Arxiu d'etiquetes: Madrid (morts a)

Riera i Gassiot, Ignasi

2 Respostes

(Barcelona, 5 gener 1940 – Madrid, 22 maig 2025)

Escriptor i polític. Col·laborador habitual a les seccions culturals de diverses publicacions catalanes i en emissores radiofòniques i preocupat pel món obrer i la immigració.

Ha publicat El Baix Llobregat, quince años de luchas obreras (1976), en col·laboració amb José Botella, Pàries, sindicalistes, demagogs (1986), Crònica apòcrifa dels catalans (1993), Els catalans de Franco (1998), Opressió i resistència: el franquisme (1939-1975) i les novel·les Honorable Mr. R (1981, premi Andròmina 1980), No arrenqueu els geranis (1984), El rellotge del pont d’Esplugues (1984, premi Ramon Llull), Esposa al forn (amb cebes) (1986) i Lletra de batalla (1995).

És també autor de llibres de literatura infantil i juvenil: El pacte de Formentera (1987), Jo voldria ser… (1999) i de gastronomia: Diccionario de cocina de Ignasi Riera (1993).

Fou membre del PSUC, ha estat regidor de l’ajuntament de Cornellà de Llobregat i diputat al Parlament de Catalunya.

Pagès i de Puig, Anicet de

Deixa un comentari

(Figueres, Alt Empordà, 7 agost 1843 – Madrid, 25 novembre 1902)

Poeta. A partir de l’any 1872 va prendre part de manera activa en el moviment de la Renaixença, després d’haver actuat intensament com a membre de La Jove Catalunya, agrupació literària de la qual fou un dels fundadors. Poeta floralesc, va concòrrer diverses vegades als certàmens celebrats a Barcelona del 1868 al 1900. Representa un cas típic de poeta amb una obra que no correspon a les anomenades composicions de certamen. Fou proclamat mestre en gai saber.

Romàntic apassionat, seguidor de lord Byron, pren temes bíblics per a les seves composicions (El cant de Salomó, Maria de Magdalena, El cant de la sulamita) i es basa també en arguments de rondalles populars i llegendes, com Lo comte Garí i Joan de Serrallonga.

Traslladat a Madrid el 1878, es dedicà a l’estudi de la lexicografia i l’estilística de l’idioma clàssic castellà, treballà en el Diccionario crítico del idioma castellano (1900) i col·laborà en el Diccionario enciclopédico hispano-americano. Les seves Poesies foren publicades a la “La Ilustració Catalana” el 1906.

Monlau i Roca, Pere Felip

1 Resposta

(Barcelona, 29 juny 1808 – Madrid, 18 febrer 1871)

Científic, metge i escriptor. Cirurgià (1833), catedràtic d’història i literatura (1840-44), catedràtic de psicologia a Madrid (1848), professor de geografia a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona, catedràtic d’higiene a Madrid (1854), director del Museu Arqueològic Nacional (1867) i membre de diferents acadèmies, és un dels metges més importants del segle XIX.

Dues obres el situen al centre de la problemàtica del seu temps: Elementos de higiene pública (1847), on postula la dispersió industrial, i Higiene industrial (1856), posterior a la crisi del 1855 i lligada a la realitat sorgida de la revolució industrial.

Els temes i les categories tractats per Monlau (sanitat, treball, producció, habitacles, higiene) són trets de la realitat del capitalisme naixent.

Fou el pare de Josep Monlau i Sala.

Mingote Barrachina, Antonio

Deixa un comentari

(Sitges, Garraf, 17 gener 1919 – Madrid, 3 abril 2012)

Dibuixant humorístic. Comandant d’infanteria. Establert a Madrid. Assidu col·laborador de publicacions periodístiques, fou director de la revista humorística “Don José”. Fou el màxim representant de l’humor castellà i burgès de la postguerra, amb un cert inconformisme conjuntural.

Entre els seus llibres d’humor gràfic cal esmentar Historia de la gente, Historia de Madrid, El Mus, Arturo y Pepe, Hombre solo, Las palmeras de cartón (1951), Historia del traje (1963), Este señor de negro (1975), Al cielo iremos los de siempre (1985) o Conciencias naturales (1996).

Ha escrit per al teatre i la televisió i és autor de curt metratges i de guions de cinema. Fou membre de la Real Academia Española des del 1987.

Milans del Bosch i Carrió, Joaquim

2 Respostes

(Barcelona, 6 juny 1854 – Madrid, 3 agost 1936)

Militar. Nebot de Llorenç Milans del Bosch. Lluità en la Tercera Guerra Carlina, a Melilla (1893) i a les Filipines (1897-98). El 1907 ascendí a general de brigada i el 1913, mentre servia a l’Àfrica, a general de divisió.

Fou capità general de Catalunya (1918-20); en aquest període tingué lloc la vaga general de la Canadenca, empresa que ell mateix havia contribuït a crear.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou governador civil de Barcelona (1924-30), amb adhesió completa al programa polític del dictador: clausurà el camp del Futbol Club Barcelona i l’Orfeó Català (1925), suprimí entitats excursionistes i culturals, clausurà el Foment Català de Sallent (1925) i imposa reiterades suspensions i multes a diaris i revistes catalanes. Fou destituït en caure Primo de Rivera.

Meer i Kindelán, Ramon de

5 Respostes

(Barcelona, 11 gener 1787 – Madrid, 5 novembre 1869)

Militar i baró de Meer. Liberal, fou nomenat capità general de Catalunya (1837), i mostrà de bon principi la seva tendència favorable als elements moderats. Fou combatut pels membres progressistes de la Diputació.

Comandà les forces armades reialistes de la primera guerra carlina i, després de la pèrdua de Berga, promogué la creació d’un Consell Superior Central de Catalunya (agost 1837). Durant les eleccions d’octubre, a causa de l’agitació del Principat, declarà l’estat de setge (setembre 1837); ocupà Barcelona el 14 d’octubre, episodi que representà el triomf del partit moderat i la seva candidatura.

Mata i Fontanet, Pere

11 Respostes

(Reus, Baix Camp, 13 juliol 1811 – Madrid, 27 maig 1877)

Metge, escriptor i polític liberal. Estudiant de medicina, ja de jove es dedicà a la política, terreny en què s’inicià amb les seves col·laboracions en “El Propagador de la Libertad” i “El Vapor”, on defensà el romanticisme liberal. Es va exiliar a París, i en tornar-ne fundà “La Joven España” (1838), primer diari republicà aparegut a Reus.

Després d’un nou exili a París, va ésser diputat per Reus, i després guanyà a Madrid la càtedra de medicina legal i exercí els càrrecs de governador i rector de la Universidad Central. S’esforçà per introduir les noves idees sobre la medicina en oposició a la ideologia mèdica oficial, polemitzà contra l’hipocratisme i és precursor de la psiquiatria a Espanya.

Entre el conjunt de la seva obra, constituïda per una sèrie de treballs mèdics, filosòfics i literaris, sobresurt La filosofía española (1858) i Tratado teórico y práctico de medicina legal y toxicología (1846). Conreà també el gènere narratiu, dins el qual excel·leix la novel·la El poeta y el banquero (1842), que defineix l’actitud d’aïllament de l’escriptor romàntic enfront de la societat burgesa en què viu, formada arran de la revolució industrial.

En llengua catalana publicà a “El Vapor” el poema Lo vot cumplert, reproduït més tard a l’antologia Los trobadors moderns, i Els records de la pàtria, on recull el tema fonamental del romanticisme i evoca el tema de l’Ubi Sunt. Publicà també novel·les històriques i estudis de lingüística.

En homenatge a ell es construí a Reus l’Institut Pere Mata (1897-1912), conjunt arquitectònic modernista projectat per Lluís Domènech i Montaner.

Enllaç web:  Institut Pere Mata

Martí i d’Eixalà, Ramon

8 Respostes

(Cardona, Bages, 6 gener 1807 – Madrid, 18 maig 1857)

Jurisconsult i filòsof. Llicenciat en dret civil i espanyol. Separat de les aules per motius polítics del 1840 al 1842, el 1843 professà jurisprudència i el 1846 obtingué la càtedra de dret civil i mercantil espanyol. Ensenyà filosofia a l’Acadèmia de Ciències Naturals (1834-45) i fou professor i director de l’Institut de Barcelona.

Membre del partit liberal, fou diputat en diverses ocasions, i portaveu del proteccionisme industrial català. Dirigí i anotà l’edició de Las Siete Partidas d’Alfons X. Soci i president de l’Acadèmia de Jurisprudència, formà part de les comissions per a la reforma del codi de comerç i per a la redacció de les ordinacions municipals de Barcelona.

Influït per Bacon, Locke i Hume, coneixedor de Kant, de Condillac i Destutt de Tracy, i sobretot marcat per l’escola escocesa de Reid i Stewart, va centrar la seva filosofia en un concepte de “consciència en tota la seva integritat” que li permeté ensems la recerca lògica i empírica de l’exactitud científica, i la valoració de la moral i els sentiments personals. En dret és l’iniciador de l’escola catalana del segle XIX (Duran i Bas, Permanyer, Reynals), mentre que, a través de Llorens i Barba, és l’origen de l’Escola de Barcelona i la seva filosofia del sentit comú.

Gran part dels seus manuscrits va ésser cremats en morir l’autor. En dret destaquen: Tratado elemental de Derecho civil romano y español (1838) i Instituciones del Derecho Mercantil de España (1848); filosòficament són importants el seu Curso de Filosofía elemental (1841), l’Apéndice de la Filosofía en España (1842), afegit a la traducció del Manual de Historia de la Filosofía d’Amice, les Consideraciones filosóficas sobre la impresión de lo sublime (1845), els Estudios sobre la inteligencia de los animales (1856) i els Discursos inaugurals dels cursos 1835, 1837 i 1852.

Marsillach i Soriano, Adolf

2 Respostes

(Barcelona, 25 gener 1928 – Madrid, 21 gener 2002)

Actor i autor teatral i cinematogràfic. Nét d’Adolf Marsillach i Lleonart. Debutà a Madrid amb En la ardiente oscuridad (1950). Entre els seus èxits com a actor i director del Teatro Español de Madrid (des del 1965) hi ha Marat-Sade (1968) i Tartuf (1969).

Fundà i dirigí (1978-79) el Centro Dramático Nacional, i més tard fou nomenat director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico (1985-89 i 1992-96), i amb la qual ha fet montatges com La Gran Sultana (1994) i El misántropo (1996).

Ha actuat en nombroses pel·lícules: Mariona Rebull (1947), Cerca de la ciudad (1952), La regenta (1974), Al servicio de la mujer española (1978), Sesión continua (1984), La vaquilla (1985), Esquilache (1988, premi Goya al millor actor de repartiment) i Un largo invierno (1991).

Ha dirigit Flor de santidad (1972). Ha estrenat, com a autor teatral, Yo me bajo en la próxima, y usted? (1981) i ha col·laborat en diverses produccions per a la televisió.

Va publicar un llibre de memòries Tan lejos, tan cerca. Mi vida (1998). El 1991 va rebre la Medalla d’Or de Belles Arts, màxim guardó que atorga el Ministeri de Cultura.

Lucena, Carlos

Deixa un comentari

(Bujalance, Andalusia, 19 maig 1925 – Madrid, 27 octubre 1995)

Actor teatral. La seva activitat escènica s’inicià el 1950 a Barcelona, on ingressà a l’Institut del Teatre i posteriorment a la companyia d’Enric Borràs. Més tard estigué vinculat al Teatre de Cambra de Barcelona i a la Companyia de Teatre Ciutat Comtal. A la dècada dels 1960 dirigí i gestionà el Teatre Guimerà i més tard fundà el Saló Diana amb Mario Gas.

Especialitzat en teatre clàssic, el 1978 s’integrà al Centro Dramático Nacional de Madrid, on interpretà obres com Enrique IV (1978), o Luces de Bohemia (1984). Premi Ercilla de Bilbao (1984), actuà per darrera vegada a Barcelona amb les Comedias Bárbaras. Féu la darrera interpretació el 1994 en el musical Golfus de Roma.