(Itàlia, 1826 – 1877)
Anarquista. Arquitecte i enginyer. El comitè ginebrí de l’AIT li confià l’encàrrec d’establir relacions amb el moviment obrer espanyol i difondre els principis internacionalistes.
Al final d’octubre de 1868 arribà a Barcelona, i acompanyat per alguns republicans federals estigué a Tarragona, Tortosa, València i Madrid, fins al febrer de 1869, i aconseguí de constituir els primers grups d’obrers internacionalistes.
(Gènova, Itàlia, 1495 – 25 març 1558)
Eclesiàstic. Nebot d’Andrea Doria.
Fou bisbe d’Elna (1530-32), administrador de Cuixà (1533-35) i Osca (1532-34) i arquebisbe de Tarragona (1533-58).
President de la Generalitat de Catalunya (1539-42).
(Itàlia, segle III – Àfrica ?, segle IV)
Personatge romà llegendari. Enviat a Hispània per perseguir els cristians, segons la llegenda, recorregué les ciutats de la costa catalana, entre d’altres territoris.
Apareix per primera vegada en la passió de sant Vicenç de València (s IV) i en d’altres passions llegendàries, com les dels màrtirs Cugat, Eulàlia i Sever de Barcelona, de Feliu de Girona i de Vicenç de Cotlliure, i a d’altres de l’estat espanyol.
(Nàpols, Itàlia, segle XV – Barcelona ?, segle XVI)
Pintor. Actiu a Barcelona des dels darrers anys del segle XV.
Pintà dos retaules per a l’església de Sant Just de Barcelona (1498) i per a Sitges (Sant Bartomeu i Santa Tecla, 1499), conservats en part. El 1509 el municipi li encarregà el retaule de l’església de Sant Sebastià malgrat l’oposició del pintor de la ciutat Gabriel Alemany.
Pintà uns altres retaules a les esglésies de Sant Francesc de Barcelona, Llinars i Solsona (1528) i, amb Antoni Rupit i Jaume Forner, el retaule d’Argentona (destruït el 1936).
El 1532 s’associà amb Henrique Fernandes i Pedro Nunhes (o Pere Nunyes) per acabar un retaule a Mataró i pintar per a la torre de Sant Joan (Sant Martí de Provençals) i Sant Genís de Vilassar.
El 1551 pintà un retaule per a Santa Maria del Mar, i el 1555, un altre per a la Casa de les Egipcíaques, a Barcelona.
Fou prohom en cap de la confraria dels freners (1551).
Fou el pare de Nicolau (II) de Credença.
(Sicília, Itàlia, segle XIII – València, 1307)
Emperadriu d’Orient a Nicea. Filla natural de l’emperador Frederic II, en casar-se (1241) amb Joan III Ducas Vatatze, emperador dels grecs, es canvià el nom pel d’Anna segons el costum bizantí.
Després de la caiguda dels Làscaris i l’ascensió al poder de Miquel VIII Paleòleg (1259), que enamorat d’ella intentà en va de retenir-la, es refugià a Sicília, a la cort del seu germà Manfred, i des del 1274, a Catalunya, prop de la seva neboda Constança de Sicília.
Fins a la seva mort fou sovint objecte de donacions i mostres d’afecte per part dels reis de Catalunya-Aragó; Constança, en agraïment, instituí Jaume II el Just hereu dels drets que pretenia sobre viles i comarques d’Anatòlia, herència que no fou mai feta efectiva, malgrat l’ambaixada a Constantinoble feta per Bonanat Reig amb aquesta intenció el 1320.
(Sàsser, Sardenya, 14 setembre 1879 – Barcelona, 1911 ?)
Escriptor en català. De família napolitana, és conegut pel pseudònim de Ramon Clavellet.
Fou un dels fundadors del Centre Catalanista La Palmavera. El 1906 assistí al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, a Barcelona, i de llavors ençà visqué al Principat, on féu amistat amb Josep Aladern, escriví articles i donà conferències sobre el fet alguerès. El 1908 fundà la revista “La Sardenya Catalana”.
Part de la seva obra poètica, patriòtica i romàntica fou publicada a La Conquista de Sardenya (Sàsser 1906). Algunes de les seves poesies, com Serenada i l’Himne alguerès, foren musicades per Joan País i esdevingueren molt populars a l’Alguer.
(Florència, Itàlia, segle XVII – Catalunya, segle XVII)
Pintor. Actiu a Bellver de Cerdanya el 1675.
Conreà la pintura religiosa. És autor del retaule dels Sants Metges de l’església del Carme de Manresa (1677) i d’una part de les pintures de l’altar de Sant Mateu de Sant Joan de les Abadesses (1686) i de la cúpula del cambril del Sant Misteri (1688).
També era daurador.
(Portici, Nàpols, Itàlia, 11 novembre 1748 – Roma, Itàlia, 19 gener 1819)
“el Caçador” Rei d’Espanya (1788-1808). Fill de Carles III i de Maria Amàlia de Saxònia.
El seu regnat coincidí amb l’esclat i les conseqüències de la Revolució Francesa; el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, intentà d’evitar la introducció d’idees revolucionàries a la península Ibèrica i establí un cordó policíac a la frontera dels Pirineus.
En ésser executat Lluís XVI de França (gener 1793), Carles IV declarà la guerra a la República Francesa, que acabà amb una invasió francesa de l’Empordà (Guerra Gran). Les guerres continuades contra Anglaterra arruïnaren el comerç i malmeteren greument el crèdit de la monarquia.
Catalunya en resultà especialment perjudicada: l’estament mercantil barceloní intentà, en va, durant la visita dels reis a la ciutat (1802), d’apartar Carles de la política francòfila de Godoy.
(Nàpols, Itàlia, 20 novembre 1521 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 13 setembre 1571)
Segon duc de Somma i gran almirall de Nàpols. Fill del virrei de Nàpols, Ramon de Cardona-Anglesola i de Requesens, i de la comtessa de Palamós, Isabel de Requesens.
Casat a Baena el 1539 amb Beatriz Fernández de Córdoba i Figueroa (coneguda per Beatriz de Figueroa), néta de Gonzalo Fernández de Córdoba, residí habitualment a Barcelona, on esdevingué un dels personatges més influents de la ciutat.
Afeccionat a la literatura i a la filosofia i admirador d’Ausiàs Marc, intervingué en la compilació dels manuscrits de les obres d’aquest poeta, copiats el 1541 i el 1542, i en costejà les edicions barcelonines. A ell dedicà l’editor Claudi Bornat la seva edició del 1560 de les Obres del valerós cavaller i elegantíssim poeta Ausiàs March.
Joan Boscà dedicà a la seva muller, la duquesa -que havia restat fidel a la seva formació italiana-, els seus Sonetos y canciones a la manera de los italianos, així com també el monjo de Montserrat Pedro de Chaves li endreçà el seu Libro de la vida y conversión de Santa Magdalena (1549).
A la cort de 1563-64 centrà l’animadversió d’una bona part de la noblesa catalana contra el lloctinent García Álvarez de Toledo.
(Milà, Itàlia, segle XVIII – Barcelona, 1808)
Usurer. Establert a Barcelona, on durant l’ocupació napoleònica fou funcionari de l’administració de rendes unides.
Fou detingut i assassinat per agents del cap de policia, Ramon Casanova, amb l’aquiescència del governador Giuseppe Lechi, per tal d’apropiar-se les joies que posseïa.
L’afer Canton fou aprofitat pel mariscal Augereau (1810) per a guanyar-se la població barcelonina fent empresonar Casanova i modificant l’estructura de la policia.
Dades dels Països Catalans 