Arxiu d'etiquetes: pedagogs/ues

Homs i Oller, Eladi

2 Respostes

(Valls, Alt Camp, 27 febrer 1886 – Rubí, Vallès Occidental, 18 març 1973)

Pedagog. El 1906 fou pensionat als EUA per a estudiar les darreres experiències pedagògiques.

De nou a Barcelona, dirigí la “Revista de Educación”, on publicà el 1913 La doctrina de la educación nacionalizadora, i la primera escola d’estiu i fou secretari del Consell d’Investigació Pedagògica; fou un actiu divulgador del mètode de la doctora Montessori.

Durant la II República fou secretari del “Butlletí dels Mestres”. Col·laborà, entre d’altres publicacions, a “La Mainada” (1921-23) i “València” (1913-14).

La seva obra, nacionalista i espiritualitzant, es troba dispersa en publicacions i revistes. Fou un dels primers introductors a l’estat de l’esport del bàsquet.

Galí i Fabra, Francesc d’Assís

39 Respostes

(Barcelona, 22 novembre 1880 – 23 setembre 1965)

Pintor, dibuixant i pedagog. Fill de Bartomeu Galí i Claret. En un primer moment rebé la influència del modernisme, però després s’inclinà cap al noucentisme, dins el Cercle Artístic de Sant Lluc.

Fou el principal impulsor del corrent estètic, que, a partir del simbolisme, emprava temes d’inspiració mediterrània i popular, a la recerca d’un moderat equilibri entre el dibuix i el color. En són alguns exemples les pintures al fresc de l’edifici central de Correus i del Palau Nacional de Barcelona, i els cartells anunciadors de l’Exposició Internacional del 1929, on decorà algunes instal·lacions, i de l’orquestra Pau Casals.

Gran pedagog en qüestions plàstiques, desenvolupà en aquest sentit una tasca extraordinària, que va des de la fundació (1902) de l’Escola d’Art fins a la direcció general de Belles Arts del govern de la República els anys de la guerra civil. Dirigí, del 1914 al 1924, l’Escola Superior de Bells Oficis, des d’on difongué les seves tesis mediterranistes i on foren emprats mitjans tècnics nous.

Entre els seus deixebles cal citar Plandiura, Joan Bergós i Cèsar Martinell. En les circumstàncies adverses quant a sosteniment oficial, mantingué sempre oberta una escola particular. Féu exposicions personals, visqué a Londres del 1939 al 1950 i guanyà premis internacionals.

Fou el pare d’Elisabeth Galí i Camprubí.

El seu germà fou Josep Galí i Fabra  (Barcelona, 1877 – 1927)  Matemàtic. Escriví un tractat didàctic d’aritmètica i geometria. Destacà a l’ensenyament.

Galí i Coll, Alexandre

19 Respostes

(Camprodon, Ripollès, 11 abril 1886 – Barcelona, 29 maig 1969)

Pedagog i historiador. Fou deixeble del seu oncle Bartomeu Galí i Claret i de Pompeu Fabra. Posteriorment, completà la seva formació de manera autodidàctica i treballà de comptable fins el 1909. Aquell mateix any, i sense tenir el títol de mestre, inicià la seva tasca pedagògica a l’Escola de Mestres de Joan Bardina. L’any 1910 fundà a Terrassa l’Escola Vallparadís, on aplicà alguns dels postulats de l’Escola Nova.

Prat de la Riba l’incorporà al Consell d’Investigació Pedagògica, del qual fou secretari des del 1916, en convertir-se en Consell de Pedagogia. Dirigí les Escoles d’Estiu en els períodes 1915-23 i 1930-36. El 1924 fundà, conjuntament amb els pares i professors de l’Escola Montessori, de la diputació, l’Escola Blanquerna, les experiències de la qual publicà a Mesura objectiva del treball escolar (1928), on ja feia referència a Piaget.

Publicà, també, algunes obres sobre didàctica i llenguatge: Lliçons de llenguatge (1931) i La hipotètica revolta d’uns mestres hipotètics (1964); cal assenyalar, a més, Activitat i llibertat en l’educació, curset que impartí a l’Escola d’Estiu del 1930. Creà el “Butlletí dels Mestres”, que durant molts anys es repartí gratuïtament a tots els mestres catalans. Pel juliol de 1936 es retirà momentàniament de la vida activa.

El 1943 tornà de l’exili i començà a treballar sobre la història de les nostres institucions, i escriví Institucions de cultura i moviment científic, artístic i literari de Catalunya de 1900 a 1936, obra monumental que representa una font de primera mà per estudiar el nostre passat escolar recent, i que fou publicada el 1979.

Fullat i Genís, Octavi

1 Resposta

(Alforja, Baix Camp, 12 gener 1928 – )

Educador i escriptor. Sacerdot escolapi i doctor en filosofia, va ensenyar a la Universitat de Barcelona fins que en va ésser expulsat per motius polítics el 1966. El 1972 va entrar com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i fou cap del depatament de investigació a l’Institut de Ciències de l’Educació.

Ha publicat més de trenta llibres, majoritàriament en català, sobre educació, filosofia, teologia, sexologia, etc. Ha exposat en nombrosos congressos internacionals el seu pensament, en plena recerca, sovint divulgador i des d’una perspectiva catòlica oberta.

Des que es va donar a conèixer amb L’home i Déu (1961) ha publicat La moral atea d’Albert Camus (1963), La pedagogia a la Unió Soviètica (1965), La joventut actual: el nostre futur (1968), La domesticació del sexe (1969), Educació i escola, dia rere dia (1973), Marx y la religión (1974), La Universitat a trossos (1980), Educació i joc (1996), Teories contemporànies de l’educació (2 volums, 1996).

Des del 1986 presidí la Societat Catalana de Fenomenologia i des del 1996 fou membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans.

Enllaç web: Octavi Fullat i Genís

Font i Puig, Pere

2 Respostes

(Barcelona, 24 desembre 1888 – 25 maig 1959)

Filòsof, psicòleg i pedagog. Fou catedràtic de lògica fonamental a la universitat de Múrcia (1916-24), el 1957 en fou degà. Aquest darrer any obtingué la càtedra de psicologia superior a la Universitat de Barcelona, on realitzà una tasca pedagògica particularment eficaç. Pertangué a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Col·laborà a diverses revistes especialitzades.

La seva producció de llibres comprèn diverses obres de caràcter didàctic, estudis com Las concepciones políticas de los Santos Padres y escritores eclesiásticos de los siete primeros siglos de Cristianismo (1916), El sentimiento de comunión desinteresada con el no yo como fuente de placer estético (1927) i Ramon Llull: polarización y unificación (1931), així com excel·lents aportacions a la divulgació de la filosofia oriental, com La filosofía india (1933) i la traducció Oráculos de Zoroastro. Fou la primera autoritat del país en aquesta especialitat orientalista.

Ferrer i Guàrdia, Francesc

13 Respostes

(Alella, Maresme, 10 gener 1859 – Barcelona, 13 octubre 1909)

Pedagog i pensador. Fill d’una família de petits propietaris pagesos, ingressà al Partit Republicà Federal i a la francmaçoneria. Fou enllaç de Ruiz Zorrilla en la seva activitat conspiradora. Va prendre part en el pronunciament republicà de Santa Coloma de Farners (1886) i es va exiliar després a França. Durant els anys d’exili s’allunyà de l’activitat política per dedicar-se de ple a l’ensenyament i a l’estudi de la pedagogia.

El 1894 començà a donar classes de castellà a Ernestine Meunié, la qual en morir (1901) li deixà un milió de francs. Aleshores retornà a Barcelona i amb aquest diners va fundar l’Escola Moderna (1901), que prosseguia la tradició de les escoles laiques fundades pels republicans i per les societats obreres. Un dels seus professors, Mateu Morral, va atemptar contra Alfons XIII de Borbó (1906) i Ferrer va ésser acusat de complicitat, declarat innocent (juny 1907) va ser posat en llibertat.

Es traslladà a França i a Bèlgica, i fundà la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infantesa, el qual presidí. Pel juny de 1909 retornà a Barcelona i es reintegrà a la seva Escola. Denunciat com a instigador dels esdeveniments de la Setmana Tràgica (juliol 1909), va ésser condemnat a mort (9 octubre) per un consell militar i afusellat als fossats del castell de Montjuïc. El fet va provocar protestes a Espanya i a l’estranger, i la caiguda del govern de Maura.

Enllaç web:  Fundació Ferrer i Guàrdia

Fabrés i Costa, Antoni

2 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 27 juny 1854 – Roma, Itàlia, 23 gener 1938)

Pintor i escultor. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, fou pensionat a Roma el 1878, aviat excel·lí en la pintura a l’oli i en l’aquarel·la. Treballà per a la casa Goupil, de París, i per a la Toot, de Londres. Col·laborà en la revista barcelonina “Arte y Letras”.

Després de residir un temps a Barcelona (1886-94), s’establí a París, i més tard, cridat per Porfirio Díaz, anà a Mèxic (1903), on reorganitzà l’ensenyament de la pintura. El 1926 tornà a Barcelona. Posteriorment s’establí a Tànger i, finalment, a Roma.

Fou un dels artistes més premiats oficialment. La seva obra fou adquirida per importants museus d’Europa i d’Amèrica. Malgrat la seva inicial preferència per l’escultura, fou eminentment un pintor, anecdotista i de tècnica minuciosa i perfecta, seguint la influència de Fortuny (Una almoina, per caritat) o Romà Ribera. Donà bona part de la seva obra als museus d’art de Barcelona el 1926.

Estalella i Graells, Josep

1 Resposta

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 21 juny 1879 – Barcelona, 20 abril 1938)

Pedagog i científic. Es doctorà a la Universitat de Barcelona, on fou professor (1899-1905) i catedràtic d’institut d’ensenyament mitjà a Girona (1905-19) i Tarragona (1921-32), abans d’ésser nomenat (1932) director de l’Institut-Escola de Barcelona, creat per la Generalitat.

Presidí (1932-33) la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques. Gràcies a les seves tesis sobre l’eficàcia pedagògica de l’ensenyament secundari, aconseguí de donar-li un fort impuls des de l’any 1932 fins a la seva mort.

Col·laborà en molts llibres i publicacions sobre temes pedagògics, com a autor (Compendio de química, 1921; Problemas de física, 1926) i com a traductor.

Escola Moderna de Barcelona

4 Respostes

(Barcelona, agost 1901 – maig 1906)

Institució. Creada per Francesc Ferrer i Guàrdia, amb la doble finalitat de possibilitat una pedagogia lliure de prejudicis ideològics i de classe i de desenvolupar l’esperit racionalista en els adults. Fundà una editorial com a complement lògic i necessari a la seva empresa escola.

Formà part del moviment d’expansió intel·lectual i de creació d’escoles laiques promogut per republicans lliurepensadors i anarquistes. Entre les característiques pedagògiques figuraven la coeducació, la manca d’examens i de càstigs i algunes de les normes del que s’ha anomenat educació activa.

Escola Moderna

Tot i el recel amb què fou rebuda per l’alta burgesia, que hi veia un perill d’agitació anarquista, va aconseguir un gran prestigi en els ambients intel·lectuals i el 1906 havia estès la seva influència a més de trenta escoles de tot Catalunya. Aquest mateix any l’Escola fou clausurada a causa de l’atemptat contra Alfons XIII, comés per un professor de la institució, Mateu Morral, i tancada definitivament arran de la Setmana Tràgica i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia (1909),

Els seus principis pedagògics es divulgaren a través del “Boletín de la Escuela Moderna” (octubre 1901-juliol 1909) i dels òrgans de la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància, creada per Ferrer: L’École Rénovée (Brussel·les i París) i La Scuola Laica (Roma).

Entre les publicacions de l’editorial figuren obres dels principals pensadors anarquistes i també els llibres de text de l’Escola Moderna i diverses obres de divulgació científica.

Domènech i Puigcercós, Ignasi

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 8 setembre 1874 – Barcelona, 11 novembre 1956)

Xef i escriptor gastronòmic. Orfe de mare, es traslladà a viure amb el seu oncle, Ignasi Puigcercós, que l’inicià en l’art culinari. Treballà a diferents fondes de Catalunya i, a divuit anys, a Madrid i, posteriorment, a París i a Londres, on fou alumne del prestigiós xef Auguste Escouffier. Retornà a Madrid, on creà la primera acadèmia de cuina de l’estat, i fundà la revista “El gorro blanco” (1906).

Retirat aviat de la professió, s’instal·là a Barcelona i escriví el seu saber culinari en nombroses obres, la reedició d’algunes de les quals ha estat promoguda darrerament per l’entitat Arxiu Gastronòmic Ignasi Domènech.