Arxiu d'etiquetes: juristes

Maluquer i Viladot, Joan

1 Resposta

(Barcelona, 3 setembre 1856 – 12 juliol 1940)

Polític i jurisconsult. Fill de Salvador Maluquer i Aytés. Col·laborà a “La Renaixença” i fou secretari del Primer Congrés Catalanista (1880). Regidor de Barcelona i diputat a corts per Terrassa–Sabadell (1886) i Solsona (1896), hi defensà la vigència del dret català.

Fiscal del tribunal suprem espanyol, fou senador per Lleida (1903-05), degà del Col·legi d’Advocats i president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona.

Fundà el Partit Monàrquic Autonomista i fou nomenat president de la diputació durant el període posterior a la Dictadura. En proclamar-se la República, després d’un gest simbòlic de força, lliurà el poder a Francesc Macià.

Treballà en l’apèndix del dret català al codi civil espanyol. Entre d’altres, publicà Teatre català: estudi històrico-crític (1878), Aborígens catalans (1880), Derecho civil especial de Barcelona y su término (1889), Recuerdos de una excursión a Dinamarca y Suecia (1907), Recuerdos de un viaje a Canarias (1908), El dominio del espacio en sus relaciones con el derecho (1911), La physionomie et la valeur sociale du droit catalan (1923), Records d’un viatge al Senegal (1928), Les meves noces d’or amb el molt il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (1929), Per a construir la Regió Catalana (1929) i Una mica d’història (La catalanitat de la darrera diputació provincial de Barcelona) (1934).

Guàrdia i Canela, Josep Delfí

Deixa un comentari

(Balaguer, Noguera, 12 maig 1945 – )

Jurista. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, exercí des del 1966.

Ha estat diputat de la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona en els períodes 1970-75 i 1978-83. El 1975 fou elegit membre de número de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, de la qual fou secretari entre el 1977 i el 1983. El 1992 en fou elegit president. Ha estat també professor de dret processal i de dret civil a la Universitat de Barcelona i a l’Estudi General de Lleida fins al curs 1983-84.

Fou membre del comitè de redacció de la “Revista Jurídica de Catalunya” des del 1969 i tingué una participació destacada en el Segon Congrés Jurídic Català (1971). Des del 1980 fou membre de la comissió jurídica assessora de la Generalitat de Catalunya i de la seva comissió permanent.

Té nombroses publicacions en les matèries de dret privat (especialment de dret civil català) i de dret processal.

Gay i de Montellà, Rafael

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 15 novembre 1882 – Barcelona, 1969)

Advocat i jurisconsult. Membre de les joventuts de la Lliga Catalana. Especialista en dret mercantil. Fou membre numerari de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i ocupà diversos càrrecs en la junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona.

De la seva obra, són rellevants: Prontuario de la jurisprudencia mercantil (1924), La vida financera de les societats mercantils (1978), Tratado de la legislació comercial española (1930), Código de Comercio español comentado (1936), Autarquía (1940) i Valoración hispánica del Mediterráneo (1952). Escriví també algunes obres narratives sobre la Cerdanya i el Rosselló i records de viatge, així com la novel·la Girona 1900 (1966).

Font i Rius, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 abril  1915 – 5 abril 2018)

Jurista i historiador del dret català. Ha estat catedràtic de la universitat de La Laguna (1945), d’on passà successivament a les de Múrcia, de València i, finalment, de Barcelona (1954). Fou degà de la facultat de dret del 1958 al 1965.

És doctor honoris causa de les universitats de Montpeller i de Bordeus i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1960) i de la de Jurisprudència i Legislació (1960) i de l’Institut d’Estudis Catalans (1970).

Les seves publicacions han versat sobre els problemes jurídics de la conquesta cristiana i dels orígens dels municipis catalans (Orígenes del régimen municipal de Cataluña, 1944), que han cristal·litzat en l’edició de les Cartas de población y franquicia de Cataluña, obra bàsica, en dos volums (1969). Cal esmentar-ne també El procés de formació de “Les Costumes” de Tortosa (1973).

Formà part de l’equip director de la continuació de l’obra inacabada de Ramon d’Abadal Catalunya carolíngia.

Figueras i de Moragas, Estanislau

5 Respostes

(Barcelona, 13 novembre 1819 – Madrid, 11 novembre 1882)

Polític, jurisconsult i destacat orador. Es llicencià en dret i exercí d’advocat a Tarragona. Cap al 1840 ingressà al partit progressista, del qual se separà i passà per anar al partit demòcrata. L’any 1848 participà, a Madrid, en els treballs preparatoris de la revolució, però en fracassar, tornà a Catalunya. A partir del 1851 fou diputat a corts per Tarragona. Es mostrà declaradament republicà i dirigí a les corts la minoria parlamentària d’aquesta filiació.

L’any 1854 formà part de la junta revolucionària de Tarragona i, després del triomf de la revolució de juliol d’aquell any, tornà a ésser elegit diputat, i també el 1862 i el 1865. Les seves campanyes contra els governs de la Unió Liberal i dels moderats li valgueren la persecució de Narváez; va ésser desterrat a Pamplona i posteriorment a Avis (1867).

En triomfar la revolució de setembre de 1868, en la qual prengué part activa, fundà el periòdic “La Igualdad”, que aviat esdevingué el principal diari republicà d’Espanya. Fou elegit diputat per a les corts constituents de 1869-70. Més endavant es distingí per l’oposició constant als governs d’Amadeu I i, en general, a la idea monàrquica.

Elegit president de la I República (12 febrer 1873), amb l’ajut dels radicals. Exercí el càrrec fins al mes de juliol del mateix any; després es traslladà a l’estranger afectat per la mort de la seva muller, malalt i incapaç de superar les divisions polítiques dels republicans. Durant la Restauració es mantingué allunyat de tota activitat política fins que el 1880 fundà el Partit Republicà Federal Orgànic. Procurà la unió de tots els republicans, per la qual cosa s’entrevistà amb Manuel Ruiz Zorrilla a París.

La mort truncà el seu retorn a la vida política.

Faus i Esteve, Ramon

3 Respostes

(Guissona, Segarra, 14 abril 1902 – Barcelona, 11 juliol 1987)

Jurista i notari de Barcelona des del 1930. Fill de Josep Faus i Condomines. Degà del Col·legi de Notaris (1951-60) i especialista en dret matrimonial, publicà un nombre ingent de treballs sobre aquesta especialitat: La separación de hecho en el matrimonio (1945), La vida licenciosa del cónyuge viudo y sus consecuencias jurídicas (1959), etc.

Fou membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans (1968). També ha escrit diversos treballs sobre la compilació del dret civil especial de Catalunya, com ara Ante la presentación en las cortes del Proyecto de compilación (1959), Sentido ético y progresivo de la Compilación (1962), etc.

Fou el pare de Francesc Faus i Pascuchi.

Duran i Bas, Manuel

18 Respostes

(Barcelona, 28 novembre 1823 – 10 febrer 1907)

Jurisconsult i polític. Entrà en la vida universitària com a professor de dret romà (1850) i en la política municipal com a secretari de l’ajuntament (1852-54), càrrec del qual dimití a l’adveniment del Bienni Progressista (1854-56).

Durant aquest període col·laborà al conservador “Diario de Barcelona”, on exposà les línies fonamentals del seu pensament jurídic, social i econòmic, influït per les doctrines de l’escola històrica de Savigny (fou el creador de la “Fundació Savigny” a Madrid) i entroncat amb l’escola jurídica catalana a través dels ensenyaments de Martí d’Eixalà.

Fou diputat provincial (1858-62) i diputat a corts els anys 1863 i 1865, militant a la Unió Liberal d’O’Donnell. Sota la restauració milità en el partit liberal-conservador de Cánovas, fou diputat a corts els anys 1874 i 1879 i, posteriorment, senador vitalici.

Com a caracteritzat defensor del dret civil català, el 1880 fou nomenat vocal corresponent de la comissió codificadora, amb l’encàrrec de redactar una memòria de les institucions de dret català que convenia conservar en el nou codi civil. Fracassat el congrés de juristes, convocat a la universitat (1881), pels radicalismes que s’hi manifestaren, la Memoria fou obra personal seva, i monument del sistema jurídic català.

En el vessant econòmic de la seva activitat, fou proteccionista. En formar-se el ministeri Silvela-Polavieja (1899), fou nomenat ministre de gràcia i justícia; tenia la missió d’aconseguir la descentralització administrativa i l’elaboració dels apèndixs al codi civil espanyol que incorporarien els règims jurídics particulars, però dimití el càrrec al cap de poc temps a causa de l’actitud intransigent del govern envers Catalunya, i després de la protesta de Barcelona en l’anomenat Tancament de caixes.

Havia estat set vegades president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (del 1868 al 1894), així com de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1901, 1904-07), degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1885-91) i rector de la Universitat de Barcelona (1896-99), en la qual creà la càtedra de dret civil català i de literatura catalana.

De la seva vasta producció, cal esmentar el recull d’articles Estudios políticos y económicos (1856), Memoria acerca de las Instituciones del Derecho civil de Cataluña (1883), Estudios jurídicos (1888), La Escuela jurídica catalana (1891) i Estudios morales, sociales y económicos (1895).

Fou el pare de Raimon, Manuel, Claudi i Lluís Duran i Ventosa.

Dou i de Bassols, Ramon Llàtzer de

7 Respostes

(Barcelona, 11 febrer 1742 – Cervera, Segarra, 14 desembre 1832)

Jurista, polític i economista. Germà d’Ignasi de Dou. Doctorat en lleis per la Universitat de Cervera (1765), on fou deixeble de Josep Finestres. Va residir a Barcelona del 1770 al 1776 i després tornà a Cervera, on guanyà la càtedra de dret canònic i, més tard, la de dret civil (1789).

Ordenat sacerdot el 1795, fou canonge de la catedral de Barcelona. Conseller de la Universitat de Cervera (1805), dos anys més tard va iniciar la docència en el camp de l’economia política, en el qual fou contrari al lliurecanvisme.

Elegit (1810) diputat per Catalunya, fou el primer president de les Corts de Cadis (1811), on defensà els interessos de Catalunya i protestà per l’espoli a què havia estat sotmesa d’ençà del 1714.

Escriví Instituciones del derecho público general de España, con noticia del particular de Cataluña (1800-03), síntesi del dret públic de l’Antic Règim i recopilació dels drets catalans no suprimits pel Decret de Nova Planta; Memoria sobre los medios de hallar dinero para los gastos de la guerra en que está empeñada España (1810) i Equivalencia del catastro de Cataluña con las ventajas principales de Castilla (1822). Difongué també les idees de l’economista Adam Smith, del qual va publicar La riqueza de las naciones nuevamente explicada con la doctrina de su mismo investigador (1815).

Camps i Arboix, Joaquim de

2 Respostes

(Girona, 24 gener 1894 – Barcelona, 25 gener 1975)

Jurista, historiador i polític. Membre d’Acció Catalana Republicana, fou regidor (1919, 1930 i 1934), diputat al Parlament de Catalunya (1932) i alcalde de Girona (1936).

En acabar la guerra civil, s’exilià a França, i posteriorment a Argentina, d’on tornà el 1948. President de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1964) i membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1965).

Especialitzat en estudis de dret català, és autor de Modernitat del Dret català (1953) i Historia del derecho catalán moderno (1958). Altres obres: Verntallat, cabdill dels remences (1956), La masia catalana (1959), La Mancomunitat de Catalunya (1968), El Parlament de Catalunya (1976) i les biografies Duran i Bas (1961) i Josep M. Pi i Sunyer (1963).

Brocà i de Montagut, Guillem Maria de

4 Respostes

(Reus, Baix Camp, 21 octubre 1850 – Riudecanyes, Baix Camp, 23 octubre 1918)

Jurista i historiador del dret català. Fill de Salvador Maria de Brocà i de Bofarull. Es llicencià en dret (1869) a la Universitat de Barcelona, on exercí com a auxiliar de càtedra. Es doctorà el 1870. Fou secretari del Primer Congrés Català de Jurisconsults (1881). Recollí la seva experiència en qüestions processals en el Manual de formularios ajustados a la ley de enjuiciamiento civil (1875).

Formà part de la secció jurídica de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), destinada als treballs de recerca històrica i de reconstrucció de les institucions polítiques i jurídiques catalanes. Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1899-1900; 1900-01), membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1886) i degà del Col·legi d’Advocats (1911-15). Presidí la Comissió de Jurisconsults que preparava l’Apèndix del Codi Civil (1915) per al règim jurídic especial de Catalunya, obra impulsada per la Mancomunitat.

De la seva producció cal destacar Instituciones de derecho civil catalán vigente, comentadas con la doctrina del tribunal supremo y precedidas de una introducción histórica (1880, juntament amb Joan Amell i Llopis), Juristes i jurisconsults catalans del segle XIV fins al XVII (1909), Estudi i ensenyança del dret a Catalunya abans del segle XVIII (1909), Taula de les estampacions de les Constitucions i altres drets de Catalunya (1910), Els usatges de Barcelona (1914), Biografia de Ramon Llàtzer de Dou (1916) i la seva fonamental Historia del derecho de Cataluña, especialmente del civil y… (1918), que constitueix un tractat força complet sobre la història externa del dret català.