Arxiu d'etiquetes: Olot (nascuts a)

Ambrós

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)

Militar. Féu la guerra de Successió amb el regiment de Rafael Nebot, assolint el grau de capità. Fou home de conducta desordenada, la qual li creà incidents.

Pel juliol de 1713, fou culpable del desastrós encontre de Torredembarra, per haver fet circular una ordre falsa. Un mes després, participant a l’expedició del Diputat Militar Antoni Francesc de Berenguer, desertà.

Es posà al servei de Felip V de Borbó. Reclutà alguns fusellers en zona ocupada per combatre contra Manuel Desvalls i Ermengol Amill.

Durant el període 1718-19 lluità contra el famós Carrasclet. Podria ser el mateix capità de Nebot que en 1708, sota el nom d’Ambrosi Roch, apareix dirigint una acció reeixida contra els francesos, a Roses.

Amalric, Martirià

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, segle XV – Catalunya, segle XV)

Notari. Fou un destacat síndic dels remences.

Amargat per l’actitud de Ferran II el Catòlic, es negà a entrevistar-s’hi, tot i haver estat designat com a delegat, pel mateix rei, dels interessos de la pagesia afectada (1486).

Vayreda i Vila, Estanislau

8 Respostes

(Olot, Garrotxa, 11 novembre 1848 – 20 setembre 1901)

Botànic. Germà de Joaquim i de Marià. Llicenciat en farmàcia, aviat va encaminar-se cap a la seva gran vocació. Classificà algunes espècies i formes noves de la flora catalana i en té dedicades algunes.

Féu estudis florístics, molt especialment de les comarques del nord-est de Catalunya, i va confeccionar un herbari molt complet. Col·laborà a la revista “Crónica Científica”.

Va ser autor, així mateix, d’una quantitat considerable d’articles i de llibres, entre els quals es destaquen Estudio de las plantas notables por su utilidad o rareza, que crecen especialmente en Cataluña, Nuevos apuntes para la flora catalana, Excursión botánica al Baix Empordà, Plantas de Cataluña, Catàleg de la flora de la vall de Núria (1882) i Fauna ornitològica de la província de Girona (1883), entre molts més.

Fou el pare de l’historiador Pere Vayreda i Olivas.

Dou i Mas de Xexàs, Albert

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 21 desembre 1915 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 18 abril 2009)

Jesuïta i matemàtic. Ingressà a la Companyia de Jesús el 1943, any en que es llicencià en camins, canals i ports. Doctor (1959) en aquesta especialitat i en matemàtiques (1952), es llicencià també en filosofia (1949) i teologia (1955). Primer degà de la facultat de ciències matemàtiques de la Universidad Complutense de Madrid (1974-75), fou també rector de la universitat de Deusto (1975-77) i president de la Real Sociedad Matemática Española durant el trienni 1960-63.

Publicà, entre d’altres, Ecuaciones diferenciales ordinarias (1969), Fundamentos de la matemática (1970), La Verdad en la ciencia (1979), Los fundamentos de la Ética en la actividad científica (1984), Historia de las obras públicas (1985), Ecología y culturas (1988) i Els científics i la fe cristiana (1993). Col·laborà amb Juan Martín Velasco en l’edició d’Experiencia religiosa (1989).

Fou professor emèrit des del 1987 a la Universitat Autònoma de Barcelona i professor a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona, ciutat on visqué des que la comunitat dels jesuïtes si tornà a instal·lar el 1998 després de mig segle d’absència.

Clarà i Ayats, Josep

8 Respostes

(Olot, Garrotxa, 16 desembre 1878 – Barcelona, 4 novembre 1958)

Escultor. Germà de Joan. Estudià a les escoles de belles arts de Tolosa i de París, on hi residí el 1900, i on conegué Maillol, Bourdella i Rodín. Aquest darrer l’ajudà a superar el modernisme inicial i evolucionà cap a un classicisme d’arrel mediterrània, del qual fou un dels màxims representants de la primera meitat del segle XX.

Com Maillol, Clarà considera el nu femení com el tema que li permet de conquerir les harmonies de volum i superfícies més perfectes.

Considerat com el típic escultor del noucentisme, d’entre les seves obres destaquen La deessa (1928), Repòs (1929), Nu de noia (1934) i Puixança (1936), o les seves darreres escultures, on estudia la figura asseguda.

Membre de l’Academia de San Fernando, rebé el premi March d’Escultura l’any 1958.

Capdevila i Balanzó, Josep Maria

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 14 juny 1892 – Banyoles, Pla de l’Estany, 3 gener 1972)

Crític i assagista. Llicenciat en dret, passà pels Estudis Universitaris Catalans. Deixeble d’Eugeni d’Ors, fou un dels fundadors de la Societat Catalana de Filosofia, dirigí (1925) “La Paraula Cristiana” i fou fundador (1929) i director del diari catòlic “El Matí” i cofundador del Taller-Escola d’Art de Tarragona. Exiliat el 1939, fou professor de literatura i filosofia a la universitat de Popayán (Colòmbia) i després al Liceo Benalcázar de Calí. Retornà a Catalunya el 1965 i s’instal·là a Banyoles.

Influït per Ramon Llull i els escolàstics, fou un crític en la línia de De Sanctis. Publicà Poetes i crítics (1925), Les cent millors poesies de la llengua catalana (1925), Amics i terra amiga (1932), En el llindar de la filosofia (1960), Eugeni d’Ors. Etapa barcelonina (1965), Estudis i lectures (1965) i Del retorn a casa (1971), i d’altres obres, assaigs i articles sobre filosofia, sociologia i literatura. D’un estil elegant i diàfan, influí molt en el moviment de renovació cristiana.

Fou el pare de Francesc Capdevila i Muntaner  (Catalunya, 1922 – Barcelona, 1944)  Escriptor. Publicà la novel·la Alló que la història d’Abbot Farm no explica (1951), d’estil directe i irònic.

Bolòs i Germà, Francesc Xavier de

5 Respostes

(Olot, Garrotxa, 26 maig 1773 – 25 setembre 1844)

Farmacèutic i naturalista. Era net d’Antoni de Bolòs i Ferrussola. Tingué una participació important en el descobriment dels volcans de la Garrotxa i del Gironès, dels quals publicà una memòria Noticia de los extinguidos volcanes de la villa de Olot (1820, 2a. edició, 1841). Inicià i sostingué durant molts anys les observacions meteorològiques a Olot.

Juntament amb Pierre André Pourret, féu exploracions florístiques, confeccionà un herbari amb 6.000 espècies, conservat actualment a l’Institut Botànic de Barcelona, i escriví Plantarum olotensium catalugus, en 24 volums i que romangué inèdit fins l’any 1936. També redactà un catàleg dels animals d’Olot, publicat el 1895. S’interessà també per la numismàtica.

Participà en el moviment artístic olotí de l’època i estimulà l’obra de diversos artistes; ell mateix es distingí per les seves pintures d’iconografia vegetal.

Fou membre corresponent de les Acadèmies de Ciències i Arts, de Medicina i Cirurgia i de Bones Lletres, de Barcelona, i es relacionà amb les grans personalitats científiques europees de l’època.

Bolòs i Capdevila, Oriol de

1 Resposta

(Olot, Garrotxa, 16 març 1924 – Barcelona, 22 març 2007)

Botànic. Fill d’Antoni de Bolòs i Vayreda. Catedràtic de botànica a la Universitat de Barcelona (1953), membre de diverses institucions científiques catalanes i internacionals i director de l’Institut Botànic de Barcelona (1967-84). Ha centrat les seves investigacions en l’estudi de la flora dels Països Catalans, del Pirineu i de la depressió de l’Ebre.

Ha publicat nombrosos treballs, alguns en col·laboració, com: La vegetación de las comarcas barcelonesas (1950), Les groupements végétaux du bassin moyen de l’Ebre et leur dynamisme (1957), Les zones de vegetació de Catalunya (1957), El paisatge vegetal de dues comarques naturals: la Selva i la Plana de Vic (premi Josep Massot i Palmés 1957) (1968), Recherches phytosociologiques dans l’Île de Majorque (1959), El paisaje vegetal barcelonés (1962), Comunidades vegetales de las comarcas próximas al litoral situadas entre los ríos Llobregat y Segura (1967), La botànica catalana als darrers decennis (1969), Contribution à la géobotanique de l’Île de Majorque (1972), La vegetació de la Serreta Negra de Fraga (1973), L’Aphyllanthion dans les Pays Catalans (1976), La vegetació del Montseny (1983) i Flora als Països Catalans (1984).

Bofill i Mates, Jaume

17 Respostes

(Olot, Garrotxa, 30 agost 1878 – Barcelona, 3 abril 1933)

“Guerau de Liost”  Poeta, polític i periodista. Estudià dret i filosofia a la Universitat de Barcelona.

Encara que era de família tradicionalment carlina, milità a la Lliga Regionalista, fou regidor per Barcelona, on s’enfrontà amb els lerrouxistes (La llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona, 1915) i fou diputat i conseller (1921-23) de la Mancomunitat de Catalunya. Ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans el 1919.

Dirigí la branca escindida de la Lliga que formà, en la Conferència Nacional Catalana (1922), el nou partit d’Acció Catalana. Paral·lelament, deixà la direcció de “La Veu de Catalunya”, per passar a la del diari del nou partit, “La Publicitat”.

Escriví sobre temes polítics (Discurs a les juventuts catalanes (1919) i publicà una rèplica a l’obra Per la concòrdia, de Cambó, amb el títol de L’altra concòrdia (1930), en què, dins d’un nacionalisme absolut, fixava les grans línies d’una via liberal i democràtica que havia de cercar l’autonomia dins una Espanya republicana.

Poc després de la seva mort li fou publicada l’obra Una política catalanista (1933), amb un pròleg de Cambó, anàlisi de la seva actuació política i de l’evolució i les crisis d’Acció Catalana.

Inscrit dins el corrent del noucentisme, la seva poesia tendeix cap al classicisme i el simbolisme, i té com a temàtica el Montseny, símbol de la natura (La muntanya d’ametistes (1908), apareguda amb un pròleg d’Eugeni d’Ors, considerat com un manifest de l’ideari noucentista; Somnis, 1913; Selvatana amor, 1918; Ofrena rural, 1926) i Barcelona, que representa la ciutat ideal (La ciutat d’ivori, 1918).

Amb el seu últim llibre, Sàtires (1929), il·lustrada per Xavier Nogués, es mostra com un escriptor culte i refinat, que moralitza sàviament i amb humor o duresa sobre tipus i costums de l’època.

La seva personalitat no pot ésser reduïda als límits estrets d’una escola, i la seva poesia té un caràcter molt personal i determinat.

Blay i Fàbregas, Miquel

4 Respostes

(Olot, Garrotxa, 4 octubre 1866 – Madrid, 22 gener 1936)

Escultor. Treballà vuit anys al taller d’estatuària religiosa dels germans Vayreda. Fortament influenciat per l’escola olotina i pel seu mestre Josep Berga i Boix, la seva obra és una expressiva síntesi del realisme amb el primer modernisme i el simbolisme per derivar finalment cap al classicisme, marcà una fita en l’evolució artística del país, en una època de decadentisme escultòric acusat. Residí a París, Roma i Buenos Aires, i finalment (1906) s’instal·là a Madrid.

Són obres seves: Els primers freds (1892) i Flor silvestre (1896), al Museu d’Art Modern de Barcelona, Eclosió (1908) i La cançó popular, instal·lada a l’angle de la façana del Palau de la Música Catalana. També és autor de les escultures que adornen la font monumental de la plaça d’Espanya, a Barcelona, i el monument a Mariano Moreno, de Buenos Aires.

A part altres distincions rebudes, fou nomenat membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i de la de Madrid i obtingué nombrosos premis.