(Barcelona, 23 juliol 1976 – )
(ACD) Organització feminista. Creada per tal d’aconseguir la plena igualtat jurídica i social de la dona respecte a l’home, la planificació familiar, el dret de l’avortament i el del divorci.
El 1977 formà part de la coalició electoral Esquerra de Catalunya.
(Barcelona, 7 novembre 1971 – Catalunya, 1977)
Organisme unitari. Fou clandestí i agrupà l’oposició antifranquista a Catalunya de diverses organitzacions polítiques (des del centre fins a l’extrema esquerra), sindicals, associatives, territorials i independents amb l’objecte d’aconseguir les llibertats democràtiques, l’amnistia política i el restabliment de l’Estatut d’Autonomia del 1932.
Portà el pes de la lluita política fins a les eleccions de 1977 en què transmeté la representativitat a l’Assemblea de Parlamentaris.
(Catalunya, 1933 – 1936)
Pacte d’acció revolucionària establert com a rèplica del triomf electoral de les dretes en les eleccions de novembre de 1933.
Inspirat pel Bloc Obrer i Camperol, agrupà les federacions catalanes del PSOE i de la UGT, la Unió Socialista de Catalunya, la Unió de Rabassaires i l’Esquerra Comunista.
El moviment aliancista s’estengué per tot Espanya i, particularment, a Astúries, on la participació de la CNT i del PCE el reforçaren considerablement.
(Catalunya, 1930 – març 1931)
(ARC) Partit polític. Sorgit arran d’una escissió d’Acció Catalana provocada por un grup de militants encapçalats per A. Rovira i Virgili, que volien situar-se en posicions nacionalistes més esquerranes.
Després de participar en la reunió de Sant Sebastià (1930), s’integrà en l’Acció Catalana Republicana.
(Barcelona, 4 juny 1922 – Catalunya, març 1931)
Partit polític. Sorgit a la Conferència Nacional Catalana d’una escissió de la Lliga Regionalista.
Nacionalista i liberal, fou presidit per J. Bofill i Mates, i Nicolau d’Olwer i A. Rovira i Virgili en foren vice-presidents.
El diari “La Publicitat” es convertí en l’òrgan difusor del nou ideari.
El 1931 es fusionà amb Acció Republicana de Catalunya i es convertí en Acció Catalana Republicana, partit d’orientació centre-esquerra que aplegava intel·lectuals, professionals i classe mitjana. Durant la guerra civil es mantingué fidel a la República.
Fou refundat el 1994 per Max Cahner.
(Catalunya, 7 novembre 1931 – 24 març 2017)
(UDC) Partit polític de caràcter democratacristià. Sota la direcció de M. Carrasco i Formiguera, J.B. Roca i Caball i J. Cirera, aconseguí un diputat (Pau Romeva) al Parlament de Catalunya (1932) i es mantingué fidel a les institucions republicanes durant la guerra civil.
A l’època del règim franquista, es reorganitzà clandestinament sota la direcció de M. Coll i Alentorn. En les eleccions de 1977 formà una coalició amb el Centre Català, anomenada Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya, que obtingué un diputat (A. Cañellas).
Després passà a col·laborar amb Convergència Democràtica de Catalunya, amb la qual formà la coalició Convergència i Unió i obtingué la coresponsabilitat del govern de la Generalitat de Catalunya, juntament amb la presidència del Parlament de Catalunya. El partit era regit per un consell nacional i un comitè de govern amb un president executiu.
El 2015 es trencà la federació Convergència i Unió, i el 2017 el partit fou dissolt a causa de problemes econòmics i de no poder aconseguir representació parlamentària.
(Barcelona, 1891 – 1936)
Entitat política. Formada per diverses corporacions i associacions catalanistes, arran de la campanya del codi civil de l’estat espanyol, que atemptava contra el manteniment del dret català.
La seva primera actuació fou la convocatòria de les reunions de Manresa, que culminaren amb l’aprovació de les Bases de Manresa (1892); posteriorment celebrà altres assemblees, a Reus (1893, sobre els mitjans d’actuació del catalanisme), a Balaguer (1894, sobre el sistema tributari) i a Olot (1895, sobre obres públiques).
El 1897 modificà els seus estatuts inicials i donà entrada, a més d’associacions, a agrupacions, periòdics i persones particulars. Així, tot i que tenia una escassa densitat de membres, assolí una extensió geogràfica que cobria pràcticament tot el Principat. Era regida per un consell general, format pels representants d’associacions, periòdics, agrupacions i personalitats membres de la Unió.
Dins l’entitat es perfilaren clarament dos sectors: un d’apolític, entorn dels homes de “La Renaixença”, i un altre de molt actiu en política, capitanejat per E. Prat de la Riba. El 1899 aquest darrer grup se separà de la Unió i formà el Centre Nacional Català, presidit per Narcís Verdaguer i Callís.
L’èxit assolit pels escindits en les eleccions del 1901 (en què s’associaren amb la Unió Regionalista) obligà la Unió Catalanista a convocar una nova assemblea, a Terrassa (1901), en què fou acceptada la participació electoral i l’adhesió a la petició de concert econòmic per a Catalunya.
En 1903-06 fou presidida per Domènec Martí i Julià, que li donà un caràcter més obert a posicions d’esquerra i l’integrà en el moviment de la Solidaritat Catalana. En una nova etapa tornà a ésser presidida per Martí i Julià (1914-16), que acabà abandonant-la després d’haver-ne proposat la dissolució.
Des d’aleshores dugué una existència apagada. L’any 1932 assolí un escó a les eleccions per al Parlament de Catalunya.
(Catalunya, 22 juliol 1936 – )
(PSUC) Organització política. Fundada per la fusió de la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i la Federació Catalana del PSOE. Convertit en el partit comunista de Catalunya, sota la direcció del seu primer secretari general, Joan Comorera, participà en els governs de la Generalitat i defensà una política oposada a la revolucionària del POUM i de la CNT-FAI durant la guerra civil. Després, fins al 1948, mantingué una lluita de maquis al Pirineu.
Expulsat del partit Comorera el 1947, el PSUC es reorganitzà, a la clandestinitat, sota la direcció dels seus secretaris generals, Josep Moix (1948-65) i Gregori López i Raimundo (1965-77), especialment en els mitjans obrers i culturals, propugnant una línia de compromís de totes les forces oposades al règim franquista per tal d’assolir la democràcia i l’autonomia catalana.
Favorable al corrent d’eurocomunisme durant la secretaria general d’Antoni Gutiérrez i Díaz (1977-81), experimentà un creixement de militància i influència i uns bons resultats electorals (1977-80).
Però la crisi interna durant la secretaria general de Francesc Frutos (1981-82) i, de nou, d’A. Gutiérrez i Díaz (1982-86), suposà l’escissió (abril 1982) dels contraris a l’eurocomunisme, que crearen el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), i provocà la seva forta davallada electoral (1982-87).
A partir d’aleshores s’intentà contrarestar aquest retrocés amb la fundació d’Iniciativa per Catalunya (IC) -amb l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra i el PCC-, durant la secretaria general de Rafael Ribó (des del juliol 1986), federació de partits en la qual s’ha integrat plenament el PSUC, traspassant-li les seves principals funcions.
Enllaç web: Partit Socialista Unificat de Catalunya
(Països Catalans, 1969 – )
(PSAN) Organització política de caràcter marxista i independentista. Creada per militants escindits del FNC, des del 1974 s’estengué a tots els Països Catalans, però aquest mateix any la part radical del partit se n’escindí i construí el PSAN-Provisional, que el 1979 es convertí en Independentistes dels Països Catalans (IPC).
També el 1979, diferents sectors del PSAN anomenat Oficial s’uniren al moviment Nacionalistes d’Esquerra.
Enllaç web: Partit Socialista d’Alliberament Nacional
(Barcelona, 29 setembre 1935 – )
(POUM) Partit polític comunista autònom, d’ideologia marxista. Fundat per la fusió del Bloc Obrer i Camperol amb Esquerra Comunista. Un comitè executiu, sota la direcció del secretari general Joaquim Maurín, impulsà l’extensió del partit fora del Principat.
La FOUS fou la seva central sindical, i “La Batalla”, el seu portaveu periodístic. El POUM, en formar part del Front d’Esquerres de Catalunya, aconseguí que Maurín obtingués escó de diputat en les eleccions del febrer de 1936.
Després participà en l’aixafament de la insurrecció militar del juliol de 1936 i s’integrà en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i en el govern de la Generalitat, amb Andreu Nin com a conseller de Justícia (setembre-desembre 1936).
Per la seva actitud antiestalinista i arran dels Fets de Maig del 1937, Nin fou assassinat per agents soviètics, mentre que altres dirigents foren detinguts i processats (octubre 1938).
A la postguerra es mantingué en la clandestina lluita antifranquista fins als voltants del 1952. Reaparegué el 1973, una part del POUM convergí vers el Moviment Socialista de Catalunya, mentre que una altra mantenia l’organització, que no aconseguí una especial incidència i evolucionà cap a postures independentistes d’esquerra. Va abandonar la seua activitat al començament de la dècada dels 1980, sense arribar a dissoldre’s.
Dades dels Països Catalans 