(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1936 – Barcelona, 10 febrer 2024)
Crític teatral i periodista. S’inicià com a crític de teatre en “El Correo Catalán” (1966-79), tasca que continua, d’ençà del 1985, en “La Vanguardia” amb rigor i agudesa.
Entre el 1979 i el 1983 fou delegat dels Serveis de Cultura de l’ajuntament de Barcelona i des del 1986 dirigí la revista “Barcelona Metròpoli Mediterrània”.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 6 octubre 1856 – Barcelona, 22 abril 1921)
Poeta i periodista. Fill de Bonaventura Bassegoda i Mateu, i germà de Bonaventura i de Joaquim.
Fundà el setmanari “La Llar” (1874); col·laborà a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber” i “Revista de Gerona”.
Els seus versos foren publicats en els reculls Breviari d’amor (1883), Idil·li (1884), Quatre versos (1892), reeditats els anys 1903 i 1905, i Pedres augustes, que l’any 1917 va reunir en un volum sota el títol Poesies completes.
(Barcelona, 9 novembre 1961 – )
Periodista i guionista de ràdio i televisió. Inicià la seva carrera a Ràdio Joventut de Barcelona, on passà a formar part de l’equip de transmissions de futbol en català de Joaquim Maria Puyal, amb qui col·laborà a Ràdio Barcelona, entre el 1981 i el 1985, i a Catalunya Ràdio, entre el 1985 i el 1995.
És autor del llibre A un pam de la glòria, dedicat al període en que el F.C. Barcelona guanyà quatre lligues i la Copa d’Europa a Wembley.
Fou presentador del concurs televisiu Tres pics i repicó (TV3) del 1988 al 1991 i del programa de debat Polèmic (TV3) i fou el creador, amb Lloll Bertran, dels personatges televisius Vanessa i Sandra.
Al gener de 1995 es féu càrrec del programa El matí de Catalunya Ràdio.
(Figueres, Alt Empordà, 1842 – Malgrat de Mar, Maresme, 22 setembre 1916)
Polític, periodista i escriptor. Fou diputat liberal per Barcelona (1881, 1882, 1884).
La seva adhesió a un projecte de Sagasta desfavorable a Catalunya provocà la baixa de la majoria dels subscriptors de la “Crónica de Cataluña” que ell dirigia, però li valgué d’ésser nomenat governador civil de Màlaga, Sevilla i la Corunya.
Fou director general de beneficència i sanitat i delegat d’ensenyament primari. Redactor del “Diario de Barcelona”, continuà des del 1906 l’obra de Mañé i Flaquer, amb un to, però, més conservador.
Publicà en castellà diversos manuals destinats a l’ensenyament, novel·les de costums i alguna peça teatral, i, en català, poesies, narracions i bon nombre de comèdies, drames i peces còmiques: El joc dels disbarats (1864), Lo general No Importa (1896), L’apotecari de Malgrat, Lo gec d’en Migranya i L’estació de la granota (1897).
(Osca, Aragó, 29 octubre 1896 – Barcelona, 12 abril 1977)
Periodista. Establert a Barcelona. El 1924 ingressà a “El Correo Catalán”. Fou membre de l’assemblea nacional creada a Madrid pel general Primo de Rivera.
A Osca dirigí el diari de caràcter agrari “La Tierra” (1933-36). A Barcelona fou director de “Solidaridad Nacional” i fou nomenat sots-director de “La Prensa”.
El 1927 publicà Los Sindicatos Libres en España, su origen, su organización, su ideario, obra d’un gran valor documental.
(Barcelona, 21 març 1927 – 31 maig 2021)
Poeta i periodista en castellà.
Ha publicat assaigs: Razones para el lector i reculls poètics: Más allá del viento (1956), Baladas para la paz (1963), etc.
Són notables les seves traduccions al castellà de l’antologia La lírica medieval catalana (1966) i d’altres obres de Salvador Espriu i de Josep Vicenç Foix (1969).
(Barcelona, 6 desembre 1867 – gener 1940)
Comediògraf, poeta i periodista. Fundà i finançà “Catalunya Artística” i dirigí “El Artesano” i “Catalunya Literària”.
El 1886 reuní els seus poemes en Branquillons. Escriví algunes comèdies, la majoria còmiques i d’un sol acte (Els amics porten fatics, 1900; Un home de palla, 1891), i algunes de patriòtiques, com L’últim conseller, Rafael de Casanova (1900).
(Barcelona, 5 maig 1899 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1979/83)
Periodista. En la seva joventut s’especialitzà en assumptes esportius i col·laborà amb reportatges diversos a “La Publicitat” i “La Humanitat”.
A partir del desembre de 1936 dirigí la segona etapa del setmanari “Suport”, òrgan aleshores del Socors Roig Internacional.
Després del 1939 s’establí a Mèxic, on fou nomenat president de la Unió de Periodistes Catalans, i col·laborà a diverses publicacions de l’exili.
És autor de: Amb els braços oberts. Reportatge de l’Estatut (1932), Macià. Trenta anys de política catalanista (1933) i El sis d’octubre tal com jo l’he vist (1935).
(Barcelona, 1909 – )
Entitat. Bé que influïda pel lerrouxisme durant força anys, en el període 1922-24, durant el qual fou presidida per Eugeni d’Ors, publicà els volums de Vida de Periodistas Ilustres, que contenia un recull de conferències, en català, sobre diversos autors, i inaugurà una biblioteca del pueblo.
El 1924 intentà absorbir el Sindicat Professional de Periodistes i l’Associació de Periodistes de Barcelona, però no ho aconseguí perquè alguns dels seus membres s’hi oposaren.
Fou la primera entitat de la seva classe fundada a Barcelona i l’única que ha perdurat.
(Barcelona, 1920 – 1928)
Entitat. Fundada per tal d’agrupar tots els periodistes del Principat que per raons ideològiques, no pertanguessin a les entitats professionals d’aleshores.
Tingué com a president Sebastià J. Carner, redactor un temps d’“El Correo Catalán” i director de la revista “La Hormiga de Oro”. Bé que hi pertanyien les figures més prestigioses del periodisme català de l’època, la seva vida corporativa resultà molt precària.
El 1928 arribà a un acord amb l’Associació de Periodistes de Barcelona, de la qual ja molts dels seus membres eren socis, i es dissolgué.
