Arxiu d'etiquetes: nobles

Fernández de la Cueva y de la Cueva, Francisco

Deixa un comentari

(Cuéllar, Castella, abril 1575 – Madrid, 1637)

Lloctinent de Catalunya (1616-19), virrei de Sicília (1627-32) i president del Consell d’Aragó (1632-37). Setè duc d’Alburquerque.

Durant la lloctinència es valgué del suport de la burgesia per imposar-se al món nobiliari.

Féu desaparèixer gairebé totalment el bandolerisme aristocràtic, contra el qual desplegà una política de força (decretà centenars d’execucions, entre les quals, la de Joan Sala “Serrallonga”).

Després fou destinat a l’ambaixada d’Espanya a Roma.

Fernández de Córdoba i Cardona, Antoni

1 Resposta

(Bellpuig, Urgell, 2 desembre 1550 – Valladolid, Castella, 6 gener 1606)

Duc de Somma, Sessa i Baena, comte de Palamós, Trivento, Avellino i Cabra; conegut també per Antoni de Cardona-Anglesola i Fernández de Córdoba. Fill de Ferran de Cardona-Anglesola i de Requesens. Estudià a la Universitat de Lleida.

Per la seva prudència, Felip II de Catalunya li deià el duque de seso. Ambaixador (1590-1604) prop dels papes Sixt V, Urbà VII, Gregori XIV, Innocenci IX i Climent VIII, tingué disputes amb ells perquè s’oposava al reconeixement papal del rei Enric IV de França.

Promogué la canonització de Ramon de Penyafort (1601). Majordom major de la reina Margarida d’Àustria (1604-06).

Fou un protector dels literats.

Fernández de Calderón i de Toledo, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 1722 – 1791)

Advocat, filòleg i historiador. Baró de Santa María das Arenas. Estudià a Cervera, i fou superintendent de Zamora (1752-62).

El 1762 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on llegí treballs d’història, d’epigrafia i d’etimologia catalans.

Feliu de la Penya i Feu, Josep

1 Resposta

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Noble. Fill de Josep Feu i Feliu de la Penya i nét de Francesc Feliu de la Penya. Segurament per raons hereditàries usà en primer lloc el nom de la seva mare i en segon el del seu pare.

Amb aquest figurava, el 1705, entre els prohoms de Mataró que reberen en aquesta ciutat la flota de Carles d’Àustria que venia a alliberar Catalunya. S’incorporà al seguici del nou rei.

Fajardo Zúñiga-Requesens y Pimentel, Pedro

28 Respostes

(Mula, Múrcia, 1602 – Palerm, Itàlia, 1647)

Militar i cinquè marquès de Los Vélez. Fou virrei de València (1631-35).

El 1640 el comte-duc d’Olivares el nomenà lloctinent de Catalunya i cap de l’exèrcit castellà que penetrà per recuperar-la. Després d’avançar amb èxit de Tortosa a Tarragona i de reprimir la resistència amb actes de crueltat (setge de Cambrils), arribà davant Barcelona, on fou derrotat de manera estrepitosa per les forces catalanes i franceses davant Montjuïc (26 gener 1641), que motivà la seva destitució.

Fou nomenat ambaixador a la Cort pontifícia i, posteriorment, virrei de Sicília, on la seva actuació desafortunada provocà una rebel·lió, en la qual morí.

Fabra i Fontanills, Camil

8 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1833 – 24 juny 1902)

Industrial i polític. Pertanyé a diverses societats mercantils i industrials.

Afiliat al partit liberal, fou diputat a corts (entre el 1876 i el 1889) i posteriorment senador (1891). Rebé el títol de marquès d’Alella (1889) i fou alcalde de Barcelona (1893), però dimití uns quants mesos després.

Com a soci protector de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, féu una donació per a la construcció (1902) a la muntanya del Tibidabo de l’observatori que duu el seu nom (Observatori Fabra).

És autor d’un Código o deberes de buena sociedad.

Espuny, Josep d’

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – segle XVII)

Noble. Fou molt conegut al seu temps com un dels elements més durs del Braç Militar, tant pel seu geni esquerp com per la seva oposició sistemàtica a totes les iniciatives de la corona.

Atacà durament el jurista Joan Pere Fontanella precisament per certes vel·leïtats d’aquest a favor de la política reial. A les corts de 1626 fou un dels més destacats oponents dels interessos del rei.

Espanyol, Ramon

2 Respostes

(Vic, Osona, segle XIII – País Valencià, segle XIII)

Noble. Fill de Pere Espanyol, amb qui participà, juntament amb els seus germans Bernat, Tomàs i Berenguer, en la conquesta de València (1239).

Heretà els béns del seu pare i del seu germà Berenguer a Campanar i Malilla, al veïnatge de València, on formà en terrenys seus la Pobla de N’Espanyol, i fou cap de la branca valenciana dels Espanyol.

Espanyol -llinatge-

4 Respostes

(Vic, Osona, segle XII – segle XV)

Família burgesa. Els seus membres es cognomenaren a vegades de Hispania, potser perquè procedien del mas Espanya de Taradell, documentat des del 1082. El 1219 era cap de la família Pere Espanyol.

A Mallorca, els Espanyol es feren famosos per llurs lluites contra els Armadans el darrer terç del segle XV, les quals culminaren el 1499 amb la brega sostinguda a l’església de Sant Francesc de Palma de Mallorca.

Espagnac, Charles d’

22 Respostes

(castell de Ramefort, Foix, França, 15 agost 1775 – Organyà, Alt Urgell, 2 novembre 1839)

(o d’Espagne)  Militar i comte d’Espanya. El 1827 dirigí la repressió contra els Malcontents i fou nomenat capità general de Catalunya per consell de F.T. Calomarde. Durant el seu govern (1827-32) portà a terme una política sistemàtica de terror contra els reialistes purs i contra els liberals, la qual cosa li guanyà l’odi d’ambdós sectors.

Substituït pel general Llauder (1832), fugí a Mallorca i després a França. Detingut a Perpinyà (1833), fou confinat a la ciutadella de Lilla. Fugí el 1838 i, d’acord amb el pretendent Carles V, prengué el comandament de la junta carlina de Berga.

La seva intransigència i la seva crueltat provocaren que fos destituït i detingut per la junta (1839), que decidí desterrar-lo a Andorra.

En trobar-se prop del pont de l’Espia, prop d’Organyà, fou assassinat i llançat al Segre.