Arxiu d'etiquetes: nobles

Fiveller de Clasquerí i de Bru, Joan Antoni de

2 Respostes

(Barcelona, 1758 – Teià, Maresme, 1856)

Noble i il·lustrat. Senyor de Margalef. Per matrimoni fou comte de Darnius i marquès de Villel, i el 1829 li fou concedit el ducat d’Almenara Alta amb grandesa d’Espanya.

Fou un membre actiu, des del 1786, de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, en la secció d’història, per a la qual féu diverses comunicacions, i, des del 1826, presidí l’Acadèmia de Bones Lletres (féu una monografia sobre el seu avantpassat Joan Fiveller).

Fou regidor degà de l’ajuntament de Barcelona 1806-20 (durant l’ocupació francesa de 1808-14 fugí de la ciutat), i després del Trienni Constitucional tornà a ocupar aquest càrrec (1824-33). Es retirà a Teià.

Feu i Feliu de la Penya, Josep

2 Respostes

(Mataró, Maresme, segle XVII – segle XVIII)

Noble. Gendre de Francesc Feliu de la Penya. Fou ostatge durant una revolta de camperols de Mataró (1688).

El 1705 s’incorporà a les forces partidàries de Carles d’Àustria; fou tinent coronel de guàrdies catalanes, i li foren atorgats els privilegis de cavaller (1706) i de noble (1708). Participà en el trasllat naval de les forces de Girona a Barcelona (1706).

Les autoritats filipistes feren cremar els seus privilegis (1714).

Fou el pare de Josep Feliu de la Penya i Feu.

Ferrera -llinatge-

1 Resposta

(Barcelona, segle XIV – segle XVIII)

Llinatge patrici de ciutadans honrats i després nobles de Barcelona que apareix, també, almenys fins a la fi del segle XVI, amb la forma Ferreres.

L’estirp coneguda és Pere de Ferrera  (Barcelona, segle XIV – 1393/1400)  Ciutadà de Barcelona. Casat amb Francesca i pare de Felip de Ferrera.

Ferrer-Llupià-Vila de Savassona i d’Ibáñez-Cuevas, Josep Francesc de

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 4 octubre 1764 – 16 juliol 1826)

Noble il·lustrat. Baró de Savassona i senyor d’Esparreguera, Olost i Cererols. Fill hereu d’Antoni de Ferrer-Llupià-Vila de Savassona i de Brossa, restaurador del nou palau de la família a Barcelona, actual seu de l’Ateneu Barcelonès.

Vocal de la Junta Particular de Comerç del Principat i director de les escoles de dibuix i nàutica. Inspeccionà les obres de la Casa de Llotja i promogué la creació d’una escola de química i una altra d’arquitectura.

Reorganitzà el sometent del corregiment de Vic (1795). Fou diputat de la Junta Suprema de Catalunya (1808), vocal de la Suprema Junta del Regne (1808) i comissari de la Junta Central del regne de València (1809), on organitzà regiments militars, recollí cabals i inicià el camí de Trànsits de València.

A l’illa de León (Cadis) signà la proclama per la qual la Junta lliurà el comandament a la Regència (1810). Durant el període constitucional (1821-23) li foren embargats i subhastats els béns, que després recuperà en part.

Ferrer i Ferrer, Tadeu Miquel

Deixa un comentari

(Besalú, Garrotxa, 1764 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1827)

Marí. Publicà una Memòria sobre les fortificacions costaneres catalanes.

Assaltà Toló en la Guerra Gran (1793) i el fort de caputxins de Mataró en la guerra del Francès. Acabada la guerra, reorganitzà el material naval abandonat pels francesos.

Fou nomenat cavaller i noble (1819) i comandant militar de marina de Palamós (1824).

Ferrer i de Bruguera, Melcior

1 Resposta

(Barcelona, 22 juny 1822 – 5 maig 1890)

Jurista. Primer marquès de Cornellà (1889).

Fou president de l’Ateneu Barcelonès (1874), del I Congrés de Jurisconsults Catalans (1881) i de l’Acadèmia de Jurisprudència, i quatre vegades degà del Col·legi d’Advocats (a partir del 1873).

També fou president de la diputació de Barcelona (1875-78) i senador (1881).

Defensà la unificació del dret civil d’Espanya, tot mantenint, però, algunes de les peculiaritats del dret català.

És autor d’Influencia del estado social sobre la legislación (1883).

Ferran i de Sacirera, Felip de

1 Resposta

(Barcelona, 1658 – Nàpols, Itàlia, 1715)

Noble i diplomàtic. Capità de la Coronela durant el setge de Barcelona del mariscal Vendôme. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia Desconfiada el 1700. Posteriorment, el braç militar de les Corts catalanes l’elegí com a representant per a demanar a Felip V de Borbó que nomenés un virrei per a Catalunya abans de jurar els privilegis.

El 1703 ja es decidí per l’arxiduc Carles d’Àustria, i durant la guerra de Successió dirigí forces militars a Tarragona i Lleida (arribà al grau de coronel) i actuà com a ajudant del príncep Enric de Darmstadt. Fou nomenat coronel d’infanteria i comte de Ferran (1706).

L’any 1713 fou designat ambaixador català a l’Haia i tractà de pressionar les representacions estrangeres i Jordi I d’Anglaterra, que acabava d’accedir al tron i li plantejà el Cas dels Catalans, per tal d’obtenir una protecció per a la República catalana.

La notícia de la rendició de Barcelona li provocà una crisi que el dugué ràpidament a la mort.

Ferran (I) d’Aragó i de Castella -a 1194/1248-

7 Respostes

(Catalunya ?, abans 1194 – Aragó ?, 1 juliol 1248)

Infant d’Aragó i eclesiàstic. Fill d’Alfons I el Cast i de Sança de Castella; oncle de Jaume I.

Ingressà a l’orde del Císter, del qual arribà a ésser abat de Montaragó. Fou cap d’un dels bàndols de l’aristocràcia aragonesa durant la minoritat del rei Jaume, en contra del regent comte Sanç I de Rosselló.

El 1218, a les Corts, es mostrà favorable als procediments de concòrdia, encara que després els dificultà i els ajornà fins a la pau d’Alcalá (1227), en què es decidí a sotmetre’s a l’arbitratge de l’arquebisbe de Tarragona, del bisbe de Lleida i del mestre del Temple.

Participà en la conquesta de València. El 1245 ostentava el càrrec de procurador dels regnes.

Ferran d’Aragó i Zapata

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII)

Fill de Pere II el Gran. Primer dels fills naturals tinguts amb Agnès Zapata.

El seu pare deixà, per a ell i Agnès, el castell i les torres d’Albarrasí, la plaça que havia estat del rebel Juan Núñez. L’alt valor militar d’aquestes possessions féu que Alfons II el Franc, germanastre de Ferran, les reclamés per a la corona. Davant la negativa de Ferran i d’Agnès, ambdós foren empresonats per un temps a tall de coacció.

Deu anys després, regnant Jaume II el Just, diversos magnats, entre els quals es comptaven dos dels bastards del casal de Barcelona, Pere Ferrandis d’Híxar i Jaume de Xèrica, mogueren el monarca a restituir aquelles possessions.

El 1299 fou un dels tractadors de la boda de la seva neboda Constança, filla de Jaume Pere, un altre bastard de Pere II, amb Artau de Luna.

L’any següent tornava Albarrasí a ser plena possessió de la corona.

Fernández de la Cueva y Enríquez de Cabrera, Francisco

Deixa un comentari

(Barcelona, 1619 – Madrid, 27 març 1676)

Militar i administrador. Vuitè duc d’Alburquerque.

Capità general de les galeres d’Espanya, durant la guerra dels Segadors fou present en el setge de Barcelona, i vencé els francesos a Cambrils (1650).

Virrei de Nova Espanya (1653-60) i després fou virrei de Sicília (1667-70).