(Vic, Osona, 21 desembre 1889 – Buenos Aires, Argentina, agost 1935)
Periodista i promotor cultural. Col·laborador d’“En Patufet” i “L’Escena Catalana”.
A 20 anys se n’anà a l’Argentina, on escriví en nombroses revistes catalanes. Fou president del Casal Català i propulsà els Jocs Florals de Buenos Aires. Fundà una filial de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i presidí la delegació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
(Barcelona, 26 juny 1886 – 8 juny 1948)
Periodista. De jove col·laborà a “La Tralla” i a “El Poble Català” amb la signatura de P.B. Tarragó.
Més tard dirigí la revista de turisme “Barcelona Atracción” i fou administrador general del Museus d’Art de Barcelona i secretari de l’Institut del Teatre (1913-48).
És autor d’Apuntes para la historia de las Exposiciones Oficiales de Arte de Barcelona (1945), Resumen histórico de los Museos de Arte de Barcelona (1946), Las compañías teatrales extranjeras en Barcelona (1946) i Historia de la Galería de Catalanes Ilustres (1948).
Morí en l’acte d’homenatge que li fou tributat per l’Institut del Teatre.
(el Vendrell, Baix Penedès, 1872 – Barcelona, 1923)
Periodista. Treballà de tipògraf i col·laborà a “Idea Nova” i “El Igualadino”.
Afiliat al partit republicà federal, fou processat i empresonat (1896), considerat autor de fulls subversius.
Dirigí més tard “La Autonomía”, de Reus, i “El Campesino”, òrgan de la federació de rabassaires. Col·laborà a “El Poble Català” (1916) i després a “La Veu de Catalunya” amb el pseudònim de Roc Guinart.
Entre les seves obres figuren Montjuich: notas y recuerdos históricos (1917) i Marina catalana medieval (1922).
(Benissanet, Ribera d’Ebre, 2 març 1907 – Barcelona, 22 desembre 1995)
Periodista i escriptor. Actiu des de molt jove en la premsa catalanista, fou funcionari de la Generalitat i lluita en la guerra civil.
S’exilià a França i Mèxic, on col·laborà a la premsa de l’exili. Tornà a Catalunya el 1958 i s’establí a Tarragona (1961).
Autor d’excel·lents biografies i retrats: Geografia espiritual de Catalunya (1944), Benissanet. (1953), Crònica del país natal (1958), Contribució a la biografia del mestre Fabra (1965), Francesc Pujols per ell mateix (1967), L’exiliada (1976), De l’exili a Mèxic (1993), Pompeu Fabra, biografia essencial, Antoni Rovira i Virgili i el seu temps (1984), etc.
Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya 1984.
(Barcelona, 31 gener 1899 – Clichy, París, França, 24 juliol 1974)
Polític i periodista. Militant d’Estat Català del 1924 al 1926, el 1928 participà en la fundació del Partit Comunista Català i en dirigí el seu òrgan (“Treball”). En fusionar-se aquest per formar el Bloc Obrer i Camperol (1930), se n’allunyà, i el 1932 ingressà a la Unió Socialista de Catalunya.
Col·laborà en els periòdics “L’Opinió”, “Justícia Social” i “Treball”, òrgan del Partit Socialista Unificat de Catalunya, del qual esdevingué cap de redacció.
El 1939 s’exilià a França i participà en la resistència antinazi.
Historià el moviment obrer català, restant adscrit a la facció comorerista del PSUC.
(Barcelona, 3 juny 1896 – 15 octubre 1976)
Periodista i polític. Cronista esportiu d’“El Poble Català” (1912), fou redactor de “La Publicitat” (1922) i de “La Humanitat” (1932). Fou fundador de “Catalunya Esportiva” (1918) i codirector de “L’Esport Català” (1925-27).
Fou redactor de les agències d’informació Havas i Fabra i regidor de Barcelona per l’Esquerra Republicana (1934-36).
Ha publicat Macià no ha traït (1931), Perspectives econòmiques (1935), Estampes de l'”Uruguai”, la presó flotant (1935) i Les finances municipals en 18 mesos de guerra (1938).
El 1939 s’exilià a Cuba i tornà a Barcelona el 1957. Col·laborà, amb pseudònim, a la premsa barcelonina.
Deixà inèdita una biografia de Ramon Pintó, català, heroi nacional de la independència cubana.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1936 – Barcelona, 10 febrer 2024)
Crític teatral i periodista. S’inicià com a crític de teatre en “El Correo Catalán” (1966-79), tasca que continua, d’ençà del 1985, en “La Vanguardia” amb rigor i agudesa.
Entre el 1979 i el 1983 fou delegat dels Serveis de Cultura de l’ajuntament de Barcelona i des del 1986 dirigí la revista “Barcelona Metròpoli Mediterrània”.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 6 octubre 1856 – Barcelona, 22 abril 1921)
Poeta i periodista. Fill de Bonaventura Bassegoda i Mateu, i germà de Bonaventura i de Joaquim.
Fundà el setmanari “La Llar” (1874); col·laborà a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber” i “Revista de Gerona”.
Els seus versos foren publicats en els reculls Breviari d’amor (1883), Idil·li (1884), Quatre versos (1892), reeditats els anys 1903 i 1905, i Pedres augustes, que l’any 1917 va reunir en un volum sota el títol Poesies completes.
(Barcelona, 9 novembre 1961 – )
Periodista i guionista de ràdio i televisió. Inicià la seva carrera a Ràdio Joventut de Barcelona, on passà a formar part de l’equip de transmissions de futbol en català de Joaquim Maria Puyal, amb qui col·laborà a Ràdio Barcelona, entre el 1981 i el 1985, i a Catalunya Ràdio, entre el 1985 i el 1995.
És autor del llibre A un pam de la glòria, dedicat al període en que el F.C. Barcelona guanyà quatre lligues i la Copa d’Europa a Wembley.
Fou presentador del concurs televisiu Tres pics i repicó (TV3) del 1988 al 1991 i del programa de debat Polèmic (TV3) i fou el creador, amb Lloll Bertran, dels personatges televisius Vanessa i Sandra.
Al gener de 1995 es féu càrrec del programa El matí de Catalunya Ràdio.
(Figueres, Alt Empordà, 1842 – Malgrat de Mar, Maresme, 22 setembre 1916)
Polític, periodista i escriptor. Fou diputat liberal per Barcelona (1881, 1882, 1884).
La seva adhesió a un projecte de Sagasta desfavorable a Catalunya provocà la baixa de la majoria dels subscriptors de la “Crónica de Cataluña” que ell dirigia, però li valgué d’ésser nomenat governador civil de Màlaga, Sevilla i la Corunya.
Fou director general de beneficència i sanitat i delegat d’ensenyament primari. Redactor del “Diario de Barcelona”, continuà des del 1906 l’obra de Mañé i Flaquer, amb un to, però, més conservador.
Publicà en castellà diversos manuals destinats a l’ensenyament, novel·les de costums i alguna peça teatral, i, en català, poesies, narracions i bon nombre de comèdies, drames i peces còmiques: El joc dels disbarats (1864), Lo general No Importa (1896), L’apotecari de Malgrat, Lo gec d’en Migranya i L’estació de la granota (1897).
Dades dels Països Catalans 