(Mataró, Maresme, 13 desembre 1798 – 18 juliol 1880)
Pedagog i músic. Cec de naixement, excel·lí en la música i les arts manuals. A partir de 1830 fou l’organista de la parròquia de Santa Maria de Mataró.
Inventà instruments i sistemes perquè els cecs poguessin escriure: Descripciones de algunos instrumentos para enseñar a los ciegos las primeras letras y la escritura en notas musicales (1837).
Fou el pare de Carles Isern i Vinyas.
(Mataró, Maresme, 11 desembre 1826 – Palma de Mallorca, 8 gener 1889)
Compositor i metge. Era pilot de la marina mercant.
Escriví música religiosa, en la qual destaca una Missa, estrenada a Mataró (1852); música per a l’escena, seguint models italians.
La seva òpera Arnaldo d’Erill s’estrenà al Liceu de Barcelona el 1859.
(Mataró, Maresme, 1905 – Perpinyà, 1964)
Escriptor. Director dels periòdics “Diari de Mataró” i “Llibertat”.
El 1939 s’exilià a Perpinyà, on hi comprà una llibreria (1951) i hi esdevingué un dels promotors de la cultura catalana.
Amb la seva muller, Rita Casals, inicià l’emissió radiofònica Aires del Canigó i fundà l’Esbart Dansaire del Rosselló.
Amb el pseudònim de Galdric de Prada col·laborà, en català, al diari “La Dépêche”. Publicà l’opuscle El segle XIX. Capítol d’un llibre inèdit (1963).
Fou el pare de Ramon Gual i Casals.
(Mataró, Maresme, 1936 – )
Promotor cultural. Fill de Julià Gual i Masoller i de Rita Casals, als qual seguí a l’exili i es dedicà posteriorment a l’ensenyament, en particular del català, a Prada.
Fundà a Illa la revista escolar “Terra Nostra” (1965) que es transformà en una publicació trimestral de divulgació de temàtica rossellonesa.
Amb el mateix nom creà una editorial que ha contribuït poderosament al redreçament cultural de la Catalunya Nord.
Fou un dels principals organitzadors de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada.
(Mataró, Maresme, 6 setembre 1881 – Barcelona, 15 maig 1936)
Arquitecte. Titulat a Barcelona el 1905.
Arribà al càrrec d’arquitecte en cap de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona; en aquesta ciutat construí els grups escolars Baixeres, Milà i Fontanals, Pere Vila i Ramon Llull, creats per fer tangible el pla cultural del municipi.
En col·laboració amb Jaume Torres, dirigí la construcció de l’edifici central de Correus de Barcelona, projectat el 1914 i no executat fins al 1927, i, amb Adolf Florensa, el del Foment del Treball Nacional, també a Barcelona.
També restaurà edificis antics, especialment la Casa de l’Ardiaca, i amplià la Maternitat (1924).
Alguns dels seus edificis exhibeixen un predomini de la línia historicista, però d’altres, com els grups escolars, són representatius de la plenitud de l’estil neocentista.
Redacta, amb J. Puig i Cadafalch i amb A. de Falguera, L’arquitectura romànica de Catalunya (1909-19).
(Mataró, Maresme, 2 juny 1940 – )
Tenor. Format a Barcelona, amplià estudis a Itàlia i guanyà el concurs Achille Peri, de Reggio de l’Emilia (1967) i el mateix any hi debutà amb L’elisir d’amore.
De veu lírico-lleugera, s’ha especialitzat en Rossini, Donizetti, Cimarosa, Mozart i autors del segle XVIII.
Ha actuat per tot el món i especialment a Itàlia (sovint al Teatro alla Scala de Milà). A Barcelona ha actuat regularment al Liceu d’ençà del 1970.
Ha enregistrat òperes i un disc de cançons tradicionals catalanes (1982).
(Mataró, Maresme, 1854 – Barcelona, 21 juliol 1925)
Banquer. En unió de Manuel Arnús i Fortuny, fundà a la darreria del segle XIX, la Banca Arnús y Garí S.L. de Barcelona. L’establiment perdurà fins al 1948.
Fou, a més, un dels fundadors de l’Associació del Mercat Lliure de Valors de Barcelona. Era un dels directors del Banc de Barcelona quan aquest féu fallida el 1920.
El seu nebot Josep Garí i Gimeno continuà la banca Arnús-Garí.
(Mataró, Maresme, 1 setembre 1834 – 27 setembre 1883)
Polític i economista. Fou un dels fundadors de l’Ateneu Mataronès (1854).
Una estada a Anglaterra l’impulsà a treballar per a assolir millores socials, per això, fou un dels promotors de la Caixa d’Estalvis d’aquesta ciutat (1863), de la qual fou secretari, i hi fundà la Biblioteca Popular (1866).
Participà en la revolta del 1869. Afiliat al partit liberal, fou diputat a corts per Mataró (1881-83).
(Barcelona, 1796 – 1860)
Polític i hisendat. Cap de la milícia de cavalleria durant el Trienni Constitucional.
El 1834 comandà un dels tres batallons de la milícia nacional de Barcelona. Representà Barcelona a la diputació provincial (1845) i fou senador.
Es casà amb Teresa de Sant-romà i de Guàrdia, senyora d’Almacelles, de Marmellar i la Saida, i foren els pares de:
Carles de Fortuny i de Sant-romà (Mataró, Maresme, 1815 – Catalunya, segle XIX) Baró d’Esponellà, pel seu matrimoni (1837) amb Bernarda de Carpi.
(Mataró, Maresme, 26 juliol 1893 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 17 setembre 1972)
Escenògraf i decorador. Fill de l’ebenista Tomàs Fontanals i Sivilla i germà de Francesc. Residí a París fins al 1914. Fou deixeble de l’acadèmia de Francesc Galí a Barcelona.
Començà treballant com a decorador i realitzà nombroses pintures amb aquest fi. Degut a la seva preparació al taller d’arquitectura de Puig i Cadafalch i el seu viatge a Alemanya (1919), el menaren vers l’escenografia.
Home d’una gran cultura, fou mestre de teatres de Madrid. A Barcelona intervingué en els treballs de muntatge de l’Exposició Internacional del 1929 i en la realització del Poble Espanyol de Montjuïc.
En esclatar la guerra civil, se n’anà a Mèxic, on aconseguí molt d’èxit amb la decoració d’establiments de luxe i s’especialitzà en el muntatge de decorats per al cinema.
Dades dels Països Catalans 