Arxiu d'etiquetes: Itàlia (morts a)

Cervelló i de Queralt, Guerau (VIII) de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – Palerm, Itàlia, 1392)

Fill de Guillem Ramon (I) de Cervelló i germà de Pere i de Berenguer Arnau (II).

Succeí al seu pare en la baronia de la Llacuna i estigué empresonat en poder de la gent de l’infant Jaume de Mallorca a l’època de la invasió; com a paga del rescat el rei li empenyorà el mer i mixt imperi dels seus castells de Selmella, Rocamora, Foix i Santa Perpètua (1382).

Fou majordom de Joan I el Caçador i morí al setge de Palerm. No tingué successió masculina, i l’heretà el seu germà Berenguer Arnau (II).

Cervelló i de Banyeres, Guillem (IV) de

11 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Sardenya, Itàlia, 1347)

Cavaller. Fill de Guillem (III) de Cervelló i de Blanca de Banyeres. Acompanyà el seu pare a la conquesta de Sardenya (1323), on aquest morí.

Fou un dels tres caps de l’exèrcit que assetjà Càller i actuà com a testimoni del tractat de pau amb Pisa (1324). Fou nomenat governador general de l’illa (maig 1328), càrrec que va ocupar tres mesos.

A continuació ocupà el càrrec de lloctinent a Catalunya de l’infant Pere el Cerimoniós (agost 1328). Obtingué el mer imperi dels seus castells de Vilademàger i Pontils. La ciutat de Barcelona l’elegí per a la capitania de l’armada contra Gènova (1330). Després fou enviat a l’Urgell per resistir la invasió del comte de Foix (1333).

Fou lloctinent de procurador de València (1338) de Jaume, comte d’Urgell, germà i hereu de Pere III el Cerimoniós, el qual el féu alcaid del castell de Xàtiva (1338), i el nomenà, més tard, governador general de Sardenya (1341-47), a la mort de Bernat de Boixadors. Actuà com a reformador i amb una gran extensió de poders. Tingué algun contrast amb les ciutats sardes perquè es negava a jurar-ne els privilegis.

Intervingué en algunes qüestions relacionades amb els rebels Dòria, i també en la signatura del tractat d’aliança amb Venècia. Quan els Dòria es disposaven a atacar Sàsser, ell n’organitzà la defensa i ordenà una mobilització general a l’illa.

A l’agost de 1347 tingué lloc la batalla dels Aidu di Turdu, on els catalans sembla que foren víctimes d’una emboscada. Hi moriren dos fills del governador, Guerau i Ramon. El mateix Guillem morí durant la retirada. Fou sepultat al castell de Goceà.

Cervelló, Hug de

13 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Sardenya, Itàlia, 1347)

Noble. Casat amb Elionor de Cardona, filla de l’almirall pontifici Ramon.

El 1330 era un dels principals nobles convocats per Alfons III el Benigne de cara a la croada contra Granada i que finalment fou suspesa. El 1341 anà per un temps a Sardenya amb el lloctinent Guillem (IV) de Cervelló, oncle seu.

El 1347, regnant Pere III el Cerimoniós, tornà a Sardenya dirigint les tropes de reforç embarcades el 23 de juliol. Dins el mateix any, Hug morí a la derrota dels Aidu di Turdu, juntament amb dos cosins seus, Guerau i Mònic, i el seu oncle Guillem.

Fou pare de Ramon Alemany de Cervelló i de Cardona.

Cervelló, Guillem (III) de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1323)

Fill d’Hug de Cervelló i de Gueraua de Cruïlles i cosí germà de Guillem de Cervelló.

Fou el fundador de la línia secundària de la Llacuna, Vilademàger i Pontils, hereu de la línia troncal.

Fou veguer de Cervera i de Tàrrega (1302), acompanyà el rei a la cort pontifícia (1305), fou senyor alodial de Rocamora, Selmella, entre altres llocs, i tingué en feu Vilademàger i la potestat de Pontils i de Montclar, que li havia cedit Guerau (VII) de Cervelló el 1309.

Anà a la conquesta de Sardenya, on trobà la mort. Deixà per hereu el fill, Guillem (IV) de Cervelló i de Banyeres.

Cerdà, Tomàs

1 Resposta

(Tarragona, 22 desembre 1715 – Forli, Romanya, Itàlia, 18 març 1791)

Matemàtic i filòsof. Entrà als jesuïtes el 1732. Ensenyà filosofia al col·legi de Saragossa i a la Universitat de Cervera, i teologia a Girona.

El seu pensament entra de ple en l’escola eclesiàstica europea del seu temps, tendent a renovellar l’antiga filosofia amb la ciència moderna.

Ensenyà matemàtiques al Col·legi de Cordelles de Barcelona i al Colegio Imperial de Madrid, on fou també cosmògraf del Consejo de las Indias. Amb l’expulsió dels jesuïtes (1767) passà a Itàlia.

Com a filòsof, en resten les Iesuiticae philosophiae theses (Cervera, 1753); com a matemàtic, els dos volums de les seves Lecciones de matemática (Barcelona 1758-60), és a dir, de geometria i d’algèbra, apreses a França.

Les seves Theses foren judicades als Mémoires de Trévoux com un senyal de la renovació de la cultura a Espanya.

Castellbisbal, Berenguer de -bisbe Girona-

2 Respostes

(Catalunya, segle XII – Nàpols, Itàlia, 6 febrer 1253)

Bisbe de Girona (1245-54) i confessor reial. Dominicà. Acompanyà Pere I de Catalunya a la desfeta de Muret (1213).

Al setge de Palma de Mallorca (1229) estimulà amb les seves paraules els combatents catalans. Fou protector del convent de Santa Caterina de Barcelona, l’edificació del qual subvencionà.

Jaume I el Conqueridor li féu tallar la llengua per sospita d’haver revelat secrets de la seva confessió.

Casanova, Joan de -cardenal-

Deixa un comentari

(Barcelona, 1387 – Florència, Itàlia, 1 març 1436)

Cardenal. Frare domínic. Estudia teologia a Salamanca (1415-19). Fou mestre del Sacre Col·legi sota Martí V.

Nomenat bisbe de Bossano (Sardenya) el 1424, d’Elna (1425-26), de Vic, si més no nominalment (1426-31), i de Girona (1431-36) i cardenal (1431).

En les disputes entre el papa i el concili de Basilea va anar inicialment a favor del concili, però posteriorment féu costat a Eugeni IV.

Autor del Tractatus de potestate pape et concilii generalis (1435), en dues versions, llarga i abreujada, on defensà el poder papal, In quodam tractatu quem super edidi (pòstum), un Sermo ad Chorum pro dominica 3ª Adventus, pronunciat davant la cort papal el 1432, i una Memoria, a Eugeni IV (les dues darreres obres, inèdites).

Casa-saja, Francesc de

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1406)

Mercader i conseller reial. S’especialitzà amb el comerç amb Llevant, i a ell acudiren els reis Joan I el Caçador i Martí I l’Humà, tant per proveir-se d’objectes orientals de luxe com per obtenir prèstecs.

Contribuí a finançar l’expedició de l’infant Martí a Sicília, en la qual prengué part personalment amb la seva nau. Fou recompensat amb el càrrec de tresorer del regne de Sicília (1392-96) i amb el feu de Solento (1393).

A fi de finançar el viatge de tornada a Catalunya de l’infant Martí, esdevingut rei, la reina Maria de Luna vengué, a ell i a Miquel Pujada, la vila d’Alcoi, la vall de Seta i el terme de Travadell (1396), i el rei Martí li empenyorà diverses joies.

Amb Francesc Foix, el 1400, s’encarregà de reunir tropes de socors per a Sardenya, el 1402 negocià amb Pere (VI) de Queralt la pau amb Tunis, i el 1403 s’encarregà de portar a Catalunya des de Sicília els dos fills bastards de Martí I el Jove, Frederic de Luna i Violant de Sicília. Fou, a més, procurador de la reina Elionor de Xipre.

Es casà, en primeres núpcies, amb Joana Massot i, en segones, amb Constança Llopard.

Carreres, Jaume de

1 Resposta

(Catalunya, segle XVII – Milà, Itàlia, 1743)

Militar. Fou ajudant del príncep Jordi de Darmstadt, virrei del Principat, fins que Felip V de Borbó ocupà el tron d’Espanya (1701).

La seva intervenció en la defensa del Principat fins al 1714 fou remarcable. El 1715 manava la cavalleria de la guarnició de Sicília, i l’arxiduc Carles el féu comte de Carreres.

Aviat passà a Sardenya com a governador de la plaça de Càller a les ordres del virrei català marquès de Rubí. En produir-se la invasió borbònica l’any 1717, participà en la defensa de l’Alguer i de Càller, on resistí un setge de sis setmanes abans de capitular (setembre 1717).

Nomenat governador de Tràpani (Sicília) el 1721, resistí els diversos setges borbònics, fins a la capitulació del 1735. D’allí passà a Trieste, on fou nomenat tinent general i governador de la plaça fins que l’emperador el féu lloctinent de Milà (1738), càrrec que exercí fins a la seva mort.

El 1723 li havia estat concedit per l’emperador el marquesat de Carreres.

Carles II de Nàpols

24 Respostes

(Sicília, Itàlia, 1248 – Casanova, Nàpols, Itàlia, 5 maig 1309)

“el Coix”  (o Carles de Salern)  Rei de Nàpols (1285-1309). Fill de Carles I de Nàpols.

Lluità contra les forces de Pere II de Catalunya, que el derrotaren diverses vegades i el feren presoner el 1284. Encarcerat a Messina, quan succeí el seu pare (1285) fou traslladat a Catalunya; recobrà la llibertat mitjançant el pacte de Canfranc (1288), pel qual renuncià a Sicília.

Però en fou coronat rei (1289) i la lluita fou represa fins a la treva de Gaeta (1289) i acabà amb el tractat d’Anagni (1295); Jaume II de Catalunya renunciava a Sicília i contrauria matrimoni amb Blanca de Nàpols, filla de Carles II, que l’acompanyà a Catalunya.

Sicília, però, elegí rei Frederic II (1296), contra el qual lluitaren units Carles II i Jaume II, que, després de la victòria de cap Orlando (1299), es retirà de la guerra, a la qual posà fi la pau de Caltabellotta (1302); Frederic II era reconegut rei vitalici de Sicília i es casaria amb Elionor, filla de Carles II.

Casat amb Maria, germana de Ladislau IV d’Hongria, aconseguí l’acceptació com a rei del seu nét, Carles Robert.