Arxiu d'etiquetes: pedagogs/ues

Ràfols i Casamada, Albert

5 Respostes

(Barcelona, 2 febrer 1923 – 17 desembre 2009)

Pintor, pedagog de l’art i del disseny. Fill d’Albert Ràfols i Cullerés. Va estudiar arquitectura, però el 1946 va decidir dedicar-se a la pintura: les seves primeres obres són d’una figuració postcubista, amb temes urbans i de paisatge. Cap al 1954 va iniciar un període abstracte, i va anar eliminant gradualment el dibuix.

Durant els anys seixanta va tendir a un expressionisme abstracte amb influència de Kline (Memòria de Lumumba, 1962). S’apropà també al pop-art, bé que de forma matisada, aportant-hi valors plàstics i poètics.

Posteriorment, i en especial des del 1977, la seva obra tendeix a una manifestació plastico-poètica d’informacions procedents del món real, dins una particular i suggerent abstracció que no manca, a cops, de referències figuratives: Interior blau (1981), Pedra blava (1990).

Ha publicat diversos llibres de poemes, com Notes nocturnes (1975), de poesia visual, Episodi (1982) o El color de les pedres (1990), i és autor dels dietaris L’escorça dels dies (1984) i D’un mateix traç (1994).

Ha dirigit les escoles de disseny Elisava i Eina.

Pallach i Carolà, Josep

3 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 10 febrer 1920 – Esclanyà, Baix Empordà, 11 gener 1977)

Polític i pedagog. Inicià l’activitat política com a militant del BOC. Durant la guerra civil aparegué en actes públics al costat d’Andreu Nin com a membre del POUM. El 1939 passà a França amb l’exèrcit republicà i tornà clandestinament el 1942. Assistí al congrés de creació de Moviment Socialista de Catalunya (MSC) a Tolosa (1944). Empresonat a Figueres (1944), fugí el 1946. Escindit el MSC (1967-68), n’encapçalà un dels corrents.

Diplomat en psicologia pedagògica a la Sorbona, el 1969 fou contractat com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, i obtingué el doctorat el 1975.

Participà molt activament en la fundació de Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (jul/1974), que el mai/1976 esdevingué polèmicament Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, de caràcter socialdemòcrata i nacionalista. Elegit secretari general (gen/1977), morí al cap de pocs dies.

Mata i Garriga, Marta

3 Respostes

(Barcelona, 22 juny 1926 – 27 juny 2006)

Pedagoga. Cursà estudis primaris al grup escolar Pere Vila i començà el batxillerat a l’Institut Escola. Es llicencià en pedagogia el 1957, a la Universitat de Barcelona.

Durant el període 1956-65 treballà a la biblioteca de l’escola Talitha, i al poble de Saifores en qüestions de temps i lleure. Els seus veritables mestres, a través de la seva mare, Àngels Garriga, foren Alexandre Galí i Artur Martorell. L’any 1965 s’incorporà a la Institució Pedagògica Rosa Sensat, de la qual ha estat l’ànima des de la fundació de l’entitat.

De la seva obra escrita cal assenyalar Chiribit (llibre de lectura en castellà, 1963). El país de les cent paraules (1967), Quadres de fonologia catalana per a l’ensenyament de la lectura i l’escriptura (1974), en col·laboració amb Josep M. Cormand, Tris tras (1979), Lletra per lletra (1984) i la sèrie Papalletres (als anys 90).

Membre del PSC-PSOE, fou elegida diputada al congrés (1977) i al Parlament de Catalunya (1980 i 1984).

Massià i Prats, Joan

16 Respostes

(Barcelona, 22 febrer 1890 – 11 juny 1969)

Violinista, pedagog i compositor. Es formà a Barcelona, i més tard al conservatori de Brussel·les (1902), on fou deixeble de Marchot i on guanyà el premi Van Hal (1906). Residí a París i actuà amb èxit a França, a Itàlia i als Països Catalans. Col·laborà amb la pianista Blanca Selva des del 1924.

Fou professor de violí i de música de cambra a l’Escola Municipal de Barcelona. Juntament amb la seva muller, la pianista Maria Carbonell i Mumbrú, fundà l’Associació d’Amics i Deixebles de Joan Massià i Maria Carbonell i que celebra periòdicament concerts públics. Fundà l’Orquestra de Cambra Joan Massià i la dirigí.

Compongué cançons, música de cambra i peces per a piano d’una remarcable qualitat.

Martorell i Bisbal, Artur

5 Respostes

(Barcelona, 14 abril 1894 – 4 abril 1967)

Pedagog. Becari de l’Escola de Mestres Joan Bardina (1907-09), que influí d’una manera decisiva en la seva concepció del magisteri, continuà la seva formació a les escoles de l’antic districte cinquè barceloní (1909), a les escoles de la Sagrada Família (1910-11) i a l’Escola Vallparadís (1912-13) -on entrà en contacte amb Alexandre Galí-, fins a la seva titulació, el 1916.

Assajà el mètode Montessori a les escoles de la Casa de Caritat (1915-17). Inculcà als infants l’hàbit de la reflexió personal des d’una perspectiva cívica, moral i religiosa, i donà un ensenyament viu de la realitat mitjançant el treball col·lectiu i l’elaboració perceptiva dels conceptes, primer a les escoles de Badalona, amb Pompeu Fabra (1917-19), i sobretot, a les escoles del patronat Domènec de Gràcia (1919-30), on fou director. Alhora, diversificà els seus ensenyaments de llenguatge als cursos de nit dels estudis normals de la Mancomunitat de Catalunya i a les escoles del CADCI.

Amb la reorganització de la comissió de cultura de l’ajuntament (1931), Manuel Ainaud el cridà com a assessor tècnic d’ensenyament primari i complementari, des d’on portà a terme una important tasca d’organització, com la de les colònies escolars de l’ajuntament -algunes de les quals havia dirigit anteriorment (Calafell, Tossa)-.

Després de la guerra civil i d’uns quants mesos de presó, el 1941 continuà la seva tasca des de l’ajuntament -el 1950 fou nomenat cap del negociat de cultura- i organitzà les emissions per a escolars de Ràdio Barcelona (1954-57); director de l’Institut Municipal d’Educació (1954), organitzà, amb Eduard Toldrà, els concerts per a escolars al Palau de la Música (1955). A causa de la seva oberta oposició a l’estatització de les escoles municipals, fou traslladat, el 1962, al negociat de cementiris.

De la seva obra escrita cal destacar la de l’ensenyament de la llengua, en col·laboració amb Emili Vallès (gramàtiques, exercicis, etc, apareguts amb el pseudònim de Jeroni Marvà), el recull de texts per a infants Selecta de lectures (1935, reeditat modernament) i una gramàtica il·lustrada, també per a infants, Guiatge (1969).

Fou el pare de Josep Maria, d’Oriol i de Montserrat Martorell i Codina.

Marquès i Planagumà, Josep Maria

Deixa un comentari

(Cruïlles, Baix Empordà, 8 octubre 1939 – Girona, 8 novembre 2007)

Eclesiàstic i historiador. Ordenat prevere el 1963, es doctorà a la Universitat Gregoriana de Roma amb una tesi sobre la nunciatura de Madrid al segle XVII i publicà els índexs de l’arxiu d’aquella nunciatura. El 1978 retornà a la diòcesi de Girona i, d’ençà del 1980 s’ocupà de l’Arxiu diocesà de la ciutat, del qual elaborà repertoris que resumeixen prop de 60.000 documents. A partir del 2003 fou també cap del servei del patrimoni històric documental de la diòcesi.

Publicà, entre altres uns 170 treballs, Cartoral de Santa Maria de Roses (1986), Rutes d’art sacre (1986), Impresos gironins de la Biblioteca del Seminari diocesà (1502-1936) (1987), Cristians de Girona (1990), Cartoral dit de Carlemany (1993), Concilis Provincials Tarraconenses (1995), Cultura i art d’Església a la diòcesi de Girona (1997), Arxiu diocesà de Girona. Guia-inventari (1998), Pies paraules. Anàlisi del llenguatge religiós (2000), Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona (2000), Ordinari (Ritual) de Girona, 1502 (2006, amb Francesc Feliu) i Lletres del bisbe de Girona: segle XIV (2007, amb Jaume de Puig i Oliver).

Creà i dirigí les col·leccions Sant Feliu i Francesc Eiximenis sobre les esglésies i la història, respectivament, del bisbat de Girona. Fou col·laborador del Diccionari d’Història de l’Església de Catalunya, i dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, Dominus Vobiscum i Germinabit. Fou nomenat membre de la Real Academia de la Historia de Madrid el 2001.

Fou també important la seva tasca pedagògica: degà d’estudis del seminari gironí (1978-84) i professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de Girona (1985-1997), de la Facultat de Teologia de Catalunya (1986-1996), i d’història de l’església a l’Institut de Teologia i a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona (1988). Fou rector de Fornells de la Selva, Sils, Riudarenes, l’Esparra i Vallcanera i Quart.

Lorenzale i Sugrañes, Claudi

12 Respostes

(Barcelona, 8 desembre 1816 – 31 març 1889)

Pintor. Estudià a l’Escola de Llotja, on l’any 1837 fou premiat pel quadre Jael matant Sisara. El 1836 anà a Roma, on fou deixeble d’Overbeck i s’adherí plenament al grup natzarè; el 1844 tornà a Barcelona, amb un programa purista overbequià, i creà una acadèmia particular.

Des del 1851 fou professor, i després director (1858-85), de l’Escola de Llotja, on tingué per deixebles Marià Fortuny, Antoni Caba i Tomàs Padró i la major part dels pintors de la seva generació. Juntament amb Pau Milà, representa en pintura el moviment romàntic medievalista i avivador de les glòries catalanes, allò que en història i literatura foren Pau Piferrer i Antoni de Bofarull.

Fou sobretot en el retrat on deixà el millor de la seva obra (retrats d’Alfons XII i de Güell i Ferrer). Entre els seus quadres més notables cal esmentar Mort de Guifré el Pelós, Esposalles de Berenguer IV i Peronella, Sant Francesc d’Assís, Sant Pau i Retrat de dama amb els seus fills.

López del Castillo i Rosique, Lluís

Deixa un comentari

(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 17 agost 1938 – 13 juny 2018)

Pedagog i lingüista. Professor de didàctica de la llengua i la literatura a la Universitat Autònoma de Barcelona, s’ha dedicat als temes de lingüística catalana.

Seguidor de l’obra d’Alexandre Galí, ha publicat els manuals de llengua catalana per a infants Faristol, Llenguatge i Gramàtica (1966), Corriola (1971), Escletxa (1972) i Eina (1973), els tres darrers en col·laboració, i Llengua standard i nivells de llenguatge (1976), en què analitza el fet lingüístic català per arribar a una sistematització coherent de la llengua comuna.

Altres obres que cal esmentar són: El català a través del temps (1980), Quina llengua i quina escola (1988), El català, llengua romànica (1990), Diccionari català bàsic (1996) i Diccionari complementari del català normatiu (1998).

Lluch i Martín, Enric

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 febrer 1928 – 4 desembre 2012)

Geògraf. Llicenciat en filosofia i lletres (1956). Fou lector de català a la universitat de Liverpool (1956-57). Passà aviat dels estudis històrics als geogràfics, centrats en el vocabulari i la metodologia, de la qual introduí fonts anglo-saxones. Ensenyà demografia a l’Escola d’Assistents Socials. En 1961 fou nomenat adjunt i encarregat del curs de geografia a la Universitat de Barcelona, fins al 1966, en què en fou expulsat per pertànyer a l’Agrupació Acadèmica del Professorat No Numerari. Aquest mateix anys començà a donar classes de geografia a l’Escola d’Estiu.

Pedagog destacat, ha excel·lit a formar un equip d’estudiosos a la Universitat Central de Barcelona i sobretot a l’Autònoma. El tema de la divisió territorial de Catalunya ha constituït la seva especialització principal, i ha dirigit equips de recerca (GET, 1968) i ha organitzat col·loquis i xerrades interdisciplinaris.

Ha publicat, juntament amb Oriol Nel·lo, els materials més importants dels seus estudis: La gènesi de la Divisió Territorial de Catalunya (1983) i El debat de la Divisió Territorial de Catalunya (1984). Entre els anys 1982-84 dirigí l’obra Geografía de la Sociedad Humana. Ha publicat treballs d’història de la geografia a “Un segle de vida catalana”. Exercí la crítica de llibres de geografia a la revista “Serra d’Or”.

Llongueras i Badia, Joan

4 Respostes

(Barcelona, 6 juny 1880 – 13 octubre 1953)

Poeta, músic i pedagog. Usà el pseudònim de Chiron. Escriptor senzill, ofereix un cert deix noucentista, però, format en els ambients modernistes, intentà de seguir les actituds de J. Maragall. Concorregué als Jocs Florals de Barcelona i el 1934 obtingué el Mestratge en Gai Saber.

Publicà llibres i opuscles de poesia, entre els quals cal citar Lluminoses (1906), L’estiu al cor (1928), Sonets (1938) i Llibre dels àngels (1952). Dins el camp de la pedagogia són dignes d’esment les seves obres Ínfimes cròniques d’alta civilitat (1911) i Evocaciones y recuerdos de mi primera vida musical en Barcelona (1944).

Deixeble d’Enric Granados i de Lluís Millet, introduí a Barcelona, on funda l’Institut Joan Llongueras, el sistema Jacques-Dalcroze per ensenyar rítmica i plàstica, d’una gran influència.

Fou el pare de Bartomeu, de Josep Jordi i de Joan Llongueras i Galí.