Arxiu d'etiquetes: industrials/es

Monegal i Nogués, Josep

4 Respostes

(Barcelona, 9 juliol 1854 – 29 abril 1931)

Industrial i polític. Germà de Esteve, Ramon i Trinitat. Era cotonaire i fabricant de teixits i filats. Millorà i fomentà el desenvolupament de la fàbrica de teixits que havia fundat el seu pare a l’Ametlla de Casserres i creà la Societat Anònima Tèxtil Monegal.

Fou vocal de la junta de la Cambra de Comerç de Barcelona de 1886 a 1890. Després en seria vocal secretari i més tard (1902) president. Fou alcalde de Barcelona en 1902-03. En 1905 era senador per la província de Barcelona. Fou nomenat senador vitalici en 1908.

Ocupà diversos càrrecs de representació econòmica. En 1928, tornant a ser president de la Cambra de Comerç, organitzà un gran banquet d’homenatge al general Primo de Rivera que fou comentat molt desfavorablement.

Misley, Enrico

Deixa un comentari

(Módena, Itàlia, 1801 – Sarrià, Barcelona, 1863)

Aventurer i polític. Després de participar en una conspiració avortada a Itàlia passà a Barcelona, on creà una indústria d’espelmes esteàriques i s’esforçà a ajudar els liberals contra els carlins amb operacions financeres, no sempre reeixides.

El 1838 publicà Apuntes y revelaciones sobre el actual empréstito, i el 1841 projectà la creació d’una companyia a les Filipines que, segons ell, liquidaria el deute públic (Deuda española y medios de estinguirla, 1841).

Féu amistat amb Espartero -que li cedí el convent de caputxins de Sarrià (1842) per a establir-hi una indústria química- i amb l’infant Francesc de Paula de Borbó, del qual intentà d’obtenir ajut per al seu projecte d’establir la navegació a vapor per tot el curs de l’Ebre i d’unir Saragossa i Barcelona amb un servei regular, projecte que no prosperà.

Posà en contacte el Crèdit Mobiliari Barcelonès amb una companyia de París per a introduir obrers xinesos a Cuba (1858).

Maristany i Oliver, Pere Guerau

2 Respostes

(el Masnou, Maresme, 12 gener 1863 – Barcelona, 23 juliol 1927)

Industrial i mecenes. Es doctorà en ciències exactes i físico-químiques. Dedicat a l’exportació de vi, obrí un gran mercat per als vins catalans a l’Amèrica del Sud. Contribuí a la fundació de les escoles municipals i del Casino del Masnou.

Patrocinà l’edició de Las estatuas de Barcelona (1903), de B. Bassegoda i Amigó, la fundació de la càtedra Pere Grau, dels Estudis Universitaris Catalans, i el monument del segon misteri del rosari, de Montserrat (1903). Alfons XIII de Borbó el creà comte de Lavern (1911).

Recollí una bona col·lecció d’autògrafs de Verdaguer i col·laborà a l’adquisició de l’anomenat Cançoner de Saragossa, que cedí a la Biblioteca de Catalunya.

Malagrida i Fontanet, Manuel

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 20 abril 1864 – Barcelona, 15 maig 1946)

Industrial. El 1890 emigrà a l’Argentina. Hi obrí un petit establiment de venda de tabac, que amb el temps esdevingué una important indústria de fabricació de cigarros. Amb la finalitat de promoure els seus productes, el 1900 i 1901 organitzà concursos de cartells per als “Cigarrillos París”.

Enriquit amb els seus negocis, tornà a Catalunya el 1913 i s’establí a la seva ciutat natal. Entre 1916 i 1925 promogué i urbanitzà, dins la modalitat de ciutat jardí, l’eixample d’Olot cap al sud-oest de la ciutat, a banda i banda del riu Fluvià, el que és actualment l’Eixample Malagrida, obra de l’arquitecte Joan Roca i Pinet. Amb la finalitat de retre homenatge a la unió d’Espanya i Amèrica, posà el nom de Pont de Colom el pont sobre el Fluvià que uneix els dos sectors de la ciutat jardí. Les places principals i centrals i els carrers i avingudes que en surten tenen noms de diverses regions espanyoles i de països americans.

La Casa Malagrida del passeig de Gràcia de Barcelona també fa un homenatge a l’Argentina, ben palès, a més a més, amb l’efígie del còndor dels Andes i un medalló dedicat a Bartolomé Mitre.

Fill il·lustre d’Olot (1957), el seu retrat figura a la Galeria d’Olotins Il·lustres.

Güell i Bacigalupi, Eusebi

16 Respostes

(Barcelona, 15 desembre 1846 – 8 juliol 1918)

Industrial i mecenes. Fill de Joan Güell i Ferrer. Cursà a Barcelona i a França estudis de dret, economia, política i ciències aplicades. El seu matrimoni amb la filla del marquès de Comillas uní dues de les famílies més representatives de la gran burgesia catalana del nou-cents. Fabricant de panes a Santa Coloma de Cervelló, en la Colònia Güell, fundà la companyia de ciments Asland.

Intervingué en política com a regidor de Barcelona (1875), diputat provincial (1878) i senador, i va presidir el Centre Català, fins que es va formar la Lliga Regionalista (1887).

Va patrocinar els Jocs Florals, i és sobretot recordat com a mecenes d’Antoni Gaudí, que li construí entre altres obres la capella de la Colònia Güell, el palau Güell, el parc Güell i El Capricho a Comilles (Cantàbria).

L’any 1918 rebé el títol de comte de Güell.

Fou el pare d’Isabel, Joan Antoni, Eusebi, Maria Lluïsa, Maria Cristina, Claudi, Santiago i Francesc Güell i López.

Gònima i Passarell, Erasme de

5 Respostes

(Moià, Moianès, 4 agost 1746 – Barcelona, 26 abril 1821)

Fabricant d’indianes. Fill del teixidor de llanes Josep Gònima i Puig  (Catalunya, segle XVIII – Moià, Moianès, 1802). Entrà d’aprenent (1757) a la fàbrica d’indianes de Fèlix i de Francesc de Maguerola, a Barcelona.

El 1766 es casà amb la filla del fabricant d’indianes Joan Coll i Manresa; això li permeté, després de l’examen de rigor (1780), d’instal·lar-se com a fabricant. Passà a posseir una fortuna considerable que guanyà amb la seva fàbrica d’indianes del Raval de Barcelona, fundada el 1783, que el 1791 ocupava 1.500 persones. El mateix any comprà el privilegi de noble i fou membre de la Junta de Comercio, Moneda y Minas (1802).

Instal·là un dels primers tallers a Catalunya de fabricació de maquinària tèxtil (1808). Envià vaixells propis amb teixits a Amèrica, que en tornaven amb tints. Carles IV de Borbó i la seva família, durant llur pas per Barcelona (1802), visitaren la seva fàbrica.

La seva actitud durant la guerra del Francès fou contradictòria: acceptà la direcció de la Casa de Caritat (1812-14), però defensà els resistents processats a Barcelona.

El 1818 es matriculà com a comerciant. A Sant Feliu de Llobregat adquirí Ca l’Amigó, qualificada pel baró de Maldà com el Versalles de don Erasme, on construí la seva residència en un estil clàssic sever, amb una gran sala decorada probablement per Flaugier, i amb un pati barroc d’estil tradicional català.

L’explosió d’una caldera de vapor li costà la vida.

Foment de les Arts Decoratives

21 Respostes

(Barcelona, 1903 – )

(FAD)  Entitat. Formada per un grup d’industrials i gent d’ofici. El 1936 es va establir a la cúpula del Coliseum i des del 1972 té local propi a la part alta de la ciutat.

De les múltiples activitats que ha dut a terme es destaquen el certamen de la Taula Parada (1933), el saló monogràfic Hogarotel (que després va prendre el nom d’Expohogar), el concurs municipal d’arquitectura i interiorisme (premis FAD) i el premi Sebastià Gasch de circ i music-hall. De les diverses agrupacions que acull en destaca, des del 1960, l’ADI-FAD, de disseny industrial.

Enllaç web:  Foment de les Arts i del Disseny

Ferrer-Vidal i Soler, Lluís

1 Resposta

(Barcelona, 13 novembre 1861 – 15 juny 1936)

Economista, industrial i polític. Fill de Josep Ferrer i Vidal, i germà del primer marquès de Ferrer-Vidal.

Enginyer industrial, començà molt aviat a publicar a “La Renaixença” (edità la “Biblioteca Clàssica Catalana”), però es decantà per la col·laboració amb la política centralista. Adherit a la Lliga Regionalista, fou diputat i senador. Ostentà la presidència del Foment del Treball Nacional, de la Societat Econòmica d’Amics del País i de la Cambra Industrial; fou director de duanes i participà, el 1902, en la fundació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, entitat que presidí en 1904-36.

El 1898 dirigí la Junta Regional d’adhesions al programa del general Polavieja. Juntament amb Francesc Moragas i Barret, redactà l’Ideari de previsió social de la Caixa, amb el qual pretengué l’harmonia social i la conciliació entre patrons i obrers. Participà, el 1915, en el cicle de conferències muntat per la Lliga sobre El pensament català davant del conflicte europeu, on demostrà la seva preocupació per la crisi de sobreproducció. Es preocupà també per l’ensenyament tècnic i per les obres de caire benèfic. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.

És autor, entre d’altres obres, de Reseña histórica del trabajo industrial en Cataluña, Necesidad de la harmonia entre los adelantos del orden físico y los actos morales del hombre, Los grandes inventos del presente siglo, Influencia de la novela en las costumbres, Comentario de los capítulos LX y LXI de la segunda parte del “Quijote” i Biografia de Cervantes.

Ferrer i Vidal, Josep

4 Respostes

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 31 juliol 1817 – Barcelona, 9 octubre 1893)

Fabricant de teixits i economista. Fill de Josep Antoni Ferrer i Roig. Afiliat al partit conservador, fou diputat i senador. D’origen modest, el 1857 pogué muntar una petita indústria i aviat es convertí en un dels fabricants més forts del país. Fou membre de les principals institucions culturals i econòmiques barcelonines, i fou present a les accions més rellevants que protagonitzà la burgesia catalana de la seva època.

Viatjà per Anglaterra i França, d’on importà innovacions tecnològiques. Figurà entre els fundadors de l’Ateneu Català (posteriorment Ateneu Barcelonès) i entre els organitzadors de l’Exposició Catalana del 1871 i de la Universal de Barcelona del 1888. Fou un destacat proteccionista, intervingué en les discusions del senat sobre reformes i tractats aranzelaris, així com en diverses comissions i en actes, en els quals defensà els interessos fabrils catalans.

Per a la història econòmica, tenen un cert interès les seves Conferencias sobre el arte de hilar y tejer en general y especialmente sobre el hilar y tejer el algodón… (1875) i les Consideraciones sobre la crisis econòmica europea (1879). La resta dels seus escrits és útil per a resseguir la història aranzelària. Fou pare de Lluís Ferrer-Vidal i Soler i del primer marquès de Ferrer-Vidal.

Esteve i Subirana, Antoni

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 23 desembre 1902 – Barcelona, 13 juny 1979)

Doctor en farmàcia. El 1929 passà a regentar la farmàcia fundada pel seu rebesavi Tomàs Esteve i Gavanyac el 1787 a Manresa. El 1931 fundà a la mateixa ciutat el Laboratori Esteve, on obtingué la vitamina D i el compost arsenical neoarsenobenzè, emprat com a antisifilític, la primera sulfamida feta a l’estat espanyol, i medicaments de síntesi d’acció vascular. El 1942 el laboratori fou traslladat a Barcelona.

El 1966 constituí la filial Indústries Químiques Esteve SA (INQUIMES), que dirigí el seu fill Josep Esteve i Soler. Fou president de l’Acadèmia de Farmàcia de Barcelona i de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques i vice-president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. El 1952 ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans, de la secció de ciències del qual fou president.