(Palma de Mallorca, 1784 – 1852)
Ardiaca de la seu de Mallorca. El 1824 fou nomenat jutge d’una comissió militar que entenia sobre causes d’eclesiàstics, més tard secretari del bisbe Pedro González Vallejo i, de 1847 a 1848, vicari capitular.
Es féu famós pels seus sermons i panegírics, sovint de personatges absolutistes. Deixà una biografia panegírica de Ramon Llull (1847).
(Palma de Mallorca, 1866 – 1914)
Economista i periodista. Amplià el comerç familiar d’importació i exportació de productes agraris, del qual creà oficines a Anglaterra i altres països, i afavorí l’exportació de l’ametlla mallorquina. L’any 1887 fundà el diari “La Almudaina” i s’encarregà de la seva secció literària.
Del 1903 al 1907 fou president de la Cambra de Comerç i donà lloc a la creació del Foment del Turisme de Mallorca (1905); aconseguí la instal·lació del cable telegràfic Barcelona-Palma de Mallorca (1907) i impulsà la campanya per aconseguir de modificar la llei de comunicacions marítimes, que culminà més tard amb la implantació del correu diari amb Barcelona.
(Palma de Mallorca, 28 octubre 1910 – 25 desembre 1997)
Arquitecte i urbanista. Es graduà a Barcelona el 1934 i al Massachusetts Institute of Technology (EUA) el 1945. Primer premi d’arquitectura a l’exposició nacional de belles arts de Barcelona (1942).
Autor del pla de reforma i d’ordenació de Palma de Mallorca del 1950. S’ha dedicat a l’urbanisme -professor de Sociologia Urbana a l’Instituto de Estudios de Administración Local de Madrid, autor de La reforma de Palma (1950) i d’altres sobre urbanisme- i a l’art -restauració dels sepulcres dels reis de Mallorca a la seu de Palma, comissari general del Patrimonio Artístico Nacional des del 1963, ponent i col·laborador del Consell de Cooperació Cultural per a la protecció del Patrimoni Cultural d’Europa, creador (1966) del museu etnològic de Muro de Mallorca, i autor de Pintores de Italia (1300-1800) (1950) i de Guillermo Sagrera y la arquitectura del siglo XV en Mallorca, Rosellón, Sicilia y Nápoles (1969).
L’any 1986 publicà les seves Memòries d’un urbanista: 1939-1979. Rebé del govern francès l’orde del Mèrit de les Arts i les Lletres, i el 1997 el Consell de Mallorca li atorgà el primer premi d’urbanisme en reconeixement a la seva tasca.
Francesc Alfonso (València, 1848 – País Valencià, segle XX) Autor dramàtic i periodista.
Francesc Alfonso (València, 1908 – ? ) Guitarrista. Ha ofert nombrosos concerts amb èxit remarcable. Ha editat una col·lecció d’obres per a guitarra d’autors espanyols clàssics.
Joaquim Alfonso (València, 1808 – Madrid, 1860) Escriptor. Dirigí el Conservatorio de Artes de Madrid i el Real Instituto Industrial, i fundà la Real Academia de Ciencias Físicas.
Lluís Alfonso (Palma de Mallorca, 1845 – 1892) Escriptor. Dirigí el diari “La Dinastía”, de Barcelona. És autor d’alguns treballs narratius i biogràfics.
(Maó, Menorca, 1912 – Palma de Mallorca, 15 març 1983)
Bibliògraf i bibliòfil. Premi Ciutat de Palma amb Las publicaciones periódicas en Mallorca (tres volums inèdits).
Autor de diverses monografies, ha reunit una extensa i valuosa col·lecció d’impresos referents a les Balears.
(Manacor, Mallorca, 1864 – Palma de Mallorca, 1945)
Historiador i arqueòleg. Germà d’Antoni Maria Alcover, ingressà a la Companyia de Jesús. Aixecà els plànols de l’església de Capdepera, d’estil bizantí.
Escriví El Conquistador y la isla de Mallorca (1929), El Islam en Mallorca (1934), i El hombre primitivo en Mallorca (1941-42); en aquest darrer llibre presentà per primera vegada l’existència de gravats incisos en una quinzena de coves prehistòriques mallorquines.
Desplegà una gran activitat com a conferenciant.
(Santa Cirga, Manacor, Mallorca, 2 febrer 1862 – Palma de Mallorca, 8 gener 1932)
Eclesiàstic, lingüista, folklorista i publicista. Estudià al seminari de Palma on va llicenciar-se en dret canònic. Arribà a vicari general del bisbat. Col·laborà amb articles literaris i polèmics a diaris tradicionalistes. Va dedicar-se, des de jove, a recollir llegendes de tradició oral, usos i costums mallorquines.
El 1885 publicà el seu primer llibre, Les cantarelles, amb el pseudònim de Jordi des Recó, al qual van seguir les Rondayes mallorquines (1896), col·lecció de contes de l’illa que aparegueren en tres volums i seguiren fins a vint-i-quatre i tingueren i tenen un gran èxit popular. Després del seu viatge a Catalunya, va donar a conèixer La lletra de convit (1901), en la qual exposava els propòsits i el mètode per fer el Diccionari de la Llengua Catalana, i inicià un recorregut per tots els països de llengua catalana en recerca de material.
Amb la publicació del “Bolletí del Diccionari” (1901-36) va contribuir als treballs de filologia romànica, especialment de dialectologia catalana, i orientat pel filòleg alemany Schädel començà l’elaboració del Diccionari i organitzà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en el qual fou president de la secció filològico-literària.
El primer fascicle del Diccionari va aparèixer l’any 1926 sota el títol de Diccionari Català-Valencià-Balear, acabat per Francesc de Borja Moll en deu volums.
Autor també de les biografies de Quadrado (1919) i Ramon Llull (1924) i d’un treball de dialectologia Refutación de las doctrinas filológicas del señor Menéndez Pidal (1903), fou un ardent defensor de la Solidaritat Catalana.
Nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), en fou elegit president. Se’n separà, però, el 1918 per picabaralles personals i problemes de criteri lingüístic en relació amb les Normes. Tanmateix, s’hi reconcilià el 1928.
(Palma de Mallorca, 3 maig 1854 – 25 febrer 1926)
Poeta, assagista i polític. Llicenciat en dret a Barcelona, exercí el càrrec de relator-secretari de l’audiència de Palma. Amic d’Antoni Maura, va presentar-se com a candidat del partit liberal, i fou elegit diputat a Corts (1893).
Començà escrivint en castellà dins una línia romàntica, imitant Campoamor. D’aquesta etapa és el primer llibre Poesías (1887), el qual seguiren Nuevas Poesías (1892), Poemas y Harmonías (1894) i Meteoros (1901), on afegia nous poemes als ja publicats anteriorment. La crisi produïda per desgràcies familiars (mort de l’esposa i de quatre fills) crea un món interior del poeta, època en la qual sentint la necessitat d’expressió autèntica inicia el canvi idiomàtic, i començà a escriure en català.
L’obra poètica catalana queda recollida en el llibre Cap al tard (1909), visions de la vida, costums i folklore mallorquins, amb una interpretació simbòlica i humanitzada del paisatge en poesies com La Serra, Notes de Deià, Record de Sóller, etc. La segona part conté elegies com La relíquia, expressió d’angúnia del temps passat, i Desolació, poema en què, a través de la imatge d’un arbre caigut, descriu la seva tragèdia familiar. Dins aquest aplec de poemes cal remarcar Haikais i Espurnes, composicions de tipus irònic, que revelen un altre aspecte de la seva poesia. El segon llibre, Poemes bíblics (1918), és una transcripció de temes de l’Antic Testament (Llibre dels Reis, Gènesi, Proverbis).
Poesia de to íntim i nostàlgic, d’acord amb els gustos de la seva època modernista, però dintre els tòpics mallorquins, té una identificació del món poètic amb el personal que eleva a categoria estètica.
La seva obra poètica queda vinculada directament a les teories exposades en les conferències que, sobre La Humanització de l’Art (1904), va donar a l’Ateneu Barcelonès mostrant-se partidari d’un art utilitari enfront d’una concepció aristocràtica, i en articles com el recull publicat a “L’Avenç” amb el títol Art i Literatura.
Premiat amb la Flor Natural als Jocs Florals (1905) i declarat Mestre en Gai Saber el 1909, fou nomenat membre de la Real Academia Española de la Lengua.
Traduïdes per ell mateix al castellà i a diversos idiomes, les seves Obres completes aparegueren el 1951.
(Palma de Mallorca, 1810 – 1834)
Novel·lista i poeta. Fou professor de filosofia a Palma (1831) i nomenat membre de la Real Academia Greco-Latina de Madrid (1832).
Deixà inèdita una novel·la, Alejandro y Salicio o la felicidad i diverses poesies (Poesías fugitivas).
(Banyalbufar, Mallorca, 26 octubre 1927 – Palma de Mallorca, 22 febrer 2024)
Empresari i polític. Professor mercantil, treballà a Veneçuela (1954-63). Director general del Grup d’Hotels del Mediterrani i, des del 1970, president de la patronal mallorquina ASIMA.
En crear-se la UCD es convertí en el seu dirigent a les Balears i, així, fou elegit senador per Mallorca (1977 i 1979). President des del 1978, del pre-autonòmic Consell General Interinsular i, des del 1979, del Consell de Mallorca. El setembre de 1982 abandonà la UCD –i també els càrrecs públics-, per fundar la Unió Mallorquina, partit centrista i autonomista.
El 1983 assolí de nou la presidència del Consell Insular de Mallorca gràcies a un pacte amb AP. Fou més tard President del Parlament Balear (1987-91), fins que es retirà de la política activa.
Dades dels Països Catalans 