Arxiu d'etiquetes: periodistes

Brossa i Roger, Jaume

2 Respostes

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 14 abril 1875 – Barcelona, 1919)

Escriptor modernista i periodista. Va ser una figura destacada del moviment anarquista de fi de segle i gran propagador de les idees estètiques del modernisme, en el si del qual representà la tendència més esquerrana i europeista. Individualista, autor d’articles polèmics, agressius i de llenguatge grandiloqüent, fou un dels capdavanters de la literatura política al darrer decenni del segle XIX.

Va escriure nombrosos articles i manifestos, com també un parell de drames a imitació d’Ibsen: Els sepulcres blancs (1900) i Les flors del desert (estrenat el 1902), i durant un temps va ser l’ànima de la revista “L’Avenç”.

El 1897 es va haver d’exiliar a París i si bé va tornar sovint a Barcelona, ja no va recuperar la seva influència en la vida cultural del país, malgrat els escàndols provocats per les conferències que donà a l’Ateneu Barcelonès.

Cap al 1914 tornà a Barcelona i publicà, encara, un pamflet messiànic (La crisi del règim i el nou dever republicà, 1914), fou codirector d’“El Diluvio” i col·laborà a la premsa aliadofòlia.

Briz i Fernández, Francesc Pelagi

14 Respostes

(Barcelona, 27 setembre 1839 – 15 juliol 1889)

Escriptor, periodista, editor i folklorista. Iniciador del moviment catalanista i lluitador de la causa de la Renaixença. Col·laborà a la “Revista de Catalunya”, amb el propòsit que hi prenguessin part tots els escriptors de parla catalana, que considerava una arma del catalanisme. Fundà i dirigí el “Calendari Català” (1865-82), “Lo Gay Saber” (1868-83).

Conegut ja com a poeta l’any 1859 amb la inclusió del seu nom a l’antologia Los trobadors nous, fou proclamat mestre en gai saber l’any 1869. Publicà els reculls poètics: Brots d’achs (1866), Les set balades (1867), Flors i violes (1870), Balades i primaveres (1881), Cap de Ferro (1889).

Conreà altres gèneres i es dedicà també a estudis folklòrics, alguns dels quals aplegà en una col·lecció titulada Cançons de la terra (1866-84), i escriví narracions infantils com les de Lo llibre de noyets (1871), La panolla (1873), Les endevinalles populars catalanes (1882), Lo llibre dels àngels (1865). És important la seva novel·la Lo coronel d’Anjou (1872).

En el teatre conreà els drames de tema històric català, com Bach de Roda (1868), i el de costums, com La creu de plata (1868), La fals (1878) i La pinya d’or (1878). Com a editor publicà obres clàssiques, d’Ausiàs Marc i Jaume Roig, així com El jardinet d’orats (1869).

Bofill i Mates, Jaume

19 Respostes

(Olot, Garrotxa, 30 agost 1878 – Barcelona, 3 abril 1933)

“Guerau de Liost”  Poeta, polític i periodista. Estudià dret i filosofia a la Universitat de Barcelona.

Encara que era de família tradicionalment carlina, milità a la Lliga Regionalista, fou regidor per Barcelona, on s’enfrontà amb els lerrouxistes (La llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona, 1915) i fou diputat i conseller (1921-23) de la Mancomunitat de Catalunya. Ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans el 1919.

Dirigí la branca escindida de la Lliga que formà, en la Conferència Nacional Catalana (1922), el nou partit d’Acció Catalana. Paral·lelament, deixà la direcció de “La Veu de Catalunya”, per passar a la del diari del nou partit, “La Publicitat”.

Escriví sobre temes polítics (Discurs a les juventuts catalanes (1919) i publicà una rèplica a l’obra Per la concòrdia, de Cambó, amb el títol de L’altra concòrdia (1930), en què, dins d’un nacionalisme absolut, fixava les grans línies d’una via liberal i democràtica que havia de cercar l’autonomia dins una Espanya republicana.

Poc després de la seva mort li fou publicada l’obra Una política catalanista (1933), amb un pròleg de Cambó, anàlisi de la seva actuació política i de l’evolució i les crisis d’Acció Catalana.

Inscrit dins el corrent del noucentisme, la seva poesia tendeix cap al classicisme i el simbolisme, i té com a temàtica el Montseny, símbol de la natura (La muntanya d’ametistes (1908), apareguda amb un pròleg d’Eugeni d’Ors, considerat com un manifest de l’ideari noucentista; Somnis, 1913; Selvatana amor, 1918; Ofrena rural, 1926) i Barcelona, que representa la ciutat ideal (La ciutat d’ivori, 1918).

Amb el seu últim llibre, Sàtires (1929), il·lustrada per Xavier Nogués, es mostra com un escriptor culte i refinat, que moralitza sàviament i amb humor o duresa sobre tipus i costums de l’època.

La seva personalitat no pot ésser reduïda als límits estrets d’una escola, i la seva poesia té un caràcter molt personal i determinat.

Blanch i Cortada, Adolf

1 Resposta

(Alacant, 11 gener 1832 – Barcelona, 7 febrer 1887)

Poeta, gramàtic, historiador i periodista. Estudià dret i lletres a la Universitat de Barcelona. Col·laborà a diverses revistes, com “La Renaixença”, de la qual fou redactor de matèries econòmiques.

El 1854 publicà, en castellà, el llibre de poemes Fuegos fatuos, en el qual inclogué, en català, Cants del Laletà. Des del 1859 participà en els jocs florals (el 1868 fou mestre en gai saber) i en fou president el 1869.

Membre de diverses entitats econòmiques, fou secretari del Foment de la Producció. El 1861 entrà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou secretari.

El mateix any publicà la novel·la Los pobres o la esclavitud de Europa i els dos volums, força documentats, d’Historia de la guerra de la Independencia en el antiguo Principado de Cataluña. El 1867, en col·laboració amb Antoni de Bofarull, publicà Gramàtica catalana, i el 1888 hom li edità, amb pròleg de Joan Sardà, les Poesies, que, influïdes per Manzoni i Espronceda, són fidels al romanticisme conservador de l’època.

Barril i Cuixart, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 20 gener 1952 – 13 desembre 2014)

Periodista i escriptor. Llicenciat en filosofia per la Universitat de Barcelona.

Ha treballat i col·laborat en diversos mitjans de comunicació com Ràdio 4; “El País”, “La Vanguardia”, “El Periódico” i COMRàdio. Ha estat també director del setmanari “El Món” i cap d’opinió del “Diari de Barcelona”.

Guanyador del Premi Ciutat de Barcelona en dues ocasions, per la sèrie “Crònica Sentimental de Catalunya” (1984) i pel recull d’articles Àlbum de cromos (1987).

Entre la seva bibliografia de novel·la i assaig destaca Un submarí a les estovalles (1988, premi Pere Quart de Sàtira i posteriorment adaptada al cinema), Aquell estiu del 92 (1994, escrita conjuntament amb Paco Ontañón), Condició de pare (1997), Parada obligatòria (1998, premi Ramon Llull) i Tots els ports es diuen Helena (1998, premi Ramon Muntaner).

Barnils i Folguera, Ramon

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 13 octubre 1940 – Reus, Baix Camp, 14 març 2001)

Periodista. Ha exercit de professor a l’Escola de Periodisme de l’Església, a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona, a l’Escola Eina de disseny, als Estudis de Formació Continuada de la Universitat de Barcelona i a l’Aula de Lletres.

“Catalunya té dues tares: una llei dictatorial, repressiva, ara en diuen Constitució; i uns polítics mediocres i connivents i mamellons”. (Ramon Barnils i Folguera)

En premsa, ha treballat per a diversos setmanaris, diaris i revistes, així com a les agències d’informació Europa Press i Efe. En ràdio, ha treballat a Ràdio 4 i Catalunya Ràdio.

Ha conreat la traducció i també ha col·laborat en els llibres La torna de la torna, Salvador Puig Antich i el MIL, Les entrevistes del lloro i Com guanyar amics.

Artís i Tomàs, Andreu Avel·lí

4 Respostes

(Barcelona, 12 juny 1908 – Sitges, Garraf, 2 juliol 2006)

“Sempronio“  Periodista i comediògraf. Fill de Josep Artís i Balaguer. Col·laborà a la “Revista de Catalunya” i, després del 1939, al “Diario de Barcelona” i “Destino”.

Fou el primer director del diari “Tele/eXprés” (1964) i el setmanari en català “Tele-estel” (1966).

Ha escrit teatre: Els fugitius de la plaça Reial (1964, comèdia), novel·la i alguns llibres com Retrat de Ramon Casas (1970), L’art de viure al dia (1970), Clar i Català (1972) i Aquella entremaliada Barcelona era una festa (1978).

El 1972 l’Ajuntament de Barcelona el va nomenar Cronista Oficial de la ciutat. A partir de la seva inauguració l’any 1976, col·laborà a Ràdio 4.

Artís i Balaguer, Avel·lí

6 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 27 juliol 1881 – Mèxic, 30 desembre 1954)

Comediògraf, editor i periodista. Germà de Josep. Aprengué l’ofici d’impressor, que mai no deixà d’exercir; a començament de segle tingué relació amb la Tipografia de L’Avenç.

Va escriure nombroses comèdies en la línia de la millor tradició del teatre costumista, entre les quals destaca Quan l’amor ha encès la flama (1909), L’eterna qüestió (1909), Mai se fa tard si el cor és jove (1910), Vilacalmosa (1910), Matí de festa (1910), A cor distret, sagetes noves (1911), La sagrada família (1912), que ell considerava la seva millor obra, i Seny i amor, amo i senyor (1925), el seu èxit més esclatant, El camí desconegut (1927), Isabel Cortès, vídua de Pujol (1928), El testament de l’Abadal (1929) i Les ales del temps (1934).

Va editar també nombrosos llibres de teatre i algunes publicacions periòdiques. Edità la col·lecció literària “Les Ales Esteses”.

A Mèxic funda la Companyia Internacional d’Edicions, la qual emprengué la publicació de “La Nostra Revista”, i edità divuit volums de la “Col·lecció Catalònia”.

Fou el pare d’Avel·lí Artís i Gener.

Antich i Valero, Josep

Deixa un comentari

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 23 juny 1955 – )

Periodista. Director de “La Vanguardia”. La seva trajectòria professional començà el 1977 com a redactor de l’agència EFE a Barcelona. Un any després formà part de la redacció fundacional d’“El Periódico de Catalunya”, on s’inicià en les tasques de cronista polític, des de les quals féu una atenció especial als afers de l’àmbit català.

El 1982 formà part de l’equip fundacional de l’edició catalana d'”El País”, publicació en la qual exercí com a corresponsal polític. L’any 1994 s’incorporà a “La Vanguardia”, com a redactor en cap de l’àrea de política catalana. El 1998 es féu càrrec de la coordinació de tota l’àrea política del diari fins que en fou nomenat director l’any 2000.

És autor, entre altres obres, del llibre El virrey (1994).

Ametlla i Coll, Claudi

2 Respostes

(Sarral, Conca de Barberà, 22 maig 1883 – Barcelona, 8 octubre 1968)

Periodista i polític. Durant la seva joventut exercí el magisteri. Deixà aquesta activitat pel periodisme, que inicià a Tarragona i continuà a Barcelona, on fou redactor, des del 1906, del diari “El Poble Català”, òrgan del Centre Nacionalista Republicà. L’abandonà en 1914, arran del pacte entre el seu partit i els radicals, llavors passà a militar a la UFNR fins al 1914, després ho fou d’Acció Catalana.

Fou redactor d’altres publicacions i en 1915-18 dirigí la revista “Iberia”, destinada a fer propaganda de la causa dels aliats. Col·laborà a “La Publicitat”. Fou corresponsal a Barcelona de l’agència Havas.

Fou governador civil de Girona (1931-32) i de Barcelona (1933). L’any 1936 fou elegit diputat a les Corts espanyoles per Barcelona. S’exilià a Perpinyà (1939), però retornà a Barcelona (1948) i presidí el clandestí Consell de Forces Democràtiques de Catalunya (1958-68). Fou fundador de l’Agència Fabra, i un dels fundadors dels “Quaderns polítics, econòmics i socials” (1945-47).

La primera part de les seves Memòries polítiques, que ressenya el període 1890-1917, ha vist la llum amb bon èxit en 1963. Pòstumament han estat editats el segon i el tercer volum de les seves Memòries polítiques (1918-1936) i (1936-1940) publicats el 1977 i el 1983 i Catalunya, paradís perdut (1984).