Arxiu d'etiquetes: partits polítics

Partit dels Socialistes de Catalunya -1978/ –

35 Respostes

(Barcelona, 16 juliol 1978 – )

(PSC-PSOE)  Organització política. Sorgida de la unió del Partit Socialista de Catalunya-Congrés, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i de la Federació Catalana del PSOE.

Sota la presidència de Joan Reventós i la secretaria general de Raimon Obiols (juliol 1983), les seves contínues victòries electorals -tret de les autonòmiques- motivaren l’expansió del partit, però, a la vegada, la supeditació a la gestió del govern socialista de Felipe González (amb membres del PSC com a ministres) i a la política espanyola del PSOE (amb el qual resta federat).

Enllaç web:  Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE

Moviment de Defensa de la Terra

2 Respostes

(Reus, Baix Camp, 11 març 1984 – 2014)

(MDT)  Organització política. Creada com a front revolucionari d’alliberament nacional amb l’objectiu de lluitar per la reunificació nacional, la independència i el socialisme als Països Catalans.

Estructurat internament en forma d’assemblees comarcals, era integrat bàsicament per membres del PSAN i de l’IPC, però aquests darrers protagonitzaren l’any 1987 una escissió que prengué el nom de Moviment de Defensors de la Terra.

A finals de 2014 es dissolt i els seus militants ingressaren a la recent creada organització Poble Lliure.

Iniciativa per Catalunya

9 Respostes

(Catalunya, febrer 1987 – )

(IC)  Federació de partits polítics. Formada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, sota la direcció de Rafael Ribó. Ha tingut representació al Parlament de Catalunya en totes les eleccions a què s’ha presentat.

Ha establert vincles estables amb el grup ecologista Els Verds, i fins a 1997 va mantenir un lligam confederal d’àmbit espanyol amb Izquierda Unida, trencat per les diferències en el discurs d’ambdués formacions.

El 1998 la formació passà a anomenar-se Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV).

Independentistes dels Països Catalans

4 Respostes

(Països Catalans, març 1979 – 1985)

(IPC)  Partit polític de caràcter independentista i socialista revolucionari. Sorgit de la fusió del Partit Socialista d’Alliberament Nacional-Provisional i de l’Organització Socialista d’Alliberament Nacional (de la Catalunya Nord).

Independentistes dels Països Catalans (IPC)

Carles Castellanos, Eva Serra, Josep de Calassanç Serra “Cala”, Teresa Lecha i Josep M. Cervelló en foren els dirigents més destacats . Va mantenir unes estretes relacions amb altres formacions independentistes, molt especialment basques i gallegues.

El seu òrgan fou “Lluita” (1979-86), diferent de l’editat pel PSAN.

Promogué la formació d’un seguit de plataformes sectorials de base àmplia. Fou perseguit i patí freqüents detencions per la policia a causa de la seva presumpta relació amb Terra Lliure.

El 1985 es va integrar al Moviment de Defensa de la Terra (MDT).

Estat Català

47 Respostes

(Barcelona, 18 juliol 1922 – )

Organització nacionalista. Fundada per Francesc Macià, alhora partit polític i d’acció directa; el seu òrgan fou el periòdic “Estat Català”. El seu nacionalisme radical provocà una repressió molt dura i, després del cop d’estat del general Primo de Rivera, els caps del partit fugiren cap a França. A l’interior, l’organització funcionà per mitjà d’un directori que orientava les activitats dels militants, enquadrats en escamots, reclutats sobretot al CADCI i a diversos ateneus

El 1925, els elements més radicals constituïren la sots-organització La Bandera Negra, l’objecte de la qual era “la defensa nacional segons el mètode d’acció directa”. Posteriorment, Estat Català visqué una etapa de gran activitat: constituí un comitè pro presos, emeté l’emprèstit Pau Claris (que li permeté l’autofinançament) i publicà a Barcelona el “Butlletí d’Estat Català”.

Macià, malgrat que els cenetistes i els comunistes es negaren a ajudar-lo, es decidí a donar, des de l’exterior, un cop de força que provoqués un alçament general a Catalunya i en altres llocs d’Espanya. Encara que la policia francesa féu avortar la conspiració de Prats de Molló (novembre 1926), els fets i el subsegüent procés a Macià, J. Carner i Ribalta, Ventura Gassol i d’altres detinguts donaren una ressonància internacional a Estat Català com a principal força que afrontava la dictadura.

Macià féu després, amb V. Gassol, un viatge a Amèrica, on aconseguí l’ajut d’unes quantes entitats catalanes d’ultramar, i convocà una assemblea a l’Havana (1928) que preparà una Constitució. Al mateix temps, Estat Català, reorganitzat a l’interior, col·laborà en la preparació del complot avortat per Sánchez Guerra (1929) i envià Jaume Aiguader com a representant de l’organització al pacte de Sant Sebastià (1930).

Amb vista a les eleccions d’abril de 1931, Estat Català passà a formar part d’Esquerra Republicana de Catalunya, però, amb l’aprovació de l’Estatut, alguns grups radicals se’n separaren i formaren diversos grups polítics (el futur Partit Nacionalista Català, Nosaltres Sols!, Estat Català-Partit Proletari, etc). Cap al 1934 es formà, dintre d’Esquerra, un altre grup amb l’antic nom d’Estat Català, i adoptà formes d’organització paramilitar. La pugna que aleshores s’originà entre Josep Dencàs i Lluís Companys es manifestà en els fets del Sis d’octubre.

Pel maig de 1936 se separà d’ERC, i dirigit per Josep Dencàs reuní el grup paramilitar Nosaltres Sols!, el Partit Nacionalista Català i alguns sectors de les Joventuts d’Esquerra d’Estat Català. Tingué com a portaveus “Estat Català” i el “Diari de Barcelona” (fins al juliol 1937).

Després de la guerra civil, participà en el Front Nacional de Catalunya (1939) i menà una activitat clandestina (1945-60). Reaparegué per l’abril de 1976, mantingué una presència testimonial sota la direcció de Josep Planchart i Ramon Rius.

S’ha definit com a independentista dels Països Catalans, liberal i interclassista, i tendeix a donar suport a partits nacionalistes.

Esquerra Republicana de Catalunya

123 Respostes

(Catalunya, 19 març 1931 – )

(ERC)  Federació de grups polítics d’ideologia republicana. Es constituí després d’una conferència d’esquerres celebrada al Cercle Republicà de Barcelona, pels elements restants de l’antic Partit Republicà Català, pel grup del setmanari L’Opinió, per Estat Català i altres republicans. Fou presidida per Francesc Macià i formaren part del seu directori Lluís Companys, Marcel·lí Domingo, J. Lluhí i Vallescà, Humbert Torres i Jaume Aiguader.

La seva doctrina afirmava el dret de Catalunya a regir-se amb plena sobirania i la posterior federació amb els altres pobles ibèrics regits democràticament. Participà en les eleccions a regidors municipals del 12 d’abril de 1931 i obtingué un gran triomf (25 actes). Això decidí Companys i Macià a proclamar, dos dies després, la República. El triomf d’Esquerra es repetí en les eleccions a les Corts Constituents de la República en aconseguir 32 actes de diputats.

Capdavantera en la defensa de l’Estatut, Esquerra obtingué 34 diputat en el primer Parlament de Catalunya. A partir d’aleshores, la seva política anà lligada a la del govern de la Generalitat, amb les presidències de F. Macià i Ll. Companys. Durant l’any 1933 obtingué les carteres ministerials de Marina (Ll. Companys), Comunicacions (Miquel Santaló) i Treball (Carles Pi i Sunyer), en el tercer govern Azaña, el primer govern Lerroux i el govern Martínez Barrios, respectivament.

En produir-se l’agitació rabassaire, Esquerra impulsà la llei de contractes de conreu, el seu rebuig a les corts de la República, per inconstitucional, provocà la retirada dels seus diputats en senyal de protesta. Els fets del 6 d’octubre de 1934 significaren la suspensió de l’Estatut (1934-36), però arran de la seva victòria en les eleccions de diputats a les corts (16 febrer 1936), Esquerra tornà al govern de la Generalitat.

La separació d’Estat Català de la federació (maig 1936) li permeté de portar, durant la guerra, dins el govern de la Generalitat, una política d’equilibri entre la pressió dels anarcosindicalistes (CNT–FAI) i dels comunistes del PSUC.

En acabar la guerra passà a la clandestinitat, i formà part de diferents instàncies unitàries, com el Consell de Forces Polítiques (1975) i l’Entesa dels Catalans (1976-79). Després de la mort de Franco tornà a la vida pública, donà suport al president Tarradellas i obtingué uns resultats electorals modestos el 1977, el 1979 i el 1980 (2, 3 i 3 diputats, respectivament). Des del 1976, sota la direcció del seu secretari general, Heribert Barrera, mantingué els seus postulats d’esquerra, de republicanisme i de nacionalisme radical; gràcies a uns millors resultats obtinguts en les eleccions autonòmiques (14 diputats el 1980 i 5 el 1984) accedí a la presidència (1980-84) del Parlament català i al Consell Executiu de la Generalitat, en donar suport al govern de Jordi Pujol.

El 1987 Joan Hortalà substituí Barrera, nomenat president, com a secretari general del partit; dos anys després, Hortalà fou substituït per Àngel Colom. Malgrat la millora de resultats electorals (13 diputat al Parlament català el 1995 i 1 al congrés el 1993 i el 1996), es produí una crisi que desembocà en l’escissió de Colom, que formà un nou partit (Partit per la Independència). J.L. Carod-Rovira es convertí aleshores en el nou secretari general, mentre que Jordi Carbonell substituí Barrera com a president.

Des del 2003 ERC formà part dels dos tripartits que governaren la Generalitat presidits per Pasqual Maragall (2003-06) i per José Montilla (2006-10). El 2009 fou elegit secretari general Joan Puigcercós, el qual dimití el maig de 2011 i fou substituït per Oriol Junqueras.

Enllaç web: Esquerra Republicana de Catalunya

Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalana

2 Respostes

(Barcelona, 18 març 1981 – Catalunya, 1994)

Moviment de mobilització cívica en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana, format per diverses entitats i persones de rellevància, a partir d’una Assemblea celebrada al Paranimf de la Universitat de Barcelona.

Després de l’èxit assolit en la magna concentració al camp del F.C. Barcelona amb el lema “Som una nació” (24 juny 1981) i arran de la manifestació a Barcelona contra la LOAPA (14 març 1982), la Crida sofrí l’abandó d’elements moderats (29 juny 1983) i passà a realitzar campanyes al carrer en defensa de l’ús públic del català.

El 1993 es va auto-dissoldre en considerar acomplerts els seus objectius inicials de mobilització popular. Molts dels seus dirigents passaren a Esquerra Republicana de Catalunya.

Convergència i Unió

11 Respostes

(Catalunya, 19 setembre 1978 – 18 juny 2015)

(CiU)  Coalició política. Formada per Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya. De signe nacionalista, la coalició guanyà les primeres eleccions democràtiques al Parlament de Catalunya (1980); Jordi Pujol fou, a partir d’aleshores, president de la Generalitat. CiU vencé per majoria absoluta en les eleccions de 1984, 1988 i 1992, i la perdé en les de 1995, bé que continua essent la força política més votada.

Representada prou àmpliament al congrés dels diputats de Madrid, donà suport extern als govern del PSOE (1993-96) i al del Partit Popular (1996-2000).

Arran de discrepàncies pels projectes polítics d’ambdós partits, l’any 2015 fou dissolta la coalició.

Convergència Democràtica de Catalunya

28 Respostes

(Catalunya, 17 novembre 1974 – 8 juliol 2016 )

(CDC)  Partit polític. Sorgit de la fusió del Grup d’Acció al servei de Catalunya, i el grup cristià Acció, que el novembre de 1974 havien format una organització política. Membre de l’Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, després de formar la coalició Pacte Democràtic per Catalunya (amb Esquerra Democràtica de Catalunya de R. Trias i Fargas, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i Front Nacional de Catalunya) en les eleccions del 1977, integrà al seu si EDC (1978) i Unió de Centre de Catalunya (1981) i formà des del 1978, amb Unió Democràtica de Catalunya, la coalició Convergència i Unió (CiU).

Arrelada a les comarques i amb una bona base en les capes mitjanes urbanes, CDC es convertí en un partit centrista i reformista d’àmplia representativitat. Esdevingué la força majoritària del Parlament de Catalunya després dels triomfs en les eleccions autònomiques del 1980 i, sobretot, amb un caràcter populista i interclassista, en les del 1984. Així, el seu màxim líder i secretari general, Jordi Pujol i Soley, llavors secretari general de CDC, fou elegit (1980) president de la Generalitat. Els èxits successius de la coalició CiU han mantingut Pujol en el govern,

En les del 2010 aconseguí una àmplia majoria i Artur Mas fou nomenat president de la Generalitat. El 1989 Pujol substituí R. Trias i Fargas en la presidència del partit, mentre que Miquel Roca en fou secretari general fins al 1996, en què fou substituït per Pere Esteve.

L’any 2016 passà a denominar-se Partit Demòcrata Català.

Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria

25 Respostes

(Barcelona, març 1903 – 1939)

(CADCI)  Entitat social i política. Aplegava dependents de comerç i d’oficines de tendència catalanista. Fou inicialment influïda per la Lliga Regionalista, i posteriorment per l’Estat Català i per la Unió Socialista de Catalunya. El 1921, després d’haver participat directament en la formació de centres semblants a diferents llocs de Catalunya, intervingué en la creació de la Federació de Dependents de Catalunya, la qual s’adherí l’abril de 1925 a la Internacional Sindical Socialista d’Amsterdam.

Fomentà la cultura i l’esport entre la classe obrera i impulsà el mutualisme i la creació d’una cooperativa de consum; alhora, participava en tota mena d’actes patriòtics i cívics. Arribà a tenir 20.000 socis (1923) i diverses filials a diferents poblacions.

Sota la dictadura de Primo de Rivera, un grup d’afiliats encapçalats per Jaume Compte protagonitzaren el frustrat complot de Garraf contra el rei Alfons XIII de Borbó (maig 1925); llavors el Centre fou posat governativament sota l’autoritat d’elements dels sindicats lliures. A partir del 1932 el CADCI fou el principal suport del Partit Català Proletari (PCP), fundat el febrer de 1934.

Als fets del Sis d’Octubre de 1934 la seu del CADCI a Barcelona, on moriren els dirigents Compte i González i Alba, fou el principal lloc de la resistència a l’exèrcit. Després, passà a ésser dirigit per Pere Aznar, que resultà elegit diputat (PCP) a Corts en les eleccions del Front Popular (16 febrer 1936).

Durant la guerra civil s’adherí a la UGT de Catalunya i fou definitivament dissolta el 1939.