(Catalunya, segle XVI – Itàlia ?, segle XVI)
Militar i noble. Cap de la bandositat dels cadells.
El 1581 entrà a la Cerdanya i arribà fins a la Seu d’Urgell, fou derrotat a Lles (Baixa Cerdanya). El bisbe d’Urgell, Hug Ambròs de Montcada, l’excomunicà.
Fugí a França i retornà el 1582 per acollir-se a l’amnistia del lloctinent, duc de Terranova, gràcies a la qual ell i els seus bandolers passaren a Itàlia a servir l’exèrcit.
(Vic, Osona, 1477 – Roma, Itàlia, 1527)
Eclesiàstic i cronista. Fill de Guillem Caçador. Estudià a Roma (1502) i a Viena.
Canonge de la catedral de Vic, a la qual renuncià (1513) a favor del seu germà Jaume. Capellà de Juli II, aquest l’envià (1511) com a legat apostòlic prop de Ferran II de Catalunya i dels reis de Navarra i Portugal per a la celebració del concili Laterà V.
Fou auditor de la Rota romana (1511) i el 1525 fou nomenat bisbe de l’Alguer, diòcesi que no regí personalment. Fou secretari del papa Lleó X.
És autor d’algunes obres llatines sobre dret canònic: Decisiones aureae… Curiae Romanca concernentes i Decisiones ac intelligentiae ad Regulas Cancelleriae diligenter collectae.
(Catalunya, 1352 – Milà ?, Itàlia, 1423)
Vescomte de Cabrera i de Bas i comte de Mòdica.
Després de ser-li retornats els béns confiscats al seu avi, capitanejà l’expedició que retornà al tron de Sicília a Martí I el Jove i, en recompensa, fou nomenat almirall del regne (1392-1400).
Es casà primer amb Timbor de Prades i, vers el 1416, amb Cecília d’Urgell, germana de Jaume II el Dissortat.
Morí, probablement a Milà, quan acompanyava Alfons IV el Magnànim a Sardenya.
Fou el pare de Bernat V de Cabrera, de Sança de Cabrera i de:
Aldonça de Cabrera (Catalunya, segle XIV – segle XV) Es casà amb el noble Bernat Gilabert de Cruïlles.
Elionor de Cabrera (Catalunya, segle XIV – segle XV) Es casà amb Gilabert de Centelles, baró d’Oliva.
Ponç de Cabrera (Catalunya, segle XV) Després que el seu germà Bernat V de Cabrera caigué presoner de les tropes de la Generalitat, durant la guerra contra Joan II, continuà operant a les muntanyes a favor dels joanistes. Probablement morí poc temps després, sense successió.
Timbor de Cabrera (Catalunya, segle XV) Es casà, en 1418, amb l’aragonès Joan Ferrandis d’Híxar, descendent directe, per la línia natural, de Jaume I el Conqueridor. Fill seu fou un altre Joan Ferrandis d’Híxar, figura notable de la guerra contra Joan II. Era viva en 1464, quan el seu fill rebé el comtat d’Aliaga per abandonar la guerra. Timbor degué viure de prop aquest conflicte.
(Catalunya, segle XIII – Sicília, Itàlia, 1298)
Possible fill de Guerau d’Urgell i nét del comte Ponç I d’Urgell de la nissaga dels Cabrera.
El 1285 fou un dels qui secundaren l’heroica defensa de Girona contra la croada francesa. El 1290 fou cedit entre els ostatges lliurats al prior de Sant Gil per garantir la seguretat de Carles II de Nàpols i de Jaume II de Mallorca a l’entrevista que aquests celebraren amb Alfons II el Franc entre la Jonquera i Panissars.
Morí a la campanya del rei Jaume II el Just a Sicília, després de caure presoner en una emboscada parada per Blasco d’Alagó, en unió del seu germà:
Berenguer de Cabrera (Catalunya, segle XIII – Sicília, Itàlia, 1298) Com el seu germà Arnau, fou lliurat entre els ostatges cedits al prior de Sant Gil, el 1290. Anà el 1298 a la campanya de Jaume II de Catalunya a Sicília, on hi morí, també com el seu germà i en les mateixes circumstàncies.
(Valldoreix, Vallès Occidental, segle XVII – Itàlia ?, segle XVIII)
Cap militar austriacista. De família pagesa, era síndic de Terrassa.
Durant la guerra de Successió s’uní a les forces austriacistes i lluità, amb el grau de coronel, contra les forces borbòniques sota les ordres d’Antoni Desvalls (1713-14). Per l’agost de 1714 intentà, sense èxit, d’introduir-se a Barcelona amb un miler d’homes.
Hagué d’exiliar-se a Mallorca (1714-15) i, més tard, a Itàlia.
(Cambrils, Baix Camp, 23 gener 1719 – Roma o Nàpols, Itàlia, segle XVIII)
Militar i eclesiàstic. Al servei del rei de Nàpols, Carles de Borbó, realitzà missions diplomàtiques a Madrid.
Ordenat sacerdot (1758), va escriure diverses obres de caire pietós i una sobre els santuaris de Catalunya (1775).
(Gandia, Safor, 28 octubre 1510 – Roma, Itàlia, 30 setembre 1572)
Primer marquès de Llombai. Lloctinent de Catalunya, duc de Gandia, tercer general de la Companyia de Jesús. Era fill de Joan de Borja i Enríquez i de Joana d’Aragó (filla d’Alfons d’Aragó, bastard de Ferran II).
A disset anys entrà al servei de Carles V, que li atorgà el títol de marquès de Llombai. Es casà amb Elionor de Castro, dama portuguesa, cambrera de l’emperadriu (1529).
El 1539 fou nomenat virrei de Catalunya. Durant el seu virregnat, fins al 1543, s’hagué de preocupar principalment del bandolerisme, de la defensa contra la pirateria i de reforçar la frontera francesa per la guerra amb aquest país.
Morta la seva muller, va ingressar als jesuïtes (1546), de la qual va ésser comissari general d’Espanya i de les Índies i elegit general el 1564. Fundà el Col·legi de Gandia, convertit després en la Universitat de Gandia, primer centre d’estudis superiors dels jesuïtes.
Fou canonitzat l’any 1671.
(Vernet, Noguera, 28 novembre 1812 – Tagliacozzo, Itàlia, 8 desembre 1861)
Militar carlí. En morir afusellat el seu pare, Antoni Borges (1836), el succeí en la direcció de la seva partida, i el 1839 es convertí en un dels principals col·laboradors del comte d’Espanya, ascendit a coronel actuà a l’expedició de la Vall d’Aran. En acabar-se la primera guerra carlina, s’exilià a França.
Tornà a Catalunya el 1847 com a general de brigada i prengué part en la segona guerra, actuant al Camp de Tarragona. Fou batut (1849) pel general Quesada a Selma (Alt Camp), i hagué de tornar a exiliar-se.
Passà a Itàlia, al servei de Francesc II de Nàpols, el qual fou destronat per Garibaldi. Intentà d’iniciar un moviment al seu favor a Calàbria, però fou fet presoner pels lliberals i afusellat.
(Barcelona, segle XVII – Itàlia, 1724)
Militar i polític. Comte de la Coromina. Contribuí a l’organització de les incursions de Josep de la Trinxeria al Rosselló (1675).
Lluità contra l’ocupació francesa durant les campanyes de Lluís XIV sobre Catalunya; auxilià Girona (1684) i conquerí Morellàs (1692). Dos anys després cobrí, com a mestre de camp, la retirada de les tropes del marquès de Villena, derrotades pels francesos al Ter. Participà en la defensa de Barcelona durant el setge del mariscal Vendôme (1697).
En començar la Guerra de Successió (1705) era governador de Tarragona i posà la ciutat al costat de la causa austriacista; un any després, com a governador de Barcelona, defensà la ciutat del setge borbònic.
Fou membre del consell de guerra del rei-arxiduc Carles III, que el creà comte de la Coromina, i durant la campanya de Carles III per Castella (1710) formà part del consell de regència i fou ascendit a tinent general.
L’any 1713 passà a Mallorca, i, després de la capitulació de l’illa (1715), en fou bandejat i marxà a Gènova.
(Barcelona, 1913 – Roma, Itàlia, 6 agost 1969)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Barcelona, a la universitat Gregoriana i a l’Ateneu Lateranense de Roma, on es doctorà en dret civil i canònic. Al Col·legi Màxim de Sarrià es llicencià en teologia.
Exercí de professor al seminari de Barcelona i a la universitat pontifícia de Salamanca. El 1950 fou nomenat auditor de la Rota romana, on arribà a sots-degà.
Escriví articles especialitzats sobre matèries canòniques, i dedicà alguns estudis, entre d’altres la tesi doctoral, a les relacions entre el dret canònic i el dret català.
Personalitat de fort ascendent en els ambients cristians de Barcelona i de tot Catalunya, fou mentor de molts sacerdots catalans, fins al punt que, pel gener de 1969, en una carta al nunci, 141 sacerdots el demanaren per arquebisbe de Tarragona.
Juntament amb altres preveres barcelonins, inicià i promogué, el 1947, la Unió Sacerdotal. Sota el seu guiatge es formalitzà la fundació de les auxiliars diocesanes de Barcelona.
Intervingué activament en els treballs del Concili Vaticà II i fou membre de diverses comissions conciliars. A Catalunya fou portaveu de l’esperit del concili i esperança dels qui treballaven per una profunda reforma de l’Església.
Dades dels Països Catalans 