Arxiu d'etiquetes: Itàlia (morts a)

Bonaventura de Barcelona

3 Respostes

(Riudoms, Baix Camp, 24 novembre 1620 – Roma, Itàlia, 11 setembre 1684)

Religiós i sant, de nom Miquel Gran. Morta la seva muller, el 1640 entrà al convent d’Escornalbou dels menors franciscans reformats, del qual passà, sempre llec, a Móra i a Terrassa.

El 1658 anà a Roma, on, a partir del 1662, inicià la fundació d’una sèrie de convents de recés, fins a constituir-ne un equip dit de La Riformella, que durà fins el 1900.

El 1906 fou beatificat; la seva festa se celebra a Tarragona, i, en l’orde franciscà, l’11 de setembre.

Boixadors i Sureda de Sant Martí, Joan Tomàs de

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 abril 1703 – Roma, Itàlia, 16 desembre 1780)

Eclesiàstic i escriptor. General de l’orde dominicà (1756-77) i cardenal. Fill de Joan Antoni de Boixadors i de Pinós.

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1729). Provenia de família aristocràtica lligada a la casa d’Àustria.

Després de servir un quant temps a l’armada austríaca, l’any 1734 entrà a l’orde dels predicadors, on fou provincial (1746) i mestre general (1756), i Pius VI l’elevà al cardenalat (1775).

Tomista convençut, la seva carta De renovanda et defendendadoctrina sancti Thomae (1757) tingué una gran repercussió en els estudis dominicans.

Com a poeta en català és autor d’un Soliloqui, de tècniques barroques i d’influència calderoniana.

Boixadors i de Pinós, Joan Antoni de

5 Respostes

(Badalona, Barcelonès, 1672 – San Pier d’Arena, Gènova, Itàlia, 1745)

Militar i músic. Comte de Savallà i Peralada, marquès d’Anglesola i vescomte de Rocabertí. Fill de Joan de Boixadors i de Rocabertí. Era conegut també per Joan Antoni de Pacs. Estudià música a Montserrat i compongué algunes peces musicals.

Austriacista, com a capità de la Coronela defensà Barcelona durant els setges de 1697 i 1706. Fou nomenat governador de Mallorca (1706) i foragità els borbònics de l’illa. Abandonà el càrrec el 1709, i, de nou a Barcelona, fou director de la capella musical de l’arxiduc Carles III a Barcelona, al qual acompanyà a Viena (1711) i des d’allà portà a terme gestions diplomàtiques per evitar l’evacuació de les tropes imperials de Catalunya.

Fou nomenat cavaller director de la capella imperial de música de Viena (1717-21) i posteriorment president i porta-segells del Suprem de Flandes. A la mort de l’emperador (1740) anà a Itàlia, on morí.

L’any 1700 participà en la fundació de l’Acadèmia Desconfiada i en fou elegit president.

Bocous, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 1772 – Florència, Itàlia, 1835)

Escriptor. Passà la seva joventut a Itàlia. Tornà a Catalunya per tal de fer les campanyes de 1793 i 1794 contra França.

Durant la guerra del Francès es negà a prestar jurament a Josep Bonaparte. Aquest determini motivà la confiscació dels seus béns, que ja no havia de recuperar, i un temps de captiveri a Dijon (França).

Escriví indistintament en italià, castellà i francès: Racolta di varie poesie (Milà, 1792), Comedias (Madrid, 1797), Poesies, Amélie et Clotilde (París, 1813), Mémoires sur l’expedition de Quiberon (París, 1820), Museum moral (París, 1823) i Angélique (París, 1930).

Bertran, Isidre

Deixa un comentari

(Girona, segle XVII – Gènova, Itàlia, 1719)

Arquebisbe de Tarragona (1711-19). Essent ardiaca de Lleida fou presentat per a la seu tarragonina per Carles III, l’arxiduc d’Àustria, i nomenat per Climent XI, però no es pogué fer present a Tarragona fins l’abril de 1713.

Per discrepar amb Felip V de Borbó, aquest el desterrà a França. Es refugià després a Mallorca, en territori austròfil. Ocupada l’illa pels borbònics en 1715, hagué de passar a Liorna. Ja no es reintegrà a la seva seu.

Bertini, Giovanni Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 novembre 1900 – Torí, Itàlia, 23 gener 1995)

Catalanòfil i hispanista. Romangué a Barcelona fins a 13 anys. Fou professor de llengua i literatura hispàniques a diverses ciutats del nord d’Itàlia. El 1942 fou ordenat sacerdot.

A Torí (1946) fundà l’Assoziacione per i Rapporti Culturali con la Spagna e l’America Latina (ARCSAL), amb la revista “Quaderni ibero-americani”, on la cultura catalana ha trobat franca acollença.

Sobre literatura catalana ha publicat, a partir del 1934, nombrosos estudis, sobretot de temes lul·lians i medievals. També ha estudiat autors castellans i n’ha fet edicions. Ha publicat els estudis Studi (1973) i Ensayos (1980).

Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1966).

Bellver, Feliu

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Gènova ?, Itàlia, segle XVIII)

Militar. Fill de Josep Bellver i Balaguer. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió. El 1713 entrà de capità al regiment del Roser, que manava el seu pare, i participà a la defensa de Barcelona.

El 14 d’agost de 1714 tirà el coet de senyal per iniciar el contraatac que desidiria favorablement la gran batalla del baluard de Santa Clara.

L’11 de setembre, en començar la batalla final, es trobava amb el seu pare al sector del convent de Sant Agustí. El general Bellver l’envià, amb el sergent major Soro, al front d’una columna de socors cap a l’esquerra, per deturar el gran avanç enemic per l’interior de la línia de muralla. A la cortina de Jonqueres aconseguí de plantar cara als filipistes. Ell i Soro dispararen personalment dos canons carregats de metralla contra els borbònics, després d’haver esperar amb gran sang freda, que s’acostessin a vint passos. Fou un dels protagonistes dels ferotges combats que seguiren per aquella part, amb la primera represa del baluard de Sant Pere.

Més tard participà al terrible contraatac organitzat pel conseller en cap Rafael Casanova. Durant la darrera fase de la batalla prengué part als aferrissats encontres del sector de Sant Pere.

Segons Mateu Bruguera, s’oferí voluntàriament a acompanyar el seu pare quan aquest fou empresonat pels ocupants i tancat al castell de Fuenterrabia fins al 1719. Aleshores s’exilià amb el general i anà a Gènova.

Bardaixí, Antoni de -legista, s. XV-

1 Resposta

(Lleida, segle XV – Nàpols, Itàlia, segle XV)

Legista. Regent de la cancelleria reial (1479). Descendent de jueus conversos, fou acusat de judaïtzant (1486).

Doctor en drets civil i canònic, Bardaixí es defensà bé i recorregué a la Santa Seu. El papa excomunicà l’inquisidor (1487).

Tanmateix, preferí d’escapar-se cap a França. Posteriorment s’establí al regne de Nàpols, on serví alhora els reis de Nàpols i Ferran II de Catalunya.

Avellà i Navarro, Pere Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVIII – Roma, Itàlia, vers 1852)

Eclesiàstic. Fou bandejat de Tarragona pel marquès de Campoverde, al nomenament del qual s’oposava, i confinat a Mallorca, on publicà un Manifiesto que presenta el juicio y censura de la nación española (1811) que suscità escrits polèmics.

Governador de la mitra de Barcelona (1820), hagué d’exiliar-se durant el trienni liberal, i tornà amb l’exèrcit francès el 1823. Tingué una participació assenyalada en la repressió dels constitucionals.

Auditor de la Rota (1834), fou prelat domèstic de Gregori XVI. Evolucionà posteriorment cap al carlisme.

Deixà una important correspondència especialment sobre la vida religiosa i política de Barcelona el 1812-14.

Aulèstia i Vázquez, Salvador

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 novembre 1919 – Milà, Itàlia, juny 1994)

Escultor i pintor. El seu estil pot incloure’s en l’expressionisme amb una forta tendència vers l’abstracció. Participà en el primer Saló d’Octubre (1948) i exposà en diversos països.

D’entre les seves obres cal fer esment de l’escultura gegantina del port de Barcelona, titulada Sideroploide (1960-63), feta de metall, evocació simbòlica del món mariner.