carn de porc). És un dels centres més importants de la Península en la producció d’imatgeria religiosa. S’han de destacar, a més, la indústria paperera (capses de cartró, paper de fumar), d’adobs, química i de fabricació de materials per a la construcció (forns de calç, etc).

pobl_olotLa població, que manifestà una regressió al segle XIX, en què va començar amb 10.000 h i va arribar el 1900 a 7.938 h, durant el segle XX es va triplicar amb escreix, a un ritme progressivament accelerat de creixença, especialment en el decenni 1960-70. És centre de l’àrea comercial.

HISTÒRIA.- Han estat trobades restes de la cultura ibèrica, corresponents a petits poblats ibèrics que en època romana degueren concentrar-s’hi i conservar el nom de la tribu dels olossitani. A l’alta edat mitjana estigué sota el patronatge del monestir benedictí de Sant Aniol d’Aguges, que colonitzà el sector. L’any 1097 passà a la jurisdicció de l’abat de Ripoll, i el 1111 als comtes de Barcelona. Va ésser fortificada entrat ja el segle XIII, però fou destruïda al segle XV per dos terratrèmols (1427-28); gràcies a la protecció d’Alfons IV el Magnànim fou reedificada, i l’any 1434 ja tenia 400 cases i al segle XVI 1.000 focs.

olot1En la guerra de Successió els miquelets d’Olot excel·liren per la seva valentia fins al 1709, en què les tropes franceses ocuparen la ciutat. Reducte dels carlins durant molt de temps, en la tercera guerra Carlina hi instal·laren el seu centre d’operacions; el 26 d’agost de 1875 caigué en poder de les tropes governamentals, i així finalitzà la guerra carlina a Catalunya. El 1895 s’hi celebrà una assemblea convocada per la Unió Catalanista per discutir qüestions relacionades amb la implantació del règim propugnat per les Bases de Manresa. El 1907 li fou atorgat el títol de ciutat.

ART.- Enderrocada, la ciutat, quasi totalment pels terratrèmols del segle XV, és poc rica en edificis medievals; el més important dels conservats és l’església gòtica de l’antic convent del Carme, d’una sola nau i amb un interessant claustre renaixentista. Del segle XVII hi ha l’edifici de l’Hospital. Ja al segle XVIII cal esmentar l’església de Sant Esteve, que conserva la capella del Roser, amb un altar i un retaule barrocs, un Sant Crist i un Sant Marc d’Amadeu i un quadre del Greco, el Crist amb la creu a coll, al museu instal·lat a la sagristia. De la mateixa època és el santuari de la Mare de Déu del Tura, on hi ha obres d’Amadeu i la imatge romànica (segle XI o XII) de la patrona d’Olot.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiquesCentre ExcursionistaUnió EsportivaRàdioTelevisió

Navès (Solsonès)

Municipi del Solsonès (Catalunya): 145,27 km2, 610 m alt, 288 hab (2017)

0solsonesSituat al sector oriental de la comarca, al límit amb el Berguedà i el Bages, a la dreta del Cardener, entre aquest riu i l’aigua d’Ora, afluent seu, entre la serra de Busa i els plans de Navès, a la vall de Lord, a l’est de Solsona. Una gran part del territori és accidentat per la Depressió Central.

Agricultura de secà (cereals i patates). Ramaderia: ovins, bovins i porcins. Àrea comercial de Solsona. El poblament és dispers i amb oscil·lacions demogràfiques: 857 h el 1900; 1.019 h el 1950; actualment en descens.

Al poble destaca l’església parroquial de Santa Margarida. L’antic castell de Navès és esmentat ja el 968.

El terme comprèn els pobles i llogarets de Pegueroles, Besora, Tentellatge, les Cases de Posada, Busa i la Vall d’Ora, els antics termes, parròquies i esglésies d’Ossea, Guilanyà, Muntanyà, Ventolrà, Terres, el Pujol Melós, Tarascó, Sant Martí de Vilapedrers, Sant Grau d’Anglerill, Preixana, Antigues, Vila-seca, Marçanyac, Ginebrers, Castelló, Albereda, Vilandeny, Linya, Soler i Gifré, Peà, Cavall, el Fornell, les Serres, la Móra i la Selva i l’antic castell de Meda.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiques

Galera, la (Montsià)

Municipi del Montsià (Catalunya): 27,47 km2, 112 m alt, 748 hab (2016)

0montsia

(ant: la Galera del Pla)  Situat al centre de la comarca, al pla de la Galera, ampla depressió entre els contraforts sud-orientals dels ports de Beseit i la mola de Godall, al sud de Tortosa. Travessa el terme la rambla de la Galera, que neix als contraforts meridionals del massís del Caro i desguassa a l’Ebre, per la dreta, davant Camp-redó. La vegetació natural és formada per garrigues.

La vida econòmica del municipi es basa en l’agricultura de secà (oliveres, vinya, cereals, ametllers i garrofers). hi ha també una petita extensió dedicada al regadiu (arbres fruiters), complementada per la ramaderia (ovina i porcina), l’avicultura i la floricultura; tanmateix, la població ha disminuït durant les darreres èpoques, per bé que darrerament sembla estabilitzada. Àrea comercial de Tortosa.

La vila és a l’esquerra de la rambla de la Galera, al peu de la mola de Godall; hi destaca l’església parroquial de Sant Llorenç, bastida el segle XVI, aprofitant una antiga torre de defensa.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiques

Collsacabra

(Osona)

Altiplà (900-1.300 m alt) al nord-oest de la comarca, anomenat també Cabrerès, que s’estén al nord-est de la plana de Vic i constitueix la partió d’aigües entre el Brugent i el Ter. És una plataforma estructural d’uns 120 km2 d’extensió que forma part dels primers contraforts de la serralada Transversal.

Està limitada al nord per la vall d’Hostoles, regada pel Brugent, on comencen els relleus de la Garrotxa. El límit sud-oriental és una gran cinglera de més de 300 m alt, tallada pel congost del Ter, abans d’entrar aquest riu a les Guilleries; aquesta cinglera assoleix la màxima altitud al centre i al nord. Per la part sud i oest enllaça més suaument amb la plana de Vic.

El clima és humit (uns 1.000 mm de precipitació anual) i fred a l’hivern. Bosc d’arbres caducifolis, a la zona nord, on dominen els roures martinencs, les moixeres i els aurons, entre d’altres espècies. També cal assenyalar les fagedes a les zones altes i obagues, i entre els boscs de faigs i de roures hi ha pasturatges. La població mai no ha estat gaire densa; els principals municipis són Rupit, Santa Maria de Corcó i Tavertet.

Els principals recursos econòmics són l’explotació forestal, la ramaderia i l’agricultura; els principals conreus són els cereals, les patates i el blat de moro. Des de la dècada del 1960 s’hi ha desenvolupat el turisme.

Calaf (Anoia)

Municipi d’Anoia (Catalunya): 9,22 km2, 680 m alt, 3.424 hab (2016)

0anoiaEstès per la calma, o altiplà, de Calaf en la divisió hidrogràfica de l’Ebre i del Llobregat, al nord de la comarca.

Té la principal activitat econòmica en la indústria, ben diversificada: materials de la construcció (ciment), rajoleria, maquinària, farina, gèneres de punt, etc, complementada per l’agricultura de secà (cereals) i la ramaderia. Pertany a l’àrea comercial de Manresa, però el seu mercat és un dels centres del sud de la Depressió Central amb fira de bestiar.

La vila, que agrupa gairebé tota la població del municipi, s’alça en un turó coronat pel castell de Calaf (recentment restaurat), al límit septentrional del municipi; hi destaca la plaça Gran, porticada, amb l’església parroquial de Sant Jaume, col·legiata (priorat de Calaf), que és una obra gòtica del segle XVII, i altres edificis notables, com l’antic edifici canonical, del segle XIV, que durant un temps va ser convent franciscà.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiques

Bordils (Gironès)

Municipi del Gironès (Catalunya): 7,32 km2, 42 m alt, 1.680 hab (2016)

0gironesSituat al nord-est de la ciutat de Girona, a la vall del Ter, riu que limita el terme pel sud, i a la dreta de la seva plana al·luvial s’estén el pla de Bordils. El relleu és lleugerament accidentat per diversos turons.

Les bases de l’economia local són la ramaderia i l’agricultura de regadiu (cereals, patates, hortalisses i farratges, aquests darrers és destinen al bestiar), que aprofita l’aigua del Ter a través de la sèquia d’en Vinyals. Ramaderia bovina, sobretot per a l’obtenció de carn. Plantació d’arbres de ribera i de sureda. Àrea comercial de Girona.

El poble és emplaçat a la vora de la riera de Palagret, afluent del Ter per la dreta; destaca l’església parroquial de Sant Esteve, una gran construcció gòtico-tardana del segle XVI, amb retaule major renaixentista.

Dins el terme hi ha els barris del Mas de Bec i de l’estació de Bordils i el veïnat de Rissec.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiquesClub HandbolClub Atlètic

Boí, vall de

(Alta Ribagorça)

Vall del Pirineu axial, travessada de nord a sud per la Noguera de Tor, amb els seus afluents, el riu de Sant Nicolau i el riu de Sant Martí.

Comprèn els municipis de la Vall de Boí, amb els termes de Barruera, Boí, Taüll, Cardet, Erill-la-vall i el santuari i balneari de Caldes de Boí, i Llesp, agregat actualment al Pont de Suert.

La serra de Cardet la separa de la vall de Barravés i els contraforts del massís de Comaloformo de la vall d’Espot i de la de Manyanet. Al nord, els alterosos massissos granítics de Besiberri, Comaloformo, Tumeneia i Montardo d’Aran la separen de la Vall d’Aran. Aquesta zona muntanyosa, juntament amb la vall d’Espot (Pallars Sobirà), forma el parc d’Aigüestortes i Sant Maurici.

El relleu ha estat modelat per les geleres i es caracteritza pels grans circs que s’hi obren i on es troba una important concentració lacustre (estanys de Cavallers, Negre, de Tumeneia, Travessani) i les petites valls encaixades (plana de Boí). Grans boscs i prats d’alta muntanya.

vall de Boí (Alta Ribagorça)Habitada des de temps antics (hi ha restes romanes), el poblament actual es fixà a l’alta edat mitjana. L’economia es basa tradicionalment en la ramaderia i, subsidiàriament, en l’agricultura, però a partir del 1950 sorgí l’explotació hidroelèctrica i la forestal, i el turisme, facilitades aquestes per la construcció de la carretera, així com per la modernització del balneari de Caldes de Boí i els nous hotels que han contribuït a l’increment de visitants.

Destaca l’important conjunt d’esglésies romàniques decorades amb frescos de Taüll, Erill-la-vall, Durro, Boí, Barruera, i, especialment, Sant Climent de Taüll.

Beret, pla de

(Naut Aran, Vall d’Aran)

Gran planell (1.860 m alt) de 4 km de longitud, a la capçalera de la Noguera Pallaresa, cobert de prats naturals, els més extensos de la Vall d’Aran. Els prats s’eleven en molts indrets fins als cims de les muntanyes que formen, a l’est, l’anomenat massís de Beret.

Hi acudeixen a pasturar uns 40.000 caps de bestiar, propi i foraster, en gran part boví i cavallí, a més del transhumant que es dirigeix a Montgarri i a Varimanya. És travessat per una carretera forestal que des de Salardú i Bagergue es dirigeix a Montgarri i a Esterri d’Àneu.

A més de la cabana dels Gavatxos, hi ha el refugi forestal de Peira-roja, la petita cabana de Gessa, la font de la Noguereta, naixement de la Noguera Pallaresa, i l’ull de la Garona, naixement d’una de les branques que formen la Garona.

Banyoles (Pla de l’Estany)

Municipi i capital de la comarca del Pla de l’Estany (Catalunya): 11,05 km2, 172 m alt, 19.239 hab (2016)

0pla_estanySituat al pla de Banyoles, al costat de l’estany de Banyoles, al nord-oest de Girona. El terreny, bàsicament pla, és ocupat per rouredes i alzinars als vessants dels turons que el limiten.

L’economia local, centrada tradicionalment en l’agricultura, on prepondera el secà (blat, blat de moro i lleguminoses). El Terri, originat a l’estany, i les sèquies fan possible el regadiu (farratges i cultius d’horta -alls-). Ramaderia (bestiar boví i l’avicultura (granges dedicades a la producció intensa de pollastres i d’ous). pobl_banyolesSi celebren diverses fires i mercats. Centre d’antiga tradició industrial (tèxtil, metal·lúrgica, alimentària, mobles, etc). Activitats turístiques lligades als esports aquàtics i al paisatge.

A la ciutat destaca el monestir de Sant Pere de Banyoles, l’església arxiprestal de Santa Maria de Turers, d’estil gòtic, la plaça porticada del Mercadal, l’edifici de la Pia Almoina, antiga Casa de la Vila i avui Arxiu Històric de la Ciutat, i el Museu Municipal Darder, d’història natural. Però el principal atractiu del municipi és l’estany, de més de 100 hectàrees de superfície.

Dins el terme es troben també el poble de Guèmol, els veïnats de Puigpalter i de Lió i l’antic monestir de Sant Martirià.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiquesClub Deportiu