(Lleida, 10 febrer 1915 – 22 desembre 1996)
Veterinari. Fou fundador i president de la Central Lechera Leridana. Fundà el 1942 la revista “Lérida Ganadera”, que dirigí fins la 1958. Prengué part activa en la celebració d’una vintena de concursos de ramaderia.
El 1963 creà la Secció d’Estudis Veterinaris dins de l’Instituto de Estudios Ilerdenses, del qual fou vice-president.
Ha publicat nombrosos treballs científics i ha realitzat una gran tasca de divulgació ramadera.
(Lleida, 19 març 1888 – Madrid, 5 maig 1965)
“Amichatis” Comediògraf, cineasta i periodista. Col·laborador en periòdics satírics, com “Papitu” i “L’Esquella de la Torratxa”, i director del diari radical “Renovación” (1934-36).
Amb l’empresari Sugranyes introduí la revista al teatre còmic i esdevingué l’autor més conegut del Paral·lel, gràcies a Josep Santpere, que li estrenà més de cent obres (entre les més populars Les dones de tothom, 1918, Amàlia, 1918 i Baixant de la Font del Gat o La Marieta de l’ull viu, 1924, aquesta escrita amb la col·laboració de Gastó A. Màntua, i portada al cinema el 1927). Fundà “El Día Gráfico” i “Los Miserables”.
Exercí de guionista (Las peripecias de Baby, 1916), operador, productor i director (Una apuesta original, 1918, Caramellas, 1928) de firma catalana i obrí uns estudis de sonorització a Barcelona.
Intervingué també en les pel·lícules Los arlequines de seda y oro (1919) i La noia del càntir (1928).
Exiliat a Xile el 1939, retornà a la Península i morí a Madrid.
(Lleida, 22 maig 1973 – )
Motociclista. S’inicià en el món de les carreres de motocicletes a 17 anys quan guanyà el Criterium Solo Moto. El 1991 fou campió d’Espanya i d’Europa de 125 cc.
Debutà al Mundial el 1994. El 1995 guanyà el seu primer Gran Premi al circuit Ëscar Gálvez de l’Argentina i quedà tercer al Mundial. La següent temporada aconseguí el quart lloc al Mundial de 125 cc.
L’any 1998 participà en la cilindrada de 250 cc, però el 1999 tornà a la categoria del 125 cc, on es proclamà campió del món pilotant una Honda.
(Lleida, segle XVII – ?, segle XVII)
LXXII Abat de Poblet, el XVIII dels quadriennals. Fou elegit en 1692, succeint Pere Virgili.
L’arquebisbe de Tarragona, Josep Llinars, consagrà l’església major durant el seu abadiat, el 13 de novembre de 1693.
Albert cessà l’any següent. Fou elegit successor seu Josep Rosers.
(Lleida, segle XVI – Aranda de Duero, Castella, 1580)
Frare dominicà. El 1559 fou professor de la universitat de Barcelona, on entrà en relacions amb el lloctinent García de Toledo, de qui fou confessor i després marmessor; elegit prior del convent de Santa Caterina de Barcelona el 1577, es preocupà d’acabar les obres d’aquest convent.
Hom li atribueix un comentari a l’epístola als hebreus.
(Lleida, 25 juliol 1888 – Madrid, 13 març 1981)
Poeta. Exercí la carrera de diplomàtic fins al 1936.
La seva lírica respon a un postsimbolisme refinat, que evoca experiències personals o recull el color del paisatge.
Entre altres obres, cal destacar Damassos al sol (1924), Hostal de núvols (1931), Rosada i celistia (1949), Pluges a l’erm (1953), Fonts de lluna (1960), Ocells al teulat (1970), Hort vell (1968) i la participació al llibre col·lectiu Lleida, vuit poetes (1969). Pòstumament s’ha publicat 100 poemes (1993).
(Lleida, 1956 – )
Artista plàstic. Llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona, féu estudis de gravat al Museu de Conca i més tard a l’Acadèmia de Belles Arts de Perugia.
Caracteritza la seva obra -a mig camí entre l’escultura i la instal·lació- la construcció per acumulació modular d’elements repetits, la integració del moviment dins l’obra mateixa (documentat en sèries fotogràfiques) i l’ús de materials industrials (gomaespuma, plaques de ferro galvanitzat, entre d’altres).
Els anys 1986 i 1987 exposà a la Fundació Miró, i entre les exposicions col·lectives destaca la seva participació al Saló de Tardor de Barcelona el 1983.
(Lleida, 9 juliol 1923 – )
Escriptor i traductor. Es llicencià en lletres i filologia clàssica.
Ha destacat pels seus llibres de literatura juvenil: El venedor de peixos (1960), Trampa sota les aigües (1965), Rovelló (1969), En Roc, drapaire (1971), L’home dels gats (1972), Bernat i els bandolers (1974), Un cavall contra Roma (1975), Els amics del mar (1979), Gira-sol d’històries (1980), Les aventures del rellotge (1981), Saberut i cua-verd (1982), La caravana invisible (1986), Contes en òrbita (1991), Un estrany a l’arca (1993) i Els fugitius de Troia (1998).
També ha publicat els reculls de narracions Festa major (1961; reeditat el 1987 amb el títol de La festa i la ganyota) i Ara mateix eren aquí (1987), i llibres d’assaigs com ara Catalunya continental (1968), Catalans pel món (1969), Proses de ponent (1970), Viatge entorn de Lleida (1972), Història de Lleida explicada als joves (1979) i De Morera Galícia i Guillem Viladot (1980). És autor del dietari Vuit estacions (1991).
Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1991, ha rebut diversos premis per la seva obra, així com la Creu de Sant Jordi (1990), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2000) i doctor honoris causa per la Universitat de Lleida (2004).
(Lleida, 30 agost 1910 – Sant Quirze Safaja, Moianès, 29 desembre 1942)
Poeta. Era fill del polític d’esquerres Humbert Torres i Barberà, i germà de Víctor. Va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. Visqué molts anys al sanatori de Puigdolena, on morí de tuberculosi.
La malaltia i el sentiment de la guerra civil fan de la mort una presència constant en la seva poesia. D’altra banda, hi ha alhora un sentiment religiós molt personal i que ha estat força discutit des dels angles ortodox i heterodox.
Les Poesies de Màrius Torres (Mèxic, 1947, reeditades a Barcelona diverses vegades, amb successives incorporacions de poemes inèdits) han gaudit de molta popularitat. El tema de l’amor hi es també una constant, tractat amb serenor i enmig d’un simbolisme sovint inextricable.
Independent, fill encara del noucentisme, és un dels poetes més purament lírics de la postguerra.
(Lleida, 27 juliol 1867 – Canal de la Mànega, 24 març 1916)
Compositor i pianista. Estudià piano i composició a Barcelona i completà la seva formació a París amb Bériot. Inicià la seva activitat com a concertista a Barcelona. Fundà la Societat de Concerts Clàssics (1889) i l’Acadèmia Granados (1901), on donà classes de piano.
El primer èxit el tingué a Madrid amb l’òpera Maria del Carmen (1898). Aviat començà a col·laborar amb músics famosos com Casals, Thibaud o Saint-Saëns. El 1911 estrenà a Barcelona la seva obra mestra Goyescas, que li proporcionà un gran èxit a París (1914). Autor d’òperes (Gaziel, 1906), suites per a piano i orquestra (La noche del muerto), peces per a piano (Capricho español), música de cambra (Quintet per a piano) i obres simfòniques.
Morí quan tornava de Nova York, on havia assistit a l’estrena de la versió escènica de Goyescas. El seu vaixell fou torpedinat per un submarí alemany.
Dades dels Països Catalans 