(Augusta, Sicília, Itàlia, 20 març 1680 – Madrid, 1757)
Compositor. Cridat a Barcelona a la cort del rei-arxiduc Carles III de Catalunya, hi representà Dafni i es féu amic de Caldara; junts passaren a Viena al servei de Carles, ara emperador (1711).
(Sicília, segle XIII – País Valencià, segle XIII)
Muller de Roger de Lloria i mare de l’almirall del mateix nom. Dama de la casa de Constança de Sicília, l’acompanyà a Catalunya en contraure aquesta matrimoni amb el futur Pere II de Catalunya (1262).
Amb el seu marit obtingué de Jaume I de Catalunya el castell de Seta i, ja vídua, el de Queroles (1270) al Regne de València; nou anys després Pere II el Gran l’autoritzava a comprar unes heretats a Dénia.
(Nàpols, Itàlia, 1601 – Tarragona, 1641)
Duc de Tagliacozzo i militar. Marit de Margarida d’Àustria. Durant la Guerra dels Segadors lluità en l’exèrcit de Felip IV.
Fou lloctinent de València (1640) i del Principat (1641). Morí poc temps després, durant l’atac catalano-francès a Tarragona.
(Itàlia ?, segle XIII – País Valencià, segle XIII)
Noble. Fill d’un comte, segons que sembla, d’origen germànic, i iniciador del llinatge valencià. Procedent probablement d’Itàlia, participà amb una galera en la conquesta de Mallorca.
Jaume I de Catalunya l’armà cavaller (1220) i li concedí feus a l’illa (Felanitx, entre altres), de la qual fou també governador (1233). Nomenat almirall (1230), prengué part en la conquesta de València. El rei li donà el lloc de Rebollet (1240), on establí la residència familiar, i moltes altres possessions, entre les quals Dénia (1242) i Elx (1249).
Assistí a les vistes d’Almirra entre Jaume I i l’infant Alfons de Castella (1244). Es distingí també al setge de Múrcia (1266), i apareix molt sovint al costat del rei als actes de govern. Intervingué en els tractes per la pau entre el rei i el seu fill, l’infant Pere (1273).
Fou l’avi de Francesc Carròs (País Valencià, segle XIII – vers 1339) El qual succeí en la baronia, ja que el pare de Francesc morí abans.
(Sicília, Itàlia, segle XV – 1474)
Noble. Fill i hereu de Bernat V de Cabrera al comtat de Mòdica. Es casà amb Joana de Foix. L’heretat del seu pare a Catalunya fou liquidat a conseqüència de la guerra contra Joan II (1471) mentre ell romania a Mòdica (Sicília).
Fou succeït pel seu fill Joan II de Cabrera (Mòdica, Sicília, Itàlia, s XV – 1477) (o Joan Bernat) Noble. A la seva mort, l’heretà la seva germana Anna I de Cabrera.
Joan I de Cabrera també fou el pare de:
Carles de Cabrera (Catalunya, segle XV) En morir el seu germà Joan II de Cabrera (1477), encara impúber, ell ja era mort. Per aquest motiu, els drets patrimonials passaren a la seva germana Anna I de Cabrera.
Caterina de Cabrera (Catalunya, segle XV) Morí sense successió.
Isabel de Cabrera (Catalunya, segle XV – Castella ?, segle XV) Es casà amb Bernardí Enríquez, castellà, comte de Melgar.
(Càller, Sardenya, Itàlia, 22 agost 1920 – Roma, Itàlia, 20 agost 1987)
Historiador. Catedràtic d’història medieval a la universitat de Càller (1959). Ha promogut les recerques arxivístiques, especialment als territoris de la corona catalano-aragonesa. Membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans.
Ha publicat molts estudis sobre política, societat i economia en els segles XIV i XV, com: I parlamenti di Alfonso il Magnanimo (1953), La politica italiana di Ferdinando I d’Aragona (1954), Medioevo aragonese (1958), La politica italiana di Martino il Vecchio (1962), Il feudalesimo in Sardegna (1968), Sibilla di Fortià, regina d’Aragona (1969), Bernat Descoll, funcionari i cronista del rei Pere “el Cerimoniós” (1975), I catalani nel Mediterraneo nel Basso Medioevo: aspetti e problemi (1983).
(Itàlia, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
Dama. Fou la primera muller de l’infant Ramon Berenguer I d’Empúries, fill del rei Jaume II de Catalunya. S’hi casà el 1327 i li donà una filla, Blanca d’Empúries.
Després de la seva mort, el seu marit tornaria a casar-se (1337) amb Maria Álvarez de Xèrica.
(Trieste, Itàlia, 1830 – Barcelona, 1891)
Pintor. S’instal·là a Barcelona vers el 1866, i es dedicà a la pintura de vistes urbanes (Pla de la Boqueria, 1873) i a l’escenografia.
(Lodi, Llombardia, Itàlia, 20 maig 1897 – Barcelona, 5 maig 1937)
Anarquista. A la guerra civil de 1936-39 s’uní a la columna italiana de la divisió Ascaso. Fou assassinat durant els Fets de Maig.
És autor de Mussolini a la conquista delle Baleari (1937).
(Carrara, Itàlia, 1832 – Barcelona, 27 novembre 1895)
Escultor. Germà d’Àngel Baratta i Rossi (Itàlia, segle XIX – Barcelona, segle XIX), també escultor, que col·laborà amb ell.
Fidel seguidor del neoclassicisme. Féu les escultures del monument Al geni català (1856), situat al Pla del Palau, obra de l’arquitecte Francesc Daniel i Molina. També realitzà alguns panteons del cementiri del Masnou.
Fou el pare de Faust Baratta i Oliver.
Dades dels Països Catalans 