Arxiu d'etiquetes: Itàlia (morts a)

Carles I de Nàpols

39 Respostes

(París, França, 21 març 1226 – Foggia, Itàlia, 7 gener 1285)

(o Carles d’Anjou)  Rei de Sicília (1266-82) i de Nàpols (1266-85). Fill de Lluís VIII de França.

Proposat pels papes a fi d’oposar-lo als descendents de Frederic II de Sicília, rebé a Roma (1265) la investidura del regne. Inicià la campanya militar de conquesta ajudat per les finances papals i pels güelfs; fou decisiva la batalla de Benevent (1266), en que morí el rei Manfred de Sicília. Anihilà la reacció a favor del nét de Frederic II, Conradí, el qual ell executà després de derrotar-lo a Tagliacozzo (1268).

La insurrecció de Sicília fou motivada per les seves exaccions, la intromissió abusiva de francesos en el govern i l’administració i el trasllat de la cort de Palerm a Nàpols. El 30 març 1282 s’inicià a Palerm les Vespres Sicilianes, la revolta que donà la corona de Sicília a Pere II de Catalunya, a l’arribada del qual Carles abandonà el setge de Messina.

Després del fracassat desafiament de Bordeus, deixà Sicília confiada al seu primogènit, Carles de Salern, el qual sofrí una sèrie de derrotes navals.

Aconseguí d’oposar Carles I de Valois a Pere II, però morí abans de començar la Croada contra Catalunya.

Carles IV de Borbó

56 Respostes

(Portici, Nàpols, Itàlia, 11 novembre 1748 – Roma, Itàlia, 19 gener 1819)

“el Caçador”  Rei d’Espanya (1788-1808). Fill de Carles III i de Maria Amàlia de Saxònia.

El seu regnat coincidí amb l’esclat i les conseqüències de la Revolució Francesa; el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, intentà d’evitar la introducció d’idees revolucionàries a la península Ibèrica i establí un cordó policíac a la frontera dels Pirineus.

En ésser executat Lluís XVI de França (gener 1793), Carles IV declarà la guerra a la República Francesa, que acabà amb una invasió francesa de l’Empordà (Guerra Gran). Les guerres continuades contra Anglaterra arruïnaren el comerç i malmeteren greument el crèdit de la monarquia.

Catalunya en resultà especialment perjudicada: l’estament mercantil barceloní intentà, en va, durant la visita dels reis a la ciutat (1802), d’apartar Carles de la política francòfila de Godoy.

Cardona-Anglesola i de Requesens, Ramon de

9 Respostes

(Bellpuig, Urgell, 1467 – Nàpols, Itàlia, 10 març 1522)

(dit també Ramon III d’Anglesola)  Militar i virrei de Sicília i de Nàpols.

Prengué part en la campanya del Gran Capità a Nàpols i fou nomenat almirall. Dirigí la conquesta de Mers-el-Kebir (setembre 1505).

Fou nomenat virrei de Sicília per Ferran II el Catòlic (1507) i de Nàpols (1509), on hagué de combatre les revoltes provocades per la introducció de la Inquisició.

General en cap de les tropes de la Santa Lliga (1511), fracassà en l’ofensiva sobre Bolonya i fou derrotat a Ravenna (1512), però posteriorment obtingué diverses victòries (Prato i Florència, 1512; Milà i Vicenza, 1513; Bèrgam, 1514).

Després de la mort de Ferran II continuà en el càrrec de virrei de Nàpols, en el qual fou confirmat per Carles V.

Cardona i Enríquez, Enric de

2 Respostes

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1485 – Roma, Itàlia, 7 febrer 1530)

Bisbe de Barcelona (1505-12), arquebisbe de Mont-real de Sicília (1512) i cardenal del títol de San Marcello (1527). Fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona i nebot de l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Cardona, de qui fou el preferit.

Fou elegit bisbe de Barcelona a instàncies de Ferran II de Catalunya, enfront de l’ardiaca Lluís Desplà, que, elegit pel capítol de la catedral, hagué de retirar-se. Elevat el 1512 a la seu siciliana, renuncià al bisbat i continuà residint a Barcelona.

El 1510 li fou dedicat per Francisco Tovar, mestre de capella de Tarragona, el seu Libro de la música práctica. Intervingué, probablement com a mecenes, en la nova adaptació catalana del diccionari de Nebrija enllestida de Martí Ivarra.

Anà a Roma amb la comitiva que acompanyà el nou papa Adrià VI des de Barcelona (1522) i allí fou nomenat per aquest prefecte del Castel Sant’Angelo.

Fou enterrat a l’església de Montserrat a Roma, l’obra de la qual havia costejat en gran part.

Cardona i de Luna, Antoni de

13 Respostes

(Catalunya, vers 1380 – Sicília, Itàlia, 1439)

Senyor de Maldà, Maldanell i Oliana, tronc d’una línia dels Cardona a Sicília. Tercer fill del comte Hug II de Cardona i de Beatriu de Luna, germana del cèlebre Antoni de Luna, que fou probablement el seu padrí.

El seu primer casament amb Elionor de Villena li permeté d’ampliar els dominis amb la vall d’Aiora, a País Valencià. Combaté a Sanluri (1409), manà un estol el 1410 i, durant l’interregne, fou partidari decidit i conseller de Jaume II d’Urgell.

Sembla que no se sotmeté als Trastàmara fins després de la mort del rei Ferran I d’Antequera. El 1418 Alfons IV el Magnànim l’envià a Sicília en qualitat de covirrei. S’hi establí i s’hi casà (1421), en segones núpcies, amb Margarida de Peralta, comtessa de Caltabellotta i vídua d’Artal de Luna. Fou també virrei de Sicília el 1436.

Fou el pare de Pere i d’Alfons de Cardona i de Villena, i foren besnéts seus:

Artau de Cardona i de Gonzaga  (Sicília, Itàlia, segle XV – segle XVI) Noble. Comte de Collessano. Fou conestable de Sicília.

Antònia de Cardona i de Gonzaga  (Sicília, Itàlia, segle XV – 1545) Dama. Darrera representant de la línia dels comtes de Collessano, que havia succeït al seu germà Artau. Muller d’Antoni d’Aragó, duc de Montalto.

Foren oncles d’ambdós:

Hug de Cardona i de Ventimiglia  (Sicília, Itàlia, segle XV – Gaeta, Itàlia, 1505)  Noble. Morí en el setge de Gaeta.

Joan de Cardona i de Ventimiglia  (Sicília, Itàlia, segle XV – Ravenna, Itàlia, 1512)  Noble. Virrei de Calàbria, comte d’Avellino. Morí de les ferides rebudes a la batalla de Ravenna.

Cárdenas y de Portugal, Bernardino de

2 Respostes

(Torrijos, Toledo, Castella, 20 gener 1553 – Palerm, Sicília, Itàlia, 17 desembre 1601)

Lloctinent de Catalunya (1592-96). Marquès d’Elx i senyor de Crevillent.

Durant el seu govern, el bandolerisme assolí un moment crític amb les infiltracions d’hugonots i la revolta de Joan Cadell (1592). Actuà de forma autoritària prescindint sovint de les constitucions.

Per pressió de la duquessa de Cardona, Joana d’Aragó, fou nomenat virrei de Sicília.

Capsir i Vidal, Mercè

2 Respostes

(Barcelona, 3 agost 1897 – Suzzara, Llombardia, Itàlia, 13 març 1969)

Soprano.

Debutà al teatre del Liceu de Barcelona, amb Rigoletto (1914), i el 1934 hi cantà, en versió catalana, El cavaller de la Rosa, de Strauss. Actuà amb gran èxit als millors teatres europeus i americans, especialment al Teatro alla Scala, de Milà.

Fou professora de cant al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, i compongué algunes melodies, entre les quals sobresurt Transcripció per a cant d’unes variacions, sobre un tema de Mozart.

Campcerver, Ignasi

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 16 maig 1722 – Ferrara, Itàlia, 1798)

Humanista, cosmògraf i matemàtic. Jesuïta, va ensenyar retòrica i filosofia a Girona, Bilbao i Barcelona, i es relacionà amb el cercle cerverí de Josep Finestres.

S’establí a Ferrara, arran de l’expulsió dels jesuïtes, i hi publicà Cosmografia fisico-storica e stato presente del mondo (Ferrara, 1785) i el primer volum d’una Bibliotheca mathematica (Ferrara, 1789), de la qual ja en tenia escrits cinc més.

També deixà manuscrit un Proyecto de historia natural y civil de Cataluña (1791).

Camós i de Requesens, Marc Antoni de

1 Resposta

(Barcelona, 1543 – Nàpols, Itàlia, 1606)

Escriptor. D’estament noble, fou capità d’Esglésies (Sardenya), on féu una detallada relació de les costes de l’illa i de les seves possibilitats de defensa (1572).

El 1581, mort la muller i els fills, es féu religiós agustí i tornà a Barcelona amb una bona biblioteca aplegada a Itàlia. Es va graduar en teologia l’any 1588, el 1600 esdevingué prior del convent de Barcelona i visitador de la província de Catalunya.

Fundà el convent de la Selva i el de Tàrrega. Felip II el nomenà arquebisbe de Trani, però morí abans d’ésser consagrat.

És autor de Microcosmia y gobierno universal del hombre cristiano (1592-95), justificació teològica, en forma de diàleg, de la monarquia i dels diversos estaments socials, i del poema en castellà La fuente deseada e institución de la vida honesta (1598), obra de joventut que és un tractat de les arts liberals i de les virtuts, en el qual figura que Ausiàs Marc el repta perquè escriu en llengua forastera.

Calixt III

41 Respostes

(la Torreta de Canals, Costera, 31 desembre 1378 – Roma, Itàlia, 6 agost 1458)

(Alfons de Borja)  Papa (1455-58). Successor de Nicolau V.

Fou canonge de Lleida i Barcelona, bisbe de Vic (1423) i de València (1429). Fou també ambaixador d’Alfons IV de Catalunya a la cort papal, i membre del consell reial a València. L’any 1444 fou nomenat cardenal i el 1455 elegit per ocupar el soli pontifici.

Predicà la croada per fer front a la invasió turca i, encara que la idea no fou acceptada, els hongaresos reeixiren a posar fi a l’expansió otomana a Belgrad l’any 1456. Rehabilità la memòria de Joana d’Arc mitjançant un nou procès (1456).

Tanmateix, donà proves de nepotisme en concedir molts càrrecs i privilegis als membres de la seva família, singularment al seu nebot Roderic de Borja, el qual més endavant va ésser elegit papa amb el nom d’Alexandre VI. Canonitzà Vicent Ferrer.