Arxiu d'etiquetes: Itàlia (nascuts a)

Masdéu i de Montero, Baltasar de

3 Respostes

(Palerm, Itàlia, 1741 – Palma de Mallorca, 1820)

Escriptor i eclesiàstic. Germà de Joan Francesc i de Josep Antoni, i fill de pare barceloní i militar al servei de Carles III de Catalunya (Josep Ignasi de Masdéu i de Grimosacs).

Jesuïta, a Catalunya, des del 1755, fou professor de lletres humanes al col·legi de Cordelles i passà a Quito, on el sorprengué la supressió de la Companyia. Residí a Ravenna i a Faenza.

Ensenyà filosofia a Piacenza (1799-1806), i influí en el naixement del neoescolasticisme italià. Passà a Cremona i a Bolonya i el 1812 tornà a la Península i col·laborà en les tasques de restauració de la Companyia. Finalment (1815), fou professor de filosofia a Palma de Mallorca.

Autor d’Ethicae seu moralis philosophiae epitome (1804).

Joan Carles I de Borbó

3 Respostes

(Roma, Itàlia, 1938 – )

Rei d’Espanya (1995-2014). Fill de Joan de Borbó i de Battenberg i de Maria de la Mercè de les Dues Sicílies. Quan el seu pare esdevingué cap de la casa reial espanyola (1940), ell es convertí en príncep de Girona, d’Astúries i de Viana, duc de Montblanc i comte de Cervera.

El 1969 el general Franco li donà el títol de príncep d’Espanya i el designà successor seu en qualitat de rei, càrrec en el qual fou proclamat el 22 de novembre de 1975, després de la mort del dictador.

L’any 2014 abdicà a favor del seu fill Felip VI de Borbó.

Ferran de Nàpols

6 Respostes

(Àndria, Pulla, Itàlia, 15 desembre 1488 – València, 20 octubre 1550)

Duc de Calàbria. Fill primogènit del darrer rei de Nàpols, Frederic III. Destronat el seu pare, passà, el 1502, a la cort de Ferran II de Catalunya. El 1506 fou designat com a lloctinent del Principat, sota la custòdia del bisbe d’Urgell, Pere de Cardona (1506-07).

Per evitar cap possible reivindicació a la corona napolitana, fou retingut, primer al castell d’Atienza, a Castella, i després al de Xàtiva (1512-23). Durant la guerra de les Germanies es negà a posar-se al capdavant dels agermanats.

Alliberat el 1523 per Carles V, passà a la cort, fins que el 1526 fou concertat el seu casament amb la reina vídua Germana de Foix. Designada aquesta com a lloctinent de València, el matrimoni s’instal·là al palau del Reial de la ciutat, que esdevingué el centre de la vida cortesana i galant de València.

A la mort de la reina (1536), el duc continuà la lloctinència, càrrec que mantingué també després del seu segon matrimoni, amb Mencía de Mendoza (1540), filla del marquès de Sanet, un dels principals repressors dels agermanats.

La cort dels ducs de Calàbria (1526-50) esdevingué una transposició a València, en versió més modesta, de la cort reial de Nàpols, amb el gust per la fastuositat, per les representacions teatrals, les festes i el multilingüisme, amb un predomini del castellà, tan vivament reflectit en El cortesano del músic Lluís del Milà, vinculat a aquesta cort, com també sembla que hi estigué vinculat Mateu Fletxa el Vell.

El duc féu portar de Ferrara part de la biblioteca reial napolitana (1527), i la incrementà amb noves adquisicions; la seva capella de música (que dirigien Pedro de Pastrana i Juan de Cepa) era famosa i tenia, el 1550, prop de quaranta músics (cantors i instrumentistes), que conrearen indistintament el repertori religiós i el profà (Cançoner del duc de Calàbria).

Fundà, el 1546, als afores de València, el monestir de jerònims de Sant Miquel dels Reis, amb la finalitat que esdevingués el seu panteó, el de la seva primera muller, la reina Germana, i el dels seus pares, els darrers reis de Nàpols, clàusula, aquesta darrera, que no arribà a dur-se a terme.

La cort dels ducs, tot i que visqué reclosa dins el seu petit nucli aristocràtic, representà per a València la seva darrera època de ciutat cortesana.

Ferran II de Nàpols

3 Respostes

(Nàpols, Itàlia, 26 juliol 1467 – 7 setembre 1496)

Rei de Nàpols (1495-96). Primogènit d’Alfons II de Nàpols i d’Hipòlita Sforza de Milà. Quan abdicà el seu pare, hagué de refugiar-se a Ischia, davant la invasió de l’exèrcit francès de Carles VIII i l’entrada i la coronació d’aquest a Nàpols.

Amb l’ajuda del Gran Capità, aconseguí, tanmateix, de desembarcar a Calàbria i d’entrar triomfalment a Nàpols, insurreccionada contra els francesos (1495).

El 1496 es casà amb la seva tia Joana d’Aragó per tal d’assegurar-se l’ajuda de Ferran II de Catalunya. Morí, però, quan estava a punt d’alliberar el regne dels francesos i dels nobles francòfils.

Fou succeït pel seu oncle Frederic.

Enríquez de Cabrera y de Toledo, Juan Tomàs

Deixa un comentari

(Gènova, Itàlia, 21 desembre 1646 – Estremoz, Portugal, 29 juny 1705)

Noble i almirall de Castella. Lloctinent general de Catalunya (1688), es mostrà conciliador davant les protestes dels camperols pels allotjaments, però la seva actuació fou poc afortunada.

D’Astorga, Emmanuele

Deixa un comentari

(Augusta, Sicília, Itàlia, 20 març 1680 – Madrid, 1757)

Compositor. Cridat a Barcelona a la cort del rei-arxiduc Carles III de Catalunya, hi representà Dafni i es féu amic de Caldara; junts passaren a Viena al servei de Carles, ara emperador (1711).

D’Amichi, Bella

1 Resposta

(Sicília, segle XIII – País Valencià, segle XIII)

Muller de Roger de Lloria i mare de l’almirall del mateix nom. Dama de la casa de Constança de Sicília, l’acompanyà a Catalunya en contraure aquesta matrimoni amb el futur Pere II de Catalunya (1262).

Amb el seu marit obtingué de Jaume I de Catalunya el castell de Seta i, ja vídua, el de Queroles (1270) al Regne de València; nou anys després Pere II el Gran l’autoritzava a comprar unes heretats a Dénia.

Colonna, Federico

Deixa un comentari

(Nàpols, Itàlia, 1601 – Tarragona, 1641)

Duc de Tagliacozzo i militar. Marit de Margarida d’Àustria. Durant la Guerra dels Segadors lluità en l’exèrcit de Felip IV.

Fou lloctinent de València (1640) i del Principat (1641). Morí poc temps després, durant l’atac catalano-francès a Tarragona.

Carròs -noble, s. XIII-

1 Resposta

(Itàlia ?, segle XIII – País Valencià, segle XIII)

Noble. Fill d’un comte, segons que sembla, d’origen germànic, i iniciador del llinatge valencià. Procedent probablement d’Itàlia, participà amb una galera en la conquesta de Mallorca.

Jaume I de Catalunya l’armà cavaller (1220) i li concedí feus a l’illa (Felanitx, entre altres), de la qual fou també governador (1233). Nomenat almirall (1230), prengué part en la conquesta de València. El rei li donà el lloc de Rebollet (1240), on establí la residència familiar, i moltes altres possessions, entre les quals Dénia (1242) i Elx (1249).

Assistí a les vistes d’Almirra entre Jaume I i l’infant Alfons de Castella (1244). Es distingí també al setge de Múrcia (1266), i apareix molt sovint al costat del rei als actes de govern. Intervingué en els tractes per la pau entre el rei i el seu fill, l’infant Pere (1273).

Fou l’avi de Francesc Carròs  (País Valencià, segle XIII – vers 1339)  El qual succeí en la baronia, ja que el pare de Francesc morí abans.

Cabrera, Joan I de

3 Respostes

(Sicília, Itàlia, segle XV – 1474)

Noble. Fill i hereu de Bernat V de Cabrera al comtat de Mòdica. Es casà amb Joana de Foix. L’heretat del seu pare a Catalunya fou liquidat a conseqüència de la guerra contra Joan II (1471) mentre ell romania a Mòdica (Sicília).

Fou succeït pel seu fill Joan II de Cabrera (Mòdica, Sicília, Itàlia, s XV – 1477)  (o Joan Bernat)  Noble. A la seva mort, l’heretà la seva germana Anna I de Cabrera.

Joan I de Cabrera també fou el pare de:

Carles de Cabrera (Catalunya, segle XV)  En morir el seu germà Joan II de Cabrera (1477), encara impúber, ell ja era mort. Per aquest motiu, els drets patrimonials passaren a la seva germana Anna I de Cabrera.

Caterina de Cabrera  (Catalunya, segle XV)  Morí sense successió.

Isabel de Cabrera  (Catalunya, segle XV – Castella ?, segle XV)  Es casà amb Bernardí Enríquez, castellà, comte de Melgar.