Arxiu d'etiquetes: Madrid (morts a)

López i Rodó, Laureà

Deixa un comentari

(Barcelona, 18 novembre 1920 – Madrid, 11 març 2000)

Polític i advocat. Catedràtic de dret administratiu a Santiago i a Madrid. Fou nomenat secretari general tècnic de la presidència del govern el 1956, comissari del Plan de Desarrollo en crear-se aquest organisme (1962) i ministre sense cartera encarregat del Plan de Desarrollo Económico y Social el 1965.

Membre de l’Opus Dei, formà part de diferents governs franquistes a partir del 1965. El 1973 fou nomenat ministre d’Afers Estrangers, però cessà aquest mateix any arran de l’atemptat de Carrero Blaco. Durant la transició, milità a Alianza Popular, fou l’únic diputat d’aquest partit elegit a Catalunya el 1977 que participà en la redacció de l’Estatut de Sau. Abandonà el partit el 1979.

Ha publicat Política y desarrollo (1970), La larga marcha hacía la monarquía (1977), a més de les seves Memorias.

López de Ochoa i Portuondo, Eduard

Deixa un comentari

(Barcelona, 31 gener 1877 – Madrid, 16 agost 1936)

Militar. Participà en les guerres de Cuba i del Marroc. General d’infanteria des del 1918. Recolzà el cop d’estat de Primo de Rivera, de qui se separà el 1924. Liberal, pro-republicà i francmaçó, hagué d’exiliar-se a París el 1925 i participà en la conspiració de Sánchez Guerra (1928-29).

Acceptà la legalitat republicana el 14 d’abril de 1931 i l’autoritat de Francesc Macià. Capità general de Catalunya des del 1931, fou encarregat de refrenar la sublevació d’Astúries (1934), oposant-se a la violència de la Legió. Tanmateix, fou responsabilitzat de la repressió i empresonat el març de 1936, i a l’agost fou mort.

És autor de dos llibres document de primera mà: De la Dictadura a la República (1930) i Campaña militar de Asturias en octubre de 1934 (1936).

Llauder i de Camín, Manuel de

7 Respostes

(Argentona, Maresme, 3 juliol 1789 – Madrid, 6 març 1851)

Militar i polític, marquès de la Vall de Ribes. Amb el grau de coronel, lluità l’any 1813 en la guerra del Francès i es destacà en el setge de Girona. Afecte a la causa de l’absolutisme, l’any 1823 s’uní a les forces franceses del duc d’Angulema, que li va valer, com a recompensa, el nomenament de capità general de Bascònia. El 1830 fou capità general d’Aragó i, poc després, de Navarra.

El 1832, després dels fets de La Granja, es declarà contrari al grup carlí i rebé la capitania general de Catalunya. Per organitzat una força contra els carlins, armà a Barcelona els batallons de la Milícia Nacional. L’any 1834 fou nomenat ministre de la guerra sota el govern de Martínez de la Rosa, càrrec que dimití aquell mateix any i tornà a la capitania de Catalunya, on actuaven les forces carlines, i també grups revolucionaris que exigien la restauració de la Constitució del 1812.

La Milícia Nacional es posà del costat dels revolucionaris, cosa que significava el fracàs del general Llauder a Barcelona. Es va fer càrrec del poder una junta que el va destituir. Es refugià a França, viatjà per Europa i, en tornar, fou nomenat, l’any 1839, capità general de Granada, però aviat hi renuncià.

L’any 1844 publicà unes memòries i el 1845 fou nomenat senador, però la seva vida va restar reduïda a l’àmbit estrictament privat fins a la mort.

Letamendi i de Manjarrés, Josep de

5 Respostes

(Barcelona, 11 març 1828 – Madrid, 6 juliol 1897)

Metge i escriptor. Dotat d’un talent natural i d’una capacitat de treball extraordinària, conreà, a més de la seva especialitat mèdica, la pintura, la música (fou un dels descobridors de Wagner a Espanya) i la poesia.

Com a metge és autor d’un Curso de patología general i d’un Curso de clínica y canon perpetua de ciencia médica, llibres en els quals exposa la concepció de la medicina basada en l’estudi de l’individu considerat com un tot psicosomàtic i no com el simple cos on es manifesta una malaltia independentment de la persona malalta. Aquesta concepció, molt combatuda en molts aspectes fonamentals durant la seva època, ha estat adoptada, també, per la medicina actual.

Fou catedràtic d’anatomia a la Universitat de Barcelona (1857) i, després (1878), de patologia general a la de Madrid. Presidí o fou membre de moltes associacions i institucions mèdiques i polemitzà amb altres especialistes de l’època com ara Ramon Turró.

Publicà moltes altres obres, entre les quals, l’estudi psicofísic La mujer.

Lerroux García, Alejandro

64 Respostes

(La Rambla, Andalusia, 4 març 1864 – Madrid, 25 juny 1949)

Polític. S’inicià en política i periodisme a Madrid, l’any 1890; posteriorment es traslladà a Barcelona, on dirigí “La Publicidad” i fundà “El Progreso”, “El Intransigente” i “La Casa del Pueblo”. Cap de l’anomenada Unión Republicana, fou elegit diputat els anys 1901, 1903 (primer èxit electoral important) i 1905. El 1906 trencà amb N. Salmerón i amb tots els altres republicans (federals, nacionalistes) que s’integraren a Solidaritat Catalana i, encara que fou derrotat estrepitosament per aquesta (1907), fundà el nou Partit Radical.

Lerroux s’emparà en els sectors anticatalanistes (generalment immigrants) i en bona part de la massa obrera, que renegà momentàniament l’apoliticisme anarquista per raó del fracàs de les grans vagues de començament de segle. El seu moviment s’alimentà d’una extrema demagògia revolucionària i republicana i d’un exagerat anticlericalisme.

Barcelona esdevingué l’escenari d’un constant enfrontament entre els radicals i la dreta regionalista (Lliga Regionalista), amb introducció de la violència per part dels elements joves del seu partit (els anomenats Jóvenes Bárbaros); bé que no fou present en la Setmana Tràgica, hi fou molt activa la participació del seu partit.

L’any 1910, quan dominava l’ajuntament de Barcelona, fou acusat per Jaume Carner i Joan Ventosa, davant el Congrés, d’irregularitats en l’expedient per a la conducció d’aigües a la ciutat, i per això hagué d’abandonar la conjunció republicano-socialista. A partir d’aleshores adoptà posicions cada cop més moderades.

Participà en l’Assemblea de Parlamentaris (1917) i, després del parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30), signà el pacte de Sant Sebastià i participà en el comitè que preparà l’adveniment de la República. Posteriorment fou ministre d’estat i l’any 1933 formà govern, en el qual donà entrada a tres membres de la CEDA. S’emparà en l’extrema dreta, sobretot arran de la repressió dels moviments revolucionaris d’octubre de 1934 a Catalunya i a Astúries. En les eleccions de 1936 no aconseguí acta de diputat i, començada la guerra civil, fugí a Portugal, des d’on donà suport a la insurrecció; tornà a Espanya el 1947.

Escriví, entre d’altres, les obres: Al servicio de la República (1930), La pequeña historia (1945) i Mis memorias (1963).

Guillén, Fernando

Deixa un comentari

(Barcelona, 29 novembre 1932 – Madrid, 17 gener 2013)

(Fernando Gallego i Guillén)  Actor teatral i de cinema. S’inicià com a actor al teatre, primer com a integrant del Teatro Universitario de Derecho i, posteriorment, a diverses companyies (entre elles les d’Elvira Noriega, Fernando Fernán Gómez, Núria Espert o la Lope de Vega) i als teatres Español i María Guerrero. Va consolidar la seva fama a la televisió, especialment a La saga de los Rius.

Debutà al cinema amb Un día perdido (1953) i treballà per a directors com Pere Lazaga, J.L. Sáenz de Heredia o Josep Maria Font, entre d’altres. La seva carrera canvià d’orientació a partir de Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988), de P. Almodóvar.

El 1992 va rebre el premi Goya al millor actor per Don Juan de los infiernos, de G. Suárez. Entre la resta de la seva filmografia destaquen: La nave de los locos (1995), Más allá del jardín (1996), Airbag (1997), La herida luminosa (1997) i El abuelo (1998).

Gimbernat i Arbós, Antoni

5 Respostes

(Cambrils, Baix Camp, 15 febrer 1734 – Madrid, 17 novembre 1816)

Cirurgià i anatomista. Estudià filosofia i humanitats a la Universitat de Cervera, d’allí passà al Real Colegio de Cirugía de Cadis, del qual era director Pere Virgili. El 1763, en haver acabat els estudis, fou nomenat director del Col·legi de Cirurgia de Barcelona i, un any més tard, director de l’hospital de la Santa Creu. Fou comissionat pel govern de Carles III de Borbó, juntament amb Marià Ribes, per ampliar estudis a l’estranger.

Passà tres anys a París, i el 1777 es traslladà a Londres a estudiar sota el mestratge de W. Saunders i del conegut John Hunter. A aquest darrer suggerí una nova tècnica d’operar la trencadura crural, que rebé una gran acceptació i es coneix internacionalment com a operació de Gimbernat; duu també el seu nom el lligament de Gimbernat, la part fibrosa del canal crural, que ell havia descobert.

Després d’una estada a Edimburg i a Amsterdam, retornà a la península el 1778 amb Marià Ribes, i els fou encomanada l’organització del Colegio de Cirugía de San Carlos de Madrid, inaugurat el 1787, on organitzà un important museu anatòmic-patològic. Ideà diversos instruments de cirurgia, emprats encara actualment, i es distingí com a reformador de l’ensenyament professional.

A més de nombroses observacions clíniques, deixà manuscrits sobre directrius per a l’organització dels estudis de medicina. Entre les més importants de les seves obres es poden esmentar Nuevo método de operar en las hernias crurales (1794) i Disertación sobre las úlceras de los ojos que interesan la córnea transparente (1802).

Fou el pare de Carles de Gimbernat i Grassot, i de:

Agustí de Gimbernat i Grassot  (Barcelona, segle XIX)  Escriptor. Escriví la biografia del seu pare i del seu germà Carles. Publicà traduccions del francès i l’anglès.

Fita i Colomer, Fidel

6 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 31 desembre 1835 – Madrid, 13 gener 1918)

Historiador i eclesiàstic. Ingressà als jesuïtes (1869) i féu el noviciat a Nivelles (Bèlgica). Passà a Loiola, on cursà retòrica i filosofia i fou professor d’humanitats, gramàtica i idiomes fins el 1860. El 1865 ensenyà exegesi i llengües orientals a Lleó, on es desvetllà la seva vocació d’historiador; fou nomenat corresponent de l’Academia de la Historia.

L’any 1868 l’expulsió dels jesuïtes el porta a Vals-prép-de-Lo-Puèi (Alvèrnia), on estudià els dominis dels templers de Velai. Poc després tornà a Manresa i aviat a Banyoles, on residí a l’antic monestir, aleshores Casa Missió Diocesana, on actuà com a superior i organitzà un hospital de sang per als ferits de la guerra carlina.

Passà a residir a Madrid el 1876, on fou membre numerari (1879) i director (1911) de la Academia de la Historia, càrrec que ocupà fins a la mort. Fou també membre de l’Academia Española i de la de Bellas Artes de San Fernando, de la de Bones Lletres de Barcelona i dels instituts d’arqueologia de Berlín i Coimbra. Col·laborà en un gran nombre de revistes d’història i religioses, així com a “La Renaixença Catalana”.

L’enorme quantitat de les seves publicacions és dedicada especialment a història eclesiàstica, a epigrafia romana, hebrea i celtibèrica i a col·leccions de documents, molts d’ells de tema català, i sobresurten per la seva erudició: La epigrafia romana de la ciudad de León (1868), Els reis d’Aragó i la seu de Girona des de l’any 1462 fins al 1482 (1873), Lápidas hebreas de Gerona (1874), El gerundense y la España primitiva (1879), El Llibre Verd de Manresa (1880), El Principado de Cataluña (1883), Destrucción de Barcelona per Almanzor (1885), Tablettes historiques de la Haute Loire (1870), Fernando II de Aragón en la historia parlamentaria de Cataluña (1888), La reacción metropolitana de Tarragona y el concilio compostelano del año 959 (1901), Barcelona en 1079 (1903), Epigrafía visigótica en Barcelona (1907) i Renallo gramático (1908), a més d’un bon nombre de treballs publicats al “Boletín de la Real Academia de la Historia”.

Prologà el Llibre dels feits d’armes de Catalunya, que edità Marià Aguiló el 1873, col·laborà a l’edició de Las Cortes de Cataluña de l’Academia de la Historia i fou el més destacat col·laborador d’E. Hübner en el Corpus Inscriptionum Latinarum. A l’Academia de la Historia es conserven, sense inventariar, una gran quantitat de manuscrits seus, i és interessant la seva correspondència amb els erudits coetanis.

Figuerola i Ballester, Laureà

6 Respostes

(Calaf, Anoia, 4 juliol 1816 – Madrid, 28 febrer 1903)

Economista i polític. Estudià economia a la Junta de Comerç de Barcelona, sota la direcció d’Eudald Jaumeandreu, i dret a la Universitat de Barcelona, on guanyà la càtedra d’economia política (1847), i després d’haver-se passat al lliurecanvisme ocupà la de Madrid.

Fou membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i d’altres institucions, tant de Catalunya com de Madrid.

Des de molt jove milità en les files del Partit Federal. El 1842 fou secretari de la Junta Revolucionària de Barcelona, però dimití. El 1846 fundà l’Escola Normal de Barcelona.

A conseqüència de la caiguda d’Isabel II de Borbó, tingué accés al govern, on ocupà el càrrec de ministre d’Hisenda (des del setembre de 1868 fins al juny de 1869 i des del novembre de 1869 fins al febrer de 1870), des del qual promulgà una Llei de Bases Aranzelàries (que posteriorment ha estat denominada Aranzel Figuerola) que suprimia totes les restriccions a la importació i l’exportació en un pla gradual de rebaixes. El triomf d’aquesta política lliurecanvista fou de poca durada. En aquest càrrec, creà la moneda unitària per a tot l’estat espanyol (la pesseta).

Després de la seva sortida del govern es dedicà estrictament a la tasca docent, i fou el primer president de la Institución Libre de Enseñanza.

Entre altres obres de tipus pedagògic i econòmic, és autor d’un dels llibres més importants d’aquella època sobre el fenomen urbà: l’Estadística de Barcelona en 1849 (1849, reeditat el 1968), també, i per justificar el seu aranzel, publicà La reforma arancelaria de 1869.

Com a educador escriví: Manual completo de enseñanza simultánea, mútua i mixta… (1841), Guía legislativa e inspectiva de instrucción primaria (1844), Elementos de gramática castellana (1853, amb més de 30 edicions); d’altres escrits seus notables són: Organización política del estado (1854), El socialismo en Suiza y Francia (1894) i Filosofia del trabajo (1861). Una part dels seus treballs és dispersa i introbable.

Figueras i de Moragas, Estanislau

5 Respostes

(Barcelona, 13 novembre 1819 – Madrid, 11 novembre 1882)

Polític, jurisconsult i destacat orador. Es llicencià en dret i exercí d’advocat a Tarragona. Cap al 1840 ingressà al partit progressista, del qual se separà i passà per anar al partit demòcrata. L’any 1848 participà, a Madrid, en els treballs preparatoris de la revolució, però en fracassar, tornà a Catalunya. A partir del 1851 fou diputat a corts per Tarragona. Es mostrà declaradament republicà i dirigí a les corts la minoria parlamentària d’aquesta filiació.

L’any 1854 formà part de la junta revolucionària de Tarragona i, després del triomf de la revolució de juliol d’aquell any, tornà a ésser elegit diputat, i també el 1862 i el 1865. Les seves campanyes contra els governs de la Unió Liberal i dels moderats li valgueren la persecució de Narváez; va ésser desterrat a Pamplona i posteriorment a Avis (1867).

En triomfar la revolució de setembre de 1868, en la qual prengué part activa, fundà el periòdic “La Igualdad”, que aviat esdevingué el principal diari republicà d’Espanya. Fou elegit diputat per a les corts constituents de 1869-70. Més endavant es distingí per l’oposició constant als governs d’Amadeu I i, en general, a la idea monàrquica.

Elegit president de la I República (12 febrer 1873), amb l’ajut dels radicals. Exercí el càrrec fins al mes de juliol del mateix any; després es traslladà a l’estranger afectat per la mort de la seva muller, malalt i incapaç de superar les divisions polítiques dels republicans. Durant la Restauració es mantingué allunyat de tota activitat política fins que el 1880 fundà el Partit Republicà Federal Orgànic. Procurà la unió de tots els republicans, per la qual cosa s’entrevistà amb Manuel Ruiz Zorrilla a París.

La mort truncà el seu retorn a la vida política.