Arxiu d'etiquetes: pedagogs/ues

Claret i Clarà, Antoni Maria

14 Respostes

(Sallent, Bages, 23 desembre 1807 – Fontfreda, Llenguadoc, França, 23 octubre 1870)

Eclesiàstic i sant. Conegut popularment per pare Claret. Fill d’un teixidor, després de fer estudis a l’escola de Llotja, i els eclesiàstics, a Vic, on fou ordenat sacerdot (1825), fou rector durant uns quants anys. Passà a Roma per ingressar a la Companyia de Jesús.

Decantat, però, per la vocació missionera, tornà a Catalunya i recorregué a peu tot el país predicant missions populars. Fomentà la predicació i les edicions religioses en llengua catalana (fundà l’editorial Llibreria Religiosa, que publicà obres seves). A Vic, fundà la congregació de fills de l’Immaculat Cor de Maria (1849).

Arquebisbe de Santiago de Cuba (1851-60), hi exercí una gran obra pastoral i social (creació d’entitats benèfiques, caixes d’estalvi, etc). Cridat el 1857 a Madrid, fou confessor d’Isabel II de Borbó, fet que li reportà crítiques. Al concili Vaticà I (1869) defensà el dogma de l’Assumpció de Maria.

Morí exiliat, però la seva despulla fou duta a Vic, a la casa mare de la congregació fundada per ell. Fou canonitzat el 1950.

Gual i Queralt, Adrià

39 Respostes

(Barcelona, 8 desembre 1872 – 21 desembre 1943)

Autor teatral, director d’escena, pintor i pedagog. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Es dedicà a la pintura i, sobretot, al cartellisme. Atret pel teatre, intentà de reunir diverses tendències artístiques en una experiència escènica. Renovador del teatre català, hi introduí les noves concepcions d’A. Antoine. Considerà en l’obra teatral la importància del director, al qual supedità els actors.

Fundà el Teatre Íntim, amb la intenció de crear un art teatral en el qual l’escenografia tingués un paper preponderant; ambientà l’escenografia amb les seves qualitats de pintor. Donà a conèixer al públic català obres d’autors estrangers i catalans (Joan Maragall, Santiago Rusiñol i Joan Puig i Ferreter). L’any 1913 fundà l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, per iniciativa de Duran i Ventosa, convertida més tard en Institut del Teatre.

Com a autor teatral es va mantenir sempre dins els esquemes del modernisme, però amb un afany de renovació, que es fonamentava en la introducció de tendències simbolistes, que mirava de trencar amb la tradició del teatre realista en què es mantenia l’escena catalana. La seva primera obra, Nocturn (1896), unia la plàstica amb la literatura, els personatges eren abstraccions simbòliques d’un món irreal i impalpable. Seguiren Silenci (1897) i Misteri de dolor (1904), la seva millor peça, de concepció modernista, però amb tendència al naturalisme.

La resta roman en el corrent exposat en un principi: La culpable (1900), L’emigrant (1900), Blancafort (1901), La fi de Tomàs Reynald (1905), Les alegres comediantes (1913), Els pobres menestrals (1908) i La matinada (1910). Donzell qui cerca muller (1910), assaig de teatre poètic, fou de les ben acollides. Té, també, La pobra Berta (1901), La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps (1914) i Hores d’amor i de tristesa (1918). Són importants les seves memòries Mitja vida de teatre (1960).

Figurà com a director artístic de la societat Barcinógrafo, en la qual dirigí cinc pel·lícules.

Fou el pare de Josep i d’Adrià Gual i de Sojo.

Santaló i Parvorell, Miquel

1 Resposta

(Vilaür, Alt Empordà, 2 desembre 1888 – Guadalajara, Mèxic, 1 gener 1962)

Polític i pedagog. Estudià a l’Escola d’Estudis Superiors del Magisteri. El 1923 fou elegit diputat de la Mancomunitat. D’ideologia republicana, participà en la fundació d’ERC i en fou nomenat delegat per Girona. Durant la II República fou alcalde de Girona (1931-33), diputat a corts (1931, 1933 i feb/1936), ministre de comunicacions (set-oct/1933) del primer govern de Lerroux i conseller primer (oct/1933-gen/1934) de la Generalitat de Catalunya. Durant la guerra civil ocupà la presidència del Consell del Treball (1938) i formà part del Consell Directiu de l’Esquerra Republicana de Catalunya. S’exilià a Mèxic el 1939.

En el camp de la pedagogia s’especialitzà en temes geogràfics, sobre els quals publicà algun estudi comarcal d’interès, i dirigí la Normal de la Generalitat. És autor de la Lo que puede hacer el magisterio por la cultura (1916), La interpretación materialista de la historia (1918), Geografía general e iniciación a la geografía descriptiva (1923), El Gironès: Per l’estudi de Catalunya (1923), Una lliçó pràctica de geografia (1925), Estudio crítico sobre la enseñanza de la geografía en España (1926), El Gironès i Banyoles (1931), etc.

Bonnemaison i Farriols, Francesca

4 Respostes

(Barcelona, 1 abril 1872 – 12 octubre 1949)

Pedagoga. Promotora de l’educació femenina popular. Fou bibliotecària de l’Obra de Buenas Lecturas, que sobresortí en el camp educatiu i professional, i d’on sorgí, el 1922, l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona.

Fou reina dels Jocs Florals de Barcelona (1892) i l’any següent es casà amb Narcís Verdaguer i Callís. Amb Francesc Cambó, antic passant del seu marit, mantingué una amistat reflectida en un extens epistolari (1907-47), inèdit.

El 1932 organitzà la secció femenina de la Lliga Regionalista. Havia col·laborat a “La Veu de Catalunya” amb el pseudònim de Franar.

Benejam i Arguimbau, Pilar

Deixa un comentari

(Ciutadella, Menorca, 5 desembre 1937 – )

Pedagoga i geògrafa. Mestra per l’Escola de Magisteri de les Balears (1961) i en història (1972) per la Universitat de Barcelona i doctora en pedagogia (1985) per la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on fou professora de geografia i de didàctica des del 1972 i catedràtica de didàctica de les ciències socials. Ha format part de diverses comissions per a la reforma de la formació del professorat a Catalunya i a Espanya.

Experta en temes de revisió de la programació escolar en ciències socials, ha assessorat les administracions públiques en referència a tot el cicle formatiu. Ha estat coordinadora general dels centres educatius de la diputació de Barcelona i des del 1994 directora de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Bellaterra. S’ha interessat en tots els aspectes relacionats amb la renovació pedagògica i la innovació didàctica i en la introducció en la docència de les diferents propostes epistemològiques de la geografia.

Ha publicat obres de reflexió teòrica, com La formación de maestros. Una propuesta alternativa (1986), així com d’aplicació pràctica i manuals per a l’ensenyament secundari de la geografia, entre els quals destaca Intercanvi. Geografia humana i econòmica del món actual (1976).

Batlle i Mestre, Antoni

3 Respostes

(Sitges, Garraf, 31 juliol 1888 – Barcelona, 26 novembre 1955)

Pedagog i dirigent escolta. Fou ordenat sacerdot a Barcelona el 1912. Doctor en filosofia i en teologia, fou deixeble del cardenal Isidre Gomà i tingué una gran amistat amb el cardenal Vidal i Barraquer.

Fou un home d’acció i d’esperit obert. Interessat en la pedagogia activa, participà amb Alexandre Galí, Artur Martorell i Maria Montessori en el moviment de pedagogia activa com a professor de l’Escola Blanquerna i l’Escola del Mar i com a secretari del seminari laboratori de pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya (1918-21).

Col·laborador amb Batista i Roca en l’organització de l’escoltisme, fundà l’Agrupament Mare de Déu de Montserrat (1930), del qual fou consiliari. L’any 1933 celebrà a Llorà (Collsacabra) la primera missa de campament per a les seccions de Minyons de Muntanya.

Del 1936 al 1939 visqué exiliat a Suïssa. En tornar a Barcelona exercí de professor d’ensenyament privat. L’any 1943, juntament amb antics dirigents, reprengué les activitats escoltes; reorganitzà el seu grup i desenvolupà el moviment a Catalunya contra els intents de desintegració.

Al novembre de 1955, en estat d’agonia, rebé de part del bisbe de Barcelona el nomenament de consiliari diocesà d’escoltisme. El seu enterrament constituí una gran manifestació ciutadana. Els seus Escrits foren publicats el 1966.

Bardina i Castarà, Joan

7 Respostes

(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 27 maig 1877 – Valparaíso, Xile, 10 juliol 1950)

Pedagog i escriptor. De jove milità en el carlisme. Des del seminari col·laborà amb articles polèmics a “Lo Mestre Titas”, entre 1897-1900, i publicà Catalunya i els carlins (1900) i Orígenes históricos del carlismo (1900).

Estudià magisteri a l’escola normal, i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Participà en el Primer Congrés Universitari Català del 1903 i en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).

Col·laborà amb Enric Prat de la Riba i fundà l’Escola de Mestres (1906-10, considerada com la primera experiència renovadora catalana en el camp de la formació dels mestres) i la Institució Spencer (1911).

Fou professor de pedagogia dels Estudis Universitaris Catalans (1907), publicà una Gramàtica pedagògica de la llengua catalana (1970) i les Memòries de l’Escola dels Mestres (dels cursos 1906-07 i 1907-08). El 1909 dirigí la “Revista Catalana d’Educació”.

L’any 1917 se n’anà a Bolívia i el 1918 s’establí definitivament a Xile, on exercí alguns càrrecs oficials. Fou professor de dret del treball a la Universidad de Santiago i a l’escola de dret de Valparaíso.