Arxiu d'etiquetes: Madrid (morts a)

Albanell i Girón de Rebolledo, Galceran

Deixa un comentari

(Barcelona, 1561 – Madrid, 10 maig 1626)

Mestre del futur Felip IV de Catalunya. Fou un dels pocs de l’estament militar català de l’època que posseïa una formació humanística i un coneixement de llengües orientals.

Arran del seu nomenament com a tutor del príncep Felip (1612) abandonà Barcelona per la cort. Figurà des d’aleshores entre els personatges influents als quals els consellers barcelonins recorrien per tal d’obtenir ajuda.

Ordenat sacerdot, rebé l’abadia d’Alcalá la Real i l’administració de l’arquebisbat de Granada.

Deixà inèdits entre altres treballs un Compendio de la Historia General de España, unes instruccions sobre el govern dirigides al comte-duc d’Olivares i un Parecer sobre la residencia de obispos.

Alabern i Moles, Ramon

5 Respostes

(Barcelona, 18 desembre 1811 – Madrid, 1888)

Gravador i fotògraf. Germà de Pau i oncle de Camil Alabern i Casas.

Va dur de París un daguerreotip, amb el qual va fer la primera fotografia a la Península als Pòrtics d’en Xifré, de Barcelona (10 novembre 1839). La màquina se la va quedar l’Acadèmia de Ciències i Arts per tal d’ensenyar-ne l’ús.

Autor de gravats per a l’obra España de Pi i Margall, i de mapes de l’Atlas de Delamare.

Alabern i Casas, Camil

3 Respostes

(Barcelona, 1825 – Madrid, 14 setembre 1876)

Gravador. Fou deixeble del seu pare, Pau Alabert i Moles i nebot de Ramon. Intervingué en la il·lustració de l’Atlas Geográfico de España i realitzà una gran quantitat de làmines per a llibres de versos. Marxà a l’estranger per tal de perfeccionar-se en l’ofici.

Treballà en un mètode que impedís la falsificació de bitllets de banc i de documents de crèdit. Contribuí notablement a la revaloració del gravat a Catalunya.

A Madrid, ocupà el càrrec de primer gravador a la Fábrica del Sello.

Agelet i Garriga, Jaume

Deixa un comentari

(Lleida, 25 juliol 1888 – Madrid, 13 març 1981)

Poeta. Exercí la carrera de diplomàtic fins al 1936.

La seva lírica respon a un postsimbolisme refinat, que evoca experiències personals o recull el color del paisatge.

Entre altres obres, cal destacar Damassos al sol (1924), Hostal de núvols (1931), Rosada i celistia (1949), Pluges a l’erm (1953), Fonts de lluna (1960), Ocells al teulat (1970), Hort vell (1968) i la participació al llibre col·lectiu Lleida, vuit poetes (1969). Pòstumament s’ha publicat 100 poemes (1993).

Adell i Ferré, Francesc

Deixa un comentari

(Riudecanyes, Baix Camp, 30 desembre 1909 – Madrid, 12 setembre 1979)

Pintor i arquitecte. Es titulà en 1936, fou arquitecte municipal de Riudoms, Falset, Móra d’Ebre, l’Espluga de Francolí i de la Cambra de la Propietat Urbana de Reus.

Construí el Museu Biblioteca de la Riba (1948), el Casal Montblanquí (1948), la reconstrucció de l’ermita de la Riera, a les Borges del Camp.

El 1960 s’establí a Barcelona i el 1963 anà a Madrid com assessor del ministeri d’Educació.

Com a pintor ha conreat bastant l’aquarel·la i formava part de la junta directiva de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.

Treballà per la recuperació del poble de Siurana (Priorat).

Vives i Roig, Amadeu

19 Respostes

(Collbató, Baix Llobregat, 18 novembre 1871 – Madrid, 2 desembre 1932)

Compositor. El seu germà Camil li ensenyà les primeres nocions de solfeig. Estudià harmonia i composició a Barcelona amb Josep Ribera. Després d’un quant temps d’exercir de mestre de capella en un asil de Màlaga, ocupà el mateix càrrec a Barcelona al Col·legi del Loreto.

Fou un dels fundadors de l’Orfeó Català (1891), al qual dedicà les seves obres corals. Es destacà especialment en el gènere teatral, gràcies al seu talent dramàtic i a la seva força lírica.

Algunes de les primeres obres seves són escrites en col·laboració amb J. Giménez, R. Calleja i A. Saco del Valle. El 1895 estrenà al Teatre Novetats de Barcelona Arthús, òpera en tres actes, damunt text de S. Trullol i Plana, i Euda d’Uriach (1900), basada en una obra d’Àngel Guimerà.

Es traslladà a Madrid, on triomfà com a autor de les sarsueles Don Lucas del Cigarral (basada en la comèdia Entre bobos anda el juego, de F. de Rojas i estrenada el 1899), La balada de la luz (1900), Doloretes (1901), El tirador de palomas (1902) i Bohemios (1903; transformada en òpera l’any 1920); Juegos malabares (1910), Anita la risueña (1911), Maruxa (1914; convertida també en òpera l’any 1915), El señor Pandolfo (1916), Trianerías (1919), Balada de Carnaval (1919), Doña Francisquita (1923), Talismán (1932, estrenada el 6 de desembre, quatre dies després de la mort del compositor), etc.

Escriví també una de les més notables col·leccions de lieder de l’època: Canciones epigramáticas (1915-16). Entre les seves obres corals es destaquen la cèlebre L’emigrant (1890) i Follies i paisatges, suite en cinc parts (1928).

Fou conferenciant i autor de llibres com Sofia (1923), L’entusiasme és la sal de l’ànima (1927) i el recull d’articles i conferències pòstum Julia (1971).

Verger i Ventayol, Maria

Deixa un comentari

(Alcúdia, Mallorca, 27 setembre 1892 – Madrid, 1983)

Escriptora. Es titulà de bibliotecària i arxivera, i des del 1923 fou bibliotecària i auxiliar arxivera de l’Arxiu Municipal de Terrassa i bibliotecària i conservadora del Museu Soler i Palet de Terrassa, fins el 1943.

L’any 1935 guanyà un concurs d’arxius convocat per la diputació de Barcelona. Creà la biblioteca escolar de l’Escola d’Economia i la de la presó del partit judicial. Residí alguns anys a sud-amèrica, i després visqué a Madrid.

Ha publicat obres de poesia, com Clarors matinals (1924), Tendal d’estrelles (1930), L’estela d’or (1934), etc, i la narració L’enflorament d’una il·lusió (1930) i Reseña histórica de los archivos y bibliotecas del ayuntamiento de Tarrasa (1942).

Santos i Torroella, Àngels

3 Respostes

(Portbou, Alt Empordà, 7 novembre 1911 – Madrid, 3 octubre 2013)

Pintora. Germana de Rafael Santos. Féu un breu aprenentatge a Valladolid amb el pintor italià C. Perotti.

Considerada com una revelació, es feren ressò de la seva pintura, mig expressionista, mig surrealista, diversos intel·lectuals catalans i de l’estat. El 1931 presentà una exposició individual a París, i el 1932 participà en la col·lectiva d’Artistas Ibéricos a Copenhaguen i París.

El 1933 fou invitada a l’exposició del Carnegie Institute de Pittsburgh (EUA) i el 1936 figurà al pavelló espanyol de la Biennal de Venècia. Exposà a Barcelona per primer cop el 1935 a les Galeries Syra juntament amb Emili Grau i Sala, amb qui es casà.

La seva obra, decantada cap al postimpressionisme, tracta preferentment del paisatge i els interiors.

Fill seu és el també pintor Julià Grau i Santos.

Salas i Bosch, Xavier de

1 Resposta

(Barcelona, 4 juny 1907 – Madrid, 3 juny 1982)

Historiador de l’art. Fill de l’enginyer de camins Xavier de Salas i de Milans. Es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona i en dret a Salamanca i es doctorà en història a Madrid, on fou deixeble d’Elies Tormo. Amplià estudis a Viena i a Berlín.

Professor auxiliar a la facultat de filosofia i lletres de Barcelona des del 1931. Fou secretari de Dionisio Ridruejo en el secretariat dels Servicios de Propaganda a Burgos (1937). Comissari delegat de la Dirección General de Bellas Artes a la direcció del Museu d’Art de Catalunya (1940-47), fou encarregat de la càtedra d’història de l’art a la Universitat de Barcelona (1943) i catedràtic (1945).

Director de l’Instituto de España, a Londres (1946-62), i agregat cultural a l’ambaixada espanyola (1954-62). El 1962 obtingué la càtedra d’història de l’art de la Universitat de Madrid i esdevingué sotsdirector del Museo del Prado, del qual fou director des del 1970.

Fou acadèmic de Bones Lletres de Barcelona (1943) i de San Fernando (1967), membre de la Hispanic Society de Nova York i corresponent de nombroses institucions. Fou president del bureau del Comitè Internacional d’Història de l’Art.

En la seva obra sobresurten les edicions de la Biografía pictórica Valentina d’Orellana (1930) i de La fi del Comte d’Urgell (1931), així com la publicació de diversos documents.

Publicà nombrosos treballs a “Archivo Español de Arte” i “Gazette des Beaux-Arts” -de la qual fou membre del comitè de direcció-, i col·laborà a “Goya”, “Arte Español”, “Anales y Boletín de los Museos de Barcelona”, “Burlington Magazine”, etc, especialment sobre el tema de Goya -sobre la figura del qual féu notables aportacions-, Rosales, la pintura espanyola del s XVII i els pintors romàntics hispànics.

Publicà llibres com La familia de Carlos IV (1944), Velázquez (1962) i The Golden Age of Spanish Painting (1976, en col·laboració).

Rusiñol i Prats, Santiago

78 Respostes

(Barcelona, 25 febrer 1861 – Aranjuez, Madrid, 13 juny 1931)

Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista. Després dels primers estudis treballà en el negoci de teixits del seu pare, però va deixar el negoci en mans del seu germà Albert, i trencà amb la tradició industrial de la família.

Inicialment autodidacte en art, fou deixeble del dibuixant Tomàs Moragas i es formà en el Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, del qual fou un dels fundadors. Les primeres pintures tenen punts de contacte amb les de Joaquim Vayreda.

Els que porten condecoracions són com les botigues de poc gènere que tot ho exhibeixen a l’aparador. (Santiago Rusiñol)

Després d’un viatge a París (1889), on va viure a Montmartre amb Ramon Casas i després amb Zuloaga, la seva pintura adoptà tons grisos i subtils vaguetats, a la manera de Whistler, clarament influenciada pels impressionistes. Els quadres d’aquella època són paisatges, temes urbans, composicions simbòliques d’inspiració modernista i retrats. Després d’un viatge a Andalusia (1896-97), començà a pintar jardins.

Establert a Barcelona, fou un dels principals animadors del primer moviment modernista, Els Quatre Gats, que agrupava artistes i escriptors d’avantguarda. Adquirí una casa a Sitges, on va fundar el Cau Ferrat i organitzà les famoses Festes Modernistes.

Més popularitat aconseguí com a escriptor. Ja des de París col·laborà a “La Vanguardia” amb els escrits Desde el molino (1894) i Impresiones de arte (1897), impressions després aplegades en Fulls de la vida (1898). Formà part del grup de “L’Avenç”, portaveu del moviment modernista.

Enganyar els homes d’un en un és bastant més difícil que enganyar-los de mil en mil. Per això l’orador té menys mèrit que l’advocat o el curandero. (Santiago Rusiñol)

Anant pel món (1896) fou el primer llibre que publicà en català; hi recull records d’infantesa, impressions de viatges per Espanya i de l’estada a París. És remarcable Oracions (1897), original i personalíssima contribució al modernisme, comentada per Unamuno.

La seva aportació al teatre català, iniciada amb L’home de l’orgue (1890), aconseguí un veritable èxit amb L’alegria que passa (1898), estrenada en sessions del Teatre Íntim. Satiritzà temes candents de l’època en les comèdies de costums, com L’hèroe (1903), paròdia del desastre del 98, Els Jocs Florals de Canprosa (1902), divertida caricatura de les innúmeres solemnitats floralesques, Els savis de Vilatrista (1907), ridiculització de l’ambient pseudo-intel·lectual de províncies, i Gente Bien (1917), crítica de la societat barcelonina dels nous rics que, mancats de cultura, s’entesten a no parlar la llengua del país.

La seva obra més representativa, L’auca del senyor Esteve, en la doble versió novel·lística (1907) i teatral (1917), és un elogi amable i àcid de la menestralia barcelonina, promotora del creixement de la ciutat.

Al romanticisme modernista i fins decadent pertanyen El místic (1903), El pati blau (1903) i La mare (1907). Entre les obres dramàtiques cal esmentar El jardí abandonat (1900), Cigales i formigues (1901) i La nit de l’amor (1905), de modernisme simbolista.

En les narracions i novel·les sobresurten l’enfilall d’acudits, el llenguatge pintoresc, la presència individualitzada del paisatge on s’endevina l’empremta del pintor impressionista, tot això bastit sobre la gran o petita anècdota de gènere costumista. Exemples principals d’això són El català de “La Mancha”, En Josepet de Sant Celoni, a més de L’auca del senyor Esteve. Notables capacitats de percepció i de descripció palesen els mig assaigs, mig llibres de viatges El poble gris (1902) i L’illa de la calma (1920), sobre Mallorca.

Oscil·lant entre l’humor amable i la melangia trista, com una mica desencantat de la vida, combinà els aspectes de pintor, de dramaturg, de novel·lista i de celebritat popular quasi mítica sobretot per l’aspecte bohemi, de casa benestant, que deixà un extens i original anecdotari.